Música
Avui passen 9 minuts de dos quarts de nou del vespre i per raons tècniques no hem pogut iniciar el nom vinguis amb històries a temps.
Però vosaltres, audiència, tranquils que ja som aquí.
Això sí, el darrer programa d'aquesta temporada, no Manel?
30 programes, no?
30 programes, sí, ja pensàvem que el número 30 era el número gafe, però no ha estat així.
Sí, tenia que ser el que sortiria més redó, però...
Per uns moments hem pensat que no hi hauria programa.
Gairebé rodola.
Tenim uns tècnics aquí que valen...
Per cert, quina selecció musical fa uns minuts, increïble, brutal.
Un crac, felicitats al tècnic.
Molt bé, no en vinguis amb històries, el programa des de Tarragona Ràdio, no oblideu,
dedicat a la divulgació de la història en general.
O almenys això és el que hem intentat, no?
Sí, això és el que hem intentat durant 30 programes, durant aquesta temporada.
Esperem que l'any vinent tornem a estar aquí, però bé, tot això ja al final del programa.
Manel Magí, Jordi Ximeno i el control tècnic pilotant aquesta fantàstica nau, Núria Cartanyà.
No en vinguis amb històries, aquesta setmana...
Aquestes setmanes, com sempre, seguint el nostre guió.
Comencem per les efemèrides que tenen com a protagonistes.
El pintor Gericol, el Ferran Seté, el vot femení i l'Eia d'Oquinàgua.
Tots seguits sabreu quin tipus de relació tenen aquests llocs i aquestes persones.
El nostre monogràfic avui va sobre la unificació italiana,
i era una signatura pendent després d'una petita discussió entre...
Espero, Jordi, que estigués al nivell, eh?
No ho sé, perquè avui ha estat un dia molt dur.
Espero molt de tu d'aquest monogràfic.
De la unificació italiana passem als bombardejos de la ciutat de Tarragona
per part de la televisió italiana, volum 2, no?, si no m'hi equivoco,
perquè ja vam parlar un cop.
Vam parlar ja fa uns quants programes.
I això dins de la secció de la nostra història.
Les curiositats, doncs, tractarem el tema dels sous dels funcionaris,
i gairebé ja per acabar el programa, doncs, com sempre,
les seccions habituals de notícies, i si hi ha temps, esperem que sí, llibres.
I començarem les nostres efemèrides pel 21 de juny de l'any 1791.
Aquell dia va néixer el pintor Theodore Jericol, pintor romàntic francès.
Va néixer a Rouen, dins d'una família acomodada.
Als sis anys es va traslladar a París amb la seva família,
i en 17 va iniciar els estudis de pintura amb Carle Bernet,
deixant els estudis dos anys després per ingressar al taller de Guerin,
on es va posar en contacte amb un altre famós pintor,
Eugent de la Croix, un altre gran pintor romàntic.
Jericol va utilitzar temes contemporanis per a les seves composicions
abandonant els dibuixos preparatoris,
treballant directament sobre els llens a partir d'uns models
que posaven d'acord amb un esbós.
La seva ideologia liberal es va reflexionar en moltes de les seves obres,
potser la més coneguda és La balsa de la medusa,
i va estar a Itàlia, va estar a Londres,
portant a terme obres on reflexa la pobresa de la ciutat,
però també pintures de cavalls i carreres hípiques.
Tot i l'escassa extensió de la seva obra,
Jericol va influir d'una manera decisiva
en el posterior moviment romàntic,
especialment en el seu company de la Cloix.
La causa de la seva poca extensa obra
va ser que va morir prematurament l'any 1824 a París.
Molt bé, i del dramatisme de la pintura de Jericol
a una altra efemèride i d'una protagonitzada
per un senyor que segurament no seria bon amic
del senyor Jericol, ni de molts dels romàntics,
ni de molts d'aquelles persones que defensaven les llibertats.
que el senyor Jericol no en tenia gaire.
En 1914, Ferran Seté reïnstaurava,
després que Napoleó i el Francesc s'abandonessin la península,
doncs reïnstaurava la monarquia
i alhora també reïnstaurava la inquisició a l'estat espanyol.
També, un 21 de juny de 1908,
unes 250.000, es diu ràpid,
250.000 sufragistes reclamaven a Londres
el dret a vot femení.
