Josep Maria, Benet i Jornet, bon dia.
Bon dia, bona hora.
Jo no li faig gaire currículum ni presentació
perquè ens estarem tota l'estona i val la pena
que aprofitem el temps d'una altra manera.
Li sembla bé?
Em sembla molt bé.
Perquè vostè ja és prou conegut, no?
Que bo que digui, no ho sé.
No?
No li han parat mai pel carrer i han ofert diners
per dir què passarà en un capítol o al final d'alguna sèrie o alguna cosa?
Oferim els cèntims diners perquè parli, no?
Parar-me i preguntar-me coses, sí, alguna vegada sí.
Vaja, sovint.
Abans de parlar de les sèries, a mi m'agradaria donar-li l'enhorabona
per l'estrena de La Salamandra.
Sí.
Que és molt recent, eh?
Sí.
Què tal?
Què li ha arribat a les orelles d'aquesta obra, d'aquesta estrena?
Bé, ja estic molt content perquè he tingut un equip molt potent,
una gent molt maca i que està totalment lliurada a la feina.
I, en fi, jo penso que la direcció és molt bona.
i, en fi, estic molt content.
És que és molt recent, no?
L'estrena és molt recent, que va ser la setmana passada.
Va ser el dijous passat.
Dijous passat, doncs molt recent.
Sí, molt recent, molt recent.
Potser és prematur parlar-ne, però la podrem veure aquí a Tarragona?
No ho sap.
No ho sé, gairebé segur que, amb perdó, arreu sí.
Veus que bé.
Però, vostès no ho sé, perquè, clar, això de les equipaments teaterals,
però no ho sé, eh?
Podria ser que sí.
És perquè, a principi, hi havia poca gira, diríem,
però sembla que ara hi ha gent que s'interessa més
i, doncs, ens veurem obligats a anar a més llocs.
Ja veurem, esperem que sí,
si de totes maneres no hi ha distàncies, eh?,
entre Reus i Tarragona.
Clarament, no n'hi ha cap niure.
I, quan vingui, parlarem amb vostè d'aquesta obra.
Molt bé.
Que, a més, estarà més rodada, hi haurà més comentaris
i tot l'agradeixen, doncs, a l'expectativa
que els espectadors la vegin, la gaudeixin
i fins i tot la jutgin, perquè quin remei, no?
Són metes el jutge dels espectadors.
Sí, sí, esclar, esclar, per descomptat.
Senyor Benetti Jornet, expliquem com va començar la televisió,
perquè vostè fent sèries de televisió
no va començar la televisió de Catalunya
perquè no existia.
No, exacte.
Jo vaig començar molts anys abans,
aproximadament l'any 75.
L'any 75, l'any 75, eh?,
imagines vostè.
Hem passat una miqueta de temps, no gaire.
Sí, hem passat una mica d'aigua per sota els ponts.
Això era el circuit català de televisió,
espanyola.
A Miramar, els estudis de Miramar.
Sí, es deia Miramar, però en realitat,
a Miramar estava poca cosa perquè era massa petit
i llavors la majoria de les coses es feien esplugues,
amb uns estudis d'esplugues que encara avui dia es fan servir.
i que és de fet una...
De fet, de fet, és on està agravant-se en aquest moment
el vent de la pla.
Doncs allà un dia em van cridar,
em van...
Recordo,
és un record que ho recordé tota la vida,
em van cridar, em van trucar i em van dir
escolta, volem fer...
O escolti, volem fer una...
Podem fer per televisió una obra de teatre seva.
I llavors jo vaig dir,
i que bé m'encanta la idea,
i doncs imagina't deixar de la televisió,
no hi teníem accés.
A més a més,
estàvem pràcticament prohibits molts autors catalans,
perquè, bueno,
les circumstàncies històriques.
I llavors, doncs,
m'ho vam fer,
i vam fer aquesta obra,
que era una vella conodolor,
que la feina que protagonitzava
l'Ordre Imer Sardà,
estava dirigit pel Lluís Maria Güell,
etcètera.
Va ser un muntatge molt ben fet,
i que va tenir, doncs...
Jo crec que...
Bueno, va tenir èxit,
que carai,
és la veritat.
