Ara són tres quarts de dotze del migdia i un minut i mig canviem radicalment de tema
aquí al matí de Tarragona Ràdio i saludem la Cristina Pérez.
Cristina, bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Benvinguda. Ella i la Lluïsa Cabrera són dues tarragonines
que han iniciat un projecte que altres indrets de Catalunya i d'arreu del món
ja fa un quant temps que es tira endavant.
Es tracta d'acollir temporalment i durant l'estiu,
com si es tractessin d'unes vacances, nens i nenes que estan exposats
els efectes de l'accident que va patir ja fa molts anys la central nuclear de Txernòbil.
L'Organització Mundial de la Salut ho ha fet públic moltíssimes vegades
que el fet que aquests nens deixin d'estar exposats,
ni que sigui temporalment, a aquests efectes de la radiació,
des del punt de vista terapèutic, per la seva salut, comporta molts beneficis.
També, evidentment, des del punt de vista psicològic i emocional,
el fet de fer vacances com a qualsevol altre nen o nena,
doncs també és molt important.
Hi ha entitats, no, Cristina, a Catalunya, arreu del món,
però nosaltres centrem la nostra atenció en el nostre entorn més immediat,
que ja fa un quant temps tenen molta experiència,
doncs, d'organitzar aquestes estades de nens.
Sí, aquesta, precisament, aquesta ONG que es diu Osona amb els nens,
ja fa 10 anys que ho està fent,
i no moltes més perquè és molt difícil a nivell burocràtic en aquell país,
i més precisament aquest any, que hi ha hagut canvi de govern.
Però, bueno, s'intenta, doncs, que aquella zona s'ajudi.
El que passa és que potser aquí coneixem més el tema Saharau i altres temes.
Ja per tradició, no?
Sí.
És habitual, hi ha una organització més habitual.
I això potser es coneixia menys.
Però, doncs, aquesta organització ho va començar,
li ha donat resultats, ho ha anat fent 10 anys,
i ha portat forces nens.
I com la Lluïsa i tu us plantegeu, doncs, de dir,
home, des d'aquí, des de Tarragona,
també podem formar part d'aquest projecte, d'aquesta xarxa d'acollida?
Mira, tot va passar perquè nosaltres ens dedicàvem a la gimnàstica rítmica fa molts anys,
vam viatjar molt, bé, bastant,
vam fent exibisions de gimnàstica rítmica, per sort,
i llavors un dia vam anar a parar a Kiev a fer una exibisió amb una gimnasta.
El país es va sobtar molt a nivell de tristesa,
de veure com no patia la gent, sinó la desolació que hi havia, no?
Aquesta paraula que has dit defineix molt, segons diuen els que hi han estat, tristesa.
Tristesa, tristesa.
És un àrea trista.
Jo recordo haver vist paisatges nevats,
de molts quilòmetres, molts quilòmetres, sense res al horitzó,
i veure gent gran embolicada amb el que podien,
caminant, caminant, caminant, tristos, tristos,
i no sabies ni on anaven perquè tu no veies ni una casa lluny, ni veies res.
Però era aquella desolació, no?
Tot gris, tot verd, tot era militar i ho havien reconstruït una mica,
però tot quedava així, sense motivació.
La gent des que s'aixeca veu vodka, sobretot els homes,
evidentment llavors això destrueix el que és una unitat familiar,
els nens volten per allà com...
No, no, nens que viuen al carrer, pràcticament.
Màfies, xantatges, tot el que vulguis i més.
Una altra sort que vam estar en un món, el que era l'esport,
que esport polític allà es lliga molt.
Dona prestigi, per tant.
Dona prestigi, i llavors vam estar en el tema de l'esport,
i tots els nens i nenes que feien esport eren uns grans seleccionats,
perquè allò els hi permetia estar ben cuidats.
Ben cuidats, també segons com nosaltres...
Amb la seva mentalitat.
Amb la seva mentalitat i treballant molt dur.
