M'agrades tant que quan ens creuem pel carrer faig tard,
faig veure que ningú m'espera, que exigem la primavera tan bé aquest any.
Em fa tan mal saber que t'acorreixes com un llum amb aquell burro de la feina
que sempre et parla d'hipoteques i de futbol.
Aquesta tarda tenim amb nosaltres una cinquena part dels Mishima, es diu David Carabent
i ens ha vingut a presentar el nou projecte de Mishima que tira per uns altres camins,
almenys pel que fa a la llengua. Ell mateix ens ho explicarà, David, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Mishima ja fa molt de temps que aneu, eh?
Sí, sí, sí.
De fet, explica'ns una miqueta els orígens, com va començar tot.
Home, vam començar un grup d'amics amb la idea d'emolar els nostres ídols
i gravant un disc amb els pocs recursos dels que disposàvem en aquell moment,
que era un buit pistes analògic, el vam fer com si fos una maqueta
i va tenir molt bona acollida crítica. I aquí estem, dos discos després, no?
Per amolar els vostres ídols. Qui teníeu d'ídols, o qui teniu encara?
Home, en aquell moment, clar, érem, bueno, tampoc érem adolescents,
però vull dir que, clar, 10 anys d'escoltar música, doncs, dona per tenir moltíssims ídols, no?
Mollet, mollet, diguen algú.
Home, des de la Velvet Underground, els Beach Boys, fins a en aquell moment,
jo què sé, en aquell moment que estàvem escoltant, doncs, Palp, o Divine Comedy, o Nick Cave, coses així, no?
I passant pels anys 80 dels Goby Twins, o Pill Fountains, coses així.
De fet, éreu uns habituals a l'escena musical així, en les corrents independents, podríem dir, no?
Bueno, com que tot això, evidentment, això són noms que es posen a les coses,
que són noms que van bé, potser, pel periodista, per presentar els grups,
però, simplement, érem un grup que no vam esperar que arribés una discogràfica per descobrir-nos,
sinó que vam agafar els instruments i els estris que teníem a mà per ja publicar el primer disc, no?
És a dir, que hacelo tu mismo, fes tu tu mateix, com resa al principi, punt, no?
Què ha canviat des del 99 fins ara? Els membres són els mateixos?
Més o menys, gairebé tots som els mateixos.
Hem anat canviant bastant sovint de guitarra, de guitarra solista,
sobretot perquè el primer que vam tenir, que era el Christian,
té un projecte personal que l'absorbeix molt, que és el grup Songstor, no?
I ara estem amb el Dani Vega, que és un gran guitarrista que ve de tocar Mega o Drip,
que és un altre gran grup de Barcelona, no?
Primer treballa, com deia, autopublicat Mishima, Lipstick Traces,
després va venir The Fall of the Public Man, m'ho estic llegint, no em sé de memòria.
I ara n'acaben d'editar un, amb el recolzament de la discogràfica Dismedia al darrere,
un treball que es diu trucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa.
M'agrada molt el títol.
Doncs això té història, no? Al darrere.
Més o menys, és el títol que te'l vam posar mentre estàvem treballant en l'àlbum
i ens vam adonar que en tot l'àlbum hi havia com una idea que circulava per sota,
que era el de la memòria, no? El de l'exercici de...
Bueno, diguéssim, una idea de la memòria que no es correspon al tòpic que tenim a Occident
per representar la memòria.
El tòpic nostre és agafar una persona gran asseguda en un balenci,
amb una pipa i en un porxo, convocant la seva memòria per recordar els grans moments de la seva vida, no?
Aquesta és la idea paradigmàtica que tenim de memòria.
Però en la vida real la memòria funciona d'una manera potser més traumàtica amb el nostre dia a dia.
És a dir, tu cada dia negocies amb el teu passat què és el que et quedes i què és el que no et quedes del teu passat més immediat, no?
Per tant, la memòria com un element de la nostra vida quotidiana.
David, però tot això penseu a l'hora de fer les cançons?
Això és el que pensem després, és el que pensem quan...
Quan ja estan fetes.
Exacte, llavors ens les podem analitzar i diem, ostres, tu, estem parlant molt de la memòria
i de la memòria com una cosa conflictiva amb el present, no?
I per això aquest títol, que és com un recordatori de les coses que hauries de fer.
Com un pòstit.
Un pòstit.
Un pòstit.
Puc-ho posar pòstit.
Exacte.
A veure, tu de preguntar, David, suposo que és el tema recurrent i típic.
Xoca molt el canvi d'idioma, tot i que l'estil musical, per lo que sé, ve a ser el mateix, no?
