Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No, és un destí una mica diferent.
Exactament, què és el que podrem escoltar demà a l'amfiteatre?
És un concert de l'Orquestra de Guitarres, l'Orquestra de Guitarres de Barcelona.
L'any passat ja vam tocar aquí a Muralles, una mica amb la formació reduïda, diguem, no?
Però demà, doncs, ve tota l'Orquestra, a més a més estrenem unes coses que no hem fet mai, no?
Vull dir, fem una mica de zarzuela amb uns cantants, amb un tenor i una soprà, i també portem una parella de ball de Madrid,
de Yolanda Gaviño, que era la ballarina que treballàvem amb l'Antonio Gades, que ballarà amb nosaltres alguns temes de falla i això.
Quan diu a tota l'orquestra, esclar, quantes persones són a l'Orquestra de Guitarres de Barcelona?
Bé, més o menys unes 25.
És a dir, 25 Guitarres no ben bé, no?
Bé, serem dos o tres menys, perquè encara amb aquestes d'altres és complicat ajuntar-los a tots.
Hi ha gent de tot arreu i alguns tenen vacances obligades, no?
Però, vaja, pràcticament som la formació del complès.
Doni, m'imagino que deu ser difícil compaginar tants músics tocant la guitarra.
M'imagino que deu requerir molt de temps d'assaig, no?
Com ara, que em sembla que estan assajant de fet, no, Sergi?
Sí, de fet, estem en mig dassaig, pràcticament.
Sí, evidentment, com totes les formacions així nombroses,
requereix una feina amb la peculiaritat que nosaltres toquem de memòria,
toquem sense partitures, diguem,
i això sempre agrava una mica el tema de la preparació, no?
Hem de treballar força per tocar tot sense feristols.
Tocar sense partitura vol dir que, en fi,
que aquelles cançons que es toquen, que s'interpreten,
ja s'han tocat moltíssimes vegades.
és un sinói d'experiència, no?
Sí.
Bé, és un procés diferent, és un procés de muntatge,
igual que totes les orquestres, però després de memorització, també.
Perquè realment, bé, vam trobar entre tots
que hi ha una comunicació més especial a l'escenari,
quan tots ens estem mirant i ens estem...
no depenents de la partitura, diguem, no?
Vostè va ser el fundador d'aquesta orquestra de guitarres de Barcelona.
Quan i com es va fundar l'orquestra, per conèixer-la una mica més?
Bé, fa molts anys, ja 15 concretament,
diguem que era un projecte més aviat pedagògic, no?
Era amb els meus alumnes i era una mica per fer...
per fer una cosa diferent del que és estudiar guitarra individualment.
Això va començar a funcionar força bé,
ja tots aquests alumnes van acabar, tots són professionals,
són professors, i li van donar un caire més professional al tema, no?
Com ha anat, Sergi, la trajectòria per aquests llocs,
que abans fèiem referència a diferents llocs del món,
col·laboracions amb importants, a centres de Cuba, de Colòmbia, de Moscou?
Com estan en aquesta experiència?
M'imagino que deu vostè intentar sempre trobar un forat
per poder-ne movent-se, no?
Sí, sempre és molt interessant treballar en altres països
que cadascú té les seves característiques.
No sé, per exemple, a Moscou et trobes un nivell guitarrístic bastant baix,
però un nivell musical molt alt, no?
Perquè és un país que no té una tradició de guitarra important,
però sí que musicalment estan en un gran nivell.
A Colòmbia, per exemple, és més aviat al contrari, no?
Vull dir, són gent amb un nivell guitarrístic força interessant,
també musicalment un nivell més baix, no?
I potser Cuba és l'excepció en tots els aspectes,
perquè realment són músics amb un gran nivell en tots els aspectes, no?
Perquè allà es va ajuntar una mica el caràcter latí i latí
amb la formació soviètica, diguem, no?
I realment allà són grans músics a tots els nivells.
Estem parlant amb Sergi Vicente, fundador i director de l'Orquestra de Guitarres de Barcelona,
que demà actuarà a les nits a l'amfiteatre aquí a la nostra ciutat.
Què és, Sergi, el més difícil de tocar la guitarra?
O no ho sé, quina és la peça més difícil de tocar en guitarra?
Ui, això no m'ho he plantejat mai, no?
Depèn de moltes circumstàncies.
És més difícil tocar, depèn de quin lloc hagués de tocar,
per quin públic hagués de tocar.
No és pròpiament una dificultat tècnica,
a vegades és una dificultat interpretativa.
Sincerament no m'ho plantegem mai, que és el més difícil.
El públic també és un factor tenint en compte, per tant, no?
És a dir, el públic al que un s'adreça,
si és un públic receptiu, si ho és menys...
Sí, sí, sí.
Com recorda el públic d'aquí de Tarragona?
Molt bé, molt bé. Tinc un molt bon record tots.
del concert de l'any passat.
Es van fer repetir moltes vegades,
fent molts visos,
un públic molt receptiu i que ens hi va agradar molt.
De fet, només acaba el concert ja,
els responsables es van convidar per aquest any.
Doncs, Sergi Vicente,
confiem que demà estigui...
doncs que vagi igual de bé.
A més a més, amb aquest marc,
que m'imagino que l'amfiteatre
és un bon lloc per actuar,
i no per tocar la guitarra o no?
Doncs és una incògnita per mi, no?
Vull dir, sempre els llocs a l'aire lliure
són complicats per la guitarra,
però, bueno, hi haurà tot un sistema d'amplificació
i confiem que tot funcioni molt bé, no?
El marc, indiscutiblement,
és preciós i ens ve molt de gust fer.
L'amfiteatre amb el marc de fons
i a més a més amb aquestes guitarres
de l'orquestra de guitarres de Barcelona.
Sergi Vicente, gràcies per atendre'ns.
Per obrir aquesta finestra,
el miss de l'assaig,
estan assajant en aquests moments
a l'aixemla que pugui continuar amb l'assaig
i fins demà, es veiem demà, gràcies.
Molt bé, moltes gràcies, Josep.