El moment xar 3 del dia.
Doncs efectivament, avui al moment xar 3 ens retrobem amb elements importants
assecats i tradicionals de la festa.
Parlem de l'Àliga i parlem d'una altra entitat de la ciutat de Tarragona,
el Club Maginet.
Anem a Pams, en guany se celebra el 20è aniversari de la recuperació de l'Àliga.
L'Àliga parla o balla per ella mateixa, com podríem dir,
però clar, la cosa de l'aniversari fa que es propici un acte,
alguna activitat a banda del que ja li és propi d'aquest element.
Parlem d'un concurs de dibuix que es farà el proper dissabte al Pla de la Seu.
Pitu Rovira, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Hem vingut un dels integrants dels portadors de l'Àliga.
Ara dèiem, no, no, l'Àliga no hi ha càrrecs,
és un moviment assembleari i anarquista, a més a més.
Dins del que és l'entitat, perquè més enllà poca anarquia pot haver-hi avui en dia.
Què vols que et digui?
Procurem mantenir la flama.
Doncs amb el Pitu parlarem d'aquest aspecte de l'Àliga.
I una altra entitat, com dèiem, el Club Maginet,
prepara per aquest diumenge a la tarda un acte de presentació de la samarreta i el plat commemoratiu de la Tacleta,
que és la futura companya del capbrós Maginet.
i diem futura companya, perquè el pobre Maginet està esperant la seva nòvia.
El tenim sense parelles.
Tot l'hora.
Va sol, quin noi.
Va sol i ja la solitud.
Ja li toca, ja té una edat.
Ja li toca.
Home, té una edat, té set anys.
Ell continua tenint set anys.
Home, però per tenir una amigueta, allò, una companya.
Home, en el moment en què es va crear el Maginet,
doncs els nens i les nenes anaven separats a les escoles, no?
Però ara ja fa molts anys que aquí els nens i les nenes anem al matí.
Abans tenia un sentit que anés sol per la vida, avui en dia ja la cosa canvia.
Però ara no, perquè a les escoles tenim amiguets i tenim amiguetes.
Llavors, amb el Maginet li vam voler crear una amigueta,
i com no s'havia de dir Tacleta.
Clar, no es podia dir d'una altra manera.
És la Rosa Busca del Club Maginet,
i ens acompanya la Roser Marqués, la il·lustradora.
Roser, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb la Roser en vam parlar, se'n recorden, l'any passat per les festes de Santa Tecla,
aquí a l'estant, d'aquella nina magnífica que era la Tacleta.
Sí, una escultureta.
Una escultureta molt bonica.
Es va presentar el Pati Jaume I.
I llavors, en guany, també tornem una altra vegada fent les samarretes i els plats.
Les samarretes, és interessant que els pares sàpiguen
que hi ha des de la talla un o dos anyets.
doncs passa a la T4, 5, 6, 9, 7, 12, 13, i hi ha la M, la L i la XL.
I els plats són de ceràmica i al cap de la tacleta i del maginet també, a la part superior tenim el gatet de la tacleta i com no, a la part inferior tenim la tortuga i el colom del maginet.
Aquests plats, doncs, aniran numerats i estan fets a mà.
Perquè és una edició, en principi, limitada.
Es podríem fer més en un futur, però en principi és una edició limitada.
Sí, en principi és limitada perquè els fa ella, la Roser, ja els fa a mà.
I això vol dir molt de temps i molta feina i molt d'esforç.
Permeteu-me un petit parèntesi abans d'entrar a parlar d'aquesta futura companya del maginet.
Aviam si l'any que ve, doncs, podríem parlar en un altre sentit.
El tema de les talles de la samarreta, ahir parlàvem de tot el merchandising, de temes samarretes, ens acompanyava també el president del Vall de Diables.
I algú de per aquí, no sé si era des de la genència del Mercat Central, escolteu, què heu de fer, samarretes de mida més petita, a partir d'un any?
Diu, perquè tothom les reclama, la samarreta de les festes.
I en aquest cas, vosaltres sí que heu tingut...
Això va ser una idea meva, quan em recordo que quan vam estar parlant de les talles, jo vaig tenir un nen, i el primer any ens tenia 9 mesos.
I me n'enrecordo que el que més il·lusió em feia era poder-li comprar la samarreta de les festes.
La meva sorpresa va ser que la mida més petita era 6 anys.
Llavors, clar, aquell any em vaig quedar, pof, no he pogut comprar-li la samarreta de les festes,
l'hi vaig comprar, però, òbviament, gairebé se la podrà posar d'aquí uns anys, no?
