No, no, no és Operació Triunfo 4 ni qualsevol garitu d'alguna platja catalana,
ni tan sols és l'assaig de la nova versió del Portí.
És el vestidor de l'equip local, el vestidor del Nàstic, la discoteca del nou estadi.
Un dels llocs prohibits per a qualsevol persona lient al club,
el lloc habitual del treball previ dels tècnics i on els èxics del moment sonen sovint massa alts.
A vegades és ruïd, en vez de música.
Pero vamos, la que más se oye, sobre todo el año pasado, era el canto del loco,
que todo el mundo la sabemos de memoria.
Nos sienten respaldados en que hacer lo posible.
El que porta la veu cantant al vestidor no vol saber res de xirigotes
i deixa fer, mentre l'harmonia de l'equip no soni massa desafinada.
Bueno, tenemos un equipo de música, hay muchos CDs,
cada jugador trae un CD que quiera escuchar,
cada día se pone por la música que ellos quieren.
En definitiva, bueno, es algo...
Yo, por ejemplo, en mi anterior club hacíamos lo mismo.
Es algo que quieren los chavales, tener música ahí, es un espacio de convivencia
y, bueno, si les gusta la música, pues la música se pone, ¿no?
La de mentirosa es o la vieja?
Es la vieja, la vieja de Carlos Moreno.
No, pero la que llegamos, siempre que llegamos, siempre la pone Diego,
que le gusta mucho.
Se pone a bailar ahí en pelotas y eso.
El canto es loco, antes de los partidos, pero nos lo robaron el día de ascenso,
y hay que hacer uno.
A ver, ¿qué piensa Albert de la música que se pone en el vestuario?
Todo está bien, ¿no?
¿Estás de acuerdo?
La vieja, esta cátedra de mentirosa, ha engañado a todos.
L'argentí dels que tots parlen, aquell que tots demanen,
aquell que està de moda, i el número 1 al vestidor ens explica el seu secret.
Sí, traje un compa, como cuando fui al programa, ¿no?
Ustedes, de ráfaga, que escuchaban, pero bueno, tranquilo,
por lo menos no cayó tan mal, ¿no?
No, yo no resuelvo nada, yo agarré, me puse un poco de moral y lo traje.
Si no le gustaba, lo iban a tirar, pero parece que, por lo que se ve,
le gustó, creo, y ahí estamos escuchando.
Eso es importante porque siempre se va a alegría en el rostro cada uno, ¿no?
Las corrientes submarinas de la mar...
L'escenari no podia ser millor.
El Teatre dels Omnis de la Segona Divisió A,
Balaídos, un camp on la música de la Champions sonava fins a poc
i on ens van ensenyar el que era ploure.
Tot i el bany, això sí, això ja no és el pla ni la Magdalena.
La veritat és que és un camp on es pot treballar molt còmodament.
Tires enrere i mires una mica camps com el de Villajoyosa
o camps com el de Mataró i, bueno, i, bueno,
dones compte de que la categoria te n'han pujat també pel Nasti
com també pels periodistes, no?
Ja hem aterrat a l'aeroport del Prat
i alguns, sense gaires ganes de tornar a seus ocells,
toquen de terra ferma
i li donen lliçons al pilot del vol 1.609 d'Iberia.
Bueno, aquest darrer, l'aproximació a Barcelona,
per mi que el pilot no ho tenia massa clar, no?
Ha costat una miqueta, però, bueno,
això que l'aeroport de Barcelona és gran,
però ja estem aquí.
Suposo que hem tingut un bastant millor viatge
que no passaria els jugadors
que, almenys per les notícies que tenim,
van agafar la tempesta de ple
i la tornada cap a Tarragona va ser dura.
Ara només queden 20 sortides lluny de Tarragona.
Això no ha fet res més que començar.
Les primeres impressions, però, són bones
i ja es pensa en Càdix per tornar a creuar les Espanyes.
