Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé acompanyat d'una altra companya de la banda, que és el Joe Nemerth.
Joe, bon dia.
Bones tu.
I Scott, que és el mànager. Scott, bon dia. Es manté al marge, discret.
Aviam, podríem començar una mica parlant de la visió que té el Ferran com a persona que està molt experimentada en festivals de jazz,
en convocatòries relacionades amb el món de la música.
que anem en un compromís, eh? Tot i que acaba de començar el festival.
Jo abans ja li deia, dic, calla, que l'anirem preparant.
Què et sembla el festival? Està molt bé.
Que passa que Ferran, aviam, això que fem aquí a Tarragona, el festival de Dixieland,
jo diria que té poc o res a veure amb el que entenem com a festivals de jazz,
els clàssics, els tradicionals de tota la vida, no?
Sí.
Els dels circuits, per dir-ho d'alguna manera.
Sí, els grans festivals.
I si parlem de Catalunya, és evident que hauríem de parlar de Barcelona i Terrassa.
Però és que també són... l'eix musical és molt diferent.
En aquests dos, per exemple, en podríem parlar de més, també aquí al costat teniu Reus.
Són festivals que se centren en un estil que ha evolucionat molt més i que és més per ser sentit,
que no pas el Dixieland. El Dixieland és una música de carrer,
és una música que si li treus aquest component festiu i de barreja i d'intercanvi entre els músics i el públic,
perd tota la gràcia. No és una música...
No vull dir que no sigui una música per ser sentida, que evidentment també ho és,
però és una música que neix molt de les manifestacions espontànies de la gent.
Llavors, d'aquí que Tarragona hagi decidit no només apostar pel Dixieland,
sinó també per apostar per totes les manifestacions que hi ha al voltant del Dixieland,
que és treure la música al carrer i acostar-la.
El que sí que és cert és que al llarg de tots aquests anys de festival
hem tingut oportunitat d'escoltar moltes maneres de fer jazz,
de fer Dixi, de fer swing.
Hem tingut interprets de tota mena i el que és curiós és que si mirem el programa d'enguany,
sense anar més lluny, tenim el John Seiger a la seva banda,
però també tenim a Bebo Valdés, per exemple.
És que tenim bandes que venen de Paísos de l'Est,
tenim bandes que venen de Navarra,
jo què sé, dius, hi ha una barreja de bandes de música
i tots tenen el mateix nexe comú, no?
Sí, és que a més hi ha una cosa que és molt important
i que suposo que l'ha aconseguit amb totes aquestes edicions al Festival de Tarragona
i és que a molta gent, al públic, quan sent la paraula jazz li entra por,
li entra por perquè immediatament pensarà que és una música molt intel·lectual
i que s'ha de saber molt per entendre-la
i que si no estàs acostumat doncs et pots avorrir
i és cert que hi ha jazz que és avorridíssim,
no ho negarem, hi ha músics de jazz que...
Que més val que fessin una altra cosa potser, no?
Sí, més val que es dediquin a una altra cosa.
i el Festival de Tarragona ha aconseguit
durant tots aquests anys, primer, oferir una programació de molta qualitat
però a més, anar trencant a poc a poc el mite
de que jazz és una música avorrida i per entesos.
Qualsevol persona que vingui a Tarragona
podrà anar a veure un concert i s'ho passarà molt bé.
I no caldrà que estigui analitzant quines escales s'estan tocant
o quin mecanisme de pregunta i resposta té algú.
No, no, o sigui, la música és una manifestació artística
i com a tal el que ha de buscar és despertar unes sensacions.
I això, quan s'estableix aquesta relació molt directa
entre l'intèrpret i el públic,
quan el públic pot veure l'intèrpret al mig del carrer
com si fos qualsevol persona més,
aquesta sensació és molt més fàcil provocar-la
i això és, entre altres, potser el mèrit més immediat
del Festival de Tarragona.
És una de les músiques, el jazz generalitzant,
que si entréssim a parlar de les diferents maneres
que hi ha de fer i entendre el jazz,
és una música que entra per la pell.
