La una del migdia, nou minuts, ja ens espera Matthew Tri a la llibreria La Capona de Tarragona.
Fa escassos minuts que ha acabat la presentació del seu llibre.
Matthew Tri, bon dia.
Hola, bon dia.
Aquest cop no ens veiem les cares, com l'altra vegada que va venir a Tarragona
per presentar les seves memòries, així amb signe d'exclamació, no?
Exacte.
Avui s'ha vist la cara amb lectors, amb informadors, una mica per presentar aquest llibre.
Parlem-ne. Aviam, això pretén ser una entrevista, no pas en un interrogatori,
però així d'entrada ens podria dir on era vostè el 20 de setembre de l'any 2004?
El 20 de setembre, sí, i tant. Estava a casa meva començant aquest llibre, exactament aquell dia.
Ho vaig esperar fins aquell dia. Hauria pogut començar un dia abans, un dia després,
però ho vaig esperar exactament fins aquell dia.
I per quina raó?
Perquè era el dia que feia exactament 20 anys que vaig arribar a Catalunya
amb la intenció de viure-hi, per sempre més, si fos possible.
I quan va arribar, doncs, realment, jo hi imagino, pel que he llegit, com a mínim,
que d'entrada va haver-hi una mica d'estat de confusió, no?
Tot i que tenia vostè les coses molt clares, coneixia ja Catalunya,
o vam llegir a les seves memòries, però, vaja, no sé si tenia molt clar
molt clar el que volia fer aquí, justament perquè, com també diu,
va cremar els ponts i tot això perquè volia quedar-s-hi.
Sí, sí, sí, sí, no, tot era una mena de risc, o sigui, jo em vaig dir a mi mateix
quan vaig arribar aquí, o sigui, aquí m'enfonso, aquí aprenc a surar l'aigua, diguem.
I, doncs, mira, les coses han anat com han anat, però ha estat una experiència,
és que no ho sé, ara no puc imaginar la meva vida sense l'experiència viscuda a Catalunya,
seria impossible.
El que està clar és que des del primer dia vostè no es mirava aquest país amb ulls de turista,
no ha estat un observador passiu ni neutral, sinó que s'ha posicionat d'una forma molt clara
i això li permet, aviam, qualsevol vot pot pensar si agafa el llibre que és un català
d'adopció agraït i que cantarà les excel·lències d'aquest país,
però realment té la capacitat d'aportar un sentit crític i molt crític
en determinats aspectes sobre aquest propi país, no?
Home, sí, perquè si només fas una mena de geografia d'un país,
això acaba sent molt avorrit.
O sigui, una persona que observa, és aquell tòpic que sempre diu
que si estimes una persona de debò, també coneixes tots els seus defectes.
Bé, no conec tots els defectes de Catalunya,
però, evidentment, alguns sí que he pogut observar.
Hi ha, per exemple, un capítol sobre els catalans pesats,
tant que els que són, diguem, procatalans com que són anticatalans,
i faig un petit retrat d'alguns d'aquests tipus.
Afortunadament, són minoria tots, perquè si no seria inaguantable això.
Però són uns tipus que existeixen i que tots coneixem,
però ningú els ha identificat ni ha fet cap comentari.
Abans d'entrar a parlar d'aquests catalans pesats,
vostè el que fa és justament, i així ho titula,
remenar una mica la llengua, i el tema lingüístic,
com a eina de comunicació, però també com a signe d'identitat,
l'ocupa durant unes quantes pàgines,
i Déu-n'hi-do les reflexions que fa al voltant de la llengua, no?
Déu-n'hi-do.
Estem en una època molt interessant ara a Catalunya.
És una època que jo recordo com a molt semblant
a la que va viure a Londres fa aproximadament 30 anys.
Estic parlant de la immigració,
la immigració que ve del nord i del sud, també.
I el que estan fent els catalans una mica, no tots, però alguns,
és exclaure una mica aquests estrangers,
senzillament per la cosa lingüística.