Nosaltres vam presenciar, per exemple,
els entrenaments de les gimnastes,
nenes de 10, 9, 11, 12,
que si l'entrenament es jugava molt, era una internacional,
però si l'entrenament fallaven,
doncs aquella nit es quedaven a dormir sols al pavelló, sense sopar.
Però els pares estaven molt contents que aquelles nenes estiguessin allà.
Potser pensaven que tot i així era una manera de sobreviure, no?,
als seus fills.
Per ells era una sort poder tenir els nens allà, no?,
les nenes allà.
I nosaltres no sabíem a vindre, no?
I evidentment el dia següent,
doncs, o li sortia bé o pitjor,
però normalment li sortia millor perquè sabia el que li tocava, no?
I per ells, doncs,
encantats que la nena, doncs, pogués estar allà,
era una sortida.
Allò, potser li podria donar, doncs, un futur.
I és trist, és un país trist, de la gent trista.
Clar, és que, a més a més, des del punt de vista sanitari,
aquestes persones han patit i continuen patint molt,
perquè, vull dir, la canalla ja neix amb problemes
fruit de les radiacions, de l'accident de Txernòbil.
Aquí s'afegeix, doncs, uns càncers, problemes fisiològics,
a llarg termini, a més a més.
Vull dir que no és allò que no poguis fer una campanya
com seria una campanya de vacunació per una determinada malaltia.
Vull dir, és imprevisible, no?, fins on pot arribar.
Allò encara segueix allà. No funciona, però no ho van acabar d'arreglar.
Hi ha una nuclear o un reactor que està allà, tapat, amb formigó,
però ningú diu que allò...
Hi ha articles que diuen que les grietes cada vegada són més grans,
allò ningú s'ho mira o ningú s'ho deixa de mirar.
Potser millor no mirar-ho.
Però allà està.
Llavors, bueno, ells cultiven, ells mengen,
però tot el que mengen i tot el que fan és radioactiu.
Es manté, clar, la terra manté tota...
Tot, tot, tot. Jo tinc aquí un article d'un còleg
que diu que l'ADN de les cèl·lules germinals
que transmeten la formació genètica
va ser tan danyada per la radioactivitat
que és superior inclús a Hiroshima i a Nagasaki.
I això durarà milers i milers d'anys.
Hi ha una pervivença molt llarga.
I els nens i les famílies enterren coneguts i familiars
com una cosa normal.
Clar, una societat normalitzada,
això seria un greu problema,
però més o menys es podrien anar fent tractaments
a pa i vaga els efectes
en una societat com aquesta,
amb pobresa, amb problemes polítics,
convulsions, polítiques, militars, violència...
En aquesta situació social encara s'agreu ja més
la situació de les famílies
i en particular dels nens i les nenes.
Per tant, hi ha entitats que es proposen
que aquests nens i nenes tinguin un respir.
Es tracta de fer un parèntesi a les seves vides.
Es veu que està comprovat que si ells surten del país
encara que siguin quatre o cinc setmanes,
això els fa passar un hivern millor.
Millor a nivell de no tindre pneumonies,
constipats, grips...
Totes aquestes coses les passen millor.
Arriben allà amb més grassos,
han agafat vitamines, és normal,
el sol, la platja, tot això...
S'aprofita, m'imagino, per fer alguna revisió mèdica
per el tema que deies de l'alimentació...
Sí, ho tenim difícil, perquè venen sense
cada dia de vacunació, venen sense moltes coses...
doncs serà una mica una revisió així molt superficial,
amb un mes tampoc dona molt de temps
de vacunar-los de moltes coses,
però intentarem que això els serveixi
per passar un millor hivern.
Clar, vosaltres us plantegeu això des de Tarragona,
que mai havia fet aquesta experiència, com deies,
tenim experiències d'altres organitzacions
amb altres nois i noies,
com són els nois i noies que estan als camps
de Tindufa al Sahara,
però no hi havia precedents aquí a Tarragona.
Què feu, us poseu en contacte amb aquesta entitat,
amb Osona amb els nens?
Sí, sí, jo vaig estar buscant per internet
perquè em feia molta gràcia.