Esportivament, jo crec que arribem tots una mica contents
perquè l'imatge de l'equip va ser bona,
però, en certa manera, tocats perquè, bueno,
vam veure que l'equip va caure, crec, injustament
i no sabem si ens n'esperen molts d'aquests.
El viatge, una experiència, crec que molt positiva,
perquè, bueno, aquests viatges ajuden a conèixer-nos tots una mica
i, bueno, a disfrutar també del que és poder viatjar
i conèixer un lloc i disfrutar una mica de la història aquesta,
de seguir un equip i jo crec que és una experiència molt guapa.
I esportivament, jo crec que, bueno, no podem estar contents
perquè són tres punts que no hem guanyat,
però sí que jo crec que la imatge de l'equip
està seguint una línia positiva
i, per poc que es facin bé les coses,
crec que podem plantar cara als rivals d'aquesta temporada.
Doncs, un viatge normal i corrent per mi,
un viatge normal i corrent per vosaltres,
suposo que una experiència nova,
una frase de l'equip,
em dona la sensació que hi ha un bloc,
però que bé, que comparant, per exemple, amb el Celta,
el Celta, em dona la sensació que juga una altra lliga,
que no pas la dinàstia de Tarragona.
Jo del viatge em quedo amb l'aigua ahir al partit,
perquè fins i tot avui, llegint els diaris de Vigo,
estaven espantats de l'aigua que va caure
i de l'equip, sens dubte, un futur molt, molt, molt, molt prometedor
i hem d'estar molt esperançats amb aquest nàstic.
Jo del viatge em quedo amb un dels garitos
que hi havia al port de Vigo,
pel seu contingut,
i de l'equip,
i de l'equip,
exceptuant els deu primers minuts, amb tot.
Tot i que oficialment el club no ha instaurat
una figura de cap de premsa,
els esforços perquè els mitjans estiguem contents són constants.
Doncs m'hauré d'encarregar
de, quan ve la premsa dels equips de fora,
preparar-los a les acreditacions
perquè ho tinguin tot a punt
i després, quan nosaltres ens desplacem,
parlar amb la premsa d'aquí,
a veure quines acreditacions necessitaran
per demanar-los al club on anem a jugar.
El Big Balls de les oficines té el despatx més gran,
a l'extrem i presidint tota la zona.
Javi Monclús controla que l'engranatge interna al club.
No li falli cap peça.
No, no, no.
És una feina que t'agradi.
I si no t'agrada,
com vosaltres penseu en les hores que dediquem aquí al club,
si no t'agradés,
no te sentiries recompensat
i no t'agradirà la feina.
Per tant, jo crec que, en un principi,
la gent que treballem,
som gent bastant jove,
és un grup bastant unit,
no hem tingut cap problema
i, en aquest sentit,
jo crec que la gent està contenta.
En un principi,
l'horari seria l'horari de l'oficina,
però no ho compleixo mai.
A mi, va adonar que el tema horari
és una mica complicat.
3 anys i 4 mesos,
870 dies,
20.880 hores
i 1.252.800 minuts,
i potser algun segon que ens hem descomptat,
van ser suficients perquè Clos Gómez
tornés al nou estadi.
Un retorn que ja van escalfar motors
durant tota la setmana.
Des que es va saber que l'Aragonet xiulava,
la gent ja feia els seus càlculs
de com aniria el partit
i, sobretot,
de quina seria la tàctica a seguir.
Depende como sea,
si le aguchamos mucho,
yo creo que sí,
que puede arbitrar un poco en contra.
Yo creo que sí,
pero yo sé,
le veo un poquillo chulo,
que han pasado antes por aquí
y le veo un poco así.
El nucli dur, però,
ja pensava més en el comportament del públic
i l'actitud de l'equip,
que no pas en què tornés a xiular Clos Gómez.
Segons veus altament qualificades,
qui no tingui cap culpa
que llenci la primera pedra.
