Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'Enric Marco només tenia 19 anys quan aquests records es van incrustar a la seva ment.
Tenia 19 anys i tota una vida per davant,
quan un tren el va conduir fins a una estació que per milers de persones va ser una estació sense retorn.
Un viatge només de nada cap a un destí de vides robades, d'horror.
Un lloc on tenia il·lusió era això, una il·lusió, i en el temps s'esveia o s'aturava al traspassar les maleïdes portes del camp de concentració.
L'Enric Marco és un dels catalans supervivents del camp d'extermini nazi de Mauthausen.
L'Enric té ara 88 anys i és molt conscient que l'horror que els va tocar viure no es pot oblidar.
És una manera de dir al món que són aquí i que hi ha milions de persones que no ho van poder explicar.
Homes i dones que van morir assassinats a Mauthausen.
Situat a Òstria, a prop de la ciutat de Lins,
Mauthausen va ser considerat com un camp de concentració de tercera classe, un camp d'extermini,
amb unes extremes condicions de treball de les seves canteres, amb els 186 escalons maleïts.
Hi van morir unes 150.000 persones.
Moltes d'aquestes persones van preferir avançar-se a la mort,
traient-se la vida davant d'un percent asfixiant, sense futur ni esperança.
Aquella guerra va costar 50 milions de persones, homes i dones.
10 milions d'ells som morint als que van ser concentració.
És impossible que assistim indiferents, que assistim impassibles,
a una cosa com aquella quan en aquests moments s'estan repetint altres morts.
El que és d'explicar amb aquells nenos, encara que sigui a costes de vegades,
de colpir-los,
que estem en aquest moment, o fa un any,
amb els nanos i raquessos nanos com ells,
que estaven en una aula, com moltes vegades els que estic perdant,
els que caiguen a bomba senzillament a sobre,
solament pel fet que eren raquessos.
I aquesta és la qüestió.
I la nostra lliçó és aquesta, la lliçó d'humanitat,
on apareixen, ja dic, homes, dones, criatures,
sacrificades imbècilment a l'agressivitat, a la violència.
L'Enric Marco ha fet una xerrada els darrers dies
al Departament de Llengua Catalana de l'Institut de Camp Clar a Tarragona.
Va exposar al llarg de dues hores, a més de 120 alumnes,
la importància de conèixer l'experiència que ells van sobreviure.
Vull explicar-vos no únicament el que vaig passar en un camp de concentració,
o el que van passar, ni únicament inclús el que és el nazisme,
sinó que us vull explicar per quines raons vaig anar a parar en un camp de concentració.
nació a milers de quilòmetres del meu país.
És això el que estan desitjant ressentir.
Es queden verdaderament esturats a l'entendre llavors que sí,
que és veritat, que nosaltres no podíem aparèixer tan lluny.
I aquesta lliçó d'història que després es va desenvolupant
amb una història d'humanitats i de més,
és quelcom verdaderament que els topa i que els fa reaccionar,
per on molt favorablement estem.
Aquesta i altres xerrades que es fan des de la Mical de Mattausen
responen a una raó fonamental,
que aquests fets no es tornin a aportuir en un futur.
Marco va explicar als alumnes d'aquest institut de Campclar
que avui en dia també existeixen camps de concentració.
I quan els hi comences a explicar i els hi dius
que ells tenen els seus propis camps de concentració,
és el moment verdaderament encara al qual es queden més impactats
quan els hi dius que vosaltres teniu els vostres propis camps de concentració.
I certament ja no estan, els meus es van quedar a l'Alemanya nazi,
però vosaltres els teniu encara que us semblin que són llunyans
i que no són cosa vostra.
I quan els hi dius que n'hi ha en Arruganda o Sierra Leona
o n'hi ha en Agana o Etiopia,
l'any passat vam morir un millor d'infants de fam
i aquest any hem de morir en el doble
i que anem doblant el nombre de morts innocents.
I quan els hi dius que hi ha camps de concentració a Agana o a Arruganda,
els hi dius que hi ha aguantant amb els que hi ha del pròpia Palestina
i quan els hi dius que hi ha morts, que són els seus ja, que no són els meus,
que els meus es van quedar fa 60 anys a l'Alemanya nazi,
però quan els hi dius que aquestes criatures mortes són els braços de les seves mares,
aquestes criatures mortes innocentment, mortes de fam,
que estan a tot arreu, que les veieu de vegades en les pantalles als televisors,
o en les portades de la revista Sensacionalista són els mortes morts.