Aquell país sempre he tingut com una mica de lligam,
sempre m'he recordat molt.
Va impactar, no?
Sí, sí, sí.
I he estat a molts altres llocs,
que potser eren més impactants,
però la tristesa d'aquella gent
me va impactar
i amb la dignitat que intenten portar-ho.
I llavors vaig estar buscant per internet
a veure si hi havia alguna manera
d'acollir algun nen, inclús...
Jo quan vaig estar allà
hi havia una agència de la Generalitat
que ens va fer l'acollida a nosaltres,
me vaig intentar posar en contacte amb ells,
es veu que ja no existeix
o ja no està ubicada on estava,
i intentant, intentant,
vaig topar amb ells, amb aquesta ONG,
i em van contestar, doncs,
que ells a la primavera
comencen ja els preparatius,
el problema era, doncs,
que havia canviat el govern,
no sabia com funcionaria,
i que ja em dirien alguna cosa.
I llavors, doncs, sí,
la meva sorpresa va ser
que el mes de febrer o així
me van contestar
que en principi tot tirava endavant,
que hem d'estar patint
fins a l'últim dia,
doncs, perquè els papers allà
tot és una mica difícil,
i, bueno,
però en principi, doncs,
venen, ja sabem els noms,
ja sabem que venen dos germans aquí,
són dos germans aquí
perquè, com que la Luisa i jo
ens coneixem molt,
vivim a prop i això,
doncs, van dir,
a ser dos germans...
Quines edats tenen, Cristina?
El que tindré jo té sis anys
i el que tindrà la Luisa té vuit,
farà nou el juliol.
Aquesta és una pregunta
una mica personal,
però tu tens fills o filles?
Jo tinc una nena de tres anys i mig,
i també ho faim en part per ella,
perquè ella ho té molt fàcil,
com tots els nens d'aquí.
Clar, que vegin una miqueta.
Home, ho té molt fàcil.
Té la vida normal que tenim aquí,
que comparada, doncs, és fàcil,
i que vegi, que li ensenyi,
que vegi la il·lusió del nen
de conèixer coses,
les més tonteries.
Què suposa per vosaltres aquesta acollida?
Diguem-ne, quina és la vostra responsabilitat?
D'entrada, aquesta voluntat
de conviure amb ells,
que estiguin bé durant aquesta temporada,
que passin unes vacances, allò,
maques perquè sí,
des del punt de vista més material
o organitzatiu,
què suposa per vosaltres?
O dir, per què?
Jo no sé si tan atents
algunes famílies de seguir l'exemple,
aquí a Tarragona.
Sí, bueno, ara ja estan tots.
Per aquest any ja està tot cobert.
Però bé, que ara l'any que ve...
Però sí, sí, sí,
tothom pot fer almenys la petició,
després ells fan una reunió,
nosaltres vam tenir una reunió
amb una psicòloga que vam estar
molt de temps parlant amb ella,
perquè clar, tampoc pot,
en qualsevol família potser tampoc
no els dona, no els deixa.
Han de tenir un mínim i unes condicions.
I, però bé, està tothom que ho pot fer,
almenys posar-se en contacte i preguntar,
i pots preguntar tot el que vulguis.
I organitzativament,
doncs jo, per exemple,
tinguent una filla,
no em suposa gaire una,
donem una bandós, no?
La mateixa rutina que podria seguir
de platja quan toca,
d'ordre quan toca,
a casa quan toca...
Aquí està, i menjar, i tot això.
També tinc la sort que el meu home
sap algú de rus,
tinc una companya que és russa,
Clar, aquest és un altre aspecte
que en principi, bé,
sí que hi ha una mena de comunicació
no verbal que és universal,
però no ens enganyem,
hi ha moments que és necessari
conèixer un cert vocabulari, no?
Ells venen amb una monitora,
que està...
La ONG és de Vic
i la monitora és que de Vic,
tens el seu telèfon,
i el de totes elles,
i qualsevol cosa,
doncs, sempre pots trucar,
pots estar en contacte amb elles
per si hi ha algun problema
d'entesa o de malaltia
o de qualsevol cosa,
doncs poder parlar amb ells,
que això també dius, bueno...
