.
Segurament molts de vosaltres des de ben petits
recordeu aquell jugador que ja us feia aixecar del sofà
veient aquella tele en blanc i negra
en uns partits de dissabte a les 8.
O potser altres recordeu haver anat al camp dels vostres somnis
per poder veure grans figures de les quals en guardeu encara
aquells cromos de cartró que tots hem col·leccionat alguna vegada
en àlbums que semblaven infinits
i que no hi havia ningú que els acabés
ni tan sols fent el famós intercanvi
sempre et quedava per omplir la pàgima d'últimos fichajes.
Avui els hi hem volgut preguntar als actuals ídols
d'alguna part de la joventut tarragonina
quins jugadors o quins equips els havien fet saltar de la cadira
i qui els havia enganxat en això del futbol.
El record que tinc de petit és sempre jugant a futbol al carrer
jugant a les voreres, a les portes de garatge
allà a casa Santa Groma, al carrer
i jugant a taquigol, jugant a partits de futbol
en jocs que ara passo per allà i penso
com podíem jugar aquí, però aquest és el record que tinc de la meva infantesa.
Els consells familiars també són part important a l'hora de decidir-te
per fer el primer pas en el món de futbol.

era molt petit encara i em posia a jugar amb els més grans, amb els que tenien 6 i 7 anys
i així foi com empecé.
El poble, el barri i l'escola són els llocs on els jugadors del Nàstic han fet les seves primeres passes futbolístiques.
Doncs perquè era el que vivia a casa i perquè m'agradava també.
i quan vaig començar ja des de petit, des de menús ja començava inclús el meu poble.
Doncs quan no podia prou gent de la meva edad ja jugava a gent més major.
A més, sí que n'hi haig de noixer d'altres esports, però bueno, era el que m'agradava
i el que havia viscut des de casa.
De pequeñito, mi hermano que és més grande que jo, se apuntó a un equip de barri
y yo era pre-Benjamín, me acuerdo que era pre-Benjamín
y bueno, iba allí y le daba la pelota
y bueno, me apuntaron.
Un poco por...
porque digamos que los niños en principio
pues siempre tenemos un gusto cuando somos pequeños
por ese deporte y bueno, pues luego la verdad
pues un poco por insistencia a la familia
y por bueno, pues porque...
la verdad es que no se me daba mal
y bueno, pues empecé un poco sin pensar
dónde podía llegar y bueno, pues al final
ha sido mi obsesión.
Bueno, empecé con los chicos de mi edad,
de mi barrio en la calle, ¿no?
A los nueve o diez años
era delantero
y a los doce era portero.
Como empieza todo el mundo, ¿no?
Bueno, pues empecé a jugar a fútbol
en la escuela, ¿no?
Como hobby, con los amigos, ¿no?
Yo creo que como todo el mundo, ¿no?
Ves a la gente,
a los profesionales, jugar por la tele
y luego vas a la escuela y empiezas a jugar
a fútbol, ¿no?
Empiezas en el equipo de la escuela, a fútbolito
y luego pasas ya a fútbol siete
y bueno, ya fichas con un equipo
y de ahí ya todo rodado, ¿no?
Hasta aquí.
Hombre, a mí desde pequeño
ya me gustaba mucho el fútbol,
lo que pasa que claro,
cuando eres pequeño tampoco
si tus amigos juegan a básquet,
tú juegas a básquet,
si tus amigos juegan a fútbol,
tú juegas a fútbol
y yo intenté jugar a básquet
pero tampoco me gustaba mucho
y me puse a jugar a fútbol
y me gustó.
Pues bueno, pues como todos los chavales,
¿no?
en el colegio pues siempre más o menos los de la cuadrilla
pues se canta siempre por un deporte
y bueno, pues a mí también me gustaba como mis amigos el fútbol
y nos metimos ahí a jugar en el equipo del colegio
y bueno, luego al final ha sido muy profesión
pero bueno, al principio tampoco sabías donde podías llegar, ¿no?
L'equip dels records granes comença a la porteria
on sembla que no hi ha discussió
i si parlem d'un porter pel record
tant per Felip com per València
coincideixen amb marxar cap a la platja de la Concha
a l'antica totxa
per veure on portem samarreta blau cel
i pantalons negres
ben guardat per la defensa que formaven
Mújica, el Gorriz o la Ranyaga.
Hombre, quizás Arconada en aquella época
era un poco el espejo, ¿no?
Donde mirarse todos, ¿no?
Me pilló con la edad esa de crío
y entonces pues todos los chavales nos fijamos en Arconada.
Arconada.
I Vicenç Amigo.
Si ens fixem en el producte estatal
podem trobar des de jugadors de les canteres
fins a alguns que els costa decidir
per què es decantarien.
Siempre han gustado Manolo Sarabia
i Julio Salinas.
Riccardo Arias, jugador del València.
Me gustava molt.
Hombre, pues sempre m'ha encantat
per la posició que jugué
per mi centro que era Bedondo
i això, però bueno,
el que més abans d'ell
em fijava molt en Fernando de València
com era de València i això.
Mitchell, el jugador del Madrid
era més o menys el jugador
que més me gustava.
Ara, si fem un viatge per l'estranger
trobem les primeres grans sigures mundials.
Home, de petit a petit no,
però a mi m'ha valgat sempre
el que vaig veure en el 86 de Maradona.