Sí, sí, home, el canvi d'idioma no.
Sona diferent en català.
Sí, però no és tal.
És a dir, això potser és una altra vegada...
És un tòpic, és un tòpic.
No, no és un tòpic, però és un argument periodístic d'alguna manera evident.
però no és tal.
És a dir, nosaltres hem combinat el català i el anglès des del primer disc.
El primer disc hi havia un tema en català i el segon n'hi havia tres.
I ara en aquest, doncs, n'hi ha més.
Simplement és una evolució.
O sigui, no és tant allò de dir, ostres, cantàvem tot en anglès i ara cantem en català.
Sinó que sempre hem cantat en català, el que passa que amb menys dosi.
I llavors, en un moment donat vam dir, escolta, ara ja tenim...
hem ofert la nostra música a l'estat espanyol, a la gent que li interessa aquest estil de música.
Ara, per què no, ens treballem una mica més, doncs, a la gent d'aquí a casa que potser no...
Potser, doncs, tenen el prejudici de dir, aquesta gent són underground, no són alternatius.
No, més que res, perquè, clar, penses, clar.
I llavors, doncs, clar, són etiquetes que nosaltres...
És l'etiqueta que s'ha penjat, però...
I ens pesa molt, no? Ens pesa molt el fet que ens tractin això de...
Jo crec que és una música que li podria agradar a qualsevol tieta, per exemple, o qualsevol àvia, o qualsevol...
D'aquelles assegudes en una cadira recordant, no?
Exacte, exacte.
A la que dèiem abans.
Exacte. No, el nostre estil, jo crec que no es baralla amb ningú.
I és d'ell, eh? Us porteu bé.
Tipo, clar, penses a Nick Cave, a Lurrit...
Bé, en català, doncs sí, per què no? S'entén.
Sí, home, ojalà haguessin sigut catalans, aquesta gent, però el cas és que no ho són.
I llavors, doncs, nosaltres tampoc volem ser el mateix, o sigui, volem fer una cosa diferent.
Per això, al principi, també vam començar amb anglès, ens volíem situar en un panorama mundial de la música, l'ambició màxima, no?
Teniu cita ja al BAM, vau estar, de fet, en aquest últim edició del BAM?
Exacte, vam ser a l'última edició del BAM.
I no era la primera vegada que hi éreu?
No, no, el que passa és que...
Sí, en el cartell, almenys, perquè la primera vegada que havíem d'haver tocat es va posar a ploure, va posar a diluviar, com una mala cosa, i vam haver de plaçar el concert, vam anul·lar-lo.
Això la primera vegada que hi vau anar?
Sí, sí, sí. Llavors, l'última, doncs mira, gràcies a Déu, ens vam programar a l'Apolo i llavors, doncs, estàvem a sota cobert, no?
Però sí, sí, hem tocat ja més d'una vegada. També hem tocat el primer de Saun, ara aquest any esperem tornar-hi a tocar, però vaja, però ara estem més aviat de gira de promocional, diguéssim, pel territori català i, per tant, tenim algunes dates per tot Catalunya, no?
Tarragona?
Tarragona? Com que ja hem tocat fa relativament poc, doncs la cosa no és tan evident, llavors, potser ens haurem d'esperar potser més endavant, però vaja, aquí a prop, el que més a prop queda em sembla que és l'Ull de Cona, que toquem a l'Ermita el 29 de maig.
Però si no, si la gent té ganes de sentir-nos, estem per bastants indrets. Entre altres, el 29 d'abril, a Barcelona, a la Sala Bikini, presentem presentació oficial, allò amb majúscules, no?
De totes maneres, doncs, ja heu fet algun concert d'aquest disc, no? Ja l'heu provat en directe.
Ja l'hem provat en directe. Entre altres, els jocs a Tarragona van venir a la Sala Escum, el que passa que era abans de Nadal, encara no teníem resolt del tot el disc, però alguns dels temes ja els vam ensenyar, no?
Com va anar, com va anar?
Molt bé, molt bé. A Tarragona sempre hem tingut bona acollida, sobretot a la Sala Zero, quan hem vingut a la Sala Zero sempre s'ha emplanat i crec que ha agradat, crec que ha agradat.
I en general, en els altres concerts que heu fet?
Home, el directe nostre cada cop va millor, una prova és l'últim concert d'aquest al BAM que vam fer, que la sala estava planíssima i va tenir molt bon, no sé, la gent va reaccionar molt, molt bé, inesperadament, nosaltres no ens esperàvem tenir tan bona acollida.
