Estem just davant de la porta d'aquesta empresa, el Tadis,
l'antiga tabacadera.
Avui, com ja m'ha explicat en l'anterior connexió,
doncs aquests 144 treballadors s'acullen a les prejubilacions.
Hem pogut parlar, i de fet tenim aquí en aquests moments,
dèiem que parlaríem amb alguns responsables del comitè d'empresa
i tenim pràcticament, no sé si al ple,
però tenim molts, molts membres del comitè d'empresa,
concretament CET, i saludem d'entrada l'Anna Guà.
Xana, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Sou tot el comitè d'empresa aquí o no?
Bueno, hi ha comitè d'empresa i algun delegat sindical
de CTI i de comissions obreres.
Anem abans, perquè tu, per exemple, prejubiles també el José Antonio Lorenzo.
José Antonio, bon dia.
Hola, bon dia.
Ara parlarem també amb ella.
Ricardo Alonso també es prejubila.
Ricardo, bon dia.
Hola, bon dia.
També, a veure, no, no, la Marisa García em diuen que no.
La Marisa, ella té 49 anys, Marisa et jove,
i per tant es prejubilaràs el desembre del 2006, no?
Bon dia.
Bon dia.
Ara ens ho explicaràs, com la teva companya, la Maite Cove,
que també és la mateixa hora que tu,
i per tant també haurà d'esperar fins al 2006.
Maite, bon dia.
Hola, bon dia.
I el més jove de tots, el Joan Gómez, que té 25 anys.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Tu, si no canvien les coses, et tocaran a Barcelona, com ho veus, això?
Em tocaria, però crec que no, que no seré així.
Em quedaré aquí a Tarragona, i aquí a Tarragona s'està molt bé.
Ara m'ho expliques, ara m'ho expliques.
I també tenim una altra persona que es prejubila avui,
és el Josep Guas.
Josep, bon dia.
Bon dia.
Com esteu? En general, els ànims com estan?
És a dir, hi ha sentiments contradictoris?
Molt fluixos.
No saps com te sents, vull dir,
després de 29 anys d'estar aquí,
és fort.
Que te'n vagis prejubilat,
però que t'atreguin de molt laboral és fort, els 51 anys.
És un sentiment compartit, Anna?
És a dir, hi ha una mica aquesta sensació de, no sé, estranya, no?
Sí, la sensació és molt estranya,
s'aparregen molts sentiments,
però jo personalment, jo, eh,
que porto 38 anys en aquesta fàbrica,
bueno, el faig demà passat, 38 anys faria,
vaig entrar, era de la barrandera,
que es deia en aquell temps, els 16 anys,
i vulguis que no, doncs, jo estic molt contenta, molt.
Molt, perquè crec que s'ha fet un acord molt bo,
i incluint-hi les 30 persones
que avui, en aquest moment, tenen un futur incert,
perquè no tenen encara,
quan tanqui la fàbrica, no saben on teniran.
Però jo crec que la lluita encara no ha acabat,
i almenys nosaltres
responsabilitzem de què s'ha d'acabar bé.
I acabar bé vol dir
que, com a mínim, aquestes 30 persones
han de tenir el seu lloc de treball
i han de disfrutar de seguir en aquesta ciutat.
És el que ha estat, per exemple,
d'en Joan Gomis, que abans ens comentava,
clar, que ell anava a viure a Barcelona,
ara, tot i que jo, però té 25 anys,
i que en Tauria aniria logística,
que li diuen, no, a Barcelona?
Logista, sí, logista.
Però jo crec que ara s'ha de lluitar,
en aquests moments és difícil
poder preveure un lloc de treball pel 2007,
però el que està clar és que ja,
quan hagi marxat ja la gent
i a mitjans de l'any que ve,
ja ens hem de posar mans a l'obra
de cara a que s'ha de trobar un lloc de treball
per a totes aquestes persones.
M'imagino que tots en general,
José Antonio, tu, per exemple,
clar, vosaltres amb 50, 52 anys,
52 anys, saps el teu cas, no?
Us sentiu, m'imagino, que joves, no?
I amb ganes de fer moltes coses, encara.