Sí, però aquesta xifra aquí l'havia donat la policia local,
el delegat del govern, perquè varia, varia molt.
Crec que ens podem fiar d'aquesta dada.
A més a més, recordem que avui en dia
encara hi ha moltes dones que veuen els seus drets
marmats per l'opressió o de l'home
o dels estats en els quals viuen.
Ja per acabar les efemèrides,
el 21 de juny de l'any 1945
els nord-americans van prendre definitivament
l'illa japonesa d'Okinawa
després de gairebé tres mesos d'intensos combats.
La batalla pel control d'Okinawa
va ser un autèntic infert
tant per als soldats com per als civils de l'illa.
Aquell 21 de juny,
el general Ushihama,
cap de les tropes nipones de l'illa,
impotent davant la inevitable derrota,
es va fer al Harakiri.
Centenars de soldats i de civils japonesos
van seguir el seu exemple.
Només uns 100.000 soldats japonesos
es van rendir als nord-americans.
Les xifres de baixes van ser les més altes
de tota la guerra del Pacífic.
Uns 13.000 nord-americans morts
i també uns 110.000 japonesos
entre civils i soldats.
Per cert, Manel, fa una setmana
se'ns parlaves que s'havien trobat
localitzat dos japonesos
encara que no sabien...
Crec que era l'illa de Mindanao,
a Filipines.
No sabien que la Segona Guerra Mundial
l'havia finalitzat.
No, havien estat 60 anys aïllats.
60 anys aïllats.
Tenien uns 80...
gairebé 90 anys.
Sí, sí.
I segurament encara en deu haver molts
ja que molts se van quedar
en petites illes,
en petites guarnicions
i ningú els va anar a buscar mai.
Curiós, no?
Molt bé, molt bé.
No envinguis amb històries.
El monogràfic.
El monogràfic d'avui tracta
sobre la unificació italiana.
El model d'unificació italià
és diferent del cas alemany.
Recordem que en aquest període de temps,
estem parlant en aquest cas
de la segona meitat del segle XIX,
doncs hauríem de retrocedir una mica
i recordar els fets
que van fer possible
casos d'unificació
com l'Italià i l'alemany,
principalment les revolucions liberals
de 1830 i 1848, sobretot.
El model d'unificació italià,
com diem,
és diferent del cas alemany.
Per començar,
es tractava d'una seqüència unificadora
de caràcter polític
que va donar origen a un estat
que precedia qualsevol projecte
d'unitat duanera o econòmica,
com succeia en el cas alemany.
A més,
el procés d'unificació
va ser previ a la socialització
d'un discurs nacionalista.
Així,
si a Alemanya els alemanys
van crear el rei,
a Itàlia l'ideal de nació
va cristal·litjar
a través de l'Estat.
Les condicions socials i econòmiques
que caracteritzaven
la península itàlica
van donar lloc
a que l'ideari de nació
fos un fet de minories
amb múltiples
i heterogenes
en referents intel·lectuals,
englobats
sota l'ambiguo
mantell del Risorgimento,
que es va traduir
en projectes polítics
d'unitat
molt diferents.
La unificació italiana
va tenir un referent exterior,
l'imperi austrohúngar.
D'aquestes
van derivar
uns continguts
xenòfobs
antiaustríacs
al nord del país.
Els seus referents interns
van ser un vigarret conjunt
en el que s'interrelacionaven
variables històriques,
socials
i econòmiques
sense oblidar
la qüestió temporal
del papat
sobre una àmplia franja
del centre de la península,
fet que donava,
a més a més,
una nova dimensió internacional
al tema de la unitat.
El Risorgimento
va ser el producte
d'una minoria intel·lectual
difícilment assumit
per una població
sense cultura política
i sobretot
una població
majoritàriament
analfabeta.
Estem parlant
de la dècada
dels 60
o la segona meitat
del segle XIX.
Al voltant
de l'any 1850
la Itàlia urbana
formava un conjunt dilles
rodejada
d'un món rural.
Existia així
una primera dualitat
entre el món rural
i el món urbà
de la península itàlica.
Un altre contrast
es feia palès
entre un nord
més desenvolupat
sobretot
en termes culturals
i molt més obert
a les influències europees
i un sud
ancorat
en estructures arcaiques
i menys en receptiu
als discursos nacionalistes
elaborats
pels intel·lectuals.
Que de fet
encara avui en dia
ens ha canviat molt.