I llavors,
a partir d'aquí,
doncs,
Juan Manuel Mariett de Blas,
que era un madrileny que estava instal·lat aquí,
que portava les coses a televisió d'aquí,
que portava la cosa catalana d'aquí,
m'agrada ser d'allà,
però, a veure si eren coses del moment també,
però que era una persona totalment...
Es va obrir completament,
i va lluitar molt, molt, molt, molt
per la televisió catalana,
i perquè això tingués més pes,
doncs,
em va anar agafant,
em va anar encarreguant casos,
i finalment em va fer,
diríem,
en aquells petits circuits,
en aquella mini televisió que hi havia,
cap de dramàtics.
Llavors, ja vaig escriure guions,
però després,
bueno,
quan vaig ser cap de dramàtics,
ja no,
perquè em semblava deshonest ser,
d'una banda,
el que decidia,
i al mateix temps el que feia les meves coses,
i llavors,
bueno,
ja no vaig parar,
ja no vaig parar.
D'una manera igualta,
ja no vaig parar.
a TV3,
a Televisió de Catalunya,
la primera...
Vaig tardar molt,
és a dir,
quan va començar TV3,
TV3,
clar,
tots aspiràvem,
que bé,
poder treballar per TV3,
no em van cridar,
no em van cridar,
no sé què passava,
que no es d'havien refiat a mi,
jo,
que sé pobre de mi,
no em van cridar,
i finalment,
doncs,
el Joan Bas,
vaig fer una cosa,
vaig fer un parell de coses esporàdiques,
molt petites,
vaig procurar fer-les també en fetes com podia,
per veure si així,
efectivament,
em tornaven a cridar,
però no em cridaven,
passaven llocs 3 o 4 anys,
i no em deien res.
I per tant,
vaig fer un petit guió,
vaig fer després un petit documental,
un petitet,
de guiolista,
però vaig treballar-lo molt tant com va poder,
i aquí es va acabar tota la història,
i llavors,
però de sobte,
de sobte,
hi va haver,
la història és que de sobte hi va haver un gran,
un petit boom,
que seria el boom d'una cosa que es deia La Granja,
que es feia en un programa que feia,
que ho escrivia el Jaume Cabré,
i que estava en un programa que feia el Puyal.
Llavors allò es va emetre altra vegada Gissol,
que es va anar convertint en una història,
en una història quotidiana,
que passava en un bar a La Granja,
i doncs allò es va passar un estiu,
i aquell estiu va tenir una adiència enorme a la migdia,
una enorme,
molt gran,
inesperadament molt gran.
I això els va fer pensar a la TV3
que potser sí que es podia intentar fer
una sèrie diària en català.
Era una idea que Joan Bas la tenia des de fer molt de temps,
i que alguna vegada me n'havia parlat,
però que mai aconseguia que convenci ningú perquè allò es fes.
I llavors, doncs, a TV3,
amb molta precaució,
amb molta por que això no aniria bé,
doncs ens va dir que hi anéssim treballant,
i vam anar treballant, ho vam fer,
i això era l'any 93 que ho vam preparar,
i el 94 que es va emetre.
Però abans havia fet jo multitud de coses,
ja siguin al circuit català,
ja siguin directament per Televisió Espanyola.
És a dir, havia arribat a fer de presentador d'un programa,
que ho feia fatal.
De presentador també?
De presentador d'un programa, sí.
Quin programa era?
Era un programa que no ningú s'ho pot recordar,
que era el que han sigut.
Quan va durar?
Quan va durar la tele, doncs,
que ningú s'ho pot recordar.
Perquè s'ha fet moltes coses a la tele.
Era una cosa que es deia allò que al vent no s'endugué,
i era agafar un actor,
explicar-li que expliqués la seva vida, la seva història, etcètera,
i al final triaven una cosa
de les que havien fet a la televisió,
i llavors, pam, animatament si no se matia.
O, per exemple, vaig estar jo en el primer programa,
dirigint el primer programa que va fer Julia Otero,
que era un programa en català,
que també es feia en el circuit...
en castellà, perdó.
Que era així com a de debat o de tertúlia, no?
De debat, de debat.
De debat, sí.
Una cosa que es deia una estrella particular,
que es feia els dissabtes.
Dissabtes al matí, al matí, a més a més.
Una hora impossible.
I després, per exemple,
un programa que va començar a fer el...
