El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Com està?
Mira, com sempre, eh?
Home, molt bé.
El veig, eh?
Que dies passa, és espany.
No, no, el veig molt bé, que algunes vegades em arriba i diu
Ai, em fa mal a l'esquí, em fa mal allà, que moltes vegades ens passa a tots, eh?
No només li passa a l'avi Ramon.
No.
No, no ens passa a tots, que abon dia tenim l'esquena més tocada, eh?
Que ja he caigut, però escolta, em passa.
Que déu-n'hi-do, ens va donar un bon bazo a l'últim moment.
Això no es diu aquí en directe.
Home, me'n podia haver dit abans.
La qüestió és, quan vinc aquí, quan vinc aquí.
Se li treuen totes les coses, no?
Com que és una cosa que no has de pensar en el que passa, sinó en el que ha passat.
Sí, hem de...
Perquè a què importa el que em passi a mi...
No, i tant, home.
Home, que l'hem de cuidar per molts anys, eh?
Vull dir-me, home, no és història.
Sí.
En canvi, les anècdotes, les vivències...
És que vostè és la pròpia història.
No, no, no, no.
Clar, la seva pròpia història és la pròpia història.
Que passa que a vegades penso que algú dirà a dir que és aquest...
Però mira, aquí passem un rato i parlem de coses, recordem,
com ara aquest dia, a temps que parlàvem del carrer Cavallers, no?
I és curiós, aquell entorn, la història que té.
Perquè, clar, hi ha postos que té història, per exemple,
a l'altre costat del...
A partir del carrer Major, doncs hi ha un carrer Major...
Hem de dir per la gent que no s'ha escoltat que vam començar a parlar del carrer Cavallers,
vam començar a parlar a Esquerra, que si no recordo malament,
baixant, podíem dir, des del portal del Roser,
després vam anar cap a la dreta i vam explicar tot el que hi havia,
que jo no m'hi vaig imaginar mai, avi, de veritat, li torno a repetir,
tantes coses que hi havia en aquell carrer, ja sí que hi havia, tantes coses que hi havia.
Escolta, és que hi ha coses que jo ara no recordo...
Clar, jo el defecte que tinc també...
Escolta, els anys també et fan perdre...
Jo, com que no sóc partidari de fer història amb dates concretes,
si era el 1500, el 1700,
per això hi ha els cronistes i historiadors.
Jo som vivències coses que he sentit.
Perquè el carrer Cavallers també va ser molt important
quan van portar la relíquia de Santa Tecla.
Ara que estàs dient això, va haver al cap aquesta cosa, no?
Ah, molt bé, digui, digui.
Quan van portar la relíquia de Santa Tecla,
es veu que va entrar pel portal d'aquí, del Roser,
i també la baixada aquesta del Roser, d'aquest carrer,
i es veu que el carrer Cavallers,
diu que allò va ser fantàstic,
perquè la gent que van penjar,
clar, eren cases senyorials, imagina't tu,
el Castellor Nau, aquestes cases...
Sí, sí, sí, no, no, eren cases...
A més, això, que hi havia cases
que eren molt importants per Tarragona,
només un carrer.
I diu, clar, quan llavors no hi havia llum,
doncs a base de torxes, a base d'això,
diu que allò...
Avi, entre vostè i...
Jo, devia ser màgic,
però una por passa segons quines hores.
Sí.
No?
Perquè també devia passar segurament
que durant la guerra,
i després de la guerra també,
perquè, clar, l'electricitat com a tal,
que coneixem ara,
que en qualsevol moment
s'encén la llum,
no la teníem.
Les coses depèn també de l'època,
la llibertat que hi ha pel carrer.
Perquè, clar, ara ha arribat un moment...
Llibertat o el llibertinatge,
avui?
No ho confonguem, no?
Jo t'ho dic perquè
ara avui en dia sembla que tothom té dret a tot.
A tot, sí.
I com que resulta que, per exemple,
bueno, estem d'un carrer,
serem una altra cosa
i sempre barregem, no?
Perquè ara, per exemple,
si un roba, per exemple,
segons quina quantitat,
no és delicte.
El fet és el mateix.
Perquè per mi...
Continua sent...
Per mi, cinc euros,
cinc euros...
És tan important...
que em fan potser tant de falta
com que aquell gent té cinc cents o cent.
Sí,
i dono tota la raó.
A més,
que moltes vegades,
i depèn de com et porti,
com t'agafi,
potser aquests cinc euros
te salven d'arribar al final.
Però dic això,
hi ha una quantitat
que si arribes d'aquella quantitat
no et passa res.
Surs per una porta
i entres per l'altra encara em foten-se.
Però si hi ha denúncia,
avui ja comencem a mirar d'una altra manera.
Si hi ha denúncia,
si hi ha denúncia no és la quantitat,
no hi ha delicte.
O sigui que per això,
sents que fas riure.
Ha sigut detingut 15 vegades.
Ha sigut detingut 12 vegades.
A tu què et sembla?
Això fa riure.
Home, això sí que no agrada, clar.
Fa riure.
I més de ser una mateixa persona
que ha sigut reincident...
Perquè a més encara la quantitat
que puguin robar
és el susto que donen aquella persona.
I aquella persona
que li han arrencat el bolso
i l'han fet caure.
O aquella persona
que han obert el cotxe.
Que ha caigut.
L'altre que d'això.
o sigui que on has tirat d'aquí
un jo que porta el coll i el senyala...
Però, avi, una cosa.
Encara que sigui una minsa quantitat,
l'important és fer la denúncia.