I alguna cosa ho haurem de fer naturalment,
perquè aquest estat de coses canviï, perquè aquesta és la vostra vida.
Encara que vagi lligada la nostra i l'una, una és conseqüència de l'altra
i així us estem explicant la nostra vida.
I senzillament perquè se'm doneu compte,
que aquesta història dissortadament s'està repetint una altra vegada.
Del que van escoltar i també veure a través d'un audiovisual,
però sobretot sentir, n'hem parlat amb quatre alumnes de quart d'ESO,
d'aquest institut de Camp Clar, que ara anirem escoltant.
Abans però escoltarem el professor responsable d'aquesta activitat,
que és Jordi Tinyena.
Tenim el costum de portar algun escriptor a l'institut
i mirem de triar alguna lectura d'un escriptor viu perquè pugui visitar-los.
Aquesta vegada, però, coincidint amb l'aniversari dels camps d'extermini,
vam decidir llegir un llibre que tingués alguna relació,
vam poder triar entre un llibre escrit per l'Anglada
i un altre escrit per un autor alemany,
en relació al món de l'Alemanya i dels camps d'extermini.
I llavors vam voler portar un testimoni viu
i va venir el senyor Marco, que és el president de la Miquel Mahausen.
Convé fer un cop d'ull al passat per no cometre els mateixos errors en el futur,
tot i que és un tòpic que no deixa de ser cert.
I més encara quan ens estem referint a uns fets que van tenir lloc
en un context i sota la bota d'uns ideals
que, tot i les abismals diferències,
en podem trobar alguns rebrots en l'actualitat.
També convé tenir molt clar que una guerra
és quelcom més que l'afany d'alguns per penjar-se medalles.
La gent els hi ha d'explicar, amb els nens els hi ha d'explicar
que la guerra és alguna cosa més que la mort,
que és alguna cosa més que una condecoració, un desfile.
En la guerra, jo en vaig patir dos.
La guerra vol dir la fam, ni la guerra vol dir el fred, ni la por,
i vol dir els polls, i vol dir la pluixa empapanta totalment,
vol dir estar enfangat, vol dir matar-los o morir,
vol dir tornar a casa teva per a prèxic o coix.
Això són les guerres, i amb els nens els hi ha d'explicar
que no es pot banalitzar, que no es pot pintar un esbàstic
sense saber què significa,
que no es pot portar sobre la carpeta una creu gamada
o sobre les samarretes sense saber què és el que va significar,
què era.
És obrir els ulls, perquè indiscutiblement,
en aquestes èpoques de transició,
de vegades hi ha caldos de cultius que n'aprofiten alguns
per voler-nos tornar a un passat que hem de rebutjar de totes maneres.
Hem pogut parlar amb quatre alumnes, com dèiem,
de quart d'ESO de l'Institut de Camp Clar.
Tots ells tenen clar que les dues hores de xerrada de l'Enric Marco
i l'audiovisual que es va projectar no es va deixar indiferents.
Els quatre alumnes són l'Èrica Morales, la Judith Ramos,
el José Antonio Segura, el Carlos Baos i la Marta Nieves.
El que escoltarem ara és la Marta, que ens explica què recorda la xerrada.
Se explicava muy bien y lo explicaba todo muy rápido y lo sentía mucho
y recalcaba algo más, cosas más fuertes que le ha pasado,
pues lo recalcaba más fuerte o levantaba un poquito más la voz
y estaba hablando todo el momento, no paraba.
Pues para que veamos la realidad, qué pasaba antes.
Y ahora, que había algunos campos de concentración aún
y que tengamos cuidado, que algún día podría pasar,
eso es lo que dijo y que sería muy duro y que no sé.
L'acte és un mes dels que promou la Mical de McTausen
i va coincidir en un mes en què la Mical copsava primeres planes informatives
en diferents mitjans.
Entre els mesos de gener i febrer,
l'associació rebia nombresos homenatges
amb motiu del 60è aniversari de l'alliberament
dels camps de concentracionàsis, Enric Marco.
