Fins demà!
Entre ells dos, hi ha una història d'amor superbonita,
que és l'eix central de la pel·lícula.
Aquesta és Eliseo Parra,
director de la versió musical de Dirty Dancing,
que ha explicat l'argument de la famosa pel·lícula,
estrenada el 1987.
Aquesta tímida noia protagonista que explicava Parra
s'acaba introduint de ple
en una nova manera de moudes
extremadament escandalosa i passional,
el Dirty Dancing, el Vallbrut.
Precisament aquesta sensualitat del ball
es veu accentuada en la versió musical de la pel·lícula,
un musical que, com explica Eliseo Parra,
va néixer als Estats Units arran de l'èxit del film.
Fue tal el éxito de la pel·lícula
que los mismos productores de la pel·lícula
lo que hicieron fue hacer un concierto musical
que se llamaba Dirty Dancing en concierto
en todo Estados Unidos.
Y eso fue un éxito total y absoluto también.
¿Quién intervenía ahí?
Pues mira, todos los bailarines de la pel·lícula,
con todos los bailes que vimos en la pel·lícula,
una banda musical muy potente,
y luego pues todos los cantantes
que intervinieron o intervenían en la banda sonora.
L'adaptació espanyola de Dirty Dancing
potencia encara més aquest aspecte musical
i deixa en un segon pla a la història.
Nosotros lo que hemos hecho ha sido
centrarnos en ese concierto que hicieron
y hemos hecho uno, pero un poco adaptándolo
a lo que es el público español.
De forma que la gente que viene a vernos
va a ver, en principio,
todos los bailes de la pel·lícula,
toda la sensualidad de la pel·lícula,
ese mestizaje entre lo que es el merengue,
la bachata y todo lo que traían los latinos a América,
mezclado con el rock and roll
y que dio origen al Dirty Dancing,
al baile sucio, muy sensual, muy caliente,
muy arrimado, muy excitante,
por decirlo así.
Queda clar, per tant, que els espectadors
que s'espacin al Teatre Auditori del Camp de Mart
no aniran a veure una obra de teatre.
fins i tot l'espectacle s'aproxima molt més a un concert
que no pas a una obra musical.
El per què?
L'Eliseo Parra ho té molt clar.
És el que el públic demana
i amb el que el públic més disfruta.
En altres coses musicals que hem fet,
com Gris, com Flashdance,
hem detectat que quan un va a l'aile libre
o quan va a un teatre,
superar el guió de la pel·lícula és molt difícil.
Una pel·lícula és una pel·lícula.
La gent es centra en les canunes,
en el baile,
i si detrás d'una canla
viene otra y otra y otra,
és un non-stop,
d'una gent sempre està arriba,
arriba, arriba,
i inclús amb les cancions lentes
s'emotivan molt,
i s'emoten dins
el espíritu a la canla,
o del baile que s'està realizant.
Y eso es lo que funciona en este país.
Lo tenemos comprobado y seguimos en esa línea
porque es lo que sabemos que funciona y que a la gente le gusta.
Un dels problemes de l'hora d'enfrontar-se amb un musical estranger
és decidir què fer amb les lletres.
Normalment hi ha dues alternatives,
o bé traduir-les totes,
o bé deixar-les en la seva llengua original i habitual.
Doncs bé, en aquest Dirti Dancing
hem descobert que es pot explicar la fórmula mixta.
Hemos visto una serie de canciones que son emblemáticas
y que hemos tenido la suerte que la letra que nosotros hemos elegido en español
nos han dado la autorización y, por ejemplo,
Time of My Life, o el She's Like a Wing, o el Hungry Eyes.
Todas esas canciones las hemos hecho en español
y la gente lo entiende, el mensaje.
Luego hay otras canciones que están en inglés
y que era difícil traducirlas
y que no perdieran su magia
y esas las hemos conservado.
Pero yo diría que es un 50-50.
Un dels aspectes més polits d'aquest espectacle
és l'ambientació que traslladarà els espectadors
a principis dels anys 60,
una època màgica segons i li seu part.
És una època en la que, por un lado,
el tipo de melodías era muy romántico,
la candidez també.
Mira, ara mateix tenim una realitat de la vida,
el moment que estem vivint,
que és al campan i al vino-vino, ¿no?
La gente vive així.
I està bé això, és la realitat.
Però no hay que descartar,
i encara encara encara que la gent jove
té aquest cachet de corazón
donde quieren tener la magia romàntica
que tot el món tenim dins,
diguem-ne lo que diguem,
i això es reflejava fielment en aquella època.
En gris, en dirty dancing,
flat dance, es reflejava.
I, per tant, quan li toques aquest punt a la gent,
oi, la gent connecta.
Roberto Gil, un dels membres del grup Tennessee,
i Beatriz Lara,
interpreten els papers de Patrick Swayze i Jennifer Gray.
Tot el repartiment,
en total 25 persones amb ballarins inclosos,
destacant per la seva joventut.
La fuerza que tienen
y las ganas de conectar con la gente
y lo bueno es que son los cantantes,
eso lo destacaré sobre todo.
Y luego el equipo de baile,
de verdad que hemos hecho un equipo de baile exquisito,
donde hay gente que es de Colombia,
hay gente de Venezuela,
hay gente española,
hemos hecho ahí un batiburrillo,
porque hay algunas canciones que,
si no eres latino,
no lo vas a poder bailar bien.
Aquest dirty dancing, per tant,
és una mica diferent al de la pel·lícula,
però que ningú s'espanti
perquè els espectadors
podran trobar el moment mític,
aquell que tothom espera.
I és que, òbviament,
no podia faltar aquell moment
en què Patrick Swayze
a la baba fins al cel Jennifer Gray.
Hay una representación
de lo que es esa escena de baile,
donde está todo el mundo pendiente
de la pareja principal,
que es el Patrick Swayze
de la Jennifer Gray,
y que llega un momentito
en lo más álgido de la canción,
donde ella se lanza
y él lo levanta en volandas
y la verdad es que es una estampa magnífica
y hace que el público
irrumpa en ovación
e incluso se pone en pie
y es fantástico.
Més de 200 representacions
realitzades al llarg de dos anys
avalen aquesta producció
que agradarà als nostàlgics
de la pel·lícula,
als nostàlgics dels anys 50 i 60
i, sobretot,
a aquells a qui encara
no els fa por emocionar-se.
I can't keep it up from
So I'll tell you something
This could be love
Because I had the time of my life
I never felt this way before
It's how I swear
It's your truth
And I'll open up to you
Hey, baby!