Misericòrdia, ben aviat, bon dia.
Bon dia.
Ahir va tenir lloc la inauguració de l'exposició
i hi havia molts presos, els presos que van poder ser-hi ahir presents
a la inauguració d'aquesta mostra,
que s'ha venut especialment exultants, eufòrics.
Doncs sí, és cert.
Aquesta és la quarta mostra d'art del Centre Penitenciari
que fem aquí a Tarragona.
Agrair a l'Ajuntament que sempre ens deixi el pati del Jaume I
com per poder fer la mostra.
I és cert que el que procurem sempre és que el màxim d'intents
que han col·laborat amb aquest taller especial de ceràmica que tenim
puguin compartir també aquests moments que són més d'alegria,
bàsicament perquè és el reconeixement també
que la ciutat i els visitants poden fer de cara amb aquests intents
que tot i està dintre.
Lògicament han de retornar un altre cop a la societat.
Per tant, és aquest pas previ, aquestes sortides programades
que fem de cara a que es pugui fer una reinsurció complerta.
Aquest possiblement era el motiu d'aquesta alegria
que era perfectament visible i comprobable per a tots.
Aquesta mena de reconeixement que allà s'establia
de manera més o menys metafòrica entre la ciutat i els seus interns.
Aquí està principalment l'objectiu.
L'objectiu no solament és fer una exposició de peces
que poden ser més o menys maques
i entenent també que els nostres interns
no són gent professional amb aquesta matèria.
Però sí que ve lligat al reforç de l'autoestima,
a la possibilitat de compartir amb aquella ciutat
que després els ha de tornar a rebre
aquesta facilitat o aquesta ben artística que porten a dintre.
Per a aquella gent que encara no hagi tingut oportunitat
de passar-se pel pati de Jaume I de l'Ajuntament
o bé no hagi estat en anys anteriors de la mostra,
què s'hi pot veure en aquest tipus d'exposicions?
Doncs tenim peces...
La mostra es titula El pas del temps.
Bàsicament parlem d'això, de com passa el temps
i de com el temps pot influir en les persones.
Això que podria ser tan metafòric
és una cosa que si pensem cada dia ens hi trobem.
Són peces de diferents artistes
i dic artistes amb la boca grossa
encara que potser hauria de dir amb la boca petita
perquè realment trobo que fan una feina
com si fossin artistes consagrats
dintre les possibilitats del nostre centre, lògicament.
Funciona a través de tallers
i molta gent no ho coneix,
l'existència de tallers, de ceràmica,
concretament, que ja fa un bon grapat d'anys
que es duen a terme.
Aquí penso que radica una mica el nostre problema
i és que la gent no coneix els centres penitenciaris.
Lògicament tampoc farem mai una sessió de portes obertes
com podríem fer en unes escoles.
Sí, no és un parc temàtic per entendre'ns.
Certament.
Però sí que es desconeix molta de la feina que es fa
i aquest és el que volem una mica transmetre.
Hi ha tallers on la gent pot...
Jo sempre dic que els centres ve a complir condemna.
No es ve una altra cosa en un centre penitenciari.
Però la condemna es pot complir de moltes maneres.
I una de les maneres de complir la condemna
és intentar aprofitar al màxim el temps.
Ningú ve a aprendre ceràmica al centre,
ningú ve a aprendre a llegir i a escriure.
Però sí que mentre la gent ha de complir la condemna
es poden fer coses.
I bàsicament el que nosaltres intentem és educar
per la llibertat des d'un medi tancat,
que pot semblar una paradoxa,
però realment és el que hem de fer
i això ho provem.
L'Olga, la monitora d'aquest taller de ceràmica,
explicava ahir també al llarg de l'exposició
que la relació amb els alumnes,
amb aquests interns,
sempre havia estat excel·lent,
una total predisposició.
Vaja, que estava encantada la feina realitzada.
Olga, a banda de ser una graníssima artista,
és una molt gran persona,
amb la qual cosa també facilita molt la feina
amb els interns que estan col·laborant allí.
