Demà dijous, al Teatre El Magatzem,
a partir de les 8 del vespre serà l'escenari
de la dotzena edició de la trobada d'escriptors del Camp de Tarragona.
Enguany, l'escriptor convidat és Magí Sunyer
i en aquest acte intervindran també Dolors Joan Pera,
Joan Pasqual i Marta Grau.
Nosaltres avui ens hem volgut avançar en aquesta trobada d'escriptors,
n'hem reunit un i és l'homenatjat de demà,
el Magí Sunyer. Magí, què tal? Molt bon dia.
Bon dia.
Content que t'hagin escollit per l'acte de demà?
Molt content i, a més a més, amb el precedent dels actes anteriors
que han anat molt bé, han tingut molta acceptació de públic
i han funcionat molt bé com a espectacle, doncs encara més.
En què consisteix, per a aquesta gent que no hagi pogut anar
a alguna de les 11 edicions anteriors d'aquesta trobada,
en què consisteix aquest acte?
Estrictament l'acte és una intervenció de l'escriptor
que explica coses relacionades amb la seva obra
i entremig hi acostuma a haver unes lectures de textos
que van a càrrec de professionals, d'actors o de persones molt acostumades
a dir textos, de manera que queda un acte d'una hora aproximadament
que queda molt variat.
I en aquesta ocasió ja tens clar què penses dir demà?
Suposo que el discurs ja el tens, no sé si del tot escrit,
però com a mínim articulat.
Sí, el tinc, el tinc.
El tinc, faré una repassada a les coses que jo he fet,
evidentment destacant, perquè el temps és limitat,
destacant allò que penso que és més important
o allò que penso que pot tenir més interès per al públic que pugui assistir
i donaré peu, evidentment, a les intervencions dels actors.
Hauràs de seleccionar molt, perquè nosaltres ens hem proveït ara
de tota la teva producció i, vaja, producció moltíssima poesia,
alguna novel·la, llibres de contes...
Déu-n'hi-do, Magí.
Sí, el que passa que bé, sempre se'n pot fer de més i de menys, no?
Jo faré un discurset, i no seguit, sinó que entre mitjans hi haurà les lectures,
un discurset d'un quart, màxim, màxim, 20 minuts.
Tenim distribuït, diríem, pràcticament a parts iguals
entre lectura de poesia, lectura de prosa i discurs meu, diríem.
Sé que els escriptors odien gairebé aquesta pregunta,
però em veig obligat a fer-la.
Has tocat moltíssima poesia, però també s'ha tocat altres gèneres,
amb quin t'hi sents més còmode o quin t'agrada més?
M'és una mica igual.
A veure, jo, el gènere que fins ara no havia tocat en absolut era el teatre,
i ara publicaré una obra de teatre.
Suposo que aquest mes o el mes que ve sortirà una obra de teatre.
Per la resta ja vaig començar escrivint exclusivament poesia,
després vaig incorporar la narrativa curta, tot seguit,
de seguida, la novel·la, i m'hi sento molt còmode amb tots,
de manera que no penso que hagi de triar en absolut,
i vaig anar fent allò que em ve de gust.
Explica'ns de tant sobre aquesta obra de teatre que podrem llegir properament.
Aquesta obra de teatre és una obra de teatre que jo soc conscient
que va molt contracorrent del que són els gustos i les modes actuals,
perquè en realitat és una tragèdia,
i és una represa actualitzant-la,
és una tragèdia de començaments del segle XXI,
actualitzant-la d'un gran mite que ha donat peu a unes quantes tragèdies,
que és el mite de lucrècia.
En definitiva, el mite de l'abús del poder.
És això, bàsicament.
L'abús del poder sí que està de moda, en certa manera,
però sí que la tragèdia, ja ho comentaves,
és un gènere, com a mínim, al teatre,
que està força contracorrent,
perquè ara les produccions teatrals,
a banda d'una evident espectacularització,
prima molt la comèdia, comèdia fàcil,
i fins i tot aprofitar també personatges televisius més o menys populars,
i moltes vegades es tira per aquí,
i moltes vegades es deixa de banda el text clàssic,
que moltes vegades és l'ús, la matèria prima,
i que potser t'en dim massa deixar-la de banda.
Sí, jo penso que el teatre català,
i en general el teatre, necessita la tragèdia.
És evident, sempre en qualsevol escena,
en qualsevol panorama teatral,
doncs hi té un predomini la part de comèdia.