Home, som joves,
perquè realment tenim una edat
que al món laboral, avui en dia,
amb la totalitat,
una persona amb 52 anys,
a partir dels 50 anys,
té una experiència
i té encara una força física
evident, no?, per treballar.
El que passa és que no podem treure
una mica d'element
que és, com ha dit Anna,
és un gran acord
amb l'aspecte
que al món del tabaco
sabem que està en crisi,
que les fàbriques
realment ja veurem
quines subsistiran
i quines no,
i nosaltres estem contents
perquè hem arribat
a uns acords importants
que, vull dir,
no es poden queixar.
De tota manera,
deixa'm-ho dir,
perquè ara, abans miràvem dades
i el Tadis va tancar
amb superàvit,
que no sé,
tenia dades recent,
em sembla que eren
del mes d'agost,
agost-setembre,
però vull dir que va tancar
amb uns quants milions,
no són uns quants,
bastants milions de superàvit.
Sí, és veritat.
El que passa
és que el que sí que és cert
és que no només el Tadis,
sinó totes les empreses
avui en el món del treball,
el que fan
és reduir costos
i concentrar les produccions.
I Tabacalera,
també és d'aquestes multinacionals
que estan en aquest camí.
Tabacalera,
que recordem,
és una empresa
que ve de la privatització
que es va fer,
en fi,
amb un altre govern,
que no hem de ser.
El 98.
Ricardo,
Ricardo Alonso,
com estàs?
Estic ara
amb un sentiment
que no s'hauria d'escriure
perquè
és una multitud
de sentiments
la qual no tinc cap definit
i estic una espècie
una miqueta
en limbo
entre alegre
però també al mateix temps
estic trist.
Avui, de fet,
heu fet una mica
de jornada espacial,
diguem-ho així,
entre cometes,
fet una mena
de trobada de germà
a la primera hora del matí,
no?
Sí, així ha sigut.
avui hem fet
com se sol fer
a finals d'any,
per Nadal i així,
doncs se sol fer
una espècie
d'esmorzada germanor
en la qual
compartim taula
amb tots els companys
i companyes
i avui ha sigut
un dia
molt especial
ja que és l'últim
de la nostra vida laboral.
Ricardo,
José Antonio,
ara sí,
a nivell professional
què us plantegeu?
És a dir,
heu pensat
fer alguna cosa?
Què pensa un
quan es treballa?
En principi,
jo tinc previst
fer activitats,
per supuesto
que tinc aficions,
tinc hobbies,
també m'hi dedicaré
a la família,
com és evident,
però no sé
si totes aquestes
activitats
m'ompliran
tot el temps
que disposaré,
però jo ho intentaré
d'alguna manera
per no haver de estar
pensant
i tindre
i tindre una certa
tristesa
que m'hagin
fet fora
del món laboral.
Home,
jo realment
no descarto
en cap moment
de continuar treballant
i continuar
en el món laboral,
vull dir,
no sé,
jo procedeixo
d'una altra empresa,
jo fa 21 anys
només
que estic aquí,
dels prejubilats,
potser és el que
tinc menys
antigetat
i jo procedeixo
d'una altra empresa
que també era
funcionari
i no descarto
que encara pogués
trobar feina
una altra vegada,
vull dir,
no ho descarto.
Marissa,
Maite,
quan veieu
els companys
que marxen,
és a dir,
que és l'últim cop,
no sé,
perquè clar,
la feina
a vegades
un si passa
pràcticament
mitja vida,
no?
Més de mitja vida,
que encara hi ha mitja vida,
no?
I el tracte amb la gent,
com ho veieu això?
Que se'n van els companys?
Doncs molt tristes
perquè es marxen,
a més a més de companys,
molt bons amics,
portem aquí
33 anys treballant,
vull dir que tota una vida,
no?
I molta pena
i molta tristesa,
molta, molta.
Pues sí,
la veritat
que estem,
com no sé,
sembla que falti algo
i encara no se l'ha anat,
però esperem
que, bueno,
que el vací
que se quedarà
lo vamos a intentar
llenar
perquè queda la lucha
i la lucha
creo que sigue
para adelante
porque quedan
tantos compañeros,
como ahora
preguntarás a Joan
y seguimos
estando muy tristes,
muy tristes
por esa gente,
por ellos
y por todos.
