Montserrat, bon dia. Hola, bon dia.
Avui et diem, Montserrat,
fa uns quants mesos en vam parlar
quan vas venir a fer la plaça
del Diamant. Sí. Avui, segons
el tema que parlem, t'hauríem de dir Teresa.
No? M'estimo més
que em digueu Montserrat. Montserrat. La pobra Teresa ja està
enterrada. És veritat, eh?
I mira que es va plorar aquesta dona, eh?
A Catalunya. Es va plorar, va ser una de les
absències realment importants
del cor de la ciutat. Era un personatge
molt ensenyable, la Teresa.
I molt representatiu,
també, no? D'una certa manera de ser
de moltes dones del
país. D'aquella manera de fer
de tenir cura de la família
de forma callada, discreta. Exactament.
Que continua fent-se a moltes cases.
Moltes cases. Amb poc reconeixement.
Moltes cases tiren endavant perquè hi ha
una àvia, o una mare també, vull dir
que sap fer
caminar el carro.
Montserrat, a quantes sèries de ficció
d'aquestes anomenades sèries de ficció
que tota la vida eren les telenovel·les
i has pogut participar?
Bé, jo, el que en diem
la telenovel·la o el
Culebron, perquè una
telenovel·la a vegades és més curta,
acostuma a ser més curta.
Això ja és una sèrie, jo, més que
Culebron, m'agrada dir-li sèrie,
que té una durada
important. Doncs n'hi ha hagut
algunes d'un any, algunes de dos anys,
altres de tres, i aquesta que ha
durat cinc temporades, a Sant Andreu.
I ara continua a Sant.
Jo vaig començar, en realitat, TV3
va començar a fer sèries, amb aquell
programa d'en Puyal, que feia una ficció que era
La Granja.
Ah, sí?
Sí. En realitat, amb allò, va començar a arrencar,
a arrencar TV3, a fer sèries o Culebrons.
Després vaig continuar amb
Secrets de Família,
que es rodava
a Girona, després vaig estar
al Laberint d'Ombres, i últimament he estat
en el cor de la ciutat.
Però jo abans,
quan va començar televisió espanyola
en el canal segon
que feien programes en català,
que es feien obres de teatre,
es feien guions
originals, i també
es van fer algunes
novel·les
com si diguéssim
per fer cicles televisius
que duraven 13 capítols,
20 capítols,
i jo d'això en vaig fer una
que era la Gomercinda,
que va dirigir en Toni Txic,
i una altra que era
Avui vindrem a sopar,
que la va dirigir,
em sembla molt el Sergi Schaaf,
però puc estar equivocada
perquè parlo de molts anys.
O sigui que no és cap novetat,
entén-me, el que no es feien
eren unes sèries
tan llargues com ara.
Montserrat, a tu t'agrada
fer sèries de televisió?
Mira, a mi,
essencialment,
m'agrada la meva professió.
Si m'agrada la meva professió,
m'agrada la feina que hi faig.
I aleshores,
m'agrada fer teatre,
m'agrada fer cinema,
i m'agrada fer televisió,
perquè és un mitjà
de comunicació molt directe
que arriba molt a molta gent,
i que si té un nivell bo,
no acceptable,
sinó un bon nivell,
doncs,
em compensa artísticament,
i econòmicament,
i indudablement,
perquè jo sempre he presumit
de ser professional,
i crec que una professional
ha de poder viure de la seva feina.
Jo t'ho he de preguntar.
Sí, digues, perdona, perdona.
No, no, no em molesta
fer sèries de televisió.
Potser em molestaria
fer algun tipus de sèries.
Jo en veig algunes,
en altres canals,
que segurament no acceptaria,
perquè em fan caure
la cara de vergonya.
Vull dir, no m'agraden.
Potser estan molt bé,
però no m'agrada
ni el ritme,
ni la interpretació,
ni el que diuen,
ni el sentit del que diuen.
Però quan una obra,
quan una sèrie d'aquestes,
té un nivell bo,
doncs,
a mi no em molesta
en absolut fer televisió.
Jo no t'ho preguntava
perquè es considera
un gènere menor,
ni de bon tros,
sinó t'ho preguntava
en el sentit
que, per exemple,
El cor de la ciutat
es va estrenar
un 8 de setembre
de l'any 2000,
que he vist aquest matí.
Clar,
es continua fent
durant quatre anys
que has estat pràcticament
cada dia
fent de Teresa.
Ho deia en aquest sentit.
Pots fer una temporada teatral,
es pot perllongar,
hi ha moments extraordinaris
a la vida d'un actor
que pot estar
moltes temporades
amb el mateix text teatral.
Però, clar,
una sèrie cada dia,
interpretar el mateix personatge.
Ho deia en aquest sentit?
Arribes a estimar-te el personatge.
Sí,
i, a més,
pots compaginar
televisió i teatre.
És molt dur.
Jo ho he fet,
perquè jo,
mentre feia
El cor de la ciutat,
vaig fer
La reina de Bellesa de l'Ineny
i l'Ital Night Music
i també vaig fer
La plaça del Diamant.