Ho dic perquè molta gent
que diu
no, no, no, vull denunciar.
Bé, escolta, noticiar.
Això, fer la denúncia,
fer la denúncia no et soluciona.
Sí, perquè resulta que hi ha una quantitat...
Espera, per a dir.
Però resulta que hi ha una quantitat
d'això que al final
arriba que aquella persona
el fiquen a la garjola.
Però clar, ha d'arribar fins...
Però que...
Això a mi em fa riure
perquè si amb un dius
diuen que l'han agafat 15 vegades...
Ui, 19 i 20...
Doncs, quina quantitat
s'ha d'estipular amb una persona i això?
No ho sé, avi, no ho sé.
Vull dir que...
Això sí que se m'escapa ja, ara.
Però vostè vol referir-se...
No, no, perdoni'm.
Vostè vol referir-se a l'ensurt
que en aquell moment,
encara que siguin 10 euros,
te pugui ocasionar, no?
Jo, escolta,
jo la llei la respecto
com puc respectar les persones,
però hi ha coses que em fan riure.
Potser no hi entenc.
El que és curiós va ser
que em va entrar...
i això va portar inclús al diari,
que van entrar a robar en un puesto
que hi havia diferents peces,
diferent gent,
i aquell va robar una miqueta de cada un
per sense que no li passaria res.
Però llavors va ser un
que va denunciar-ho tot com a cosa seva.
I llavors, clar,
el sobrepassar,
el que va passar,
vam poder detindre.
Clar.
Vull dir que fet el llet
també feta la trampa,
no m'entens?
Però no, vull dir
que en aquell temps,
jo m'imagino aquells carrers de Tarragona,
per exemple,
el carrer Granada,
hi ha un cantó
que encara hi ha els ferros
on posaven les antorxes de nit
per il·luminar el carrer.
En quina part?
Ai,
el que me la segueixi de memòria no...
Sí,
baixant des del portal
de Sant Antoni,
ma dreta,
no sé si és el primer cantó
o el segon,
a dir,
encara el cantonada
que fa d'això,
a dir,
encara si passis i t'hi fixes,
perquè molta gent no t'hi fixes,
no?
Encara hi ha els ferros
de quan posaven les torxes...
Bueno,
millor no saps què són aquells ferros,
que també és un altre,
que a mi els mires
però no saps el que són
i penses,
mira,
s'han deixat donar senyal de trànsit
que hi havia abans.
No, no,
doncs és això.
Ah, molt bé, molt bé.
Vull dir que aquells carrers
però també,
potser també,
els que anaven a robar
havien d'anar molt al tanto
perquè també se'ls agafaven,
a vegades la llei...
Era molt més dura, no?
Entens?
Era molt més dura
i la gent no se coneixien,
els carrers aquests,
un o l'altre es coneixia,
en fi,
i es vigilaven uns els altres,
hi havia el vigilant de nit,
hi havia una sèrie de coses
que potser...
El sereno, no?
Sí,
hi havia el sereno i el vigilant.
Ah,
eren dues persones.
El sereno és el que portava
un grapat de claus.
Que aquest bon home,
pobre,
devia anar carregadíssim, eh?
Aquest home,
aquest home,
exactament,
només cobrava de les propines
de la gent del barri.
Ah, que...
Perquè aquell home,
per exemple,
tu si no tenies la clau,
i per cert que eren claus
que passaven,
doncs et picaves les mans
i...
Sereno!
I et venia el sereno,
t'obria la porta,
i donaves propina,
o quan venia a dalt,
passava la targeta
i llavors li donaves
una propina corresponent
pel que havia fet.
I el vigilant,
hi era una persona ja oficial.
saps com a dir?
No, no.
Vull dir que els carrers...
Que ara,
jo dic que ara
s'agrairia molt el sereno, eh?
Sí, sí, sí.
Perquè moltes vegades
qui no s'ha deixat les claus
dins de la casa
i no sap a qui trucar...
I també fóra important
el vigilant.
Clar, també, també.
Els dos personatges
podien estar...
Perquè llavors, clar,
el que passava
com que per barris,
com hi havia l'urbano del barri,
hi havia...
O sigui, els barris
tothom se coneixia
i tothom anava...
No ho entens?
Vull dir que
que eren unes èpoques
diferents
i les coses.
I clar,
aquell temps que dius tu,
aquests carrers,
doncs clar,
i això,
aquí, aquest barri
que parlàvem ahir
del carrer Cavallers
i els entorns,
tens, per exemple,
aquest carrer que dèiem
el carrer Riu de Cols,
que és aquell que hi ha
aquell puntet que cruza.
Bueno,
resulta que entre la casa aquesta,
els foixars
del carrer Cavallers,
dintre la casa,
doncs hi havia un pati,
un jardí gran...
Que demà ho explicarem,
si li sembla a l'avi.
Ens quedem aquí?
Vale, vale.
Sí?
Ho dic per donar una mica més
d'emoció a l'assumpte.
Vale, vale.
Doncs, amics fiens de Tarragona Ràdio,
si voleu saber com era aquest pati
que hi havia molt a propet
del carrer Cavallers,
en aquest carrer de Riu de Cols,
que Riu de Cols m'ha dit, no?
No, primer que estem parlant
aquest a casa dels foixars.
Exacte,
el que és a casa dels foixars,
doncs demà ho podreu continuar sentint.
Avi, fins demà.
Fins demà.
Adéu-siau.
Els nois de Calella
feien un cremant,
mans de la guitarra
solien cantar,
solien cantar,
visc a Catalunya,
visc al català.