O sigui, conec casos concrets, que ho comento en el llibre també,
per exemple, una mica peruana, que parla perfectament el català,
que va anar a una farmàcia de Sarrià a Barcelona,
del barri de Sarrià, i va començar a parlar en català,
i el farmacèutic, només en veure-la, i en veure-la sud-americana,
va començar a parlar-li directament en castellà,
d'una manera deliberadament mal educada,
i tot i que ell insistia en parlar en català,
ell, que tenia un accent català claríssim,
insistia en parlar en castellà.
I és una mena de rebuig, és una manera de dir
en el meu món no entraràs pas.
I això és una cosa que està passant amb molts immigrants,
i aquest és un cas concret, però amb molts immigrants,
amb els catalans, és una cosa que jo crec que no només
és un gran error, sinó que és gairebé un insult
a aquesta gent que volen venir aquí, volen integrar-se, etcètera.
D'entrada, els centres de formació de català,
bona part dels alumnes són immigrants, nouvinguts,
que el primer que fan és aprendre el català.
Exacte.
És com una mica paradoxal, no?, que dius que d'una banda,
vull dir, sense que més ningú els digui res,
ells mateixos ja prenen la decisió d'integrar-se en la llengua,
aprendre-la i utilitzar-la, i després hi ha aquesta altra part
que sembla que els hi sàpiga greu.
Sí, no, no, és molt curiós.
O sigui, els immigrants venen aquí, aprenen el català,
i el problema que tenen és que, sobretot si són evidentment estrangers,
si tenen faccions estrangeres o si tenen la pell fosca, per exemple,
doncs els mateixos catalans creuen que són genèticament incapaços
de parlar en català, ni tan sols d'entendre el català.
Això és molt frustrant.
Ens passa també als guiris, o sigui, si tens una pinta visiblement guiri,
no et parlen en català, per raons encara que tu estiguis parlant en català ells.
És una cosa molt estranya, molt rara.
No et parlen en català i generalment els sem la veu, no?,
quan pressuposem que algú no ens entén.
Pensem que cridant més fort ens entendran millor.
Sí, exacte.
Això ho fem molt quan vèiem alguna persona que té un aspecte de no sé d'aquí.
Tenim aquesta tendència a parlar fort, escolti, no, no, sí, és igual,
li parli més fort o més...
El llibre està ple d'expressions, més de quatre reflexions, tot i el subtítol.
La veritat, venen ganes de manllevar-les.
Per exemple, vostè quan parla de castellano-cèntric,
per no dir espanyolista, o catalano-cèntric,
per què no ens explica aquestes definicions?
Dic a tall d'exemple de molts altres aspectes
que podem trobar similars al llarg del llibre.
Sí, aquests són dos neologismes que jo faig servir al llarg del llibre,
castellano-cèntric i catalano-cèntric,
que és una manera d'evitar el matís polític
que tenen les paraules espanyolista i catalanista,
que a més són paraules molt suades a hores d'ara, molt gastades.
I una persona catalano-cèntrica és una persona que senzillament
pensa que Catalunya és el seu propi centre,
que no cal anar a un altre lloc per trobar un centre.
Mentre un castellano-cèntric és una persona que,
tot i viure a Catalunya i potser considerar-se català,
en el fons creu que el centre de les coses de debò
rau en un altre lloc, com podria ser Madrid o les Espanyes,
o com es vulguin dir.
I són actituds no necessàriament polítiques,
aquesta és la cosa important.
Són actituds molt sovint inconscients,
per el fet que aquestes persones donen per descomptat.
jo crec que és una manera molt més eficaç
d'identificar segons quines actituds,
que no pas parlar sempre de política,
d'espanyolisme, de catalanisme, etc.
Fa un retrat en el qual intenta reflectir
les diferents persones que transitem per aquest país,
i que és un país poblat per persones molt heterogènies,
totes d'elles,
no només des del punt de vista lingüístic,
sinó que és un país molt contradictori en ell mateix.