El David no ha vingut sol, ha vingut amb la seva guitarra i ens vol tocar alguna coseta en directe, què tocaràs?
Un dels temes, potser central del disc, és aquest que es diu el record que no has cridat, que és el que sentim per sota del disc, o sigui que ara tindrem l'oportunitat de veure com sona en directe.
Perdoneu que potser tinc el nas una mica tapat i soni una mica nasal, però vaja, es farà el que es podrà.
Doncs amb aquest tema us deixem en directe el David dels Mishima, un dels temes que trobareu en aquest darrer treball discogràfic.
El record que no has cridat. El treball, trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa i aquí podríem posar uns punts suspensius, no?
Hi ha un munt de coses per recordar. Quan vulguis, David.
Ja fa tant temps que no estic sol, que no tinc temps de mirar enrere.
Però de vegades el passat, se't fa present quan vens les peres.
I et salta la memòria, i et salta la memòria, el record que no es crida.
El pare m'omple el gol, amb un bombí de la Rioja.
o des del cotxe em desitja sol, moments abans d'entrar a l'escola.
Ara una brisa et fas tremir, i un raig de llum travessa els altres.
l'hivern és llarg i el sol tan pel·lí, abriga't més si has de sortir.
Fragment una memòria, fantasma d'un record, el record que no es crida.
Li has posat nom a la guitarra?
No, a la guitarra no.
Sí, no? No heu arribat a aquest punt encara?
No, no, no. Com menys efecte li tingui millor, perquè...
Per què?
Perquè si no vénen les manies, saps?
Si no vénen les manies.
Jo amb la primera guitarra que vaig tenir sí que li vaig començar a agafar massa carinyo.
I un trauma quan se trencava la corda.
Sí, molt més que quan se trencava la corda, quan la perds o quan te la deixes en algun lloc.
i llavors doncs has de seguir composant i has de seguir tocant i no et pots encarinyar tant de segons quines coses.
La música no pertany a cap suport i això ens ho demostra l'evolució de la música.
Ja veus que avui dia l'MP3 no té cap forma.
Ja no és ni una galeta de vinil ni de res, ni de liti ni del que vulguis.
O sigui, és música i ja està.
Tu sense la guitarra composeu molt en base de guitarra, no?
Molt, gairebé tot.
Gairebé tot està fet a partir de guitarra.
Com era la gravació del disc?
Bé, home, ha sigut difícil com sempre, perquè...
Perquè ja havíeu passat per estudi, però clar, us ho havíeu fet una miqueta tot vosaltres.
No sé si en aquest cas heu comptat amb producció externa.
Sí, no, no.
Des del segon disc ja comptaven molts més mitjans i llavors doncs sempre ha sigut...
Ja ho hem fet amb producció externa.
Home, en aquest disc el difícil ha sigut precisament doncs la nostra voluntat que la producció no fos una cosa naïf, sinó que tingués tota intencionalitat.
Els sons de tot estan pensats perquè contribueixin molt a crear l'ambient i el clima del que parlen les lletres, no?
Que normalment és una cosa molt íntima, molt d'estar per casa, però amb l'èpica dels desitjos confessats, no?
És a dir, arriba un moment a la teva vida que dius, ostres, m'estimo aquesta persona i llavors doncs això té una dimensió èpica.
Però alhora també té la dimensió patètica del fet que aquesta persona encara no t'ha fet cas, per exemple.
I et serveixen les cançons perquè et faci cas?
No, jo ja fa anys que d'això estic curat, diguéssim. No, no, que no utilitzo la música per lligar.
i potser hi vaig entrar per això, però no...
Però ara ja no, eh?
Ara ja és pur, pura música.
És...
Sens intencionalitat.
Amb visió estètica pura i dura, formal.
Què és el kawaii?
El?
Kawaii.
Kawaii.
És un instrument, és un instrument, és un teclat xungo dels molts que utilitzem.
És una marca...
Quina sonoritat té?
De segons, infinites, perquè és teclat d'aquests que porta incorporats molts sons, no?
I llavors, doncs, clar, cada marca de teclats té els seus sons i té els seus...
té les seves peculiaritats.
I llavors, doncs, clar, quan l'has d'acreditar en un disc, l'acredites pel nom de la marca i ja està, no?
Com qui diu, doncs, jamón, casiotone...
Exacte.
Kawaii.
Exacte, exacte.
Sí, sí.
Ho hem dit al principi, més i més són cinc components.
Són cinc components, si no m'equivoco, no?
Exacte.
Sí, sí, sí.