Ja podíem començar a parlar amb els nostres convidats.
És una música que entra per la pell,
que no passa pel cervell, dic pel públic,
ja no sé per l'intèrpret, perquè jo no he tocat mai jazz.
És una música que se sent físicament,
no és una música intel·lectual.
És una música molt emocionada.
És una música molt emocionada.
I quan la toques, notes que estàs establint una connexió amb el públic,
i per això és la nostra música predilecta.
El que, quan se'ns va anunciar que venia el John amb The All Stars,
és clònic de Louis Armstrong.
I, clar, llegint una miqueta la música que fan,
el que són són autèntics apassionats de Louis Armstrong.
Són uns mitòmens en aquest sentit i en el bon sentit de la paraula.
Jo imagino que si ara sortíssim al carrer
i parléssim amb qualsevol persona que passés pel carrer
i diguéssim, digui-me un nom relacionat amb el món del jazz,
probablement la majoria de persones que no són expertes en aquest tipus de música
diuen, home, Louis Armstrong.
Probablement ha estat el personatge més conegut a nivell mundial,
ni més bo ni més dolent, més conegut i més popular del món del jazz.
Quan el teu nom va anunciar que vas jugar aquí,
a la lliure d'on va dir que ets un clon de Louis Armstrong.
El fet és que ets no només un clon,
o ets un clon, però és una mitjana per tu.
Sí, sí.
And Louis Armstrong, at the same time,
is maybe the most popular musician of jazz.
Everyone, if you ask them to name a jazz musician,
they would say Louis Armstrong.
Maybe he's not the best one,
but he's the most popular,
and he's the one who got jazz into bigger audiences.
Yes, well, Louis was certainly the first,
most famous jazz musician,
and he had a long, long career,
and everyone loved him, so that's a good thing.
We don't play exactly note for note what they do,
but we play in the style of Louis.
We do a lot of Louis Armstrong stuff,
because I can sound like him,
but we also play the music of Vela Fitzgerald,
and Count Basie, and Cab Calloway,
lots of other things.
It's a varied show,
but like you were saying,
everyone in the entire world loves Louis Armstrong,
and it makes a lot of people smile,
and that makes our job a lot of fun.
Sí, és cert,
Louis Armstrong va ser el primer gran nom del jazz,
a la història del jazz.
A més, va tenir una carrera força llarga.
La música que fem no és exactament la música de Louis Armstrong,
no la fem nota per nota.
Toquem el seu mateix estil,
perquè m'hi puc semblar quan canto.
Però també és cert que,
a més de tocar molts temes de Louis Armstrong,
fem molta cosa de l'Ila Fitzgerald,
del Count Basie,
o del Cab Calloway,
però ajuda molt a això,
que tothom al món conegui i s'estimi molt
la música de Louis Armstrong.
Hi ha un jazz clàssic,
hi ha un jazz contemporani,
o no hi ha diferències?
Is there a classical jazz
and then contemporary jazz,
or there is no difference in jazz?
I guess the answer is both, really.
Certainly.
The older styles are slightly different harmonically.
They're more basic
as far as the harmony you're using,
and sometimes the rhythms.
But as far as the feel goes,
it really is hard to differentiate
because where would you draw the line?
It's just, it's a continuum
and it breaks down.
But usually, a good jazz musician
can appreciate all different kinds of stuff.
And the music we play covers a broad area.
Some of our music is from 1928
and some of the music we play
is from the 50s and 60s.
so it really covers
about 50 different years.
Now, there are some people
who only listen to one kind of jazz
or another kind of jazz.
But for most of us,
we love everything from the beginning
to the end
and our show covers a broad variety.
so I think any jazz audience
would enjoy themselves.
Well, I think that the answer
to the question would be
yes and no.
It's true that there are a difference
between the jazz classic
and the jazz more contemporary,
both from a point of view
harmonic and rhythm,
but the sensation that it provoca
is the same.
The sensation that it provoca
is the same.
The sensation that it provoca
is the same.
And the jazz more classic
is the same.