Sí,
encara avui en dia
es podria...
Aquest dualisme
encara està força marcat.
El Risorgimento
va tenir
en el seu origen
dues grans tendències
ideològiques
que són les que marcaran
el procés d'unificació.
La primera
basava els seus arguments
en una crítica
a l'il·luminisme
i als ideals
de la Revolució Francesa.
Defensava
el principi
d'autoritat absoluta
del pontífex
en matèria de fe i govern
sota la influència
de teòrics francesos
com
la Menet
i Josep de Maestro.
La segona tendència
majoritària
estava composta
per un comú
de pensadors
que tenien com a tret comú
l'acceptació
dels principis liberals
i un projecte
de reformes
per a modernitzar
les estructures polítiques.
Els impulsors
d'aquesta segona tendència
van ser els que
en el futur
configurarien
la classe política
o el discurs pràctic
de la unió política
dels italians.
En aquesta tendència
vam trobar
historiadors
com César E. Cantú,
César E. Balbo
o Michel Amari
que van reivindicar
i divulgar
el passat gloriós
dels italians
passat gloriós
entre cometes
donant una atenció especial
al renaixement
com a arquetip
de renovació.
En aquest grup
també trobem
economistes
com Sismondi
filòsofs
com Vincenzo
Gioberti
i Cervati
escriptors
com Manzoni
i Leopardi
o compositors
com Rossini
o Verdi
sobretot Verdi.
I qui o què va ser
l'impulsor
d'aquest procés
d'unificació
d'un país
que mai havia estat
unit
des de l'època
de l'imperi romà?
Sí, l'impuls
principalment
va arribar
del Piemont
una regió
molt propera
i amb moltes influències
en Europa
i sobretot en França.
Que està al nord,
és una regió
que es troba al nord, no?
Sí, sí.
El procés polític
de la unificació italiana
va ser associat
a un estat
l'estat Sart
que incluïa
el Piemont,
Saboia, Gènova i Sardenya.
Hi ha una parella.
El rei Víctor Manuel II
i el primer ministre
en aquella època
Camilo Benzo
més conegut
com a comte de Cabur.
El Piemont
va ser el protagonista
d'un procés intern
de reformes
que va ser accelerat
per Cabur.
No obstant,
el paper central
del Piemont
en la unificació
no va ser un producte
calculat i precís
no hi havia un projecte
per fases
sinó més bé
el resultat
de conjuntures internacionals
i la modernització
del propi estat
piemontès.
La frustració
de la revolució
de 1848
a Itàlia
i en general
a la resta
d'Europa
va significar
el final
del model romàntic
d'unificació,
model que es fonamentava
en les idees democràtiques
i republicanes
de Massini.
La política de Cabur
va significar
una nova línia de treball,
una nova concepció
de la unitat.
El pragmàtic
Comte de Cabur
va substituir
l'ideal romàntic
pel possibilisme
a la vegada
que la vertebració
de la unitat
sobre la monarquia
piemontesa
es feia indiscutible,
fet que comportava
un debilitament
de les posicions
ultraconservadores
que veien el papa
com subjecte
aglutinador
de la unitat italiana.
Així,
la consolidació
de la vida parlamentària,
les reformes administratives,
les millores econòmiques
i l'acument
de la secularització
van sintetitzar
el reformisme
de Cabur
durant els seus
deu primers anys
de mandat
com a primer ministre
del Piemont,
alhora que augmentava
la distància
en termes de modernitat
entre el Piemont
i la resta d'Itàlia
del que parlàvem abans
de la dualitat
entre el nord
i el sud.
Per exemple,
l'any 1860
existien a tota la península
377 societats
industrials
i comercials
de les que 157
estaven situades
al regne piemontès
i absorbien
la meitat
del capital social
total
de la península
itàlica.
Però més important
que tot això
va ser
l'esforç
de Cabur
per a que
el regne
de Piemont
Sardenya
entrés en el concert
de les nacions
europees
que era una
de les grans fixacions
d'aquest polític.
Un primer pas
en aquesta cerca
de protagonisme
va ser la participació
més simbòlica
que real
a la guerra
de Crimea.
La primera
i substàncial
fase de la unitat
que podríem
datar entre
1858
i 1861
va estar vinculada
a l'aliança
amb Napoleó III
disposat a ajudar
el Piemont
amb un triple objectiu.