És duríssim,
perquè no sempre,
però molts dies,
t'has d'aixecar
de matinada,
quarts de sis,
i a la nit,
doncs no te'n vas a dormir
abans de les dues.
És dur,
però es pot compaginar.
Jo sempre,
durant tota la meva vida,
ho he anat compaginant
i ho he compaginat bé.
Potser si es fes seguit
sempre no es podria,
però com que el teatre
són temporades
no massa llargues,
doncs fas un esforç
bastant important
i ho pots anar compaginant.
Sí, sí.
Aquests dies,
amb aquesta setmana
de la comunicació
que organitza Tarragona Ràdio,
no es parlarà
de les sèries
des del punt de vista
anecdòtic,
sinó que anirà més enllà
perquè,
de fet,
les sèries de ficció
catalanes
estan molt relacionades
amb la identitat cultural.
No és que
vulguin,
doncs,
alliçonar a ningú,
però sí que intenten
reflectir
tots els canvis socials
que estem vivint
les persones
en la nostra vida quotidiana,
no?
Sí,
jo crec que és el que li dona
la qualitat
de la que jo et parlava,
quan realment
la televisió
es preocupa
dels problemes
del ciutadà,
que n'hi ha molts,
i els reflecteix
i dona solucions
més o menys bones,
més o menys encertades,
i crec que això
és el que diferencia
les sèries
que es fan aquí
d'altres
que es fan
més enllà de l'Ebre.
Com a actriu,
a tu t'hagués agradat
intervenir
o canviar alguna cosa
que hagués fet el seu...
Dius,
doncs la Teresa
no vull que faci això,
m'agradaria més
que faci l'altra.
I a més li dius al director.
O no?
Ets molt disciplinada.
No,
soc disciplinada.
I han hagut petites coses.
Que, per exemple,
t'escolta,
a mi si en lloc
d'això
passés això o altre,
s'ha de dir
que les petites coses
que he dit,
perquè hi ha un molt bon
equip de guionistes,
el realitzador
sempre me les acceptades.
O inclús,
a vegades,
una frase
que jo dic,
mira,
la Teresa
potser no la diria
d'aquesta manera,
la diria d'una altra.
Però són mínimes.
Pensa que passen
molts controls
els guions
de les sèries.
O sigui,
hi ha el que ha fet
la Bíblia,
el que fa
les seqüències,
el que posa
els diàlegs,
els que els revisa,
els que els modifica.
Vull dir que
quan arriben
a les nostres mans,
estan ja
molt controlats
i molt vigilats
i molt ben estructurats.
Sempre hi ha
alguna cosa
que et crida
l'atenció
i aleshores
la parles
amb el realitzador
i normalment
són gent
molt propera
que accepta
les teves opinions.
Aquests dies
parlarem
amb moltes persones
vinculades
als programes
de televisió,
Televisió de Catalunya.
Demà parlem
amb Jordi Maria
Beneta i Jornet,
amb altres guionistes,
però avui
que parlem
amb l'actriu,
amb una de les actrius
experimentada
en aquest tema,
Montserrat,
quin és el ritme de treball?
Quina és la dinàmica
que se segueix
per anar fent
una sèrie de televisió?
Per exemple,
El cor de la ciutat
que és la que tenim tots
ara més recent al cap.
Bé,
quan es tracta
d'aquestes sèries,
aquests colabrons
que diu la gent,
el ritme és
molt accelerat
i molt pesat
perquè pensa
que es fa
un capítol
cada dia.
Ja sé
que són 20 o 25 minuts,
que és poc,
però
és molt
fer
aquests 20 o 25 minuts
en un dematí.
Per tant,
has de tenir
totes les antenes posades,
has de tenir
els reflexes a tope,
has de tenir
la memòria
ràpida
i t'exigeix
un esforç
a tots els actors,
als realitzadors,
als maquilladors,
als de les llums,
tothom fa
un esforç
tremendo,
jo,
el que a vegades
em meravelles
és que la gent
pugui aguantar tant
aquest ritme.
Perquè pensa
que quan es fan
sèries
com,
per exemple,
poso l'exemple
del Vent del Pla,
es fa un capítol
a la setmana.
Que no és que em sembli
molt,
vull dir que,
esclar,
dura una hora
una,
una,
una,
una,
una,
diguem-ne,
sessió de,
tot un capítol,
però
hi ha tota una setmana,
hi ha cinc dies
per fer-ho,
i aleshores,
doncs,
permet il·luminar millor,
maquillar millor,
tenir temps,
més temps per estudiar,
és menys dur,
és menys dur,
i esclar,
la qualitat també es nota,
però jo,
moltes vegades,
m'he sorprès,
que malgrat el ritme
que es porta
en les sèries,
en els colabrons,
perquè ens entenguem,
la qualitat,
sovint,
és molt bona,
vull dir que,
em sorprèn,
a vegades,
inclús em sorprèn,
quan el veig després a casa,
i sé com ha anat el rodatge,
penso,
és com un miracle.
És a dir,
Montserrat,
que s'enregistra al matí,
s'emeta al migdia?