A l'espectador li agrada riure,
li agrada reconèixer, riure's del veí,
i totes aquestes coses.
Això és evident, això passa sempre.
El que passa, que en el cas català,
només tenim tragèdia quan són grans autors universals
i la majoria morts de fa segles.
Ens quedem amb Guimarà?
Esclar, ens quedem amb Guimarà,
quan es fa Guimarà, i si no hi anem a Shakespeare,
o algun autor actual estranger,
que es pugui representar de manera molt escadossera.
Jo penso que és una cosa que convé i que s'ha de fer,
potser no en tanta freqüència, diríem, com la comèdia,
perquè té més acceptació a la comèdia, però vaja.
Home, encara sort que aquí a Catalunya tenim un mestre com Guimarà,
i sempre podem recórrer amb ell.
Les produccions que fa habitualment el Teatre Nacional de Catalunya
són una bona oportunitat per revisar-la,
però sí que és veritat que els nous autors que han sorgit ara
han tocat també la tragèdia, però no tant com han d'altres gèneres.
Molt poc, molt poc.
Soc conscient que ho té una mica malament el text per anar als escenaris.
Deies, ara que anaves a contracorrent,
t'has definit, em sembla, en certes maneres com a clàssic
o com a mínim les teves influències del que tu has comentat,
o és, tenim aquí l'opuscle d'aquest trobar d'escriptors,
un document important, i vaja, en què estan resumides
forces qüestions de l'obra i de la persona de Magí Sunyer,
i parles com a narradors de Flaubert, d'Estendal,
i pel que fa poesia a l'Orca i Rimbaud, per què?
Sí, bé, bàsicament, a veure, jo penso una cosa,
que no s'ha de renunciar a res.
Jo penso que una persona ha d'escriure perquè li ve de gust,
i aleshores, doncs, ha de llegir tot allò que li vingui de gust,
exactament tot, sense distincions, ni d'èpoques, ni de gèneres, ni de res,
i ha d'escriure exactament el mateix, també.
Penso que és l'única manera de fer una obra que tingui possibilitats,
ja no dic que realment pugui tenir un gran interès,
però que tingui possibilitats de tenir un interès.
La resta és una altra qüestió.
La resta és ofici i que és molt lluable
i és una cosa que ha d'existir i existeix
i que exigeix una professionalitat,
però jo penso que això, a mi em pot influir tant
l'última persona que es critiqui o llegit
com un autor de fa 2.000 anys o de fa 200 anys,
exactament igual.
També tinc potser una certa deformació professional
pel fet de ser professor de literatura, no?
Però vaja.
Que per cert, parlant aquests dies, preparant aquesta entrevista,
comentaven alguns alumnes,
que has estat molt bon professor, no sé si era un exercici de pilot,
però a més a més, que vaja,
que molt respectuosos amb els alumnes,
molt agradable, destacaven molt aquesta...
i sobretot també la passió que sentia Magí Sonia per la literatura
i que en certa manera era capaç,
que ja és moltes vegades complicada,
de transmetre als seus alumnes.
Bé, estic molt content que diguin això,
els agraeixo molt amb franquesa,
perquè a més a més jo penso que una posició incorrecta
és la d'aquell professor que perquè sap moltes coses,
o es pensa que sap moltes coses,
doncs té com una necessitat d'aplanar les persones que té al davant, no?
Amb tota una erudició o tots uns coneixements,
jo penso que no, a veure, tothom...
N'hi ha ningú, allò hi ha una dita que diu
que n'hi ha ningú que n'hi hagi ensenyat,
i jo penso que mereix el mateix respecte,
doncs la persona ultraespecialitzada
al qual s'ha de dirigir en un treball, doncs, molt concret,
com la persona que resulta que no està directament interessada
per la literatura, per exemple,
però que ve amb una xerrada per qualsevol motiu,
perquè és del poble o que li interessa un tema determinat.
Jo penso que mereix el mateix respecte,
i, evidentment, els alumnes,
que jo penso que és un privilegi
tenir durant tot un curs, o de vegades més d'un curs,
tota una sèrie de persones interessades
en un tema que tampoc no interessa tant a la societat,
com és la literatura.
Tenir-los allí i poder planificar, diríem,
tota una sèrie de coses,
jo penso que és un privilegi per a un professor.
Com a professor de literatura,
des d'aquesta vessant,
en els últims mesos,
i ara, per exemple, que s'ha estrenat ahir dimarts
del Saló del Llibre, es comentava,
una de les idees d'aquest Saló del Llibre de Barcelona
és fomentar l'ús de la lectura entre joves
perquè sempre es crea aquesta alarma
que joves cada vegada llegeixen menys.