Jo li vaig insistir amb ella perquè vaig pensar que és el moment de començar, no?
Amb els més petits, introduir-los a les festes, introduir-los portant elements festius.
O sigui que vagin a veure els castells i portin el mocador, que portin la samarreta, que portin...
El president del Vall de Diables va dir que ara l'any vinent que s'ho plantejarien,
perquè s'han fet molts suggeriments en aquest sentit, que hi hagi talles petites.
Vosaltres teniu talla petita?
Sí, sí, ben petiteta.
Dos senyets, però és una cocada, és una cocada, inclús l'any me diu, no, doncs mira, que ara no tenen el fill, però el tenen el vèncer,
que ja li volen comprar.
Ja li volen comprar la samarreta.
Llavors, quan l'hi vaig veure, dius, els dibuixos, segons les talles, també s'han anat fent amb tres planxes,
hi ha tres mires de dibuixos, petitets i més petits, i la més espectacular és la que puc portar jo i la rosa.
Aquesta és...
La presenteu el dissabte, el diumenge.
El diumenge, a les 7 de la tarda.
I a partir d'aquell moment on es podrà adquirir?
Aquí.
Aquí a l'estat de les festes.
I al plat també.
També.
Amb tota la quantitat de material que hi ha relacionat amb la festa.
Bueno, que també vull recordar una cosa, que es continua envenent en guany la història de la xacleta.
Aquí a l'estat també.
Vull dir, s'han fet una reimpressió.
Clar.
A veure, l'objectiu és reunir suficients diners per fer el capgròs de la tecleta.
Exacte.
Aquí, mira, cada any van fent que si era els plats, que si era la samarreta, que era el llibre, que era l'escultura.
És que costa molts diners fer un element com aquest.
Sí.
Perquè abans ho parlàvem amb els materials que s'empreien avui en dia.
La veritat és que ens demanen molts diners i aquests diners els hem d'aconseguir d'alguna manera.
Llavors ens vam pensar que quina millor manera que fer un efecte, una cosa per les festes, no?
Sí, però esteu a tot arreu.
Focs artificials, venem Coca-Cola.
Sí, sí, sí.
I bocates.
La veritat és que nosaltres el concurs de castells de focs aquest any ha sigut especial, no?
Perquè jo no me n'enrecordo de cap.
O sigui, em deien...
Que l'has vist?
Sí.
Tu només veies bocates i ampolles.
Sí, jo llaunes de Coca-Cola.
Ella llaunes, jo bocates i fent amb un viniciu i amb la tomaca.
A veure, amb allò vam fer un coixinet i amb aquest coixinet hem pogut fer, entre la barra aquesta que vam fer aquest any,
la venda de les nines de l'any passat que es van fer, amb la venda de les auques, tot això.
El que hem fet és aconseguir diners, fer les samarretes i amb això aconseguir intentar aconseguir...
Reinvertir en samarretes per vendre.
Sí, sí, sí.
Semblem, no sé...
Altes finances, eh? Vosaltres ja...
Sí, la veritat és que vam haver de fer molts números per saber ben bé per on anàvem, si ho podíem fer, si ens hi podíem posar, perquè clar...
Però suposa que en teniu, no?, d'aquest cap gros, es pot dir, o s'ha fet públic el que costa, o millor...
Molts diners.
Molts diners.
Deixem-ho així.
Deixem-ho així.
Molts diners, molts diners.
Però feu un càlcul aproximat de quan poguíeu trigar a tenir suficient capital.
A veure, l'esperança és l'últim que es perd. Per tant, l'esperança que l'any que ve ja la puguem presentar, hi és. En realitat, i tocant de peus a terra, no hi és.
D'acord?
Ah, aviam com va la ben d'enguany, de tot això.
Llavors, jo crec que d'aquí a dos anys, si anessin fent coses, anem fent coses una mica realistes.
L'esperança és això, eh? Vull dir, potser aquest any ens al·lucinem tant que l'any que ve la podem presentar.
però la realitat és que jo i tots esperem que sigui d'aquí a dos anys.
D'aquí a dos anys, jo crec.
I ens podem sentar en aquesta taula i dir-te, mira, és a què és.
Però anem fent coses, si la gent us poden ajudar o us donar idees o el que sigui, doncs acceptar-ho tot.
Sí, això sí. Volem que...
I anem fent coses, si no, no ho podem fer tampoc.
Sí.
És així.
D'entrada diumenge, en aquest acte, participar i adquirir la samarreta i el plat com a moratiu.
