.
Si fa uns dies parlàvem amb joven Nicolé Santo i Albert Cabastany
per comprovar com era això de ser un anònim dins d'un equip de futbol,
avui hem volgut fer un nou doblet i continuar coneixent allò que potser tothom no veu.
Per això hem parlat amb els dos físios del nàftig, l'Ernest Caneta i el Valentí Miquel,
qui ens han explicat com és més o menys això de ser els que fan miracles al vestidor grana.
Això, abans que res, és un modus vivendis, és una forma de viure, però que va barrejat amb un sentiment.
És una situació complicada moltes vegades perquè no pots aparcar o no et pots oblidar del que és la feina en si.
A mi el que més m'encanta és una feina que és molt agraïda perquè tu estàs treballant amb esportistes d'elit
i que el teu objectiu immediat és que estiguin recuperats el més aviat possible perquè estiguin a disposició del míster.
Llavors, no és una feina com si diguéssim a llarg termini, sinó si no és una lesió molt important.
Llavors, les petites lesions que a vegades no són importants, però si en comptes de 48 hores són 24,
molt millor per a l'entrenada de l'U.
Lògicament, quan els fichos tenen més feina és després dels entrenaments i després dels partits,
quan els futbolistes han rebut més trompades.
Bé, indudablement, al ser un esport de contacte, el que hi ha més són els cops.
És a dir, el que passa és que són cops que habitualment condicionen molt el rendiment del jugador
i en períodos tan breus com són d'un diumenge a un altre, en períodos de set dies,
però moltes vegades el que és simplement un cop és un inconvenient perquè el jugador pugui desenvolupar
el ritme d'entrenos de la setmana i, a més a més, que arribi en condicions òptimes per declarar el cap de setmana del partit.
Per aplicar el reflex, les pomades i fer l'aposta a punt dels jugadors,
el Valentí ens explica com és la sala de màquines del vestit d'Ograna.
Doncs, bueno, mira, tenim dues camilles, una per treballar cadascú, diguem-ne, ella.
Tenim tot el que són aparells d'electroteràpia per poder treballar, infrarrojos,
tot tipus de material per poder treballar amb ells, que és material fungible, de tapes i material de farmàcia.
I llavors, doncs, bueno, ens dediquem a treballar amb tot això, tot aquest material per posar en disposició els jugadors.
Entreu, sense trucar.
Les exigències dels jugadors molts cops poden semblar massa, però tot i això, els dos fisios entenen que aquesta part del guió ja està establerta.
No, sí, home, mira, has de pensar que és com tothom, no?
És a dir, tothom som, som exigents a les nostres fenyes i, indovablement, també ets exigent quan demanes un servei a una altra persona, a una altra entitat, no?
I amb aquesta situació amb el futbol, el jugador has de pensar que s'hi juga molt, a nivell personal, i, indovablement, sí que són una mica exigent,
però aquí està amb el que es diu mà esquerra, no?
És a dir, saber tractar com a la persona i, bueno, amb la ració que tinguis a nivell personal amb ell, no?
Després de 14 temporades a l'equip, l'Ernest Canet té un avís de totes, ascensos, descensos, grans tardes de futbol i altres suborífers partits.
Ara, ell prefereix quedar-se tan sols amb els bons records.
Jo, indovablement, me quedo en una sèrie de partits que són partits claus, des del partit d'aquell que vam jugar a Terol contra el Cassetes,
que es jugava amb la permanència a segona B, perdona, i després hi ha tots els partits d'aquells a play-off que te marquen una miqueta,
doncs el del Zamora, d'anada i tornada, el de Cádiz, d'anada i tornada, tots aquells partits que marquen una miqueta la història del club.
Canet té recorda també com si fos avui la primera anècdota de fa molts anys, quan Longhi estava a la banqueta i l'Ernest encara no tenia molta pràctica en això de futbol.
Doncs mira, una va ser molt anecdòtica, que va ser amb pròpia persona, i va ser el primer any, l'any de Longhi,
i va ser en el trascurs d'un partit contra l'Oradada, que havia un contraatac de l'Oradada que atacava la nostra àrea,
i li vam fotre una pilotada a un jugador nostre, que va caure a terra, i jo com el primer any no m'agradava gaire el futbol,
no estava massa ficat al tema del futbol, la primera reacció que vaig tindre va ser anar al camp a atendre aquells jugadors
sense adonar-me que l'Ernest no m'havia donat permís.
Con la situació que es veia en aquell moment d'un contraatac dintre la nostra àrea,
l'únic que vaig fer és interrompre la jugada, imagina't un camp petit com l'era l'Oradada,
la gent veia que jo corria, anava cap al mig del camp, i clar, tothom se preguntava,
aquest tio que fota, què fa aquí, no?
Llavors, bueno, mira, vaig a tallar la jugada d'atac en aquell moment,
i després ja t'ho pots imaginar al públic, no?, la que va liar, no?
El Valentí, amb menys temps assegut a la banqueta del Nàstic,
pensa encara en el seu primer dia amb la plantilla grana.
Home, d'acord, el primer dia de treball.
El primer dia de treball, a la concentració,
doncs, bueno, desconeixer tot el món d'un equip professional
i caure allà i espavilar-te amb saber prendre decisions al moment,
amb gent professional amb la que no havies treballat fins aquell dia, bàsicament això.
Pel que fa als jugadors, poden estar ben tranquils de les seves intimitats dins el vestidor,
ja que cap dels dos físios ens ha volgut dir qui passa més i qui passa menys per la camilla de massatges.
Això jo no t'ho diré.
Secret professional.
S'ha de guardar.
El que menys és que per eliminació donem pistes.
Secret professional.
El temps i el treball li han donat un reconeixement merescut a l'Ernest Canete,
convertint-se en el físio oficial de la selecció catalana i poder estar al costat dels millors jugadors del país.
El Valentí reconeix que és molt fàcil i agradable treballar al costat del físio de la selecció.
Està amb ell i al cap dels anys ha guanyat un nom, ha fet una feina ben feta i l'està coneixent d'aquesta manera.
Molt bé, jo amb ell estic encantat, estic aprenent molt i jo encantat de poder treballar amb ell tot el temps.
Després de tantes hores junts i tants partits viscuts, l'Ernest i el Valentí, però, continuen aprenent l'un de l'altre.
Què ha pres? Indudablement el companyerisme.
És a dir, has de pensar que aquí quan arriben els cops o els pals, que es diuen,
és a dir, et cauen sobre dos esquenes, sobre dos, i indudablement sense oblidar-nos el metge, no?
Però indudablement això passa cada dia, saps? És a dir, la setmana és molt intensa.
Jo, la velocitat. És una màquina.
O sigui, és... dècimes de segon pren les decisions molt ràpidament i normalment sempre encerta amb totes les decisions.
Ells que viuen el dia a dia, ells que saben el que passa al vestidor, són optimistes i aposten per un bon final de campanya de l'equip
i es fan partidaris de la teoria d'Abel Boades.
Entre els vuit primers.
Entre els vuit primers i mantenint la il·lusió d'una oficina, una ciutat.
Això sí, somriure sempre, però sempre anar picant.
Encara que hagi d'escalfar el ferro, només a cops de mall.
I amb aquest art enverinat fem punteria a Vic, fins que m'acusin d'terrorisme, perquè malgrat tot somric.
Fins demà!