Hola, bon dia.
Estem a punt ja de gaudir d'un altre concert del QS,
del Cicle Músiques del Món.
Serà el segon aquesta nit a la plaça de la Font,
però si et sembla la referència obligada
al concert que va estrenar el Cicle Enguany
és el grup a la formació ILEA-L,
que vam tenir la sort que ens van acompanyar
als estudis el passat divendres.
Va ser una nit magnífica que no va decebre al públic,
tot i que el públic no va ser tan nombrós com s'esperava,
probablement perquè molta gent no es va assabentar, no?
Bé, home, el de nombrós és relatiu,
hi havia força, força gent,
pel que és la plaça del rei i tota la història.
El que sí que és veritat és que,
pel que sigui els programes van sortir aquells dies,
jo no et podria donar una explicació,
soc el director artístic,
la meva feina és triar el millor possible les propostes,
presentar-les a l'Ajuntament,
que siguin acceptades o no acceptades,
parlar-les i llavors portar la direcció artística
i portar tots els temes que controlem directament.
Com sigui que és un tema que no és de direcció artística
i que d'alguna manera, si això passa,
som els primers que el patim,
doncs, bueno, és un tema que n'ha de prendre nota
o la direcció dels festivals d'estiu o comunicació, no?
És un problema que jo mateix vaig veure els programes allà mateix,
per lo tal, evidentment s'ha de reconèixer
que no hi va haver informació prèvia
o no va sortir a temps,
encara que el programa està molt maco
i molt ben explicat aquest any,
això ho celebro,
però veritablement no hi va haver segurament
la informació prèvia que hi havia d'haver
i això a mi em sap greu com a director artístic
i és una taqueta negra que s'ha d'arreglar com sigui.
Doncs intentarem netejar-la
perquè realment valia la pena gaudir d'aquesta formació.
No tindrem gaires més oportunitats
que s'han de veure en directe.
I a més va funcionar molt bé
perquè la gent va participar de seguida,
van poder veure el que era una banda
de Carnaval de Salvador de Bahia,
al mateix temps van connectar immediatament amb el públic
i no hi havia manera de fer-los parar de tocar
i dic això perquè ells quan toquen allà
doncs toquen vuit hores seguides
i esclar, fer un concert d'una hora i quart
que es va allargar quasi a dues hores,
la veritat quasi que els semblava poc,
però tant per la problemàtica que hi ha
amb el soroll a vegades amb els veïns
com a problemes de logística,
de moviment, de menjars,
de mil històries en aquelles hores,
van fer que evidentment
tinguessin que anar acabant, no?
Però a veure, crec que la gent
va quedar molt, molt, molt satisfeta.
Va ser un espectacle molt autèntic.
Això forma ja part del passat més immediat,
més recent del que ser.
El futur més immediat el tenim aquesta nit,
com dèiem, a la plaça de la Font.
A les 11 de la nit, però hem de tenir en compte
que hi ha una altra sessió de focs artificials,
sempre la cosa pot variar una miqueta,
en funció de la gent que ha de fer aquest desplaçament, no?
Sí, però ens hem trobat altres anys,
i es fan els focs artificials,
immediatament es comença l'espectacle,
i, per tant, diríem que la gent pot aprofitar molt bé
una molt bona nit, que és arrencar amb els focs
i acabar a la plaça de la Font aquest any.
En aquest cas, l'escenari serà a la plaça de la Font,
amb Hatcha, Cuyaté, amb De Guinens,
i que serà un espectacle molt maco, també.
És un tipus, hi ha hagut altres artistes africans,
el que sé, hem començat ja a familiaritzar-nos amb aquests ritmes,
moltes vegades fusionats amb d'altres.
Aquesta nit, i si més no ho podíem escoltar a fa un moment,
mentre sonava de fons la música de Hatcha,
és una mica diferent el que hem escoltat, no?,
anteriorment?
Mira, aquesta artista enllaçaria potser més
amb artistes com vam veure fa dos anys Nino Galissa,
o sigui, perquè tenen una història similar.
Hatcha, Cuyaté, té una trentena d'anys
i va néixer a Guinea, a Conacri,
en una regió forestal, no?