Que va crear el Sey i aixaf,
i després no va continuar,
i que jo vaig recollir,
és El Tiempo Soro, per exemple, imagineu-vos.
Ah, sí, i tant, i tant.
Amb la Constantino Romero.
Aviam, que és bo passar per totes les habitacions de la tele, no?
Sí, encara que a mi,
que a les arremàtiques és el que m'agrada més.
Jo recordo que al començament de TV3
tenia les seves telenovel·les, com diem ara,
però que eren comprades,
el Dancing Days famós,
que va ser allò que va trencar
i que realment la televisió de Catalunya
tenia la seva telenovel·la,
però clar, fins que va agafar
aquesta dinàmica de producció pròpia
amb l'èxit,
que jo crec que,
tot i que es feien les primeres
amb moltes ganes
i amb molt bones perspectives,
ningú podia pensar
que les telenovel·les a Catalunya
pròpies
tinguessin l'èxit que estan tenint.
No, no, no,
era una cosa totalment imprevisible.
No s'ho pensava,
no s'ho podien imaginar,
vaja, no s'ho imaginava,
no, no, no,
no havia entrat dintre els seus càlculs que,
és a dir,
vam convertir amb el temps,
però aviat ja amb la primera,
vam convertir l'horari
de primera hora de la tarda
en això que diuen,
prentaïm,
és a dir,
en un dels moments
en què la televisió era més vista
a tot Catalunya.
No és allò per dir
per menys tenir ningú ni de bon tros,
però el que sí,
una de les virtuts,
o no,
que se li poden dir
a les sèries de TV3,
és que tenen la capacitat
de connectar
amb un públic
absolutament heterogènic,
cosa que altre tipus
de sèries no entenen,
que tenen un públic específic,
però aquí, per exemple,
qualsevol d'aquestes sèries
emblemàtiques
que tots teníem al cap
de TV3,
les pot veure
des d'una mestressa de casa,
un jove adolescent,
una persona gran,
un professional
que dina fora,
però em calla,
que aprofito
i miro la tele
mentre dino,
vull dir que capta
a un ampli espectre de públic.
Això passa,
això passa,
no sabem per què,
però passa.
Per tant,
no tenen una fórmula màgica
tancada en una caixa forta?
No tenen cap fórmula màgica,
el sentit comú,
sentiments,
professionalitat
i anar-hi anant.
Vostès parlen molt,
vostè en particular,
a les sèries,
bé,
segons com es miri,
perquè, per exemple,
el tema d'Anisaga de Poder,
estem parlant de gent
allò potentada,
amb molts diners,
amb situacions familiars
incestuoses,
impensables,
en la vida quotidiana,
però bona part d'aquestes sèries...
Ui, no hi ha res
i pensava en la vida quotidiana.
Bé, no, entenc,
però que no s'explica,
com a miri.
No, però són situacions
que es busca molt
la connexió del públic
amb la quotidianitat.
Sorprèn,
perquè un pot dir,
home,
per vida normal,
la meva, no?
No cal que miri
una vida normal a la tele.
Com m'ho explica vostè,
això,
que les vides normals
ens atreguin
a través de la pantalla?
Sí,
que la gent s'identifica,
és a dir,
la gent li ha d'identificar-se
amb els personatges
que veu al davant seu.
Però, de tota manera,
això és relatiu.
Aquests serials,
jo penso que el millor
sempre és variar,
és a dir,
no fer
el que s'ha acabat de fer,
igual el que es fa
immediatament després.
Sempre hi ha d'haver
una variant.
I si...
I, doncs,
després de
Poponou
es va fer
una història
que era
molt costumista,
diríem,
era com una mena
de precedent
de l'acord de la ciutat,
doncs després
es va passar
a fer una història
sentimental,
que ja és diferent,
que els sentiments,
les passions,
encara que érem
gent normal,
però que hi havia
més, diríem,
més marro,
que en diem.
Després es va fer
l'Issaga de Poder,
que era allò
de trencar
i fer una cosa
completamente diferent.
És a dir,
donar a la gent,
que no es canses
a la gent
i que s'hi pogués
donar coses noves
i que pogués visitar
nous paisatges
físics
i sentimentals.
Home,
l'Issaga de Poder
va tenir tot el país
que si ara aquest home
és mort,
que no és mort,
que ressuscita,
que si és germà,
que si és amant,
escolti.