És un país ple de contradiccions,
cosa que és normal.
O sigui, si jo hagués tingut una televisió
dient-me que fos espanyol
i una altra televisió dient-me que fos català,
per exemple,
jo també hauria crescut en un ambient molt ambigu
i molt estrany.
Però sí, hi ha tota mena d'opinions i d'actituds.
O sigui, hem tingut un petit exemple ara mateix
amb el manifest dels 15 o 300 intel·lectuals aquests,
que és una mostra perfecta.
O sigui, de catalans que, en certa manera,
només els catalans serien capaços de fer un manifest d'aquest tipus.
No sé si m'explico, saps?
O sigui, en el fons, un manifest així,
per molt espanyolista o castellano-cèntric que sigui,
és una cosa molt catalana,
perquè un espanyol de debò
no tindria cap necessitat de treure manifestos d'aquest tipus.
Aquestes identitats,
vostè les identifica a l'inici del llibre amb molts cavalls,
un és llustrós, magnífic, preciós,
l'altre està una miqueta més...
Li falta allò que li treu una miqueta de brilló.
Justament, utilitzat aquest símil i aquest exemple que ha posat,
em vol dir que alguns aposten pel cavall,
presumptament guanyador, i altres no?
Sí, sí, sí, sí.
Jo diria que aquest és el conflicte actual que hi ha a Catalunya,
un conflicte civilitzat, pacífic, tot el que vulguis,
però és un conflicte tanmateix.
És a dir, els catalans estan sempre en el procés de decidir,
repeteixo,
què és si Catalunya és el seu propi centre
o si el propi centre és bàsicament Espanya.
I és com mirar una corsa de cavalls contínua,
una corsa de cavalls que no s'atura mai.
I aquesta és la metàfora que faig servir per obrir el llibre.
Però en algun lloc hi haurà la meta, no?
Ja, exacte.
I com arribarem a aquesta meta i com serà?
Bueno, això ja no soc ningú per dir-ho.
Bé, però miri, és el que té d'apassionants,
les curses de cavalls d'altra banda.
Saber què passarà al final.
Bé, si he de confessar,
és una de les coses que m'agrada de Catalunya,
és una mica aquesta tensió constant que es respira en l'aire.
Quan vaig a, no ho sé, un país normal,
com França o Portugal o Holanda,
aquí vaig cada any a Holanda i tot això,
trobo a faltar fins i tot aquesta cursa
que hi ha sempre aquí en aquest país, Catalunya.
Què té de negativa aquesta cursa?
De positiu, més o menys, ho hem pogut llegir entre línies,
però què té de negativa aquesta cursa
si és que té coses negatives, segons el seu punt de vista?
Home, pot ser que es converteixi en un espectacle avorrit.
És a dir...
Encara no ho és?
No, jo crec que encara hi ha aspectes que...
Encara hi ha coses interessants passant en aquest país,
però corre el risc de convertir-se ben aviat,
per cert, en una cosa avorrida,
que la gent no començarà a perdre l'interès
en apostar ni per...
O sigui, començarà a apostar pel guanyador obvi,
que és el guanyador espanyol,
i és el que té tots els números, per dir-ho així,
senzillament per posar fi a la cursa.
No pas perquè creuen necessàriament
que aquell cavall és el millor.
No sé si m'explico.
I tant, que si prefixes la percepció que tenim des d'aquí,
perquè vostè va néixer a Londres,
i per exemple, probablement cap persona de fora de Catalunya
tindria problemes de dir que vostè és anglès.
Nosaltres aquí no sabríem dir si vostè és anglès,
britànic, anglosaxó.
Oi que sí que hi ha aquesta cosa,
que sempre parlem amb una certa timidesa
quan volem definir una mica l'origen,
no només de les persones d'aquí,
sinó de les que han nascut fora d'aquí.
Home, jo diria potser...