És una noia, per tant, que ve del poble
i que d'alguna manera pren els cants
a través del que sent de la seva mare,
que és una família de griots,
com era l'artista que he anomenat abans.
Els griots, no sé si dir-li que serien els trobadors
d'una part d'Àfrica
i que es caracteritzen per la transmissió
de la cultura oral, no?
I a través de cants i contes i tal
van explicant la història del seu país
i van conscienciant els que venen sota
de quines són les tradicions a guardar
i de quines són els costums a guardar.
Hatcha Cuyaté és una persona
que va anar creixent
i, com molts, va començar participant
en tot tipus de cerimònies
que en les que es tingués que cantar, no?
I estem parlant
i per cerimònies de pràctica contínua a casa, no?
Llavors la veies
que te la podies trobar amb casaments,
amb enterraments,
vull dir, cantant tot el que demanaven
els naixements, les circuncisions, vull dir,
amb tot el tipus de cerimònia que es canta, no?
A part d'això, després,
ella més aviat, ja quan és més gran,
es desplaça a França
i diguéssim que es corteix
amb el que és l'espectacle actual, occidental,
el tipus d'espectacle participant
durant molt de temps,
aquest any giren vuit mesos amb Frederic Galiano,
que té un grup que és Frederic Galiano
and African Divas, no?
I aleshores el temps que no passava
amb Frederic Galiano,
doncs va començar a muntar
fa molts anys les guinens,
que és el seu grup,
que és Hatcha Cuyaté
i els guinens, no?
amb aquella mateixa guinea
i bé, a mica a mica,
el que es va veure
és que va sortir un esplèndid artista,
que és com acostuma a passar sempre, no?
Un començ com aprenent a casa del mestre,
que és un conegut,
i després es despenja del mestre
per anar a fer el seu propi espectacle.
I en el pas del temps,
doncs aquella noia que cantava
s'ha convertit en un autèntic showman
i una de les poques griots femenines,
o sigui, de les transmissores de la cultura
que, defenen una idea de cultura tradicional
forta i més aviat de procedència rural,
són capaces de transmetre això
a el que és el món
i, a més, lligar-ho amb un llenguatge modern.
Clar, perquè en dalt de l'escenari
no només veurem música tradicional,
ritmes, mandinga,
sinó que hi adapta a formes musicals
molt contemporànies,
molt modernes i molt ballables.
Sí, perquè, a veure,
tot el seu disc s'ha d'enmetre
que és un disc molt treballat,
treballat amb el sentit africà de la paraula.
És un disc gravat a Mali,
el cor ben bé de l'imperi mandinga,
a Baugoni, no?
amb una orquestra i coros i guitarras,
tot de percussions,
la cora, la típica,
aquesta mena de carbassa amb un màstil.
I, per tant,
tot ho ha treballat allà
i ella, no obstant,
és una absorbidora de tot el que veu,
absorbeix tot el que veu
i el que fa és
lligar el que és la seva música,
com dèiem el cas de l'Ina Galixa
o potser l'any passat ho vam veure més
amb un altre estil que no tenia
potser massa de veure amb això,
amb Manu Gallo,
i converteix tot aquest repertori
en una proposta cada vegada més potent
i ballable.
Això, junt amb les seves dots de showman,
vull dir, una noia que connecta molt bé
amb el públic,
comença a barrejar els ritmes mandingues
amb els grups guinaans
i composicions de tot tipus,
fins, amb grans dosis,
vull dir, amb força influència del fang,
del fang, diguéssim, europeu o nord-americà,
però no deix de desencanxar
del que és els seus ritmes rurals
i les seves lletres provinents.
Dic lletres també i formes d'expressar,
tinguem en compte que a la millor,
aquí per nosaltres diem que està sec,
ells diuen que les flors no floreixen
com és normal per aquesta època
i ells interpreten que els estats
dien que falta aigua, no?
I nosaltres som molt més concrets al parlar,
vull dir que a la millor
si en tinguéssim una lletra seva
potser no entendríem res
perquè parlen molt amb metàfores.
Això vol dir que ella podrà fer
un tipus de música
que és amb molta influència fang i tal,
però que després, tot plegat,
no deix de ser música de procedència.