Per una banda
debilitar els seus enemics
a Europa
principalment
l'imperi austríac.
Per segon terme
el retrocés definitiu
de l'ideal republicà
d'unitat
d'un machini
que a més a més
estava exiliat
a París
i estava
íntimament
lligat
amb l'oposició
republicana
francesa
en contra
de Napoleó III.
I per últim
augmentar
el predomini
francès
a la península
itàlica.
En una entrevista
celebrada
al balneari
de Plombieres
el juliol
de 1858
Cabur
es va assabentar
dels plans
de futur
de Napoleó III
per a la península
itàlica.
La creació
d'una confederació
de quatre estats
italians
sota la presidència
totalment honorífica
del Papa.
Aquest projecte
de Napoleó III
es va demostrar
irrealitzable
gràcies en part
a la pressió
prussiana.
A més a més
també
de les dificultats
que hauria trobat
a la mateixa
península itàlica.
L'any 1859
van esclatar
les hostilitats
entre el Piamont
i l'imperi
austro-hunger
hostilitats
sobretot
a causa
de conflictes
territorials.
Les trompes
franco-sardes
van vèncer
les austriaques
a Magenta
i Solferino.
Quan Cabur
estava segur
de poder fer fora
els austríacs
de la península
es va veure sorprès
per l'actitud
de Napoleó III
que acordar
amb l'emperador austríac
posar fi a la guerra.
En aquest cas
també ens fixem
sobretot
la poca importància
política
a nivell europeu
que tenia el Piamont
i Itàlia.
Era només
una peça
que era fàcil
de moure.
El senyor Napoleó
de ser que sí
que tenia un poder
més real.
I per què va canviar
l'actitud?
Per por d'una intervenció
prussiana
i pel temor
a l'expansió
de l'oposició
interior republicana
i catòlica
davant de la guerra
a la mateixa França.
va preferir pactar
amb el seu
enemic europeu
abans de disminuir
o perdre força
a l'interior
del seu país.
Sí, sí.
Tot seguit
Cabur
suposo que es
hauria de trobar
completament desmoralitzat
i derrotat
anímicament
davant de...
Perquè clar
havia lluitat...
Sí, perquè havien guanyat
la guerra, no?
I llavors el seu...
Aliat
el traïa
a nivell internacional.
Tot seguit
Cabur va presentar
la seva dimissió
a Víctor Manuel II
tot i que un any després
tornàvem a estar
al capdavant
del govern piemontès
i davant del procés
d'unificació italià.
Malgrat els èxits
aconseguits
per Cabur
durant l'any 1860
si no recordo malament
la unitat
no era ni un projecte
per al polític piemontès
que contemplava
la seva relació
amb el sud
burbònic
en termes d'aliança.
Un sud burbònic
amb una monarquia
completament absolutista.
A més,
durant aquest temps
s'havia enfortit
l'altra versió
del risorgiment polític
la versió
de Massini
i els seus deixebles
Crispi,
Bertani o Fabrici
que seguia
un ideal romàntic
democràtic
i republicà
que pretenia
substituir
el maquiavelisme
polític
de Cabur
centrat
en l'acció diplomàtica
i en la seva capacitat
d'actuació
en la vida
política internacional
per l'acció popular.
El fet més destacat
d'aquest moviment
democràtic
i republicà
va ser la conquesta
de les dues Sicílies
dirigida per Garibaldi.
un nom
que si
un senyor
que si hagués nascut
al segle XX
doncs segurament
seria tan famós
com el Che Guevara
i sortiria a camisetes
i...
Garibaldi és famós, eh?
Sí, sí.
És un personatge
que la gent
el coneix.
El coneix, sí.
Potser no és tan mediàtic
però Garibaldi
és famós.
En poques paraules
Garibaldi pot ser definit
com una espècie
d'utòpic
revolucionari cosmopolita
que va adquirir
una aureola
de mite popular
forjada per la seva
llarga trajectòria
revolucionària
a diverses parts del món
sobretot a Amèrica Llatina.
Garibaldi era hereu
de les formes d'actuació
dels vells condottieri
italians.
Va ser sobretot
un home d'acció
amb un fràgil
vernís de l'ideari
de Mazzini,
nacionalisme unitari,
mercat anticlericalisme
i una lleu
retòrica
socialitzant.
A partir de maig
de 1860
els mil camisers roges
de Garibaldi
van conquerir
el regne de Nàpols.
