El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
No em faci massa a casa avui, eh?
Avi, que tinc avui una empanada mental.
M'hi hauràs de dir que el cap de setmana em senta malament,
però estic molt despistada.
El diumenge deus profitar-la tot.
Clar, el diumenge, el diumenge, jo que dius, mira, amb els nens,
i cap a món i cap a vall, i anem a la parcel·la,
i estem una estoneta tranquils,
i quan tornes una altra vegada a la regalitat,
com que vas una mica a peix, eh?
Fai molt despistada.
Però, escolta'm, això és d'ell de vida.
Ja, ja, però...
És que sempre em passa...
Els dillums vaig una miqueta així,
però és que el dimarts encara és pitjor,
que jo no sé què em passa.
Dic, que no em donin mecança,
jo continuo tota la setmana.
Això és propi de la joventut.
Però, d'una banda, li agraeixo moltíssim el que acaba de dir.
És que els avis...
Bé, jo crec que els avis, si m'escolten,
ja deuen saber el que és, no?,
parlar amb els nets i tot això.
M'ho dic que jo, a vegades aquí,
no us penseu que estigui tranquil·la, eh?
No.
Perquè, amb el sentit que no sé,
és que no sé, però m'ho afombrà, saps?
Perquè la Sílvia...
A veure, eh, eh, eh.
La Sílvia...
Mira que l'he avisat avui, eh?
Que no estic massa fina, avui.
Sílvia, en sec, se destapa d'una manera que, clar,
a mi m'acorrala d'una forma que, a vegades,
no us estranyi que digui alguna cosa on quedi parat,
perquè, clar, passa que ja ho sabeu.
Oh, oh, oh, això no és just, eh?
Ja ho sabeu.
Ja ho sabeu, que un net s'escapa per aquí,
s'escapa per allà...
Però, escolteu, jo sí,
la satisfacció que donen els nets,
això no té preu.
Jo continuo dient-li,
ja ho he de dir-li,
que gràcies per la floreta, eh?
Perquè això de la joventut és que ara ja te diuen per tota ruta,
te diuen senyora.
I, clar, com que t'acaba una mica, eh?
Perquè això de la senyora és molt gran, avi.
Sí, però, escolta,
però l'altre dia vaig trobar un compromís a l'autobús.
Què va passar?
Hi havia una senyora,
dic senyora perquè s'ha dit això,
com si fos la Monjos de Barcelona, saps?
Allò pirutada d'aquella manera,
tot allò,
directe davant meu.
I d'això, no sé què li va caure,
no sé què li va caure,
i jo em van dir,
senyora,
li he caigut.
Home, va fumar una bronca.
Què diu?
Diu, senyorita, eh?
Senyorita.
Dic, perdona, jo,
jo he acostumat...
És que no l'hi visc en ell,
no l'hi visc en ell.
He acostumat a la meva època
i l'autobús,
unes cleques a tothom,
perquè, escolta,
queda riguïcció d'aquella dona.
És que era per riure,
només a veure-la.
I tu saps com s'ha posat
perquè li vas dir, senyora?
Bueno, per això et dic jo
que no facis cas a això.
Què li diu?
Mutxacha?
No ho sé, no ho sé,
que volia que li digués.
Nineta!
No ho sé, no ho sé,
perquè la gent em fa de riure l'autobús,
jo, sèrio, saps?
Perquè si ara em poso a riure...
Encara me la liarà.
Encara me la liarà.
La propera vegada
dic-li que és xiqueta.
No amb ella,
sinó qualsevol persona xiqueta,
ja l'he arreglat el dia.
No, però jo sempre tinc costum
i d'això et dic nena.
Veus?
Nena, i així no...
Home.
No dius ni gran, ni petita, ni mitjana.
No, xiqueta, no.
Xiqueta pot pensar que li dius
que és petita.
Dius, d'aquí de colla.
Que és petita, encara no.
Nena, doncs nena,
ja vol dir que és femenina.
Ai, a vi,
que ens passa el temps volant.
Que hem de continuar...
Que hem de parlar
de les festes que es feia la meva anava.
Doncs allí van agafar
i aquell any primer
vam fer una espècie de...
com si fos enterrament
de sardines.
Hem de dir que estem parlant
de quan a Tarragona
van començar a fer-se les falles
per primera vegada, eh?
Parlem del 33.
Llavors ja,
allò per agafar una festa
i llavors ja es van animar
a fer una comissió.
Aquella comissió
ja hi va intervindre
part de l'Ajuntament,
part dels sindicats
de l'Eviturisme,
els barris d'allí,
algun barri...
Quan parlem dels barris d'allí
era la part del carrer Unió,
mitja lluna,
i a Podaca,
on estem ara?
No, no, parlem tota la part,
la Marina,
és tota la part,
fins al Serrallo,
fins al Serrallo.
Tot allò,
clar,
al final del carrer Real
no tant perquè allò eren magatzems.
O sigui,
el carrer Jaume I
pràcticament acabava ja
al carrer Real,
saps?
Jaume I encara entrava
dintre aquest barri,
però tampoc només hi havia
un parell de cases
i uns boters
i la plaça de toros.
Vull dir,
ah,
els magatzems de l'Ajuntament,
allò hi havia,
saps?