O sigui, allò és una cosa irrepetible.
A part del Diego Armando
de l'estadi azteca
tenim altres versions
per donar i per vendre.
No sé, a mi me gustava mucho
ver a Roberto Valle.
Pues como jugador
igual por la época
que bueno, cuando eres niño
siempre tienes más ídolos
o más fijos, pues usted.
Un ídolo?
No soy de ídolos
ni de fútbol
ni de música
ni de nada,
pero bueno,
pues dice un jugador
que me gustó mucho
pues el Ronaldo
igual en la época del Barça
era un jugador extraordinario.
Pues de quedar-me con todos
con Román.
Mareci.
Si parlem de blocs
o de conjunts,
la majoria coincideixen
en mencionar a un equip,
a un gran equip
que va fer història
de vegades pel bon joc
o altres per la flor,
com a Cáceres-Lautern
o Tenerife,
però que amb sort o sense
va aconseguir marcar
un cicle molt difícil d'oblidar.
D'aquell Dream Team
de les quatre lligues,
Recopa, Supercopas
i Copa d'Europa
se'n recorden
la majoria de jugadors
del Nàstic.
Doncs sempre m'ha agradat
el Barça,
el del Dream Team aquell.
El FC Barcelona.
Oh, no, no,
l'època del Dream Team
i bueno,
i aquesta última època també.
Sé que quizás no
un buen fútbol,
però o sea,
el Dream Team
que enamoró a mucha gente.
El Barça de Cruyff.
Sí, el Dream Team.
El Barça.
De todas.
Tenim la sort
de poder parlar
amb un dels integrants
d'aquell equip
que encara avui
continua recordant.
Per mi,
per mi hi ha un equip
que,
pel futbol que feia
i per el que,
per el que ha significat
pel futbol d'atac
i la,
bueno,
una mica de l'imaginari
del futbol modern,
jo crec que el Barça,
el Dream Team,
hi vaig tindre la sort
de jugar allà,
de compartir vestuari
amb aquests jugadors
i viure el que era
allò de dins
i per això
estic orgullós
de tot això.
Els de l'escola
de l'Ezama,
per això,
no perden els orígens.
Tampoc tuve
nunca
ningún equip
en especial,
no?
Desde pequeñito
era de la real sociedad,
luego
fui a Bilbao
ya muy joven,
entonces,
la vera és que
cogí mucha afinidad
i me sentí
molt identificat
amb la filosofia
de l'Atleti
i doncs,
potser,
f'è un poc el equip
que més m'ha dado
i en el que més ha gustado
estar, no?
Hombre,
com bon milbaïno,
el Atleti de Bilbao,
no?
Tots els nens
o tota la juventud
queren jugar
en ese equip
i, bueno,
jo l'he aconseguïd
i, bueno,
jo crec que és el millor.
¿Con un equip?
Vé a dir l'Atletic.
No,
jo crec que,
bueno,
l'Atleti que gano
en les últimes ligas
jo crec que
un equipazo a mi
que me pille un poco pequeño
però la verdad es que
pues es Atleti,
por ejemplo.
Ni ha d'altres
que busquen a l'estranger
un esquadra
rossoneri
o l'actual
imperi
d'Ibrahimović.
Pues a nivel mundial
siempre tenía un poco
de más gusto
por el Milan
y, bueno,
pues es igual
también
por la época
en que te pilla,
¿no?
Cuando eres chaval
te fijas más
y ves todo
y, bueno,
pues me quedo con ese equipo.
El Milan
de Rigo Sacchi,
¿no?
Ese era un equipo
que humillaba
a los rivales,
una superioridad
psicológica
importante
sobre los demás,
¿no?
Y ahora, pues bueno,
ahora me impresiona
el Chelsea, ¿no?
El Chelsea
es un equipo
que gana o gana
y si no gana
no empata.
Es un equipo
más poderoso
del momento,
creo yo.
Com en
qualsevol pregunta
hem de trobar
també
els indecisos,
els que no acaben
de decantar-se
ni cap a un costat
ni cap a l'altre.
Hombre,
un equipo.
A mí
el Barça
del Cruyff
m'agradava molt
la forma
de jugar
però
el pescador
jo sempre
tinc més simpatia
pel Madrid
que pel Barça.
El mejor
equipo
que he visto
jamás,
pues a lo mejor
el Dream Team
del Barça
o el Madrid
de la Quinta
del Buitre.
No sé,
creo que esos dos
equipos
son los mejores
y luego fuera
de España
pues quizá
el Milan
de Saki.
La veritat
és que amb ídols
o sense
qui no recorda
aquella França
de Platiní,
Roixetot
i ganar
o Bats.
Al Brasil
del Sico,
Sócrates,
Moser o Cerezo.
A la Itàlia
de Sof,
el Tobel
i Tardelio
Rossi.
A l'Argentina
de Pompido,
Passareva,
Borrutxaga,
Valdano i Maradona.
A la Polònia
de Boniek,
a la Urza
i aixín.
A l'Holanda
de Cruyff,
a la Dinamarca
dels germans Olsen,
a l'Anglaterra
de Shilton
o a l'Uruguai
de Francescoli.
Esperem que un dia
també puguem recordar
el nàftig
de Luis César.
d'Argentina
de Les Erius
de la Universitat
d'Argentina
de Marовал
de Malle
Bona nit
Bona nit