Acció que no va agradar
gaire a Cabur.
Fixem-nos que hi havia
dues tendències
per una banda
la monàrquica
amb Cabur
i el comte de Cabur
i Víctor Manel II
i després per una altra banda
la democràtica
i republicana
liderada per Garibaldi.
I la tendència
que pretenia
imposar el papa
ja havia desaparegut.
Ja s'havia diluïta
a poc a poc.
Per evitar que Garibaldi
arribés primer a Roma
culminant un procés
d'unitat de diferent signe
democràtic i popular
la resposta de Cabur
amb la complicitat francesa
es va traduir
en una invasió
encoberta
dels estats pontificis.
A mitjans de setembre
les tropes papals
eren vençudes
a Castelfidardo
mentrestant
Garibaldi
havia desembarcat
a la península
el 20 d'agost
i posava fi
a la dinastia napolitana
de Francesc II.
El febrer de 1861
s'inaugurava
un parlament
compost per diputats
de tots els territoris
unificats
i un mes més tard
era proclamat
el regne d'Itàlia
amb el monarca
Víctor Manuel II
al capdavant.
Garibaldi
va costar molt
també convencer Garibaldi
que sotmetés
a la voluntat
d'un nou monarca.
Però sembla que va ser
qui va donar un cop
un import definitiu,
no?
Sí, sí, sí.
Era el costat popular
de la unificació.
Però
més que una unificació
sembla una seqüència
d'aneccions.
això, si tinguéssim
davant un mapa
de la Itàlia
abans de la unificació
i un mapa
després de la unificació
semblava que en lloc
d'una unificació
a poc a poc
es vagin
aneccionant
nous territoris
al model
Piemontes.
I sembla que encara
faltaven algun
per completar
el mapa d'Itàlia.
Sí, sí.
En aquest moment
només faltaven
dos territoris
el Veneto
i Roma.
I de nou
van ser les circumstàncies
de la política internacional
les que van jugar
a favor
d'Itàlia.
El 1866
Itàlia
s'aneccionava
a Venècia
en el marc
de la guerra
entre austríacs
i prusians.
A canvi
va haver de renunciar
al Tirol Maridional
i a Ístria.
Per últim
restava
la qüestió romana.
Què passa en Roma, no?
Pel que fa
a la qüestió romana
el papa Pius IX
va seguir oposat
a qualsevol tipus
de reforma
no ens estranya
tampoc
i enteniment
amb el nou estat.
En dues ocasions
en Garibaldi
intentar conquerir Roma
en concret
els anys
1862
i 1867
però no va ser possible
fins que al setembre
de 1870
la derrota francesa
i l'enfonsament
del segon imperi
liderat per Napoleó III
també en mans prusianes
va provocar
la retirada
de la guarnició francesa
i l'entrada
de les tropes
italianes
a l'estat pontifici.
Era Napoleó III
qui protegia
el papa, no?
La unitat política
es consumava
en el moment
en què
el Consell Vaticà I
establia el dogma
de la infalibilitat
del papa
i Pius de
Nové
volem dir
va excomulgar
el monarca
i la seva dinastia
i va fer cas
omís a les fórmules
brindades pel nou estat
pel que fa a les relacions
amb l'església.
L'any 1871
Roma es convertia
en la capital d'Itàlia
per qui no ho sapigues.
El papa crec que es va
autoproclamar
presoner dels italians
i la cosa
no es va solucionar
fins a l'any 1927
quan el senyor Mussolini
i el Vaticà
van firmar els acords
i es va crear
l'actual estat
del Vaticà.
Molt bé.
Ets un grec, eh?
Gràcies, Jordi.
Després de la mort
de Cabur
el procés polític
va ser bastant inestable
i no es va cristal·litzar
en un model
de pràctica parlamentària.
La pròpia estructura
de l'estat italià
que elodia
qualsevol fórmula
de federalisme
va prolongar
el caràcter
de l'unificació
una centralització
basada en l'hegemonia
piemontesa
sobre la resta
de territoris
eneccionats
en definitiva
una hegemonia
del nord
sobre el sud.
Una imposició, no?
Potser va ser més.
Sí.
No només la pressa
de decisió
en sortir del nord
sinó que també
el motge
de funcionament
polític i econòmic
es va estendre
cap al sud.