20 anys que l'Àliga ja es va recuperar, no?
Va ser una circumstància i un periple diferent, però també Déu-n'hi-do, eh?
Sí, hi havia unes altres circumstàncies, penso, no?
Vull dir, anys enrere fins i tot era relativament més fàcil aconseguir diners, via esponsaritzacions i coses d'aquí.
Avui en dia hem de ser realistes, cada vegada és més difícil trobar allò, una persona o un grup o una empresa
que es desprengui d'uns diners i per aparèixer amb una mica de logotip i se sapigueu-on, no?
Fa 20-25 anys hi havia una mena d'engrescament general amb tot això i era molt més fàcil.
Ja té 20 anys, aquesta Àliga.
Sí, ja ha hagut de passar per una restauració, més a més, recordem-ho.
Abans ens ha dit Carles Sal, el regidor de festes, que l'any que ve ja tindrem la casa de la festa inaugurada.
Ho esperem.
Sí, sí, el que passa és que amb això hi hauríem de...
Per allò de la restauració, perquè ja sabem que moltes vegades aquest tipus de figures...
Sí, ara n'hi ha algunes desades al pati de Jaume I, que no és mal lloc, però tampoc és un lloc adequat.
El que passa és que això de la casa de les festes, tampoc en sabem gaire cosa, si serà un lloc en pla museu
o serà un simple magatzem o un guardari, amb unes certes condicions, tots els elements que surten pel seguís de Santa Teca.
Ja m'al·laga buscant pis, eh?, desesperat.
Home, pis, més aviat niu, no?
Sí, un loft, un loft seria...
Home, amb 30 metres quadrats en té prou, eh?
Sí, no, no, pobreta, ja amb la feina que fa, escolta, ja s'ho mereix ja.
Com heu preparat aquest concurs de dibuix?
És clar, aquest és un element, sense menys tenir ningú, per favor, eh?,
que ja sabem que és molt complicat això de parlar d'un element...
Avui, com que parlem de l'Àliga, podem dir-li tots els piropos que vulguem.
És un element que agrada molt, és un element molt atractiu,
i és un element molt concret a l'hora de dibuixar, ho dic,
perquè un concurs de dibuix que està adreçat, no sé si a nens, joves, no sé si hi ha límits de tot o què...
Sí, sí, sí.
Tu tens per aquí el díptic, tu m'ho expliques, eh?
Quina era la pregunta?
No, no, no.
Com muntem tot això?
A veure, això és curiós fa 20 anys, de l'Àliga, però és el tercer concurs.
L'organitzem cada 5 anys.
Per què?
Perquè entenem que si el fes un 5 anys, cada any arribaries allò del cansament.
Tot cansa en aquesta lliures, fill.
El cansament de la gent, bueno, mira, el concurs ja acaba no participant-hi ningú.
El fer-ho cada 5 anys, el van fer el cinquè aniversari,
i, bueno, total, que en guanyes el tercer.
El fem adreçat a la canalla i hi poden participar des de 0 anys,
que si atreveixi endavant, fins als 12 anys.
Veritat?
Hi ha tres categories d'edat, es fa el pla de la catedral, nosaltres...
Com ho munteu?
Perquè això és divertit, esperem-ho, com ho munteu?
No res, nosaltres el dissabte vinent agafarem la bèstia en concret,
la posarem al pla de la catedral,
exposada allí a la contemplació de tothom,
a la canalla li lliurem una làmina de dibuix,
ell o ella han de portar els estris que consideri oportú per dibuixar,
el que vulguin.
Colors, rotuladors...
Tècnica de quarela, oli, llapis, tinta, el que vulguin.
El que s'hi senti més còmode, s'hi sàpiga.
L'ordinador portàtil?
No, l'ordinador portàtil no.
Per això t'ho dic, tret d'això?
Això no, perquè llavors ja surten...
Que sigui manual.
Que sigui manual, no?
No, això ja s'entén, se suposa, no?
Bé, i llavors tenen des de les 10 del matí fins a la 1 del middia per fer un dibuix,
poden ocupar el temps que vulguin,
i ja està, així de senzill, lliuren la làmina,
hi ha un jurat que examina els dibuixos,
per les tres categories d'edat, que suposa ara les diem,
fins a 6 anys, de 7 a 9 i de 10 a 12.
El guanyador rep un premi que consisteix en una físia de l'àliga
que ens ha cedit al taller de juria Blas,
que diu uns vals de compra d'uns llibres cedits per la lliuria La Capona,
es lliuren els premis i ja està.
