Ens acompanya l'autor del llibre La Pantalla.
Amiga, és important, eh?
L'interrogant nens i adolescents davant el nou entorn audiovisual.
L'autor és en Josep Fernández Càbia,
professor de la Universitat Rovira i Virgili
i col·laborador del Consell de l'Audiovisual de Catalunya.
Josep Fernández, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Quan parlem de la pantalla, ja sigui televisió, internet,
jocs d'ordinador,
sempre ho plantegem com un problema.
No sé per què.
Segur que té coses positives, també, no?
Bé, un dels missatges que vull transmetre en el llibre
és precisament aquest, no?
Que a vegades els mitjans estan descrits
d'una manera una mica apocalíptica.
Sembla que tots els mals provenguin dels mitjans, no?
La violència, el consumisme, tot això.
I, en canvi, doncs s'amaga que tenen un paper molt positiu.
Quan, en parlem sobre aquests temes,
fa poc en vam fer, en una altra mitjà de comunicació,
em van fer una pregunta tan directa com aquesta, no?
Pantalla amiga, sí o no?
I, clar, la resposta no és ni sí ni no, és molt més complexa.
Els mitjans de comunicació tenen moltes coses positives
i tenen també alguns problemes que nosaltres,
com consumidors i usuaris d'aquests mitjans,
hem de treballar per solucionar, per redreçar, per millorar.
Clar, aquest aspecte pejoratiu o negatiu
que se li dona allò popularment o socialment
és que també sempre hem associat molt allò
la televisió mainadera, que se n'ha parlat tant, no?
Tantes hores que passen els nens i nenes
davant de la televisió, sense acompanyament.
No ens movem una mica en tòpics?
Probablement els nens i nenes no passin tantes hores
sols davant de la televisió.
Ens movem per una sèrie de tòpics, de frases fetes,
i la realitat probablement sigui una altra, no?
Precisament un dels objectius principals del llibre
és posar en tela de judici, desmuntar
o mirar què és el que se sap acadèmicament,
científicament, sobre aquests tòpics que circulen, no?
Són tòpics, són idees que es repeteixen a tot arreu
per tota mena de gent que opina, sociòlegs, psicòlegs,
tothom repeteix les mateixes idees,
però realment poca gent es pren la molèstia
de comprovar si això és veritat, no?
En el llibre podreu trobar que hi ha algun d'aquests tòpics
que es demostra que és absolutament fals, no?
Tu parlaves del temps que passen els infants davant la televisió, no?
Doncs una de les coses que explico
és que precisament segons dades d'audimetria,
que en principi són les més fiables
que tenim sobre consum televisiu,
doncs segons dades d'audimetria,
el grup d'edat a Espanya i a Catalunya
que menys televisió consumeix
són precisament el grup més petit,
i en canvi a mesura que anem creixent en edat
veiem més televisió.
Llavors, clar, això no vol dir
que els nens vegin poca televisió,
potser si veuen, sembla que són dues hores i mitja,
davant tres i mitja, que és la mitjana de la població.
Llavors, això no vol dir
que si veuen dues hores i mitja al dia,
diguéssim com mitjana,
sigui poc, potser és massa.
El que sí que vol dir,
i ho plantejo en el llibre,
és que en tot cas els adults no som un model.
estem criticant els nens que veuen massa la televisió
quan resulta que nosaltres, adults,
la veiem encara més.
A vegades, precisament,
surten això dels tòpics que parlem,
de tant en tant, cada sis mesos, cada any,
surt el mateix titular als diaris.
Els nens passen més temps davant la televisió
que a l'escola.
Vaja, jo penso que titulars com aquests
no ajuden massa,
no ajuden massa a comprendre el fenomen
ni a prendre solucions.
Potser perquè fem una mirada massa subjectiva de tot,
no?
No hem de perdre de vista
que els nens i nenes són productes d'una època.
Aquesta generació no pot ocupar el seu temps
com ocupàvem nosaltres el nostre
o els nostres avis.
Ha canviat tot moltíssim.
Per tant, són fruit del seu temps
i es mouen i es relacionen
com els temps van manant una mica, també.
Evidentment, hi ha un canvi de context
que és més important
que no pas l'acció dels mitjans de comunicació
per si mateixos.
Un dels temes que tracto en el llibre
és la relació precisament entre televisió i família.
I una de les idees que surt
quan investigues una mica
és que, clar, diem
els nens s'estan molta estona del televisió,
però si reflexionem una mica,
quines alternatives els donem?
