Seguim endavant amb el Dia de Tarragona Ràdio
per parlar, en aquest cas, d'una revista
que ben aviat, d'aquí a pocs dies,
complirà el seu primer any de vida.
Ens estem referint a una revista que,
si freqüenteu la llibreria La Capona,
el Tàrrec o Còmics, o, per exemple,
el Reconet a la plaça La Font,
potser ja la coneixereu.
I si la coneixeu, segurament sou d'aquells
que cada dia 18 de cada mes aneu a buscar-la,
perquè és una revista absolutament recomanable.
Avui volem parlar d'aquest aniversari,
de què és el que es pertinen fer
els que se n'encarreguen,
perquè d'aquí a pocs dies faran, per exemple,
la presentació d'un audiovisual a La Bequeria.
Estem parlant, segurament ja ho sabeu,
de la revista Deliròpolis, Surrealisme i Art Seqüencial.
Ens acompanyen alguns dels seus creadors,
d'una banda, Ramon Serré.
Ramon, molt bon dia, benvingut.
Bon dia.
També ens acompanya Miguel Villalba.
Hola, bon dia.
I també el Nani Blasco. Nani, bon dia.
Hola, bon dia.
Tu ets de l'Associació Cultural Ariadna
i és l'associació que farà aquest documental
que podem veure aquest diumenge, no, La Bequeria.
Com va sortir, Miguel, la idea de fer aquesta revista?
Com us va posar d'acord tots plegats?
Hem de dir també que el Napi també forma part d'aquest projecte
i l'Ugo Prades, il·lustrador.
Sí, sí, sí.
Com va sortir la idea?
Diguem que aquests som els col·laboradors inicials,
Ramon Serré, Ugo Prades, Napi, jo mateix.
Bé, va sortir, doncs jo vaig estar vivint a Itàlia sis anys
i vaig estar allà i feia, entre altres coses,
doncs feia, portava endavant una petita publicació per una ONG
que tenia alguna pagineta de còmic, però no gaire.
I res, doncs jo vaig tornar aquí a Tarragona
l'any passat, el tema de l'any passat,
i quan vaig tornar, doncs vaig parlar una miqueta amb Ugo Prades,
que és un dels altres col·laboradors,
que és un il·lustrador professional.
Ell també estava interessat en que féssim alguna cosa així
aquí a Tarragona, no?
Més que res, doncs perquè tenim ganes de dibuixar
i perquè teníem ganes de dir coses nostres
sense condicionaments editorials o altres tipus de...
Llavors, vam decidir fer això.
Llavors, ell, que coneix també bastanta gent
ficada amb el món de l'any passat del dibuix,
ja va contactar amb el Ramon Sarler
i després el Napi es va pujar al carro també
i així va, doncs, vam donar el primer número.
Des d'aquí salvem al Napi,
i també hi ha Ugo Prades, que no hi som,
però que ens consta que, en fi,
que també li posa molta il·lusió.
Ramon, tu has fet la portada d'aquest mes,
aquesta que veiem aquí.
Com ho definiríem, això, què és, aquesta portada?
Bé, doncs, aleshores, el que representa
és pràcticament el que significa per mi la guerra, no?
O sigui, la guerra últimament s'està idealitzant,
s'està concebint com un acte gairebé de justícia
i per mi, doncs, la guerra és un dels fets més deplorables
que existeix al món actual, no?
De fet, provoca totes les pitjors situacions
que pot viure una persona,
des d'enfermetat, mort,
el desequilibri mental, tristesa, por,
o sigui, tots aquests fets, no?
Aleshores, aquesta imatge no la veieu,
però són dos militars
que estan apuntant amb una pistola,
no en plan amenaçant, sinó en plan
com si estessin fent una festa més que altra cosa, no?
I amb un diable amb una bomba al darrere.
És la imatge aquesta absurda de la guerra, no?
Sí, sí.
De vegades no, sempre, sempre, no?
Sí, sí, sí.
Aquesta imatge deporable,
la de la guerra que estem massa acostumats a veure
tant al dia a dia.
Com me dirà aquest documental que estàs preparant, Dani?
Què explicaràs en aquest documental?
A tot aquest any que he estat com a espectador de la revista,
em va sorgir la idea de plasmar les meves impressions
i recollint un altre format de tots els dibuixos
que s'havien fet durant aquest any, no?
També pensant en que els números atreçats no els reditarien,
doncs, vaig creure que era convenient fer aquest repàs d'aquest any, no?
I és bàsicament, doncs, posar els dibuixos amb una mica de gràcia
i fer unes entrevistes curtes a cada un dels components
que donen la seva impressió, no?, del còmic.