I una aposta en escena forta
amb un vestuari també lluent
com s'ha d'anar per la vida
en aquestes espectacles.
Esmentaves Manu Gallo, Nino Galissa.
Nino Galissa, si no ho tinc mal entès,
finalment s'ha fincat a Barcelona.
Comença a ser habitual
trobar-te'l en algun que altre circuit
d'actuacions com a més convencionals.
Manu Gallo ens va cridar molt l'atenció
seguint amb aquest estil de música negra
perquè tenia uns aires molt de blues
i molt rockeros, no?
Sí, sí.
Molt diferent del que veurem aquesta nit.
El que passa és que és xocant
perquè això seria analitzar,
seria una mica llarg,
analitzar la música,
que en el fons és un tema
que es mossega a la cua, no?
Perquè tinguem en compte
que quan parlem de rock
i el rock, si el provenguéssim
com una extensió del blues
i que el blues, d'alguna manera,
d'on surt a Nord-Amèrica,
no deixa de ser una procedència,
hi ha un lligam en les músiques anteriors,
que és el lligar la música potser anglès,
a Celta,
amb el que són les músiques dels africans
o de la gent de procedència africana
que doncs acaba primer com a esclaus i tal,
a Estats Units.
Això vol dir que,
quan parlem de funk, de rock
i que la Manu Gallo utilitza això,
vol dir que estem parlant d'una música
que al seu inici va venir d'Àfrica,
va passar als Estats Units,
va fusionar bé cap aquí
i aleshores es barreja
el que és la música, diguéssim,
d'arrel africana actual
amb el rock que, en el fons,
inicialment, també la seva arrel és africana, no?
Per tant, arriba un moment en aquesta vida
que ja no sabem si estem fent rock
o música d'arrel.
I el que val a dir
és, com a resum,
és que la Manu Gallo
el que fa és una proposta
que arrencant de la tradició
i arrencant de la terra
i tocant, sobretot,
per lletres, aspectes molt rurals
de lo que és la vida de les persones,
de les penes, de les alegries,
per això enllaça amb el blues i tal,
la seva proposta
no deix d'absorbir
i fusionar-se
amb lo que és l'actual música
entre cometes occidental.
Però, que a l'hora de donar tombs
veus que a l'origen
també no és pas que ens hàgim inventat
aquí el rock
com si ens hagués sortit de la terra,
sinó que a l'origen
també el trobem en bona part
en l'Àfrica, no?
Vull dir que és un peix
que es mossega la cua avui.
Sí, quasi que sortim d'aquest jardí
perquè és massa gran
per un temps de ràdio com aquest.
De totes maneres,
avui la cita
amb una proposta molt interessant,
molt atractiva,
molt per tothom,
per escoltar,
però també per ballar, no?
I tant.
Vaja, jo, si més no,
amb el que estem escoltant d'aquesta cantant,
això, el ritme va intrínsec,
vull dir, no et pots deixar de moure.
Sí, sí, i sobretot sí que...
Esclar, i vulguem o no,
com hem dit, en principi,
l'arrel de tota la seva música
és cantant per festes,
batejos, casaments,
i on es barreja el sagrat
amb l'alegria,
i amb l'alegria que sempre
ha de derivar
en un cant que faci ballar
o, en altres vegades,
en un ball que faci cantar, no?
Per tant,
per força ha de ser
i és un tipus de proposta
per mor el cul,
per dir-ho d'alguna manera, no?
Doncs no s'ho perdint aquesta nit
a la plaça de la Font,
a les 11 ja Cullaté,
dins del que és el QSE,
el Festival Músiques del Món del Fet,
en 2005,
Jordi Freixas és el director artístic del QSE
i una vegada més ens ha acompanyat
i la propera setmana,
si no hi ha res que ho impedeixi d'agenda,
tornarem a parlar, Jordi, si et sembla.
Ja trobarem un momentet o un altre
per parlar de la següent actuació
que serà una proposta
completament diferent,
la de Víctor Bocanegra.
Exacte.
Gràcies, Jordi.
Per nosaltres, encantats i agraïts
que ens truqueu.
Moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu, bon dia.