Ves,
el meu punt de vista,
l'arbre és un gran
àrbit de futbol.
L'home,
ve,
el meu punt de vista,
el torno a repetir,
a mi no me va defraudar.
La culpa no la va tindre ell.
La culpa va tenir,
la culpa va tenir,
la culpa va tenir,
los foróforos que hi ha,
el camp del Naste,
que n'hi ha més d'un,
que hi ha més d'un,
eh,
i la versió de campo.
Ara,
quina culpa té l'àrbit,
que el senyor Cuellas
pot dir alguna cosa,
pot dir un nom,
falla un penal.
Què culpa té el Naste,
que tingui nens deportés
que no va portar segona,
eh?
L'arbre no té la culpa,
la culpa la va tenir la directiva,
parlant clar i castellà,
què coño has de tenir,
home,
tant de tapujos.
Perdoneu, eh,
però la culpa la teniu vosaltres,
els de la premsa,
que apreteu massa.
I al final vam tenir l'exclusiva,
com si d'una revista
del Corre es tractés.
Vam perseguir l'àrbitre,
el vam acusar,
li vam ficar un microcul,
vam tirar de contactes
i en vam treure aquest tall.
Però no ha pogut ser,
el que passa que després,
molt amablement,
suposo que per allò d'anar
llimant esperesses amb el Nàstic,
s'ha apropat el delegat federatiu
al nostre company,
Quim Pons,
dient-li, doncs,
que no és una descortesia,
però que, lògicament,
després dels partits,
tenen prohibit parlar.
Per tant, doncs,
ens quedem sense tall de veu
de Clos Gómez,
que acaba d'abandonar
ara mateix el nou estadi.
Qui ha dit que no tenim
jugadors galàctics?
Qui creu que qualsevol temps passat
pot ser millor?
La veritat és que per alguns jugadors
del Nàstic, potser sí,
són els que algú va anomenar
un dia les vaques sagrades,
aquells que han lluït
equip i tipus
per camps europeus.
El primer a fer-ho va ser
Antoni Pinilla,
l'avi de l'equip.
Va ser a la recopa
de la temporada 90-91,
jugant amb el Barça
Predream Team
de Johan Cruyff.
El de Santa Coloma
es va estrenar
marcant davant
el Fran de Reykjavik
en els quarts de final.
3 a 0 pels blaugranes,
amb gols d'Osevio Begrifstein
i Pinilla.
Aquella edició,
el Barça va arribar
a la final davant
del Manchester United,
un 15 de maig del 2001,
a l'antic estadi
de Quick a Rotterdam,
d'on Pinilla guarda
encara avui
un record a Gràdolz.
Home,
el record que tinc
d'aquella final
no és massa bo,
perquè va ser una final
que nosaltres veníem
de guanyar la Lliga,
que el Barça no la guanyava
a fer ja penso que 6 o 7 anys
de la 85-86,
no, 84-85
amb el Ben Eibolz.
Llavors,
va ser una gran alegria
guanyar la Lliga
i després una decepció,
no?,
el perdre la final
contra un equip
jo crec que molt bo,
dos gols
em sembla recordar
de Marc Hughes
i després,
bueno,
vam tindre la sort
de fer el 2-1
de falta de Ronald,
de Ronald Koeman
i després jo vaig sortir
amb 2-0,
vam fer el gol
i bueno,
vam tenir una jugada
que va ser el gol
que em va anul·lar
per fora del joc posicional
però que no intervenia
la jugada
del Julio,
del Julio Salinas
i bueno,
va ser una decepció
però bueno,
per mi ja està oblidada.
Un any més tard,
s'estrenava el primer
a la Champions,
Juanjo Valencia,
de la mà de Luis Fernández
i a la porteria
de l'Atlètic de Bilbao.
Va jugar a camps
com l'Elisa Millen,
el Lerquendall
o un clàssic de l'Alpi.