Joan,
tu que ets
de les noves generacions,
per dir-ho així,
no?
Perquè tu,
25 anys,
ets jove,
tens tot un futur
per davant,
ells també,
no?
Ells també tenen anys
per davant,
però tu,
sobretot,
com ho veus?
Com te planteixes?
És a dir,
que abans ja comentàvem
que anar per a Barcelona
d'aquí un parell d'anys
no és,
diguéssim,
un dels teus màxims objectius,
no?
No,
perquè, bueno,
jo soc jove,
soc una persona,
doncs,
que porto,
portarà set anys,
el 2007,
portarà set anys i pico
en aquesta empresa,
tens una experiència
i crec que amb 25 anys,
27 anys en aquell moment,
puc trobar una feina,
sabem com està el món laboral
en aquests moments,
no?
arreu de tot arreu,
però, bueno,
jo confio que alguna cosa
podrem trobar,
per anar passant
o per anar treballant,
o sigui,
jo,
a veure,
anar a Barcelona
és una solució,
però també és,
no és cap solució,
entens?
Puc fer una pregunta personal,
tens família,
tu,
o sigui,
tens...
A veure,
tinc família,
o sigui,
tinc,
estic vivint amb la nòvia,
tinc,
o sigui,
jo soc de Lleida,
em vaig desplaçar aquí,
vaig muntar la família aquí
i estic aquí,
i Tarragona és una ciutat
que m'agrada molt
i estic molt bé,
vas a parar millor
que a Barcelona,
no?
Exacte.
Josep,
mira,
me'n recordo,
me'n recordo
que l'Anna
ens comentava,
ens deia que,
que aquí viuen
aquestes parets cap a dins,
hi ha persones que
hi han passat pràcticament
tota la vida,
que han entrat
100 xavalets,
que eren canalla,
com aquell que diu,
i que han tingut fills,
que ara ja són avis,
molts,
no?
Jo també soc avi,
tinc un net
de fa les 5 anys,
jo porto 29 anys aquí,
provinc d'altres empreses
que jo s'obtengo
l'ofici
d'eletricista electrònic,
i llavors,
home,
jo el que penso,
que sí,
que a mi me,
jo me prejubilo,
però per mi
me treu fora l'empresa,
però bueno,
jo després de dos anys
de paro,
espero,
jo què sé,
trobar alguna feina,
doncs,
de la meva ofici,
i seguir treballant
i seguir omplint
la meva vida,
a part de la família,
clar,
i del net.
La feina n'hi ha,
no?
Si més no,
la construcció dium
que va bé,
en fi.
Sí,
crec que sí,
i el meu ofici,
doncs,
n'hi ha,
se demana,
s'haurà de treballar més
que el que treballàvem
aquí,
això també.
D'una banda,
la qüestió personal,
no?
S'ha de dir,
aquest sentiment,
aquest sentiment,
no sé,
m'ha de saber què pensar,
no?
Però de l'altra,
també la institució en sí,
no?
La Tava Calera,
aquesta gran empresa
que ha sigut durant molts anys,
en fi,
tot un referent,
no?
Doncs sí,
perquè precisament aquí,
en aquesta fàbrica,
la majoria de la gent
té més de 25 anys,
o sigui,
hi ha poca que només tingui 25 anys,
la majoria ja va cap als 30,
a fora,
doncs,
d'aquests,
de què,
doncs,
el Joan que en té 25 anys d'edat
i té pocs a l'empresa,
però que en general,
doncs,
hem entrat aquí de molts joves,
hem tingut novis,
hem casat,
hem tingut fills,
i ara som àvies o avis,
no?
S'hem separat,
també,
és veritat,
mai t'hi dius,
ja de tot,
vull dir,
que ha estat una família molt gran
i que el que et queda
és la incertesa de dir,
bé,
m'ho sabré muntar bé
de cara a precisament
a omplir totes aquestes hores de treball
i que seguim sent joves
per poder fer moltes coses,
no?