És molt curiós la manera de veure el còmic de cada un dels components.
Com és això de fer poesia a través de les seqüències gràfiques?
Com s'aconsegueix això?
Fer poesia?
Sí, a través de les seqüències gràfiques.
Això diu la revista, no m'ho invento, eh?
És l'eslogan de l'art.
Surt per aquí la revista, heu vist?
Perquè, per cert, Tadiròpolis, a banda de la revista aquesta que tenim aquí a les mans,
que surt cada mes, hi ha una pàgina web,
després la direm perquè tothom que vulgui pugui entrar-hi
i es veuen alguns dels dibuixos que heu fet que estan molt bé.
Hi ha una part que diu personatges al·lucinatoris,
galeria de hidropolietanes, en fi, està molt bé, no?
Després en parlarem. Com és això de fer poesia?
En el còmic es pot fer absolutament tot, menys escultura,
però en el còmic es pot fer poesia, es pot fer filosofia, es pot fer cinema,
es pot fer el que vulguis.
Jo penso que el còmic és una de les expressions artístiques més completes que hi ha
i això és curiós, no?
Que una manifestació artística d'aquesta magnitud sigui marginal en aquest país.
Per què creus que és marginal?
Més o menys, per on van els drets.
Com està el panorama del còmic?
Es fan fires, no?
Sí, fires es fan a tot arreu.
Les fires són generalment artàmens de màrqueting,
o sigui, entorn a tot el que són les editorials i tal.
Més que un repàs a el que s'està fent i a l'evolució del còmic.
Aquesta va ser la meva impressió de la sala del còmic,
però això també és discutible.
Els portes japonesos, no els mangas, continuen fent pupa en el sector?
Sí, clar.
Però és que jo també crec que en realitat el manga i tal parla de temes molt habituals amb els jovens.
O sigui, aleshores, perquè jo tinc crios petits, no?
I aleshores veig que parlen de les relacions de sempre entre els jovenets,
o sigui, jo què sé, sentiments molt senzills, molt inicials i tal.
I aleshores això connecta perfectament amb la forma de pensar.
Jo més que veure el manga com un enemic, com algú perniciós i tal,
ho veig com algú molt contrari a això, no?
I aleshores, jo què sé, el K3 fan sèries d'ànime japonès i tal,
i aleshores veus que la relació entre els personatges no és purament acció,
sinó que hi ha alguna cosa més que acció, no?
Des de l'enamorament, des de petites picardies i tot això.
I això als joves se'ls enganxa moltíssim.
O sigui, jo crec que és el punt de connexió que han trobat els japonesos
i que nosaltres hem perdut totalment, no?
I perquè aquí el còmic, per exemple, quasi tota la indústria del còmic,
o sigui, es basa o va dirigida de còmic europeu i així
a gent amb una economia bastant sanejada.
Aleshores, edicions, el còmic europeu de luxe,
que se'n va cap a 14, 18, 20 euros, 30, 5 euros,
que això què ho pot comprar?
O sigui, la gent que treballa, que té una certa nostàlgia del còmic,
i aleshores el paquet de consum de còmic ràpid,
aleshores va dirigit una gran part cap al còmic americà de superherois,
que tindrà sempre el seu públic com sempre ha tingut,
i l'altre aquest tipus de públic emergent,
del que es tractaria i seria interessant que aquest públic emergent
sigui començés a apreciar altres coses, no?
Per exemple, en manga hi ha històries que són autènticament boniques, no?
Per exemple, jo recomanaria el diari de mi padre,
el manake de mi padre,
que és japonès, que és en tres números,
és curtet pel que és el manga, jo què sé,
però clar, es tracta d'anar buscant en aquest món, no?
Són atributs que podríem trobar, per exemple, a Cavallfort, o no?
És que el Cavallfort, jo el vaig conèixer de molt petitet,
i aleshores era el punt de connexió pel còmic franco-belga.
Aleshores havien personatges com el Filemon del Fred,
que era autènticament surrealista, personatges importants i tal.
Aleshores crec que és molt vàlid el Cavallfort per coneixement,
però el que passa és que el Cavallfort probablement tingui massa implicació,
gairebé política a nivell de llengua.
O sigui, s'interpreta més per un fet que és una revista catalana
que no pel fet que és una publicació de còmic, no?
Miquel, què en penses tu? A més de Tintín o com?
Jo? Bueno, a veure, Tintín és fantàstic.
A mi Tintín m'agrada també com a personatge i com a sèrie.