Era un sense viure,
allò, eh?
Aquí hi ha un altre problema,
una altra història,
explicada, diríem,
i és que
ens demanaven
sèries tancades,
com ha passat també
al moment del Pla,
és a dir,
històries que tinguin
tants capítols
i començaran i acabaran.
I llavors tu,
doncs ho fas
i llavors de sobte
et diuen,
no, no,
però ha de continuar
perquè ha anat massa bé.
Home,
no fumem
perquè, esclar,
és que ja la teníem pensada
que es tancaria.
Aquell ja l'hi ha matat, no?
Aquell ja l'hi ha matat
o aquella altra cosa
no pot ser.
Llavors,
tancar-te el cap
perquè, esclar,
no pots dir que no
i llavors,
doncs,
buscar la manera
desesperadament
per aconseguir
continuar
i que la gent
no s'enfadi
o que no pensi
que li prens el pèl,
clar.
Aquest és un sistema,
és a dir,
parla abans que s'emeti.
Hi ha altres sistemes
d'anar construint-la
a mesura que...
Sí, el moment del Pla
que des del principi
ja per fi
va entendre
que havia de ser oberta
i que per tant
havia de quedar oberta
sempre
i ser molt coral
perquè hi hagi moltes històries
i que algunes tinguessin,
s'obrissin,
que poguessin anar
per gent nova,
etcètera.
Aquest és un altre sistema.
Llavors sí que
ja ho escrius
d'una altra manera
i pensant que això
pot tenir continuïtat llargada.
El que passa és
que quan et diuen
no, no, no,
aquesta sèrie
només tindrà
aquest nombre
de capítols
i no en tindrà més.
Per tant,
feu-ho pensant en això
i no feu-ho pensant mai
per tant,
ja us ho tanques tot
i quan et diuen
que no dius
ai, Déu meu,
què fem ara?
És allò de l'èxit
que et provoca problemes.
I si l'has d'anar
construint sobre la marxa
també has de comptar
des de la malaltia real
d'un actor
que li surt
una oferta de treball.
O algun actor,
algun actiu
que de sobte diu
jo me'n vaig
perquè tinc una altra feina
que he de fer
amb una altra banda.
Això pot passar
i llavors és quan
la Bíblia
que és on tens
pensat tota l'història
l'has de retocar
una mica, esclar.
I no li surten
molts espontanis
que li suggereixen
finals,
situacions,
històries,
dius
escolti,
la sèrie l'escric jo.
De tant en tant
hi ha gent,
però això ens passa
als autors de teatre,
als novel·listes,
als autors de serials,
tota la gent
que està relacionada
amb la ficció
sempre hi ha gent
que s'acosta
i et diu
jo tinc una història
que si la sentíssiu
això donaria per molt.
I encara en el terreny
de l'anècdota
mai s'ha trobat
amb algú
que s'hagi enfadat
amb vostè
per l'actitud
que ha fet
que aprengui un personatge,
per les situacions
creades,
però hi ha gent
que s'identifica
fins a uns extrems
malaltissos,
no?
A vegades?
Sí,
sí,
perillósament malaltissos.
Hem tingut
problemes de tots,
és a dir,
problemes entre cometes,
problemes provocats
per quan
les sèries
han anat bé
precisament,
esclar,
des de
des d'això
gent que s'atura
i dir-me
si
folanet o folaneta
li passa alguna cosa,
jo l'agafo
i l'escanyo
i el mato a vostè.
O des d'això,
o des d'
altes instàncies
o llocs
que et diuen
ens interessaria molt
que
sortíssim
a la sèrie.
allò que representen
o ells mateixos?
Ells mateixos no,
però allò que representen
sí.
Allò que representen,
clar.
Sí, sí, sí.
És la pressió
que s'ha de patir
quan
té aquesta dimensió
social
i té molt de futur
el món de les sèries
a la televisió catalana,
no?
Té molt de futur
perquè
de moment
hi ha una demanda social,
a aquesta societat
li encanta
després de dinar
a fer la sobretaula
amb aquests personatges
entranyables.
Sí, la ficció
sempre
sempre ha agradat
la ficció
i
és una cosa eterna,
és a dir,
d'una manera o altra,
sigui
d'aquesta manera
o sigui d'una altra,
jo penso que
es mantindrà sempre
la ficció.