El mateix dia?
El lliurem el dia 21.
Però el jurat...
El jurat dictamina el mateix dia, es reuneix amb un dinar
que gentilment ens regala el restaurant Les Coques,
cada any ens ho ha fet, els 3 anys,
i ja està.
Que ben acompanyats que aneu sempre, eh?
Com us cuiden les entitats de la ciutat i tot?
Mira, saps què passa?
No ho dic amb cap ironia, eh?
No, no, tirem dels amics, no?
Tirem dels amics.
El Joan Blasquid és molt amic nostre,
és el que va fer la corona de l'àliga,
i quan necessitem una cosa d'aquestes,
com que almenys podem dir amb tota la cara,
l'anem i l'assaltem.
I li diem que necessitem 3 premis
pels guanyadors del concurs,
a la gent de la llibreria La Capona,
tu saps que hi ha gent molt involucrada en la història d'aquestes,
els assaltem, els diem que necessitem
que ens donin llibres per la canalla,
i ens els donen.
A la gent del restaurant Les Coques,
doncs els hi hem dit,
escolta, tu, el jurat s'ha de reunir en algun lloc,
què millor que al voltant d'una taula dinant.
No es reuniran al carrer, eh?
Doncs, va, home, enrotllen bé.
I es miren amb més carinyit.
I llavors s'enrotllen bé,
s'enrotllen,
ens regalen els 5 dinars
pels 5 components del jurat,
i aquests diptis que deus aquí,
damunt de la taula,
que hem repartit per totes les escoles de la ciutat,
doncs els hi vam dir a la gent de Gràfiques Arrels,
Arola Editors,
va, home,
aprofiteu la tinta que teniu a la màquina
i una mica de paper,
i regaleu-nos això.
Què vull dir, amb això,
que hem d'agrair molt
aquesta implicació
en un acte molt senzill.
Nosaltres reconeixem que és un acte molt senzill,
dintre de les fes,
un concurs per la canalla,
però que està bé,
que tu, com deies,
l'àliga és una bèstia
que quan surt del carrer,
sobretot a la canalla,
li té molt de pressa.
I moltes vegades hem comentat
que de les poques aturades que fem,
perquè realment fem poques aturades
durant el cerc a vila,
quan aturem la bici
se'ns acosten molta canalla,
que la volen tocar,
estan il·lusionats
en que els aixequis
i toqui del bec de l'àliga,
el tolom...
Les floretes que li llança la gent a l'àliga,
li diuen de tot.
Això sí.
Li diuen de tot.
Sí, sí, és veritat.
Nosaltres estem molt contents
de portar una bèstia estimada,
sense dir res en contra dels altres,
això està molt bé, no?
Però que n'estem molts orgullosos
de portar una bèstia
que és molt estimada,
ara deia la Mercè.
Roser.
Roser,
que quan li deixem el pla de la catedral
hi ha vegades que es formen cues de canalla,
que es volen posar a sota
i fer-li rodar el cap, no?
I nosaltres no diem que no,
entenem que és això,
que ho hem d'apropar.
La filosofia del dia 21
de la baixada de l'àliga
no és altra
de donar un element,
ara n'hi ha d'altres,
però vam començar nosaltres
a donar aquest element
almenys una vegada al dia
allò al públic en general, no?
I més baixades que féssiu,
també s'aplegaria
la quantitat de gent
que s'aplega a la d'aula 21.
I això no estem molt contents
que s'hagi iniciat així
i que la gent
no siguin simples espectadors
de tota una sèrie d'actes, no?
Ja hi ha la processó
i el Cerca Vila, no?
I llavors que la gent
i el públic, sobretot, petit, no?
A nosaltres ens demanen
per què no feu l'àliga petita?
És molt difícil, eh?
És molt difícil,
si la valsó iguala
amb les mateixes característiques,
de metall.
i l'Antoni Mas,
que és el ferrer de Vilaseca
i que és el que la va construir
ara fa 20 anys,
ho ha mirat de 40.000 maneres
i no li acaben de sortir
els números del pes.
Clar.
Perquè pesa molt.
És una pregunta que sempre he...
Doncs mira, fes-la, fes-la.
Sí.
Pesa molt.
D'aquelles que sempre he pensat
deu pesar molt.
Doncs pesa 90 quilos.
I la porta només una persona.
La porta una sola persona
i la fem ballar
com la fem ballar, no?
90 quilos, pesa l'àliga.
Això també dona...
No m'ho hagués pensat mai.
També li dona...