No,
no,
s'enregistra un mes abans,
un mes abans,
però esclar,
jo recordo com he gravat
aquell capítol,
o com l'han gravat
els meus companys,
amb quines presses,
amb quines limitacions,
tot això,
passen moltes coses
donant el rodatge
d'un capítol,
i a vegades penses,
això serà un xurro
com una catedral,
i aleshores el veus a casa,
l'experiència
i del realitzador,
l'experiència
del que fa
el muntatge
del capítol,
això és molt important,
com la música
que s'hi posa,
tot plegat,
fan que sigui
un petit miracle
quotidià.
Jo no sé
si la Montserrat Carulla
ha hagut de passar
mai un càsting.
em vaig passar
un parell
amb cinema,
me'n recordo
ja fa molts anys,
cap de les dues vegades
em van donar
un personatge,
no,
cap de les dues vegades,
i aleshores
vaig pensar
que era absurd
fer càstings,
com no sigui
per una cosa
molt concreta,
que a mi em digui
el director de càsting,
mira,
és que necessitem
alguna cosa
molt concret
que sabem
que tu pots donar,
però no sabem
fins a quin punt,
que aleshores
ho acceptaria,
però per fer
segons quins personatges
em sembla
una pèrdua de temps,
i aleshores
vaig decidir
no anar
cap més càsting,
i em van cridar
amb un parell
o tres més
i no hi vaig anar,
vaig dir que no,
que jo,
com si que si volia
no els enviaria
una foto
si no em coneixien,
però que jo crec
que després
de 40 i escaig d'anys
de fer teatre,
de fer televisió
i de fer encara
que poc cinema,
vull dir que estic bastant,
soc bastant coneguda
i tothom sap
quin és el meu estil,
la meva manera de fer.
Per això t'ho preguntava
si mai havies hagut de fer
perquè donada l'experiència
i el grau de coneixement
que té el públic,
però també els realitzadors
i directors,
però les actrius
i els actors joves
sí que necessiten
passar per als càstings
i aquestes sèries
de televisió
són una plataforma
magnífica,
no?
Clar,
Si hi ha un bon director
de càsting,
doncs segurament
la tria és bona.
Això és molt important,
no tots els directors
de càsting
són capaços
de saber
quin actor
és capaç
de fer un personatge
i un altre,
això també t'ho dic,
vull dir que és molt important
el nivell
de coneixement
de la professió
i de la capacitat
de cada actor
i és important
que els joves
es presentin
a tots els càstings
perquè, clar,
se'ls ha de conèixer,
és una plataforma
perquè la gent els conegui
i perquè inclús
els mateixos directors
de càsting
els coneixin.
Jo no tinc res
contra els càstings,
el que passa
que jo ja passo
els càstings,
com que digui.
Tu diràs.
Mira,
jo ara he anat
a fer una col·laboració
en una pel·lícula
de Lombardi
al Perú,
La Mariposa Negra,
es diu,
i jo no vaig fer
cap càsting,
em van cridar
els de la productora
perquè van considerar
que físicament
jo anava bé
per aquell personatge,
que el Lombardi
va demanar,
com és natural,
unes fotografies meves
i un currículum meu
i vaig anar allà
d'aquesta manera.
Vull dir que no
li vam enviar un càsting,
sinó que li vam enviar
unes fotografies
perquè ell veia
quin físic tenia
i un currículum també,
però sabem qui se la jugava
i vaig anar allà
i vaig fer
la meva col·laboració
en aquesta pel·lícula.
Finalment,
Montserrat,
que aquesta tarda
tindrem ocasió
de parlar amb tu
i sobretot
que tu parlis
amb la Pepe Armengol
i l'Anna Saona
en aquest acte
d'aquesta tarda.
El públic,
òbviament,
distingeix perfectament
o hauria de distingir
el que és realitat
i és ficció.
Tot i així,
segur que et diu
en Teresa pel carrer.
Sí,
sí,
et diu en Teresa.
A mi m'han anat dient
els respectius personatges,
el nom dels respectius personatges.
O sigui,
hi ha hagut moments
que van créixer en Martín,
en el moment Fèlia,
en el moment...
I ara,
doncs, Teresa.
I us bé,
ho portes en resignació,
no?
Sí,
no,
jo crec que el públic
ja sap que no ets la Teresa,
però com que del que estan enamorats
és del personatge,
a més que de l'actriu,
en molts casos,
doncs els hi ha d'ha de més
dir-te a Teresa
o potser en alguns moments
no es recorden del teu nom,
també passa això sovint
i et criden Teresa.
Però,
per exemple,
quan un nen jovenet
em diu
«Escolti-me,
oi que vostè és la Teresa?»
I jo li dic
«No,
jo soc la Montserrat Carulla
que faig el personatge
de la Teresa».
Però si no,
doncs,
la gent és molt entranyable
i la gent necessita
comunicar-se
i la gent necessita
tocar-te
i parlar amb tu
i penso que és part
de la nostra feina
i que no ens ha d'agobiar
ni molt menys.
que no ens ha d'agobiar
que no ens ha d'agobiar