I quines van ser
les mancances
que va presentar
aquest procés
d'unificació?
Ui,
n'hi va haver moltes.
Faltava la unificació
monetària
i del dret
però sobretot
mancava
la unificació
d'un sistema
arancelari
de tall lliure
canvista
i aquesta
com hem dit
a l'inici
és una de les
grans diferències
entre l'altra
gran unificació
de finals
del segle XIX
d'Alemanya.
Aquestes dificultats
cal sumar
la poca simpatia
de la població
enfront
al reclutament
militar obligatori
o les queixes
sobre els impostos
populars.
Així, per exemple,
els camperels del sud
que havien percebut
la idea de Garibaldi
com una via
de solució
al problema
de la Terra,
el gran problema
de la Terra
que s'ha donat
en totes les grans
revolucions
o en aquest cas
en una unificació
i no en termes
de discurs nacionalista
doncs aquests
camperels
ara veien
com la unificació
política
de la que segurament
no n'eren conscients
accentuava els problemes
quotidians
de supervivència.
Així, la dualitat
entre el nord
i el sud
encaixava
en el nou estat
italià.
La nova Itàlia
en definitiva
i per acabar
era un estat
geogràficament homogeni
però desarticulat
a tots els seus nivells
els límits de frontera
llengua
i població
legitimava
la unificació
en un sol estat
però amb diferències
de tot tipus
com més o menys
continua passant
avui en dia
hi hauria diferents
estructurals
força importants
potser no tan
marcades
però suposo que
si es compara
Sicília
o Nàpols
amb el nord
hi ha moltes diferències
però tot això
ja és una altra història
avui a la nostra història
reprendrem
un tema
del qual
ja hem fet
algunes mencions
al llarg
d'estos 30 programes
que és el
de la guerra civil
a la ciutat
de Tarragona
i en concret
parlarem
del bombardeig
que va patir
la nostra ciutat
el 19 de juliol
de l'any 1937
des del mes de maig
de 1937
fins al gener
del 39
la ciutat de Tarragona
va sofrir un total
de 144
bombardejos
per part
de l'aviació nacionalista
que tenia la base
a l'illa de Mallorca
es calcula
que van morir
unes 230 persones
en total
però una bona part
d'elles
ho van fer
durant el bombardeig
que va tenir lloc
el 19 de juliol
de l'any 1937
3 trimotors
Saboia
de l'aviació
legionària italiana
volant a molt poca alçada
van entrar
sobre la vertical
de la ciutat
des de la carretera
de Barcelona
l'actual via Augusta
i van llançar
unes 40 bombes
de les que van explotar
34
veiem
quina informació
ens dona el diari
de Tarragona
del dia següent
del 20 de juliol
de 1937
se supone
que eran dos
las cuadrillas enemigas
venidas sobre la ciudad
a las 9 y cuarto
de la noche
cuando todavía
la luz diurna
era bastante intensa
y podían distinguirse
los objetivos
sin embargo
se lanzaron bengalas
y con las luces
de los aviones encendidas
empezó la salvajada
cuando más grande
era la animación
en la Rambla 14 de abril
actual Rambla Nova
estableciendo mentalmente
una línea recta
podemos observar
el primer trayecto
de los aparatos facciosos
formados
pasan por encima
de los derribos
del convento de Santa Clara
Salón Moderno
Rambla
Federación Local de Sindicatos
Calle Durruti
actual Unió
y Rafael Casanovas
actual gasómatra
inmediatamente
dejan caer
su carga mortífera
sobre la calle Adriano
Jardín de la Esquerra
Jardín de la CNT
Calle Casanovas
unas 8 bombas
en total
al parecer
por el tiempo
que medió
entre el primero
y el segundo ataque
debieron alejarse
y describir un círculo
para bajar de altura
y precisar los objetivos
y en un par de trágicos minutos
caen bombas
en la Rambla 14 de abril
Salón Moderno
Cuartel de San Agustín
derribos del convento
de Santa Clara
lavaderos
de la comandancia militar
frente a la casa número 6
de la carretera de Barcelona
y por último
en el Masclotet
donde una mujer fue muerta
frente al número 6
de la renombrada carretera
encontraron muerte
12 soldados
6 o 7
en el cuartel ya mencionado
en la Rambla
en el portal del número 36