Pocs nens, de fet,
això és una investigació
que vaig portar a terme ja fa anys
per la tesi doctoral
i li demanava als adolescents
quines eren les activitats
d'oci, de lleure,
que ells preferien fer.
Doncs, en primer lloc,
va sortir amb un 60% de respostes
estar amb els amics.
En un segon lloc,
va sortir amb un 20% de respostes
fer esports.
I en un tercer i quart lloc,
hi havia veure la televisió
i jugar als videojocs.
Això vol dir que un adolescent,
si pot triar,
triarà a sortir amb els amics,
està xerrant amb els amics.
El que passa és que, clar,
si són les 9 de la vespre,
estan a casa i no els deixem sortir
ni els donem altra alternativa,
què han de fer?
Doncs, o jugar al videojoc,
o connectar-se a internet,
o veure la televisió.
Però, clar, quines altres?
Què poden triar?
Què poden triar?
I, precisament,
aquest seria el paper
que jo reivindico pels pares.
Formar,
ensenyar que hi ha altres alternatives.
d'oci,
que són gratuïtes
i que poden ser igual
o més divertides
i pleents
que els mitjans audiovisuals.
Però això requereix
una certa voluntarietat,
unes ganes
i una disponibilitat de temps, clar.
Mira, una de les frases
amb esperit de titular
que trobareu pel llibre
és precisament dir que
preocupar-se
o escandalitzar-se
o alarmar-se
és molt fàcil,
però el que és difícil
és implicar-se.
Poder els pares
hauríem de deixar
ja d'alarmar-nos
del que passa
i hauríem d'implicar-nos més.
De frases,
mira,
jo m'he apuntat una
del llibre
i dius
altres explicaran
als nens i nenes
allò que nosaltres
no tinguen temps
d'explicar-los.
L'escola, sí,
però també els companys
i els mitjans
i els mitjans.
Sí, això...
A la línia aquesta
de la implicació
que comentaves, no?
Sí,
això és fruit també
d'una reflexió
sobre una recerca
que vam portar
ja fa un parell d'anys
amb una professora
de la Universitat Autònoma
de Barcelona
sobre els continguts
sexuals a la televisió.
Llavors,
vam entrevistar
una sèrie
d'adolescents
de diversos col·legis
de Catalunya.
Llavors,
una de les idees
que sortia
és que,
malgrat
sembla que hem avançat
molt socialment,
molts adolescents
estan al mateix lloc
respecte a l'educació sexual
que fa 30 anys.
En el sentit
que no parlen d'això
amb la família.
En el sentit
que els pares
no són interlocutors
per això.
I fins i tot
alguns adolescents
manifestaven
que a l'escola
tampoc els havien explicat
massa bé,
més enllà
de l'explicació
aquesta biològica
de ciències naturals.
Això realment
és totalment insatisfactori.
Però, clar,
ells no es conformen
amb això.
Busquen,
busquen,
tenen curiositat,
tenen preguntes
i busquen una solució.
Llavors,
on van a parar?
Molt sovint
amb els amics,
amics més grans,
companys
o amb els mitjans
de comunicació.
Llavors,
la idea és dir
el buit que nosaltres
com a pares i educadors
no omplim
segur que s'omplirà.
Llavors,
la nostra funció
seria omplir-lo.
Poses un exemple
en aquest sentit
d'un jove
que els pares
li prohibien
estar en internet
a determinades hores,
anava a casa de l'amic,
baixava no sé quanta
informació relacionada
amb la pornografia,
se l'enregistrava
en un CD
o en un disquet
i després se la veia
al seu aire.
Clar,
és que és un absurd
i és un despropòsit
amagar el cap
sota l'ala,
per part dels pares
com a educadors.
Sí,
i pensar que nosaltres
podem aïllar
els nostres fills
o els nostres alumnes
de la influència
dels mitjans de comunicació
és una barbaritat.
Primer,
perquè és impossible
i segon,
també ho dic,
perquè si fos possible
tampoc seria bo.
aquesta influència
no es dona
únicament
de manera directa
sinó també
de manera indirecta.
El que
poder ells
no han vist
o no han sentit
directament
al pati de l'escola
o al pati de l'institut
els hi arribarà.
I a més a més,
si nosaltres
adoptem
una actitud
autoritària
de prohibició,
allò que nosaltres
prohibim,
a més a més,
hi arribaran
igualment,
amb tota probabilitat,
però a més a més
arribaran
amb la joventor,
amb la brillantor
d'allò que està prohibit.