Les cotxeres
de quan havien...
D'allò de quan
allò hi va fer
el primer tramvia a Tarragona
que anava amb cavalls,
això un dia en vam parlar,
no em sembla,
i d'això.
Doncs, bueno,
tot aquest barri ja
van començar a fer festa
i a preparar-se la falla.
Llavors van fer...
Llavors van entrar
altres comissions també,
van intervindre-hi,
perquè, clar,
va ser una festa
a Tarragona
per Sant Joan.
Pensa que llavors
van vindre aquells de Lleida,
venint de tot arreu,
inclús la companyia
de Ferrocarril
els va fer un trajecte
a les 12 de la nit
després perquè poguessin
veure les falles
i la festa.
I poguessin tornar
cap a Lleida,
doncs van començar
fins a les 12 de la nit,
va estar el tren
esperant-los
per poder...
Imaginem-la de gent
que baixava de Lleida
perquè hi hagués un tren
especialment per ells, eh?
Sí, sí.
No, no,
i Tarragona jo a vegades penso
els habitants
que hi havia
el que feien,
perquè ara es fa molta festa
i hi ha molta gent de tot,
però llavors
els habitants que hi havia
el que feien,
perquè pensa llavors
que a Tarragona
hi havia diferents societats,
i llavors allà
van començar
a organitzar
aquesta cosa.
Llavors va ser
quan aquí a la Rambla,
davant del carrer
Fortuny,
Fortuny i l'altre,
davant de les Taragines,
allà,
van fer la primera falla
que representava
unes escales
i a dalt venia
una tortuga,
una tortuga gran
i a dalt portava
una estació nova
molt maca,
una estació molt maca
i aquestes escales
baixava alguna autoritat,
ferroviaris,
tots els que havien fet
la comissió aquesta.
Això estem parlant
d'una de les falles
que es va fer.
La primera que es va fer.
Era una tortuga,
una gran estació,
nova de trinca
i després els diferents
personatges.
I a baix hi havia,
que llavors els carros
de la brossa
anaven amb un cavall
i feies com si fos
una espècie de contenidor
que aixecava la tapa
i tiraves la brossa allí.
Doncs allí hi havia la brossa
i hi havia l'estació
vella de Tarragona.
El que passa és que
a tortuga es veu
que s'ha perdut
perquè hi ha Tarragona.
Encara no ha arribat.
Encara no ha arribat.
Encara no ha arribat.
Perquè Tarragona,
com a capital que és,
del que és patrimoni,
el que sigui,
encara tenim una estació
que us hi ha,
no és tercimundista,
però no pel que requereix
de la capital.
Home, Maria,
ha començat a arreglar-se
una miqueta,
però també,
Déu-n'hi-do,
ens ha costat molt, eh?
No, pedaços.
Sí, sí,
és el que deia,
arreglar una mica el terra,
arreglar una mica no sé què,
arreglar una mica...
Allò,
però...
Són miquetes, eh?
Però el que és Tarragona
com a capital
del que representa,
del turisme,
del que sigui,
i encara ara,
darrere l'estació
hi havia un magatzem,
gran,
creient el tromadari,
que era un magatzem grandiós,
que quan sortís a l'estació
trobaves aquell magatzemot
al davant.
Que te tirava d'esquena,
marxem,
marxem,
que aquí no hi ha platja.
No, no,
vull dir que amb això
ha canviat,
ha canviat,
ara hi ha allò del Congrés,
en fi,
ara estan fent obres,
bueno,
ja s'acabarà.
I va costar,
tornem una altra vegada
a la falla,
va costar molt aquesta falla,
perquè clar,
era molt gran,
era molt grossa
i era la primera.
Sí, sí, sí,
home,
la quantitat no la sé,
la podré que s'apigui
perquè ho tinc anotat per casa,
el que passa que avui
no es corto les altres...
No, no,
que era elevat.
Perquè saps què passa?
Si començo a parlar
amb documents
o el que sigui,
jo parlo més aviat
perquè no sé si va animar
a fer més falles
o amb aquesta s'ha d'acabar.
Que llavors va resultar
que clar,
aquesta falla
va ser un èxit de tot,
perquè llavors inclús
van vindre aquí,
et dic,
bandes de música
de diferents llocs,
tu ho saps?
Van vindre la banda de música
de la part de València
i clar,
passar calles,
passar calles
des de la plaça de Toros,
passar un primer carrer real,
una traca
que va arribar
quasi fins al Serrallo.
Imagina.
Vull dir,
tot allò,
aquesta primera
va ser un èxit.
Llavors què va passar?
Que a la segona,
l'any següent,
llavors ja van fer
més falles.
Llavors ja van fer,
llavors van fer,
bueno,
esperem un altre dia,
perquè si no...
Ai, ja s'ho sap, eh?
Que punyetero!
Abi, ara ja s'ho sap,
ara quan sent la música
dius,
aquí ja hem acabat, eh?
Aquí ja hem acabat.
Fins demà, Abi.
Que demà parlarem
de la segona.
Fins demà,
anem caminant.
Anem a la segona,
anem a la segona.
Ja anirem al segon any.
Vinga.
La guerra
de la flota
d'Ultremà,
el timoner
i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts
a Palafrugell.