Hombre,
sí,
canvia.
Jugar contra la Juventus
en su campo,
pues con ese ambiente
en esos estadios,
quieras o no,
impresiona más,
no?
Y no sé igual
si quiera jugar
al Pacete,
no?,
lógicamente.
Pero bueno,
pero está bien,
yo creo que
son experiencias muy bonitas
que luego con el paso
de los años
y cuando pues acabe mi carrera
recordaré como cosas bonitas,
En un año
van aparèixer
en el futbol continental
dos jugadores gran a més.
El primer amb l'Alavés
i Bonbegoña
que va marcar
la segona ronda
de la UEFA
davant el Lillenström noruec
i el segon
John Pérez Bolo
que amb el Rayo Vallecano
va marcar 6 gols
en 12 partits europeus.
L'Alavés
d'Ibonbegoña
va arribar a la final
d'aquella UEFA
després d'eliminar
l'Inter
i el Cacerslautern
i va caure
al Westphalium Stadium
contra el Liverpool
per 5 a 4.
Pues es algo grande,
lo que pasa que
también poco a poco
se va mascando
y quizás se valora más
lo valoro más
después del tiempo
pero bueno
cuando estás inmerso
en ello
es una vorágine
de partidos
y eliminatorias
prácticamente
estás jugando
domingo, miércoles
domingo, miércoles
pasando eliminatorias
muy importantes
y bueno
poco a poco
te plantas una final.
Sí, porque bueno
es como jugar
Copa al Rey
porque es a doble partido
y bueno
no puedes
no puedes cometer
ningún error
porque si cometes
un error en un partido
pues luego
te es muy difícil
remontarlo
así que es muy parecido
a la Copa del Rey
Español.
El més jove
i l'últim
en debutar
va ser Dani Tortolero
encara que ell
no se'n recordi
va ser un 29 d'octubre
del 2002
i davant del Bruxelles
Tortolero va col·laborar
en que el Barça
de Fanjal
fes un rècord històric
guanyant 11 partits
consecutius
i caien als quarts de final
davant la Juve
de Treseguet
del Piero
i Celayeta.
Pues la fecha no lo sé exactamente
pero fue el partido
contra el Bruxelles
en su campo
en la época de Van Gaal
y la verdad
pues muy contento
y la verdad
que fue una experiencia
de nobilidad
de nobilidad
¿no?
tot i que no sigui ara
el millor moment
per aturar la trajectòria
sentent del Nastic
aquesta temporada
sembla que els torrons
estaran millor que mai
gràcies a la bona marxa
de l'equip
La verdad es que no sé
que es lo mejor
porque la verdad es que
estamos muy bien
pero sí
pero sí
que se pare la liga
que te coman los turrones
que no se te atraganten
en el fútbol
pues la verdad es que
es una suerte tremenda
¿no?
y yo creo que
no lo merecemos
¿no?
de primero al último
La marxa del equipo
en la liga
alivia las preocupaciones
Amb tot això
omplim de bons desitjos
les properes festes
i desitgem
bon Nadal avançar
de tothom
i que acabem
amb bon peu
els dos partits
que ens queden
El Nastic
tengo un buen año
y que nuestra gente
no sufra
y si no sufren nuestra gente
es que el equipo va bien
y no sufrimos ninguno
Que avui deixin
d'acompanyar
la gent que estimen
i bueno
esperar que
que l'any que ve
que sigui millor
encara que aquest
que estan molt bo
Ara que el vent
m'ho fa tan fort
Avui que no em fa falta
veure't
ni tan sols parlar
Per saber
que estàs
al meu costat
És Nadal
el meu cor
quan somrius
content de veure'n
quan la nit
es fa més freda
quan t'abraces
el meu cos
i les llums
i les llums
de colors
m'il·luminen
nit i dia
les encens
amb el somriure
quan em parles
amb el cor
que la nit
que la nit
es que el