El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Me'n permet una cosa.
I ara?
És que avui és l'aniversari del jefe.
Ah?
Que fem-la, felicitem, no?
Home, no faltaria més.
El seu Ricard Laot, que avui és el seu aniversari.
Ah, ah.
Que passa que no sé si ja s'ha dit o és una cosa que no s'ha de dir.
Bé, felicitem-lo.
Felicitem-lo.
Ricard, per molts anys, ja està.
Espero que, com a avi, tindre un net que està celebrant aquestes festes, per mi és una satisfacció.
I tant, i tant.
Home, ja que ho tenim ben a prop, no?
A tocar.
A més, el jefe s'ha de tractar bé.
I a més, el felicitem després d'haver dinat ja, perquè no ens convidi a la festa.
No, exacte.
I si ja ens ha de convidar alguna cosa, que sigui un bon maranar.
No, no, no.
Aprofiti, aprofiti, avi.
Creu que s'estirarà avui.
No, deixem-ho, deixem-ho.
També és un noi molt...
És molt maco, sí.
Un noi que es mereix, que el felicitem.
I tant, que sí.
Doncs, de nou, per molts anys, eh?
Molt bé.
Avi, que ahir parlàvem de les festes de Santa Tecla, i que ens vam quedar per parlar
en moltes coses, i que podíem acabar durant aquesta setmana, si em sembla.
Fem una mica d'història, perquè jo sé que...
Sí, esclar, l'història ja te l'explicaré, perquè mentre estava jo dintre la catedral,
que va sortir el braç, i l'esperava, a dintre, doncs m'imaginava el pla de la seu,
el sentir que hi ha estronades, i aquells coets, i aquella cosa,
me va vindre al cap, el 1911, quan el mariscal Sotxet van invadir, i el passar per Tarragona,
el primer passar per Reus, que li van acollir molt bé, això, deixem-ho, és història, no?
Doncs arriba aquí...
Això no la podem canviar.
Arriba aquí a Tarragona, va veure aquella muralla, va veure que era un...
Aquestes quatre pedres que hi havia, no?
No, va veure que era un puesto, doncs, molt assequible, i va deixar només una petita força.
Vull dir, aquests ja, això s'ho menjaran, què?
A patates, sí.
A un dia s'ho menjaran.
Però llavors se va trobar-se que a Tarragona es van resistir de tal forma
que va tenir que bloquejar-la i resistència, i jo,
fins que a última hora veu que els va dir, a veureu, el que agafeu per baltros.
I aquella gent que ja portaven dies també esperant per saquejar,
perquè molts també, com que a vegades no cobraven,
quan cobraven molta cosa la cobraven del que saquejaven.
De lo que treien, de la gent.
Van trencar un tros de muralla i van entrar.
Clar, a Tarragona llavors no hi havia tants habitants com és això.
I llavors la gent va anar recolant, recolant, fins a arribar a la Pla de la Seu.
I al Pla de la Seu es van trobar-se, doncs, contra les dues bandes,
els pocs que quedaven de Tarragona.
Clar, els que aguantaven, sí, de Tarragona.
Perquè resulta que també, tal com anaven avançant,
ells, els pobles del costat, el que sigui, com podien,
molts entraven a Tarragona a defensar Tarragona.
Després, els anglesos, com a cosa pròpia d'ells,
van portar uns barcos que portaven armament i gent per això,
però aquells van pensar, si perden aquests,
i això no cal descarregar-ho.
Clar, i no fa falta entrar.
No cal falta entrar.
Amb l'armament passat, diguem-ho.
Com que veient que la cosa estava perduda,
d'hauria de dir, per què nosaltres descarregarem això
si ens ho quedem igual?
Doncs llavors, clar...
Que llestos, els anglesos, eh?
Mira, són anglesos.
Deixa'm-ho així.
Sí, almenys en aquell moment, eh?
Sí.
Díguim, diguem-ho.
Llavors, clar, allí a la catedral es van soplujar,
dintre la catedral, i allí va ser l'últim lloc,
que allí va haver la gran matança, la gran...
Jo, quan veia aquella tronada,
i veia allò, m'imaginava la gent allí,
arraconats, gabinetada aquí...
Bé, gabinetada amb les passes aquelles...
Bé, amb les passes, i aquells fusells...
Aquells fusells que portaven l'espasa al final.
Aquells d'allòs, no?
I imagina't, a dir, perquè inclús hi ha gravats
que posen, i es veu,
que diu que a les escals de catedral
va arribar un moment
que semblava que hagués plogut
de la sang d'allí.
No ho puc arribar a imaginar, avi, tot això.
La gent...
No, no, i ara...