Clar.
Com es diu?
Ruslan, el que tindré jo,
es diu Ruslan Sokol,
i l'altre es diu Víctor.
Escolta, Cristina,
mai no t'has preguntat,
de dir,
vindrà aquí,
un mes,
tres setmanes,
dues?
Un mes, quatre setmanes.
I després,
quan marxi,
no sé si serà pitjor,
tornar a aquella vida més difícil,
com...
Heus pensat això?
Creus que...
I tant.
Has de crear un cert mecanisme
de defensa, també, no?
Sí, sí,
jo ja fa temps,
des que em va dir que venia,
ja l'estic creant,
i...
però crec que he de veure
la part positiva, no?
Encara que sé que quan marxi,
doncs,
tots plorarem molt,
que és normal,
perquè agafes afinitat
i afecta amb una persona,
i més amb un nen,
però ens ho hem d'aprendre
com que li hem fet el...
L'hem ajudat tot el possible,
doncs,
que ell estigui millor
quan arribi ja,
que tindrà unes experiències,
unes aventures
que podrà explicar allà,
que les haurà viscut.
Jo sempre que he viatjat,
m'he quedat amb el bo
dels llocs on he estat,
i sempre ho recordaré,
i m'agradaria tornar-hi,
però potser no puc,
però sempre recordaré allò, no?
I els nens crec que recorden
moltes coses,
i si això li serveix
per recordar-ho
i ser feliç en moments
que ell allà no ho és,
doncs,
tot això també l'ajudarà.
I la Irina,
la meva filla,
espero que estigui
en contacte amb ell,
cada dos anys es fan...
Irina es diu la teva filla.
Sí, perquè...
És un nom eslau, també, no?
És d'allà.
Per això t'ho dic.
Jo quan va Mastellà
vam conèixer una senyora
que va ser la que ens va acollir,
i amabilíssima,
carinyosíssima,
i sempre m'havien recordat d'ella,
i quan vaig tenir la nena
tothom me deia
un nom català,
i jo pensava...
Bueno,
i al final li vaig dir
no, es dirà Irina
perquè té un bon record
d'aquella Irina.
Aviam,
l'experiència
l'has de viure,
com deies,
doncs,
si alguna família
diu, calla,
que jo estic en condicions
que també vull assumir
aquesta responsabilitat
que ara l'any vinent...
Jo, Cristina,
tant a tu com la Lluïsa,
us demanaria
que quan passés tot plegat
vinguéssiu a la ràdio.
Ho dic perquè
que ara la temporada vinent
estaria bé
que més famílies
d'aquí a Tarragona,
doncs, diguessin,
jo puc fer-ho,
tinc disponibilitat,
tinc espai
i tinc els mínims econòmics
per tirar-ho endavant,
també ho voldria fer,
que et sembla,
Cristina,
t'esperem?
Sí, sí,
nosaltres vindrem
perquè a més crec
que és una experiència
que s'ha d'explicar.
Crec que no costa gaire,
crec que simplement
el primer any
és posar-los
les facilitats
dels papers,
dels tràmits,
és el cost que tens.
A part,
ells venen sense res,
és el que tu has de posar
i després,
si vols que torni
i vindre el mateix nen,
el que sí que has de fer
a l'any següent
és pagar-li tu el bitllet
i poden estar
dos mesos,
dos mesos i mig,
però bueno...
Més costen unes vacances
al Carip,
que vols que et digui...
No ho sé,
o maquinetes
d'aquestes noves d'ara,
no ho sé.
Cristina Pérez,
gràcies per venir.
Tornarem.
Enhorabona.
Gràcies.
I li dones també
l'enhorabona
a la Lluïsa Cabrera
i us esperem aquí a la ràdio.
L'excuso
perquè està treballant
i no puc venir.
Des d'aquí, excusadíssima.
Bon estiu.
Gràcies.
Adéu-siau.
Són les dotze.