Vostè com es definiria per la seva naixença,
des d'aquesta perspectiva, anglès?
Anglès, però atenció, dic anglès amb consciència,
és a dir, anglès i no britànic.
Té unes connotacions, dir-se que és anglès i no britànic.
Sí, sí, sí, perquè això s'ha d'explicar sempre,
perquè la gent, si tu dius a un escocès,
ei, que tu ets anglès, oi?
S'enfada com una mala cosa.
Perquè nosaltres sempre he tingut clar
que hi ha una cosa que ara es diu,
es parla a la Gran Bretanya,
dels British Countries, els països britànics,
que són tres, Escòcia, País de Gales i Anglaterra.
Doncs també existeixen, per dir-ho així, els països espanyols,
que són els països que existeixen dins l'estat espanyol.
Catalunya, Euskadi, les Espanyes en general, etc.
I el que passa és que aquí no hi ha hagut pedagogia.
O sigui, jo fins i tot vivint i creixent a Londres,
m'explicaven que jo vivia en un país de tres països.
i jo tenia molt clar que Escòcia era un altre país,
que el País de Gales era un altre país,
i això des de la infància.
Però vas a Madrid, vas a Salamanca, vas a Quijón,
i parles de la gent, de la situació a Catalunya,
i encara ara, i ho sé perfectament perquè acabo d'estar a Madrid,
no entenen ni una cosa, res,
no entenen absolutament res.
O sigui, són com els turistes anglesos que arriben a Salau,
per dir-ho així, saps?
O sigui, no tenen ni idea del que és Catalunya, ni res.
Això trobo extraordinari després de...
Quants anys són ara? 26 anys després de la mort del senyor aquell?
Sí, sí.
Clar, curiosament, això que diu a Madrid és veritat
que no és una qüestió de voluntat o d'actitud o d'ideologia política,
sinó que moltes vegades és que no s'entén perquè no es coneix, no?
No, no, no, és desconeixement, desconeixement total.
A veure, el llibre és de lectura molt amena, la veritat,
a banda d'acabar deixant reflexions d'aquelles que dius,
home, doncs, que t'atures a pensar-ho.
Parla, per exemple, a mi m'agrada molt també que parla de...
A veure, a veure si diré bé, dels subfamosos catalans.
De ser subfamosa.
Què és ser un subfamoso?
Perquè jo fins ara havia sentit molt allò de ser mediàtic,
però ser subfamos...
Mira, subfamoso, subfamoso és una paraula
que em va ensenyar el Xavier Casador,
que és el cap dels guionistes de l'Andreu Buenafuente.
D'aquí de Cambrils, per cert, no?
Ah, d'aquí mateix, d'aquí mateix, d'aquí mateix, sí, sí, sí, i tant.
Doncs, un subfamoso, a veure, un subfamoso és,
per donar una idea millor, un famóso és una persona
i que el paren a cada cantonada
i li pregunten com va tot, etcètera, etcètera,
sobretot com va la seva feina i el que està fent, etcètera, etcètera.
Doncs un subfamoso és una mena de desgràciat mediàtic
que el paren cada tres mesos o cada quatre mesos al carrer
i li pregunten per alguna cosa
que no té res a veure amb la seva feina.
I doncs, som molts subfamosos
i jo en soc un de més, em sembla.
Saps? És una mena de fama pobra, per dir-ho així.
Fama de segona, vol dir?
De segona, de quarta, de cinquena.
Aviam, un altre dels capítols fa una pregunta,
anava a dir la del milió de dòlars,
però ja podem dir la del milió d'euros,
que diu, Catalunya és una invenció?
Doncs la idea, perquè jo em vaig autoimposar el repte
de llegir d'una punyetera vegada
els textos fundacionals del nacionalisme català,
a veure si eren textos desfasats,
si encara tenien alguna cosa a dir,
o si havíem de mirar de definir Catalunya d'una altra manera,
d'una manera més contemporània, per dir-ho així.
I va ser absolutament fascinant.