El més gratificant, naturalment, és estar entre ells,
estar entre aquests anus que ignoren tot el que va succeir,
ignoren les raons per les quals es va sostindre una guerra,
i ignoren el que va significar el franquisme,
ignoren les causes per les que ens vam axilar
tots aquests centenars de milers d'homes i dones espanyols,
el que se'n van dir la deportació republicana espanyola,
i que després de molts amatars vam anar a parar els camps de concentració.
Val a dir que l'experiència gratificant ho va ser per les dues bandes.
Una bona prova d'això és que,
malgrat que la xerrada de l'Enric va durar dues hores,
ningú va gossar maures del seu seient.
Escomptem el José Antonio i el Carles.
Primer estava pensant que allò per la gent que estava als camps de concentració
devia ser un infern, més que res, un infern,
perquè que t'oprimin la llibertat i estar tancat allà deu ser molt dur.
Doncs que ho va passar molt malament als camps de concentració
i ens va explicar coses, anècdotes i com era la vida en aquell lloc.
Doncs molt dura, no tens amics, no tens res,
estàs tot el dia treballant sense parar,
sense que et paguin, menjant malament, quasi sense dormir.
A molts d'aquests estudiants encara ningú els havia parlat
d'aquests dramàtics fets històrics.
I parleu-ne, i com ho sabeu?
I sabeu la meva feina?
I em diuen, llavors em diuen, és que el meu fill em va dir l'altre dia
que ha vingut un senyor a l'institut i ha explicat unes coses que tu mai em vas explicar,
i és que no les saps, pare o avi, o que no m'ho has explicat mai.
Doncs ja seria bo que l'escoltéssiu.
Jo em trobo amb la sorpresa de que ara moltes vegades vaig al dematí
i procuro combinar-m'ho per fer un parell de xerrades a l'institut
i després moltes vegades vaig esperar fins al vespre o fins mitja tarda
per poder parlar amb una associació de veïns o amb una associació de pares d'alumnes
per explicar-los aquella història, perquè complementen,
perquè l'educació de la història i l'educació en general
no està únicament a l'escola, sinó que està en el seu entorn
i està en les seves famílies.
La pretensió de la Miquel de Mauthausen és ben bé conscienciar
i fer-ho a través de l'experiència viscuda en primera persona
d'aquells que, com l'Enric Marco, han patit el genocidi.
La Judit explica com es va canviar la percepció de la realitat
després d'escoltar la seva xerrada.
Perquè nosaltres, en el món en què vivim,
no sabem el que va ser la vida fa anys.
A potser tenim un problema perquè per nosaltres és molt gran
i que en realitat no és nada, és insignificant.
D'allí sales, jo què sé, sales con altra forma de veure la vida, no sé.
A potser a les coses que li daves molta importància antes,
doncs ara no li das tanta.
Leímos un llibre en el que lo explicava, tot això,
però jo no sabia que era tan dur això.
I el que més els va impressionar, però, va ser la manera de l'Enric d'explicar-ho.
Així ho recorden el José Antonio i la Judit.
Una de les coses que més m'impactó fue que
este hombre decía las cosas tal como las pensaba,
no escatimaba en detalles
i, sobre todo, debió de pasarlo molt mal
quan lo encerraron en la celda que lo encerraron
i només estava treballant, no coneixia a ningú, no parlava amb ningú.
Debí de ser molt dur, molt dur.
Para él y para muchísima más gente, claro.
Sí, nada más salir de la conferencia, pues estuvimos hablando sobre el tema y eso.
y nos pareció muy fuerte que pasara eso.
El Carles va una mica més enllà, tot i que reconeix que no té paraules per definir el que va sentir.
Mucha rabia porque saber que eso ha pasado y que no has podido hacer nada, o sea que, no sé...
Y, aparte, también mucha emoción, porque, no sé, era un hombre que sabía lo que decía y sabía que tenía razón, no sé cómo explicarlo.