Quan un intenta mostrar o treure de dintre
tot allò que porta,
a vegades es plasma molt millor
amb una obra que no pas amb habilitats socials
que a vegades no entenen aquestes persones
que estan amb nosaltres.
El taller de ceràmica, com altres tallers,
i com la relació importantíssima
dels professionals que treballen al centre penitenciari,
es basa molt en treure aquestes coses
que la gent porta dintre amagada.
Sí que són importants els tallers,
però són importants les persones.
tant les que hi treballen com les que hi van.
I el valor humà de les persones
que tenim treballant als centres
penso que és importantíssim.
I a més a més, aquests tallers,
més enllà de la importància dels tallers
pels propis interns,
suposen moltes més coses.
És la realització personal,
encara que les circumstàncies siguin adverses,
aquella persona, aquell intern,
està fent coses que li poden agradar
més o menys a la presó,
i això és molt important.
La societat ens demana,
i la llei també ens demana,
que reinsertem, que rehabilitem,
que tornem a portar a la societat
persones que en principi puguin ser de profit,
per dir-ho d'aquesta manera.
Això, que sembla fàcil de dir,
és molt complicat de fer.
I a vegades abordar persones,
abordar aquests temes,
no se sap molt bé com hi has d'entrar.
I potser s'ha de fer a vegades
d'una manera una mica tangencial.
mitjançant aquests tallers,
no solament és la feina concreta,
ni l'objectiu concret del taller,
com tu molt bé deies,
sinó que amb aquests tallers
és que treballem les habilitats socials,
que treballem el respecte pels altres,
que treballem en definitiva la convivència,
que és això, els valors.
Nosaltres donem valors.
Com a educadors,
que som amb el sentit ampli,
posem aquests valors a les butxaques.
Després, el lliure el bir de cada una de les persones
és el que fa decidir
si tu els valors els utilitzes o no els utilitzes.
Però la feina la fem des d'aquesta vessant
una mica tangencial,
però que pensant que és més productiva.
Quins altres tallers d'aquest tipus,
com aquest dalt de ceràmiques,
duen a terme al centre penitenciari de Tarragona?
Tenim cursos de formació ocupacional,
tant de pintura com de fusteria,
amb dos excel·lents professionals
que també porten molt de temps
treballant al centre penitenciari.
Tallers d'informàtica.
L'escola, lògicament,
no hi ha d'haver ningú que sigui en alfabet avui en dia.
I si es pot assolir un nivell més alt de coneixements,
doncs millor.
Altres tallers d'habilitats socials,
tallers de relacions amb les persones,
d'educació vial,
un taller de manipulants d'aliments.
Diguem que tenim varietat
com perquè la gent pugui escollir
i pugui realitzar-se
amb allò que té mancança, diguéssim.
Aquests tallers no són obligatoris, pas pels presos?
En principi, l'única cosa que és obligatori
és l'escola.
L'escola és obligatòria com a la resta.
Si tu estàs al carrer, també és obligatori anar a l'escola
si no tens un nivell determinat.
Ara bé,
la resta són ofertes que nosaltres posem
a l'abast dels intents perquè puguin escollir.
I no solament són ofertes que puguin escollir,
sinó que la nostra feina radica també
en que aquestes ofertes siguin prou atractives
com perquè la gent s'hi posi.
A vegades la gent em diu
però és que, a veure, no tantes contemplacions.
Hem de tenir en compte que totes les persones adultes,
si no volem fer una cosa,
per imposició no la podem fer.
Per tant, hem de buscar maneres creatives
com perquè les coses puguin arribar a la gent
i així fer la tasca que tots volem fer
i en principi que és el que se'ns demana.
La resposta és positiva per a les presos.
N'hi ha molts predisposats
a participar en aquest tipus d'activitats.
La nostra experiència ens diu
que si les activitats són d'interès
i si les persones que les donen, bàsicament,
són gent que fan arribar,
la gent s'apunta a les activitats.
La gent vol fer activitats.
És molt més dur passar una condemna al pati
sense fer res,
que no pas tenint activitats,
que després et poden donar també
un cop de mà quan estàs fora.