Un programa
que nosaltres
prohibim
és una mica
perillós,
és una mica
perillós,
perquè
immediatament
aquest programa
ja té
un aire...
Poses en safata
quan el vegi.
Ja estàs dient
és que val la pena,
doncs anirà a casa
d'un company
o el veuré
per internet
o farà el que sigui
per arribar-hi.
Abundant
en els tòpics,
honestament,
podem manifestar
que
la culpa
de la violència
que visquem
és culpa
de la televisió,
per exemple?
Ho podem dir
en un estatat?
És culpa
de la televisió,
realment?
Mira,
aquest és un tema
molt delicat,
sumament delicat,
i el capítol
que en parla
el llibre
que teniu a les mans,
doncs no aporta
massa solucions,
entre altres qüestions
perquè la investigació
és molt contradictòria.
Podem trobar
investigacions
a Nord-amèrica
o a Europa
que diuen
que hi ha
una relació
concreta
i podrem trobar
altres investigacions
que diuen
el contrari.
Llavors,
diguéssim
que empíricament,
científicament,
no acaba
de saber-se
molt sobre el tema.
Parlar amb els adolescents
en aquestes investigacions
que hem portat
a terme,
sí que veiem
que el que ells
manifesten
és que ells
saben diferenciar
entre el que és
la violència
de ficció
i la violència
real.
I altres investigadors
el que diuen
evidentment
és que
els mitjans de comunicació
són una variable
més,
però en cap cas
la més important.
Hi ha altres variables
socials,
culturals,
econòmiques
que són molt més
importants.
Mira,
com a anècdota
et puc explicar
que un grup
d'adolescents
que vaig entrevistar
també per una altra
investigació
del Consell
de l'Elevisual
de Catalunya
ens va manifestar
que bé,
que sí que hi havia
violència
a la televisió
però que ells
veien més violència
a la vida real
al seu barri,
que era un barri
problemàtic,
veien més violència
a la vida real
que no pas
a la televisió.
Clar.
Aviam,
el llibre
la veritat
és que
a cada capítol
que passes
t'atreus
és un llibre
que està adreçat
al públic
en general
però no és
un llibre
d'autoajuda,
no me l'interpretin
en tot cas
el títol
però sí que és
un llibre
que es presta
a l'aprenentatge
a l'anàlisi
i sobretot
a la reflexió.
Els pares
en principi
la postura
que han d'adoptar
i ens la repeteixen
els especialistes
pedagogs
acompanyament
en l'activitat
acompanyament
en mirar la televisió
no prohibir
com ara deies
però clar
després estem
en aquella cosa
que tot ha de ser pedagògic
i a vegades
els que fan televisió
confonen
pedagogia
amb avorriment
a vegades
hi ha programes
que no els venen
com a pedagògics
i ho són
i força
no sé si
tenen voluntat
de ser-ho
però resulten
ser pedagògics
i altres
que volen ser-ho
escolta
no se'ls miren
ni els nens
perquè no els aguanten
això és veritat
però això
fins a cert punt
també és un tòpic
una de les
idees
una de les
cites
que corren
entre els investigadors
és que
el fet
que un programa
pel fet de ser
pedagògic
o per tenir
valors
socials
de progrés
de coneixement
ha de ser
avorrit
això és mentida
i ho demostra
no hi ha l'experiència
d'altres països
sinó la pròpia
experiència nostra
ens hem d'anar
una mica enrere
però programes
com
l'ombra i la terra
que feien fa molts anys
tenia una audiència
magnífica
tenia un índex
d'audiència
magnífic
però a més a més
tenia un índex
de satisfacció
molt alt
a vegades
quan parlem de televisió
només parlem
d'índex d'audiència
programes que tenen audiència
però hi ha altres índexs
i els fan servir
les televisions
índex de satisfacció
els programes que veu la gent
si els agraden
o no els agraden
i aquests índexs
no surten
a la llum pública
no surten
als mitjans de comunicació
però existeixen
i es dona el cas
i és real
que molts programes
que tenen un alt índex
d'audiència
no tenen
o tenen un baix
índex
de satisfacció
evidentment
el que s'hauria de fer
és unificar les dues coses
on està el problema?