No, no.
També li dona un altre aire, no?
És meritori, és meritori també.
Bueno, mira.
És preciós.
Ens hem d'entrenar
durant l'any.
Home, jo des de fora
jo la veig un aliment de la festa...
T'ha sorprès el pes,
t'ha passat com a mi,
perquè balla amb molta lleugeresa.
Moltíssim.
I aleshores, si penses
que pesa 90 quilos,
dius, home,
doncs Déu-n'hi-do,
com a l'àliga, no?
Aquí està la gràcia
del personal que es posa a sota.
I no per res.
No per res.
Postar-la un nen
un any més petit
quan podria arribar a posar.
És molt diferent
portar un gegant.
Jo he portat gegants
i he portat l'àliga.
És molt diferent.
El gegant té una altra ball,
és una altra manera
de fer-lo anar.
Té una alçada
que és aguantar més l'equilibri.
aquest has d'estar
molt conscient
del que portes
a sobre les espatlles,
pel pes,
per la cua,
això te pot abocar al davant.
Ara entenc el per què.
Quan donau tom,
sencè que us han de parar la cua.
Jo pensava,
per què ho faria?
Clar, pel pes,
perquè la inèrcia ha de ser...
La inèrcia
i un cop d'aquella cua
pot fer mal, eh?
I les baixades, Pitu?
Les baixades als carrers?
Les baixades?
La baixada de Misericòrdia,
per exemple.
Doncs mira,
és una qüestió
de costum,
de tècnica,
de molt de seny,
perquè són moments
que pots relliscar
i pots fer-te mal,
pots rebre la bèstia
i pots fer mal
amb algú
que estigui mirant-te.
Has d'anar molt en compte,
a vegades,
i és normal
i nosaltres ho fem així, no?
La gent ens veu
molt esbojarrats,
a vegades és una bèstia
molt esbojarrada
dins de la festa, no?
Però que la gent
tingui la seguretat
de que nosaltres
en aquell moment,
tot i que fem el boig,
anem molt conscients
del que portem
al damunt, eh?
Està molt controlat.
Déu-n'hi-do,
se'ns ha passat el temps volant.
El concurs,
com bé deies,
és la tercera vegada
que el feu.
La tercera vegada
que el fem.
La representació
que fan aquests partits
d'artistes
sempre és figurativa
o algú es deixa anar
i fa unes àligues
així molt personals?
No, no, no.
El tema és lliure.
L'àliga la poden col·locar,
la majoria la posen
en el fons
de la catedral, no?
perquè està allà.
Però n'hi ha d'altres
que la col·loquen
en un altre lloc, no?
No, el tema,
tothom no defuig
d'aquesta bèstia
que coneixem.
Deu-se venir
a veure els de 0 a 6 anys, no?
Clar.
Els de 0 a 6 ha de ser...
Doncs el dissabte
s'acosten al Pla de la Seu
fent un toment,
mirant, per exemple,
participant dels tallers oberts
o altres activitats
que hi ha moltíssimes
a la ciutat
es deixen caure
pel Pla de la Seu.
No, me deixes dir ràpidament
els membres del jurat.
Sí, i tant, molt ràpidament.
Perquè, home,
també els hi hem d'agrair.
Mira,
l'Antoni Mas,
que és el que la va construir,
li vam demanar
i de seguida
que ell s'hi va apuntar, no?
La Rosa Siburana,
que és una de les artistes...
L'han tingut aquí,
fa un ratet.
Mira, ha vingut
fa una estona.
És la coordinadora
dels tallers oberts,
el tenen allí
al carrer Merceria,
li vam demanar
i molt bé,
molt contenta.
L'Ugo Prades,
que és el que ha dissenyat
la samarreta de les festes,
la rat febriant,
que la deus conèixer,
que és una conta-contes
i està molt involucrada
amb la canalla,
i un membre
dels portadors de l'Àliga
que hi ha tranquil·litat.
Jurat insubornable, eh?
Per tant,
en fi,
que guanyarà el millor.
Però molt dinar viatge
amb les coques
és insubornable.
Molt bé.
Pitu, Rosa, Roser,
gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Que tot surti molt bé.
Són dos quarts a dues,
hem de marxar.
Demà ens retrobem
al matí de Tarragona Ràdio.
Adéu-siau.
Volveré a sentarme
con lo mío.
Volveré a compartirme
mi alegría.
Volveré pa' contarte
que he soñado
colores nuevos,
días claros.
Volveré pa' contarte
que he soñado
colores nuevos,
días claros.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.