Vaig trobar llibres fantàstics,
com el catalanisme de Valentí Almirall,
que és un llibre que s'hauria pogut escriure ahir mateix,
i també vaig trobar, bueno, pallisses extraordinàries,
com la tradició catalana de Torres i Bages,
que és una mena de llibre que no obligaria cap nen,
no obligaria ni els enemics.
És una crueltat, no?, del llibre.
Sí, sí, sí, sí, és una crueltat, és una crueltat.
Però em van fer servir per parlar d'una manera com a mínim informada
de tot el tema de l'existència de Catalunya
com una entitat no regional i no provinciana.
I ho dic claríssim, que sempre he tingut clar,
durant tots aquests 20 anys, que Catalunya és un país.
És la paraula que prefereixo fer servir sempre.
és un país, o sigui, és un país en el mateix...
Em dóna la mateixa sensació entrar a Catalunya
com quan entro a Portugal o quan entro a Escòcia, per exemple.
O sigui, notes clarament que està sent un país diferent
del país on havies estat abans.
Abans, quan preguntàvem, quan comentàvem el tema dels cavalls
i la meta, jo ben bé, no sé, però sí que dedica un capítol
a parlar de futur, i jo no sé si en un atac de misticisme
es posa a somiar d'esperc.
I algun dibuixet fa, no?, del futur o es deixa anar
o aquí es posa un pèl sentimental, fins i tot,
que és normal i necessari, d'altra banda.
Sí, sí, sí, sí. A veure, el futur és...
Jo crec que Catalunya, com en la situació de molts països
que són o havien estat en una situació semblant a Catalunya,
com a Eslovènia, per exemple,
el futur és un incògnit, però realment no cal ser
ni optimista ni pessimista, perquè aquí pot passar
qualsevol cosa. És que aquí nosaltres podríem ser testimonis
nosaltres mateixos abans que morim de la decadència total
de Catalunya, de la desaparició de Catalunya com a país,
o, al contrari, podríem veure un canvi del xip psicològic
de la gent increïble, causat per haver-se saber
quines causes, el federalisme, la independència, no se sap.
Però amb aquestes coses més val no ser ni optimista ni pessimista,
perquè pot passar literalment qualsevol cosa.
Després de llegir el llibre, al final realment s'argumenta
la tesi d'aquesta dualitat, d'aquest país de la dualitat,
on la mateixa virtut pot esdevenir en un moment determinat
en defecte. Vostè explica al començament del llibre
que quan un pren una decisió, sobretot quan diu
a partir d'ara jo vull fer la meva vida aquí,
o es cremen els ponts o un no s'hi quedarà mai.
Vostè se'n penedeix d'haver cremar els ponts?
Només en un aspecte, només en un aspecte,
que vaig fer el gran error de no enviar textos meus en anglès,
perquè mai he deixat d'escriure en anglès, cap a Anglaterra.
I això vol dir que ara mateix,
ara que estic tornant a començar a enviar textos, llibres,
de fet, cap a Anglaterra, a agents, a editorials,
trobo que la meva situació allà és exactament la meva situació
quan vaig arribar fa 20 anys a Catalunya, el 1984,
i no coneixia gairebé ningú, ni molt menys en el món literari,
i havia de començar des de zero.
Doncs ara trobo que des del punt de vista literari,
des del punt de vista dels llibres,
estic tornant a començar des de zero al meu país d'origen.
I això em sap una mica de greu,
que vaig deixar d'enviar material durant tant de temps.
De totes maneres, amb els avenços tecnològics
que tenim avui en dia,
aquests ponts es poden refer en qualsevol moment, eh?
Tant de bo.
Màtiu Tri, ha estat un plaer, gràcies per acompanyar-nos,
i molt d'èxit en aquest nou llibre,
Aniversari, amb aquestes quatre reflexions
sense cap mena d'importància, que Déu-n'hi-do.
Gràcies, bon dia.
Moltíssimes gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.