I, a més, suposo que he comptat amb col·laboracions donat que, bueno, per allà, per Barcelona i, de fet, per tot arreu, dins del panorama, ja us coneixen.
Aquí heu enredat.
Sí, sí, sí.
Home, aquesta vegada, doncs, hem acudit a gent molt pròxima, com gairebé sempre.
Bueno, en el segon disc vam col·laborar amb la Marina Rossell, però en aquest altre ho hem fet amb l'Helena Miquel,
que és la cantant, la veu d'Elena, del grup de Barcelona, també.
Ha estat molt bé treballar amb ella, sobretot, entre altres coses, perquè té una veu extraordinària.
Però no només per això col·laborem amb gent.
Per exemple, també apareix la Flora Saura, que és la meva companya, i és una persona no formada tècnicament, però, com jo tampoc ho soc, no?
Però una mica proveï el principi aquest que tenim de que...
Apareix fent veus, també.
Sí, sí, sí, sí. El primer tema, que és cert, clar i breu, no?
I, després d'això ja et dic, que nosaltres hem fet música sempre des dels recursos mínims que tinguem, no?
O sigui, aquí i ara és un bon moment per començar a fer música, no?
Qui sí que deu estar format és la persona que us ha fet la metatació, tota la part gràfica del CD, que Déu n'hi do, eh?
És l'Andrés Hispano, és un pintor gran amic meu, a més a més, des del primer disco també col·laborem, en totes les portades i tota la imatge del grup ha estat molt vinculada.
I, com pots veure, posen en circulació molts dels temes que apareixen al llarg del disc, no?
No estrictament, és a dir, els personatges que hi surten no són exactament els de les cançons, però sí que hi ha un esperit que circula per totes les cançons, no?
David, destaca-nos una cançó, home, d'entre totes aquestes...
D'entre totes aquestes?
Que a nivell personal trobis que...
Home, la que us he tocat avui, el record que no has cridat, té molt de personal.
És la primera vegada que m'he trepit a parlar una mica de la mort del meu pare, d'una manera lateral,
perquè com diu el tema, doncs el record que no has cridat, doncs és això, doncs és l'exercici aquest de memòria, com et deia abans,
que és un record que no és convocat, és a dir, que tu no dius, ostres, convoco el record del meu pare, no?
Sinó que de sobte vas caminant pel carrer i se't planta la imatge del teu pare desitjant de sort abans d'entrar a escola, no?
I això, doncs, ens passa cada dia. Cada dia se't planta davant un record de vegades desagradable, com per exemple la parida que vas dir,
ahir sortim de marxa, saps?
Que vas quedar fatal, eh?
Que vas quedar fatal, i per què? Per què vaig haver de dir això, saps?
És a dir, que la memòria funciona d'aquesta manera en el nostre dia a dia, i en el disc aquest, doncs jo crec que l'hem presentat d'aquesta manera.
Blou i el cel és tan negre
Quin és el futur de Mishima, David? Com ho veus? Què hem de fer?
Hem de fer obra, com al principi de Mishima, és a dir, estem aquí per donar forma a les nostres inquietuds,
i treballar amb la forma d'una manera col·lectiva, que és una de les grans aventures que pots viure avui dia, és a dir,
tancar-te dos o tres cops per setmana amb gent semblant a tu, amb la gent que estimes, i lluitant amb el so,
perquè vagi cap on vols tu, i perquè sigui bonic, per dir la veritat, d'una manera bonica, no?
Que és el que intenta fer el pop o el que intenta fer tota forma d'art, no?
És a dir, intentar reproduir la vida d'una manera maca.
David, ens en alegrem molt d'aquesta entrevista,
més que res perquè has justificat i has explicat tot el treball discogràfic,
vull dir que ho teniu clar i hi ha un trasfons rere de tot això,
no és allò de, bueno, fem cançó perquè ens agrada, que també.
És que bàsicament és això, el que passa és que jo soc una persona molt analítica i molt xerraire,
i llavors després quan se'm pregunta no callo.
Mishima, ja ho sabeu, nou treball al mercat es diu
Truca a casa, recollir les fotos, pagar la multa, jo em quedo amb aquest títol, és brutal.
Magnífico.
Recordem la presentació oficial a Barcelona.
29 d'abril a la sala Bikini.
David Carabent, moltes gràcies i moltíssima sort.
A tu.
Diu que ja no et fas el llit i que plores a les nits.
I quan surts amb les amigues diuen que menges amb els dits.
Diu que truques a tothom, fins i tot antics companys.
Però jo sé que en què t'ho busques, només ho trobaràs amb mi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.

Gràcies.
Gràcies.