Bé, ara, per exemple, et pots imaginar...
Bé, allí es veu que va haver violacions, matances.
Alguns van fer veure que estaven morts
per poder aguantar...
Sobreviure.
Sobreviure, no?
Sobreviure, al cap i a la fina.
Perquè diu que quan va acabar tot
van quedar poca gent.
700, 800, en fi, no ho sé.
Quin mal van fer.
Això va ser un d'allòs, no?
Que llavors van destrossar-ho tot,
perquè inclús a Pilats,
allà els cavalls, a baix d'aixòs,
a Càrcans Castellarnau
també hi havia baix d'aixòs,
a baix d'aixòs,
ho van destrossar, tot el d'aixòs, no?
Van anar, allò que es diu, a conquerir.
I a destrossar-ho tot, peti qui peti.
Imagina't tu, aquests d'aixòs, per exemple,
gobelins, no?
Aquests tapissos gobelins.
Alguns van partir per la meitat
per fer una teta de campanya.
O sigui, llavors jo estava allà dintre...
No van tenir respecte per res.
Estava allà dintre assentat a la catedral
i m'anava imaginant aquesta cosa.
Aquest patiment i...
I totes, amb aquesta cosa,
pensava, doncs, aquella gent,
com vivien, com d'allòs.
I llavors, clar,
estan pensant en aquesta cosa.
Després, aquesta gran tronada que feien,
i els coets, i aquest gent, i el soroll,
i aquells amb les escopetes, allò...
Això que s'ho comentarà ara a la vida s'enguany, eh?
Sí, sí, sí.
Hem fet un pas al passat i ara he tornat al present.
Els d'aixòs se rellonga, tirant els tiros, no?
I veia tot això.
I llavors pensava,
per ser més real,
m'imaginava a vegades en algun documental
algunes escenes del que veus ara.
Que Déu-n'hi-do, també.
Que veus ara, no?
I dius...
Que sembla que no hagin passat els anys, aquí.
Sí, sí, sí.
O sigui, dius...
En aquell temps va ser una invasió de Napoleó a Espanya
i aquells soldats com que anaven ja...
Anaven bastant fluixos de...
Sí, sí, de diners i de tot.
I d'estar els dies...
De menjar.
No, no, i és que van estar molts dies també assajant...
Bueno...
Assajant, sí, sí.
Assajant la ciutat.
I estaven també nerviosos.
I m'aniré a tu amb quines ganes,
quan van entrar a dintre...
Allò que dèiem abans, van anar a destrossar-ho tot.
Les violacions, destrossar, saquejar...
Menos mal que el tresor de la catedral estava amagat.
Es veu que el tresor com si és així de la catedral...
Sí, sí, sí.
Home, els dits també tenien molt de pesa en aquell temps.
A lo millor també els van frenar.
Algú va tapar-ho, va tapar-ho i va quedar...
Però en tot dient això, i m'agrada a tu,
en aquells moments jo pensava...
I això no ho veiem.
No ho veiem.
Només veiem ara una cosa arreglada, l'altra...
Però el patir de la gent,
sempre a Tarragona ha sigut una ciutat
que sempre ha patit per una cosa i l'altra.
Sí que ara podem dir que estem vivint en temps d'abonança,
les vaques grosses, dintre del que és el dia a dia.
No, el que passa que ara patim per altres coses
que també ens bloquegen.
Clar, però estem parlant de patir molt diferent.
Patir per la mort o patir per pagar una hipoteca.
A veure, es patir, no ens equivoquem, però Déu-n'hi-do.
Ara a vegades, moltes vegades, patim perquè volem patir.
Sí, perquè així no ens avorriríem.
Seria tot massa bonic i no pot ser.
Perquè la societat ens ha portat d'una forma
que si no fem allò que fan, no estem bé.
I hem de fer allò que fan i a vegades no estem institucions
per fer allò que fan.
Me refereixo a alguns que poden fer-ho.
Podem deixar aquí, si vol.
I aquí ve.
I que cadascú pensi el que sigui.
Llavors, som esclaus de nosaltres mateixos.
Podem fer una cosa demà?
Podem continuar parlant una mica de la història de la festa?
Perquè avui ens hem situat al Pla de la Seu.
Vostè recordava...
Una miqueta, m'imaginava.
Sí, sí.
M'imaginava fer comparacions.
Jo veia escenes de la televisió, veia allà fora la d'això,
veia les escales, veia tot això d'aquesta manera,
m'imaginava com havia de ser de cruel aquells moments aquella cosa.
Sense paraules m'ha deixat, avi.
No.
Fins demà, eh?
Gràcies.
A veure tot, no?
I tant, i tant.
Fins demà, eh?