I crec que aquest és el hàndicap
de cadascú.
A partir d'ara,
vull dir,
hem de viure la vida
d'una altra manera.
Crec que hem guanyat
o podem guanyar
amb molta qualitat de vida,
que això és molt important,
perquè abans jo penso molt
en el meu pare,
el meu pare també treballava
aquí a Tabacalera,
es va jubilar als 62 anys,
un cromo,
i en el 69 ja es va morir.
No va poder disfrutar
d'aquesta jubilació
perquè ja era gran
i havia treballat moltíssim.
Aleshores,
doncs crec que som joves,
joves entre cometes,
no?
Però que estem,
doncs físicament encara,
doncs per poder fer,
per donar molta guerra
i crec que l'hem de donar.
Sí,
jo volia,
Anna m'ha parlat de son pare,
jo volia parlar precisament
de mon pare
que va morir el divendres passat,
el dijous passat,
i que va ser
nostres pares
qui realment
van començar
amb aquesta empresa.
Nosaltres quasi tots
procedim de familiars
i molts directament
dels nostres pares.
Bé,
un record pel mon pare,
aprofito la vostra
amabilitat
per fer-ho.
I precisament és això,
ara estem en una situació
que,
fixa't tu,
vam entrar,
que els nostres pares
es van entrar aquí
de joves
i ara nosaltres ja marxem
i molts de nostres pares
ja no estan tampoc,
que ha sigut
qui han fet això
de principi gran.
T'acompanyem
en el sentiment,
José Antonio.
Suposo que seguireu
amb atenció
quan això tanqui
definitivament
aquesta fàbrica,
seguireu amb atenció
el que s'hi farà aquí,
no sé quina,
què us imagineu
que passarà aquí?
Jo ara és el que t'anava a dir,
que, bueno,
que en nom
de la gent de la fàbrica,
de tothom,
de tots els treballadors
i treballadores,
t'adricc des d'aquest micròfon,
demano al senyor alcalde
o a qui estigui
en el seu moment
en l'Ajuntament,
que realment
aquest edifici
sigui,
sigui un edifici
per la ciutat.
Museu
o el que li vulguin dir,
però que sigui realment
per tots els ciutadans
de Tarragona,
perquè puguem disfrutar d'ell.
És un edifici preciós
i creiem
que no s'ha de perdre.
Precisament,
nosaltres,
encara que siguin garrotet,
vindrem aquí
a veure
si s'hi construeix alguna cosa,
si s'hi fa un museu,
que facin el que vulguin,
però alguna cosa s'hi ha de fer,
perquè si no,
es pot perdre
i és una llàstima.
O sigui que
tiro aquí
l'alternativa
perquè a veure
el senyor alcalde
o qui hi hagi
en aquell moment
a l'Ajuntament
pugui fer alguna cosa
favorable
a tots els ciutadans
i ciutadanes de Tarragona.
Doncs,
queda dit,
no tenim més temps,
però us demagaria molt
que hagi sortit avui aquí
amb el vostre temps
d'esmorzar,
perquè en teoria
he d'estar esmorzant
en Toni,
Anna Guaix,
José Antonio Lorenzo,
Ricardo Alonso,
Marissa García,
Maite Calvet,
Joan Gomis,
José Guaix,
gràcies per atendre
els micrófons de Tarragona Ràdio.
Moltes hores
amb el vostre futur
professional,
personal,
en fi,
que baixin molt bé,
gràcies.
Gràcies a vosaltres.
I moltes gràcies
a vosaltres
que heu estat
donant aquests dos anys
amb nosaltres.
És la nostra feina,
faltaria més,
gràcies.
El dia 21.
El 21 què passa?
Bé,
és que el dia 21
volíem fer un acte,
no sé si ja ho heu rebut,
a Tarragona Ràdio,
el dia 21 a la una del migdia,
un acte d'agraïment
a tots els mitjans de comunicació,
a les institucions,
a la ciutadania,
etcètera.
I serem nou dotes.
Gràcies, Anna.
Gràcies.
Adéu.