And, of course, a good music of jazz
or a good aficionate of jazz
can appreciate the two styles,
for to say it so.
In our showroom,
we don't only
we're going to be
at a certain time.
We're going to be
a lot of material
of the years 20,
but we're going to be
a lot of material
dels anys 50
i dels anys 60.
És cert que hi ha gent
que es dedica exclusivament
a sentir un tipus de jazz,
però a nosaltres
ens agrada el jazz,
ens agrada tot el jazz
i crec que el nostre espectacle
ho demostra clarament.
La nostra feina
fa que siguem molt observadors.
Jo no vull forçar res,
ni res,
però a mi m'ha donat la sensació
que en John
enduia la trompeta.
Sí, és possible?
El que passa que vull ser discreta
i no...
Well, he has seen
that you're carrying
with you the trumpet.
I always have it.
It's possible you...
I'll play something?
Sure, sure,
I'll play something for you.
Yeah?
Ara ens topera alguna cosa.
Fantastic.
Okay.
Talk for a minute
so I can...
Parlarem una estona,
evidentment.
No, aire,
li teníem
que haver demanat abans
perquè,
Déu-n'hi,
del rellotge
ens empaita
però que tinguem temps
de parlar.
El joc
com a percussionista,
jo no sé si
en el món del jazz
els percussionistes
com en el món
del pop
o del rock
tenen una funció
i viuen en un àmbit
o en un món
diferent, també.
en quin lloc ocupen
en el que és una formació de jazz.
as a drummer
you're adding
to what the other performers
are doing
and also complementing
what they're doing.
And one other thing
I wanted to add
is when you asked John
the difference
between the older style jazz
and the newer style,
the contemporary,
actually in my eyes
there is no difference
because each one
is creating
a new picture
every time they play.
And you take
from each one
of those styles
and every time
you sit down
and play
you take from those styles
and combine them
to make jazz.
Because jazz
and jazz
you should be painting
a different picture
every time you play.
Com a baterista
el paper fonamental
que fem
és afegir-nos
a la música
que estan fent els altres
complementar-los
però m'agradaria afegir
una cosa
al respecte
del que deia abans
el John
sobre el jazz
contemporane
i el jazz clàssic
és que
de fet no hi ha
no veig
que hi hagi cap diferència
entre un estil
i un altre
perquè
el que té el jazz
és que cada vegada
que el toques
estàs creant
una nova imatge
a partir d'uns patrons
que ja existien
quan toques
agafes elements
del jazz clàssic
i del jazz modern
per crear
un resultat
que el podem anomenar jazz
es renova
a cada actuació
pràcticament
sí
és el jazz
renewing
itself
with every show
yes it is
actually
you know
it's the spur of the moment
we never play
the same song
exactly the same way
twice
it's always
got something new
in it
it has to always
evolve and change
but about drummers
well a lot of people
would say
well drummers
don't play pitches
or notes
or follow the chord changes
like we do
and you would ask
is it a separate
kind of thing
it really isn't separate
a good drummer
supports what you do
listens to what you do
and really adds
to a soloist
or to a singer
a good or bad drummer
can make or break
the band
well
well
nosaltres
no toquem
mai
la mateixa
canson
els dos concerts
de la mateixa
manera que l'havíem
fet el dia abans
sempre estem canviant
sobre el que
parlàvem abans
dels bateries
és cert que
hi haurà gent
que els bateries
no toquen notes
no toquen escales
com les fem
la resta
de músics
però
però és que
el seu paper
és molt més important
no és només
estar
marcant el ritme
del grup
i estar
recolzant
la música
que està sonant
sinó que un bon bateria
un bateria pot marcar
la diferència
un bateria pot fer
que el grup funcioni
o pot fer que el grup
no funcioni en absolut
totes les peces
són importants
pràcticament
hem acabat
el nostre temps
i tenim la sort
que el John
és una meravella
doncs ha dit que sí
que d'acord
i té a punt
la seva trompeta
preparada
i per acabar
doncs aquest programa
d'avui
no hi ha res millor
que escoltar-lo
val a dir
que s'estrenen
a tot l'estat
aquí a Tarragona
no havien estat mai
i s'estrenen
a la nostra ciutat
i a més a més
John
què interpretaràs?