Tornen els tres
Van plens de la pobre gent
Aquest canal que hem obert de comunicació entre els nanos i la Mical
És un fet, és un fet, verdaderament, que en té, en té, inclús, tres pels sàptics, centenars, mils de cartes
dels nanos i dels instituts que els dirigeixen a mi i expliquen i valoren, inclús, el que han sentit
i es presen algun dubte, cosa que de seguida intentem el que ha dit,
però que verdaderament participen en aquest projecte d'una Mical
que està disposada a recuperar de la història un poble, uns homes i unes dones
que van ser els seus pares i els seus avis
amb totes les debilitats, amb totes les flaqueses i amb tots els heroismes que vam poder
que vam tenir, que vam poder, no, sinó que vam tenir moltes vegades que exercim
i es troben davant d'un món estrany com aquells nanos que diuen
és que això no m'ho ha explicat mai un professor
No és això, no és que no hi hagi explicat un professor
Probablement el que faltava era aquesta veu íntima, aquest testimoni viu
de la persona que ho va sofrir i que els hi parla de tu a tu
que els descarren i els explica coses verdaderament que els hi costen una mica
que els has d'argumentar perquè no n'hi ha prou
en explicar-los i no n'hi ha prou en impactar-los
perquè impactar-los és la cosa que menys m'interessa verdaderament
no que ens interessa, el que volem és que els nanos reflexionen
Ens va passar un vídeo en el que salien imàgenes de los campos de concentración
todas las celdas y las fosas comunes
donde iban a parar todos los muertos fallecidos en el campo
Que contó que cuando llegó que tenía un poco de orgullo y se le quitó el momento
porque tres hombres le pegaron una paliza de la SS
y que lo metieron en una celda 900 días
Si se agarraban en apallas eléctricas o si no se tiraban por algún precipicio
o cualquier cosa que pudiese hacer que falleciesen
En el presente no hay que pensar igual que antes
que esto se podría haber evitado
y debemos evitar que pase otra vez
educar de otra manera
Que si ahora pasara que no lo aguantaríamos los de ahora
porque vivimos muy bien
Lo que dice mi compañero Carlos tiene razón
y la verdad es que tenemos mucha suerte, mucha suerte
y de que no nos haya tocado ninguna guerra cerca también
Que hay mucha diferencia entre hace tantos años y ahora
que se vive demasiado bien y nos quejamos demasiado de lo mucho que tenemos
Que no apreciamos las cosas y que antes la otra gente no tenía nada
Y no se que dejaba tanto
Yo si dios vosotros, son unas noietes, por ejemplo, que aviado tindreu opción a participar en unas selecciones
Llavors, en aquel temps, sin llegar a la República
Les dones no tenien pas drets d'aquest tipus
Ni tampoc la igualdad de drets amb els homes
Tampoc no era una constant
Sinó que una dona per accedir a una carrera universitària
Per obrir un compte corrent
Per fer un contracte o simplement un carnet de conduir
Havien de menestir sempre al peu de la solicitud
La signatura que autoritzava aquella dona
Que tingués l'edat que tingués
La signatura del seu pare, del seu marit
Que és el que autoritzaven
La gent ha de saber que nosaltres
Vam defensar aquelles legislatures de la Segona República
La llei de divorci, la llei de més tard, de l'avortament
Els primers estatuts d'autonomia per Catalunya i el País Basc
La mateixa setmana, 36 hores, avui encara inexistent
Però que l'any 36 abans la guerra ja es perfilava
Vull dir que la gent ha de saber que és el que vam defensar
Vam defensar un ensenyament laic, lliure, públic i gratuït
El camp de concentració de Mauthausen
Va ser alliberat el 5 de maig de 1945
Dels 10.000 republicans que van arribar a Mauthausen
La majoria en una primera remesa entre l'agost del 40 i el febrer del 41
Només se'n van sortir 2.184
60 anys després, com han pogut comprovar, el record encara està molt viu
Pels que hi van ser, i ho han pogut explicar
Gràcies a aquestes xerrades també ho tindran per sent
Els que ara són joves
I qui sap, potser, com deia l'Enric Marco
Manaran el dia de demà
Que no tenen un nom, ni una casa, ni un foc
On cremar tant de desesperc
Quan el dolor no té carnet
No té un nom
Has d'haver el dolor de tots
Tot ens som partíssims
Tots fem filar cap al vell exil
Si l'exili no portem ja el cor
Tots fem filar cap al vell exil
Tots fem filar cap al vell exil