el problema està
en que per fer
un programa
que sigui atractiu
que sigui
que tingui
un alt índex d'audiència
però al mateix temps
que tingui uns valors
interessants
importants
normalment
són programes
més cars
d'una producció
més cara
estic pensant
m'he anat
a l'ombra i la terra
fa molts anys
però hi havia
una sèrie
que vam fer uns capítols
a TV3
molt bonica
que es deia
Bèsties
llavors un programa
d'aquesta
categoria
té un cost
de producció
molt més alt
que juntar
sis persones
i que es posin
a escridassar
en un plató
llavors
les cadenes
més comercials
cap a on tiren
doncs a buscar
la màxima audiència
amb el mínim cost
per això
una altra de les idees
que jo faig servir
al llibre
que explico
és que si deixem
els mitjans de comunicació
la televisió
la ràdio
els videojocs
internet
els mòbils
lliurats
a les lleis
del mercat
difícilment
tirarem
enrere
aquesta dinàmica
que ens porta
cap allò
més pobre
més baix
apel·lar
a l'audiència
amb els instints
més bàsics
però de fet
aquells que han de
regular
des del punt de vista
jurídic
sembla que els costa
molt regular
recentment
vam assistir
per anècim cop
a un capítol
d'aquells que deien
a l'horari infantil
s'ha de respectar
determinats continguts
ha passat
un estiu
en què la majoria
de nens i joves
estaven de vacances
i continuaven fent
programes
a determinades televisions
d'un contingut
més que dubtors
avorrit
sobretot
dubtors
per als joves
adolescents
però també pels adults
per què no dir-ho
continuaven fent-ho
i algú es preguntava
on estaven
aquelles recomanacions
o aquelles directrius
que s'havien marcat
si només tenen
categoria
de
de
de directrius
probablement
sigui molt difícil
també
surt allò de dir
doncs escolti
tanqui la tele
i no deixi
que el seu fill
o filla
la miri
però clar
formen part del món
i la pressió externa
a vegades
és molt important
a les famílies
no?
Sí
un altre dels temes
el llibre
aquest de la pantalla
amiga
amb interrogant
com bé has dit
toca molts temes
i un altre dels temes
que toca d'una manera
molt general
i molt per sobre
en un recorregut ràpid
és el tema
de l'autoregulació
que és un tema
molt important
com bé has dit
cada dos per tres
cada mitjany
o cada any
surten nous codis
d'autoregulació
jo en faig
esment d'alguns
al llibre
però normalment
tenen poca efectivitat
estem parlant
per una altra banda
sí
en concret
de la televisió
estem parlant
d'empreses
amb un poder econòmic
molt gran
que mouen molts diners
molts treballadors
llavors
són temes delicats
jo m'imagino
això són imaginacions
però diguem
que el marcatge
que un govern
o que una administració
pot fer d'una televisió
és bastant relatiu
jo sé per exemple
i això es nota
que el marcatge
que es fa
de televisió
de Catalunya
és bastant més fort
que el que es fa
de les cadenes estatals
i en aquest sentit
em sembla que
com catalans
hem de tenir
l'orgull
de tenir
una televisió pública
que és
força pública
pel panorama
que hi ha
avui dia
a Europa
que és una opinió
molt compartida
sí
i bastant generalitzada
afortunadament
hem anat
passant d'un tema
a l'altre
el llibre
és molt ampli
es presenta aquest vespre
jo els recomano
que assisteixin
perquè en la presentació
es parlarà més àmpliament
tindran ocasió
fins i tot
jo què sé
de fer alguna pregunta
si algú està interessat
ara no tenim més temps
però breument
Josep
quin lloc
vol ocupar
o pot ocupar
aquest llibre
en l'escenari actual
de la bibliografia
que hi ha sobre el tema
bé
la bibliografia
que hi ha sobre el tema
a vegades
són estudis concrets
però són estudis
adreçats
a un públic
més científic
i d'una altra banda
també hi ha molts llibres
que tu
com tu has dit
que tiren més
pel cantó
de l'autoajuda
que no estan
tan basats
científicament
jo he volgut
fer una cosa
més intermitja
i és fer un llibre
de divulgació
però fer un llibre
de divulgació
des de l'acadèmia
des de la universitat
és a dir
divulgar
moltes coses
que científicament
ja es coneixen
però que normalment
no arriben
al públic comú
és a dir
és un llibre
de divulgació
però intentant
incorporar
el darrer
que se sap
sobre tots aquests temes
és una altra banda
totafa
que llengu Israel
és un llibre
de LA
cosaս
moltes
這ix depending