I'm going to play
a little bit
of one of Louis Armstrong's
most famous recordings
called West End Blues
and this is
one of the few things
that would actually sound okay
without a band
because normally
we have a little backup
but this was
the introduction to a song
and there is no band with it
so it's the perfect thing
to plug
faré un tema
que és un nombre
de Louis Armstrong
que es diu
West End Blues
i de fet
va molt bé
en aquest context
perquè és la introducció
al tema
llavors no cal
que estigui tota la banda
amb mi tocant
i va tenir poc temps
perquè arriben a les notícies
pot ser magnífic
pot ser magnífic
una miqueta
només una miqueta
de repertori
com serà
ja ens ha comentat
que fan temes
dels anys 20
dels anys 50
què ens han preparat
per aquesta nit
mitja dotzena de títols
allò per anar obrint boca
i començar a anar cap al teatre
ja amb ganes d'escoltar-los

i no cal arré
Ens ho hem apuntat tot, eh?
No es pot deixar ni un aquesta nit al concert.
Encara no tenim preparat el repertori d'aquesta nit,
però farem, per exemple, Western Blues,
farem Hello d'Olio, Cabaret,
també farem Mini de Moods,
que és un tema que ens agrada molt perquè el públic canta amb nosaltres
i tenim la sensació que ens acompanya una Big Band.
Farem temes instrumentals, farem temes de l'era Fitzgerald,
com Lady Bigwood,
però també, si algú del públic ens proposa alguna cosa,
potser ens ho pensarem.
Nosaltres no ens ho pensarem.
Aquesta nit vindrem, només faltaria en el que serà,
sens dubte, el concert inaugural d'aquest festival de Dixieland
i continua el cicle de cinema interessantíssim.
Hi ha pel·lícules realment importants relacionades amb el món del jazz?
Sí, hi ha pel·lícules que el que ens fan és donar-nos visions que no teníem,
o sigui, coses que ens quedem només amb la imatge del mit,
però no veiem que realment el músic és una persona com qualsevol altra,
i té una vida, i té moltes coses de les que es veuen.
Les pel·lícules serveixen per entendre el que ha passat,
o fins on ha arribat i per què.
Avui serà aquesta pel·lícula dedicada a Robert Johnson,
i atenció que demà es farà una pel·lícula que està relacionada
amb les veus femenines d'aquelles potents i importants del món del jazz.
Bessie Smith i aquest seguit de dones fantàstiques.
Sí, que són tant o més importants que els homes a l'hora de cantar el blues,
encara que les dones s'associen moltes vegades més al jazz que al blues,
però també van tenir molta importància, com es podrà veure demà.
Ferran, tu que estàs ara, així discretament,
tu que estàs en el món dels festivals, del jazz, de la música,
què diuen del Festival de Tarragona?
Por ahí, a la capital...
Home, a la capital s'ha fet molta cobertura del festival,
perquè primer perquè és la gran...
Que bona fama, aquest festival.
Sí, és la gran cita dels aficionats del Dixieland.
Si no hi hagués el Festival de Tarragona,
la gent que li hi haurà del Dixi,
s'haurien de buscar la passió per aquesta música en un altre lloc.
O sigui, que com a mínim és aconseguit
que Tarragona tingui un lloc en el mapa musical a través d'aquest festival.
I un dels valors, probablement, és que tota la ciutat el gaudeix,
independentment de l'edat i dels gustos musicals.
Tothom surt al carrer i tothom ocupa els locals de la ciutat
on es fa Dixi, on es fa jazz aquests dies.
John Seger, ha estat un plaer, de veritat.
Thank you very much.
Thank you for having us.
Thank you, Scott.
Thank you, Joe.
I moltíssimes gràcies, Ferran.
Fins la propera ocasió.
Ens quedem amb la música de John Seger i també amb la seva veu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.