Sí, Tintín m'agrada, per exemple, però a mi m'agrada...
O sigui, a mi m'agrada el còmic en general com a manifestació artística, no?
I m'agrada des dels seus primers passos
i m'agrada veure els autors com quin ús feien d'aquesta expressió
i també la relació que hi havia entre els que estàvem fent del còmic
i la societat amb la que estàvem vivint, perquè està molt relacionat,
com totes les artes estan bastant relacionades amb els temps que toquen viure, no?
Llavors, en aquest sentit m'agrada el còmic com a disciplina en general.
personatges i autors, et podria aquí parlar cinc o sis hores de molts que m'agraden,
però en principi et dic això, que el còmic ha travessat diverses etapes
i en diversos països ha tirat per bandes distintes i s'han creat escoles distintes
i autors amb traços diferents i altres autors que han mamat d'aquestos autors
i consecutivament han desenvolupat el seu traç.
O sigui, té, és, home, tota una història de l'art també, si es parla del còmic, no?
Tornem a la revista de Verópolis.
Un any després, com ho veieu, aquesta experiència?
Com ha anat? És a dir, podeu fer balanç?
És a dir, doncs ha anat bé, repetirem aquest any, no?
És al·lucinatori.
Al·lucinatori, així ho he definit molt bé.
Sí, la supervivència, en aquest cas, és que és un acte quasi bé de voluntat absoluta
que existeixi la revista.
I aleshores, jo, sincerament, el que hi ha és una persona que això ho centra tot,
encara que ell no ho vulgui reconèixer, que és el Miquel.
Per què? Perquè ell se n'ocupa de fer la feina bruta.
I què és? Que és anar als llocs de distribució, primer de muntar-la,
de preparar-la com a tal, fins i tot de grapar-la,
ja puc assegurar que a mi ho farin molts cops ajudar-la i sempre es nega.
O sigui, això vol dir que ni es queixa i a part és que li agrada fer-ho.
Aleshores, a mi entra un pes de sobre, perquè a mi el que m'agrada és dibuixar,
però tractant gent, en principi, i anar al lloc de distribució i dir
a veurem aquests diners que es vegin i tot això, doncs no ho sé fer, no?
Jo soc com un menys que no cobren mai, ells, directament.
Ho feu per a vosaltres, però ho feu amb vocació que arribi a més gent,
amb satisfacció pròpia, a més a més que arribi a altra gent...
Clar, és que això parteix de la base que el còmic sense un suport d'edició,
per petit que sigui, és gairebé un sense sentit.
O sigui, jo, per exemple, a casa puc agafar un quadre, el puc pintar,
puc fer il·lustració, puc sortir al carrer i prendre punts de personatges i tal,
però fer un còmic per quedar-me'l jo, per tenir-la allí,
és que és un sense sentit absolut, no?
Potser hi ha algú que ho fa, no ho sé, no?
O sigui, aleshores, només que hi hagi un suport per poder-ho editar,
per petitet que sigui, això ja t'implica que el cervell ja comenci a funcionar,
almenys per mi, eh?
Aleshores, és una excusa per dibuixar i, sobretot, és una mena d'il·lusió.
Encara, hi ha l'altre factor, que arribi a més gent i tal.
T'asseguro que m'encantaria que arribés a molta gent.
Deliròpolis, oralisme i arte seqüencial,
ha rebut el suport del Departament de Cultura de la Generalitat,
és a dir, que es van posar en contacte amb vosaltres
i van mostrar l'interès per aquest producte,
és a dir, que va agradar i força al Departament de Cultura de la Generalitat
i així us ho van fer saber, no?
Sí, a veure, el suport no ho ha arribut encara físicament.
Ells ens han enviat, o sigui, es van posar en contacte amb mi
i van dir, van arribar dos números al Departament de Cultura,
no sé com, potser a través del registre intel·lectual aquí,
no tinc idea, van arribar allí
i el projecte els semblava bastant interessant.
Els motius no ho sé, si serà, doncs perquè, francament,
aquí a Tarragona hi ha molt poques iniciatives culturals
i les poques que hi ha no reben suport, no?
Llavors, suposo que quan veuen allà dalt
que hi ha algú que està intentant fer alguna cosa aquí baix,
doncs diuen, mira, a veure si podem fer alguna cosa per aquesta gent, no?
Llavors sí que es van posar en contacte amb nosaltres
i van dir que estaven interessats en subvencionar el projecte
i complíssim una sèrie de papers i tal.