Aprendre a fer de fuster,
aprendre a fer de pintor,
utilitzar les noves tecnologies.
Totes aquestes eines te poden ajudar després
per tant és bo que la gent les aprofiti.
El fet que les activitats siguin atractives
és una condició indispensable
perquè la gent s'hi punti
tant dins com fora de la presó.
Exactament.
Aquí es radica la feina de l'educador
amb el sentit ampli,
dels psicòlegs, pedagogs
i de la gent que està treballant als centres,
inclús dels mateixos funcionaris d'interior.
Com més fàcils, com més atractives,
com més profitoses
faixis veure les coses,
doncs molt millor serà.
No cal anar dintre a la presó,
és el que tu deies,
a la societat en general les coses són així.
Si hi ha una bona pel·lícula aniràs al cine,
si la pel·lícula és dolenta,
possiblement no hi aniràs.
Això funciona en base de l'oferta i la demanda.
Aquest mercat és el que regeix a tot arreu.
Abans parlaves que algú et comentava
no tantes contemplacions
amb els interns,
amb els presos,
i abans també fèiem referència
a la manca de desconeixement
d'una banda de tot tipus d'activitats.
Possiblement és passar dels dos extrems,
els ciutadans o tenim la idea de la presó
com un centre armètic completament tancat,
allà a la imatge aquesta que abans dèiem
del parc temàtic, per entendre's dir.
Possiblement seria bo,
en la mesura del possible,
explicar que hi ha una gradació intermigia
entre aquests dos nivells.
Mira, tu ho has dit,
i penso que a la feina ara de la secretaria
l'objectiu està enfocat en aquest sentit,
de poder fer més pedagogia
del que són les presons.
No només pel que serveixen,
que tots tenim molt clar pel que serveixen,
en tot cas per què haurien de servir,
sinó com es treballa dintre les presons.
Per què es treballa d'una manera
i no es treballa d'una altra.
Aquesta és la feina que també tenim,
fer arribar a la societat,
el per què es fan les coses
d'una manera determinada,
i també els nostres èxits,
i lògicament també els nostres fracassos.
Vas poder parlar amb alguns dels presos
després de la inauguració
de l'exposició i el vespre?
Els presos estaven exultants,
com tu deies abans.
El fet que reconegui la seva feina,
això a tots ens augmenta l'autoestima,
quan ens diuen,
ostres, això que has fet,
però que bé que està,
que ben...
I no era...
Jo sempre dic que la feina
que es falta de ceràmica
no és una feina d'anar per casa,
realment és una feina professional.
I el que es veia ahir,
i ho dic jo que soc la subdirectora,
però en tot cas m'ho crec que és així,
era una feina feta per artistes,
era una feina treballada
i una feina pensada en temps,
i no era allò pim-pam,
exposem això, no.
Era una feina que,
durant tot l'any,
s'està fent aquest projecte
i que culmina amb aquesta celebració,
per dir-ho així,
no, aquesta exposició.
Parlant des d'una vessant més artística,
no s'exposa a qualsevol cosa.
Exactament.
L'Olga i els seus col·laboradors,
que són els interns que estan al seu taller,
exposen peces dissenyades expressament per la mostra.
La mostra porta un títol,
que diríem que és la filosofia que sustenta la mostra,
i en base a aquesta filosofia
s'acreen les peces durant tot l'any.
Les peces sempre són especials, inèdites,
fins que arriba el moment d'exposar-les a l'Ajuntament.
Abans no les ha vist ningú, per dir-ho així.
Doncs a què se mostra el pas del temps?
Es pot veure aquests dies al pati Jaume I
de l'Ajuntament de Tarragona.
Aquells interessats donguin-se en pressa
perquè aquesta és l'última setmana, crec,
en què està oberta.
A més a més, les obres, ja ho hem insistit,
són obres interessants,
i a més a més, el tema és especialment interessant
veure també la visió que tenen els presos
d'aquesta qüestió del pas del temps.
Misericòrdia Benavent,
subdirectora de tractament del Centre Penitenciari de Tarragona,
moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta estona.
Gràcies i bon dia.
Gràcies.
Gràcies.