M'ho detectes sense aquesta percepció, Magí?
Jo no ho sabria dir.
Això és una cosa una mica misteriosa.
No ho sé, és una llegenda urbana
que fa molts anys que corre,
s'ha creat aquest alarmisme
i no són capaços de treure'ns-ho
i els joves llegeixen igual que ara,
que fa 5 anys o que fa 25.
O sigui, jo sempre dic una cosa
aportant-hi una dosi de...
que em penso que és una dosi de realisme.
En general, ara es llegeix més que abans.
Això tampoc no té...
Abans vull dir més que fa 50 anys,
posem per cas.
Això tampoc no té un gran mèrit
perquè hi ha molta més persones
que tenen accés a la lectura.
Ara, evidentment, fa 50 anys
doncs pràcticament no hi havia altres distraccions
intel·lectuals, no?
Ara doncs hi ha televisions, internets,
tota mena de coses
i hi ha possibilitats de desplaçar-se contínuament
que abans la gent no es movia d'un lloc,
la majoria de gent.
Clar, tot això és competència per la literatura,
diríem, no?
És evident.
Però jo penso que la literatura,
de tota manera, resisteix bé, diríem.
resisteix força bé.
També entenc que les persones que diuen això
doncs se'ls ha de respectar
perquè pot ser que tinguin raó, d'una banda,
i d'altra banda ho diuen
com a fruit d'una passió per la literatura
que sempre és molt lluable, penso.
Tornem a la teva obra.
El Jordi Haria, l'any 1991,
feia una entrevista al Nou Diari,
o sigui que fixa't si parlem de temps,
i et preguntava si els teus escrits
eres més passional o racionalista.
Llavors comentaves l'any 91
que era una barreja de tot.
Continues mantenint-ho?
Sí, jo penso que és una barreja.
Ara, jo no sóc un escriptor gaire racionalista.
Això, de fet, a mesura que hi penso,
me n'adono més, no?
Per exemple, jo no planifico mai un escrit.
O sigui, jo no planifico mai ni tan sols una novel·la,
ni tan sols la novel·la que pugui arribar a ser més complicada.
M'hi poso i a partir d'aquí,
aleshores, la cosa agafa vida o no n'agafa.
També n'hi ha moltes que les abandones, no?
El que em passa amb una novel·la
em passa amb poesia i em passa en general.
O sigui, en definitiva, a veure,
jo penso que la vida és molt rica,
hi ha moltes coses per fer.
Si una persona escriu
és perquè allò que vol escriure
li apassiona.
I si, a més a més, és una persona
que no depèn econòmicament del que escrigui,
diríem, de les vendes d'allò que escrigui,
encara té més, diríem, a favor seu,
diríem, en aquest aspecte.
Per tant, jo penso que sí,
que soc, a banda de com sigui jo personalment,
a banda d'això, com a escriptor,
diríem, potser té més pes
aquest element passional
que no pas l'element racionalitzador, penso.
Ser molt més racional a l'hora d'escriure,
pot ser dolent perquè va en detriment de la passió,
d'aquest component que li aporta més vivesa,
potser a l'escriptura,
o és indiferent?
No, no, no, no té per què ser-ho.
Cada escriptor és diferent,
i aquest és el gran avantatge que té tot això.
En el món de l'art cadascú és diferent.
I per tant, és absolutament,
no tan sols respectable,
sinó que, a més a més,
doncs és perfectament comprensible.
Fins i tot penso, de vegades,
que a mi em beneficiaria molt
abans de posar-me a fer una cosa,
planificar-ho, fer uns quadernets,
pensar en els personatges,
veure les evolucions i tot això.
El que passa és que jo no ho faig,
senzillament això,
però no penso que sigui millor ni pitjor.
Amb aquesta diferència
i aquest ús conjunt de passió i de racionalisme,
també es pot dur a terme en aquests jocs
que tu parles.
Jocs i avantguardes.
Sortia en un article del diari de Tarragona
que es va publicar l'any passat.
Es parlava de aquestes ganes
que tens tu d'experimentar.
Sí.
A veure, aquí ens trobem amb una cosa
que és que no voldria que es confongués.
Jo no formo part,
i això em penso que ho vull dir,
jo no formo part del que ara es coneix
com a avantguarda actual.