I ara, doncs, estem fent el logoprat,
des d'ahir a Barcelona està fent els tràmits
i no sabem si, bueno, com acabarà l'estida,
suposo que arribaran diners, però no sabem ni quan,
ni quants, ni...
Però, francament, jo t'ho dic, a mi, personalment,
donada la natura d'aquest projecte, ja ho dèiem abans,
tampoc em preocupa gaire, això,
perquè el que estem fent ho fem amb les nostres possibilitats,
el nostre potencial, i és el que tirem endavant cada mes, no?
Després, el que vingui a més a més, doncs, ja es valorarà,
suposo que estarà bé, però en principi...
Fins i tot diria que per la filosofia del projecte
i per la voluntat que tenim i pel que significa per nosaltres aquest projecte,
som bastant autosuficients en aquest sentit.
O sigui, anem tirant.
Deixeu-me recordar els llocs on es pot aconseguir la revista.
Tarracocòmics, el carrer que és el matre número 15, aquí a Tarragona,
també a la llibreria de la Capona, el mateix carrer,
però al 41-43, com la coneix, la Capona,
i la plaça de la Fona, a l'Horraconet, eh?,
el plaça de la Fona número 25, a la llibreria que fa l'Horraconet
també es pot aconseguir.
La pàgina web, prenguin nota,
deliròpolis.web.net
Hem de posar HTTP, dos punts,
dos barres d'aquestes travesseres,
deliròpolis.web.net
i d'aquesta manera faran cap el lloc on tinc jo ara
oberta aquí a l'ornyador, on es poden veure, per exemple,
aquestes cines russes, dintre de les quals
veig que d'una surt una Barbie, no?
Quin altre dibuix?
Aquest ho vaig fer jo, aquesta és la portada del número...
No sé si és el 1 o el 2, no me'n recordo ja bé.
No, però està bé, vull dir que hi ha totes les portades,
hi ha dibuixos, què més que veus trobar aquí a la web?
Doncs a la web s'explica una mica
a la pàgina principal
l'esprit amb el qual va néixer aquest projecte,
que és, bueno,
doncs,
fonamentalment,
donar a conèixer maneres diferents
d'utilitzar el còmic, no?
A banda del que és, doncs,
el còmic comercial o el còmic...
Mostrar una miqueta les possibilitats expressives
i artístiques del còmic,
que és un medi, com he dit abans,
bastant marginal en aquest país.
Després hi ha una galeria
amb unes seleccions d'algunes vinyetes
d'alguns dibuixos dels col·laboradors.
Hi ha una altra
que pretenia ser
una presentació de cada col·laborador
i una pàgina web que adreçés
al treball individual de cadascú,
però, bueno, encara està per construir.
Una presentació d'alguns dels personatges del còmic
i poca cosa més.
Nani, diumenge a quina hora a la bequeria?
A dos quarts de nou.
A dos quarts de nou, diumenge a la bequeria,
aquesta festa de presentació amb aquest documental
de l'Associació Cultural Ariadna,
presentareu aquest documental sobre la revista
i que, en fi, estarà molt bé tothom que hi vagi,
serà una festa oberta a tothom, no?
I tant, i tant, i tant.
Tothom convidat.
Ramon, Miguel,
Nani, algun bon deseig per aquest 2006
que hem d'encetar?
Algun bon auguri?
Com a presentador, no sé.
Home, sí,
que aquesta portada deixés de tenir sentit,
acceptuant que no fos històric, clar.
Però...
Va, la portada, eh?
La portada que recordem en aquell moment bèl·lic, eh?
Així, entre cometes,
on surt un dimoni llançant una bomba des de l'aire
i dos soldats s'han posat xulers
que amb pistoles a la mà, en fi.
Miguel, Nani,
bons auguris per aquest 2006.
Moltes gràcies.
No, no,
algun bon auguri?
Ah!
Home, que hi ha menys molts projectes bons.
Bons projectes.
I que es tiren endavant, no?
Que no s'en sorri cap.
Bueno, jo penso sempre
que cada principi d'any
és només un canvi de cicle cronològic.
Després és el que fem nosaltres, no?
Amb el temps.
Res més que això.
A mi, tan filosòfic com sempre.
Ja queda clar.
Aquesta filosofia la trobem també aquí,
en aquesta pàgina web,
en aquesta revista de Diròpolis.
Molt record, saludos a l'Ugo Parades
i també al Napi,
de part de Tarragona Ràdio,
que vagi molt bé,
que tingueu feliç 2006
i que vagi molt bé aquest diumenge a la Bequeria.
Gràcies per vindre.
Molt bé, gràcies a tu.
Gràcies a tu.