I a més a més, no en vull formar part.
Militant.
Militància.
No en vull formar part.
Tot i que penso que la meva actitud
sí que és aquesta.
Què vull dir amb això?
Per què estableixo aquesta diferència?
Perquè jo penso que
el que avui en dia es defineix com avantguarda
no ho és.
Penso que és una còpia
del que es feia fa cent anys
d'unes actituds
o d'unes maneres de fer
i aleshores l'avantguarda que copia
no és mai avantguarda, senzillament.
Vull dir, per definició.
El que passa és que si s'agafa el nom
i s'adopta com a propi,
doncs molt bé,
ja en trobarem una altra si convé.
A mi sempre m'ha agradat molt jugar.
Tant en jocs visuals,
que això també era una còpia
del que feien els futuristes,
els cubistes, etcètera,
però confessada ja
i ho utilitzo,
ho he utilitzat,
com en determinats jocs
que durant molt de temps vaig fer
i no renuncio a continuar fent en poesia,
que és el que en dic,
les poesies trucalades
o foradades,
de manera que la segona part,
quan gires la pàgina,
es converteix en una altra poesia diferent,
que és part de la primera,
com amb totes les col·laboracions
que he fet
i que m'he interessat moltíssim
amb molts i molts artistes diversos,
pintors, escultors,
ceramistes, etcètera, etcètera, etcètera.
M'he interessat molt, diria,
amb tot aquest joc.
Però, per exemple,
dintre d'una de les meves novel·les,
que és Cactus,
doncs és un joc continu,
doncs també entre
unes lectures d'unes pintures
i al mateix temps una història
que es desenvolupa
en consonància amb això.
M'interessa molt,
d'això, efectivament.
El Magí Sonia participarà demà
a la trupada d'escriptors
del Cap de Tarragona.
De fet, és el protagonista,
és l'homenatjat,
però aquesta no serà
la teva única participació
en el marc de la tardor literària,
perquè d'entrada seràs el responsable
d'una de les enrutes literàries
que es fan guany, Magí.
Sí, sí, sí, sí.
Una mica,
ha vingut una mica de rebot,
podríem dir.
Aquesta ruta
me la van demanar
els estudiants,
els nostres estudiants,
quan a la primavera
es va fer un congrés
d'estudiants
de Filologia Catalana,
que és itinerant,
cada any es fa
en un lloc diferent,
i en guany es va fer a Tarragona,
i el van voler dedicar
a la Maria Euràlia de Canmany.
Com que jo
havia tingut molt de relació
i a més a més
soc un lector entusiasta
de la seva obra,
doncs em van demanar
si es podia fer una ruta
literària,
i la vaig fer.
I ara hem trobat convenient
de tornar-la a fer
i de generalitzar-la
a tota la població,
diríem,
i la vam fer
dissabte passat,
i penso que va funcionar
molt bé,
va sortir molt bé
de temps
i de tot,
i aquest dissabte
hi tornarem
una altra vegada.
Per on els portes, Magí?
Doncs mira,
comencem
a dalt del pas de Ronda,
perquè és un lloc esplèndid
de Tarragona
i des del qual
es pot veure
la part de fora
de Tarragona.
Aleshores,
els ensenyo,
els dic que imagini,
més que no pas ensenyar,
perquè no es veu,
des d'allí,
al Pont del Diable,
llegim un tros
d'una novel·la
de la Maria Euràlia,
o que imaginin
la selva del camp
on va fer cap
la Maria Euràlia
també en un moment determinat
i llegim un text
de l'Apantó en Baixeres.
I després fem un recorregut
més pròpiament
dintre la ciutat
i anem a l'Ajuntament,
davant de la catedral
on vam viure també,
davant de la Diputació
per parlar de les muralles
i acabem el balcó
del Mediterrani
per parlar
de la mar
i del Serrallo,
que també hi ha
a partir de textos seus.
Utilitzem textos
de la Maria Euràlia
i textos de persones
que han parlat
de la presència
de la Maria Euràlia
a Tarragona.
Doncs una ruta
certament estimulant
i que, vaja,
totes aquelles persones
que hi hagués
tan interessades
i que no hi van poder anar
dissabte passat,
doncs aquest proper dissabte
tenen una altra oportunitat.
Magí i Sonia,
moltes gràcies
per acompanyar-nos,
que vagi molt bé
l'acte de demà
i estarem atents
a aquesta obra de teatre
que tens d'entremans.
Molt bé, gràcies a vosaltres.