un guardia de asalto
y un paisano
en la casa número 8
de la calle Pons de Car
a la hora que escribimos
estas líneas
con heroico afán
siguen trabajando
los bomberos
y Cruz Roja
para ver qué trágica sorpresa
nos reservan sus ruinas
además de los 4 o 5 muertos
que llevan retirados
de entre los escombros
por último
como ya de pasada
arrojaron los facciosos
otra bomba
en los jardines
del hospital civil
y otra en los jardines
de lo que fue seminario
en el número 17
de la calle Rafael Casanovas
fueron muertos
los niños
José y Francisco Teixido
muerta en la calle
la anciana Isabel Barceló
abuela de los niños
y herido en una pierna
Juan Espina
cuando abría un refugio
en la citada calle Casanovas
en cumplimiento
de su deber
también en un piso
del número 17
murió un carabinero
en el barrio
del Serrallo
también retiraron un muerto
cayeron bombas
que no llegaron a explotar
en diversos sitios
de la población
entre otros
en la calle Cos del Bou
donde el artefacto
de grandes dimensiones
atravesó la fachada
de una casa
y fue a empotrarse
en medio de la calle
en la esquina
de la calle Portalet
con Plaza de la Constitución
actual Plaza de la Font
en la misma plaza
frente al local
de los ciegos
e inválidos
Bé, el balanç total
de víctimes
d'aquest atac
va ser de 51 morts
i 104 ferits
quedant completament
destruïdes 10 cases
i altres 19
greument afectades
no en vinguis
amb històries
curiositats
Manel
Manel
Digues Jordi
Manel
què passaria
què creus que passaria
si avui en dia
un ministre d'Escenda
decidís modificar
la forma
com
els funcionaris
cobreixen el seu sou
modificar-la com?
doncs en lloc de cobrar
cada mes
cobrar cada 3 mesos
què passaria?
bueno, si es cobrés
cada 3 mesos
los sou acumulat
no ho sé
en definitiva
acabes cobrant
no?
sí
però potser
no faria molta gràcia
a la gent
no?
jo crec que no
no sé
és que cada 30 dies
fas
ai que bé
sí, no?
allò perquè ja
l'última setmana
ja vas justet, justet
i esperes el dia
clar, imagina't
esperar-te 90 dies
90 dies
déu-n'hi-do
doncs
això és el que va passar
l'any 1846
quan el ministre d'Escena Espanyol
de torn
va tractar d'imposar
una iniciativa
per la qual
els sous dels funcionaris públics
es paguessin trimestralment
i no
de forma mensual
amb aquesta mesura
intentava simplificar
la comptabilitat
és a dir, clar
si hem de fer números
cada 30 dies
doncs
haurem de treballar
molt menys
naturalment
els funcionaris
van posar el crit al cel
i s'aixecar un clamor
un clamor popular
de protesta
de tanta intensitat
que la iniciativa
del ministre
no va tenir èxit
que segurament seria el que passaria avui dia
espero que no mos hagués escoltat cap polític
no sigui cosa que li donéssim idees
Notícies
Avui portem la secció de notícies
bastant farcideta
Jordi
Molt bé
Portes
Sí, tu no has fet els deures
No, jo
amb les notícies
mai faig els deures
En fi, bueno
Primer que tot
hem de parlar
d'una descoberta
bastant important
pel que es veu
d'un mosaic romà
d'extraordinària qualitat
a Líbia
al nord d'Àfrica
La troballa
se va dur a terme
l'any 2000
però fins ara
no s'havia divulgat
per evitar possibles expoliacions
de l'exerciment
L'arqueòlic anglès
Marc Merroni
ha afirmat
que mai
havia vist res semblant
tot i que és expert
en mosaics romans
i que suposo que n'ha digut
vore uns quants
El mosaic
representa la imatge
d'un gladiador
sentat
en actitud reflexiva
junt al cos
del seu enemic
al que acaba
de donar mort
L'arqueòlic
ha nomenat
l'autor desconegut
de l'obra
com el Botticelli
romà
La imatge
del gladiador
és una obra mestra
executada
segons ha dit l'arqueòlic
pel Sandro Botticelli
del seu dia
que ja sabeu
o va saber
captar l'expressió humana
amb un realisme
fins ara desconegut
en els mosaics
d'època romana
El mosaic formava part
d'una sèrie de cinc
de cinc mosaics
que decoraven
el frigidàrium
o piscina d'aigua freda
de les termes
d'una luxosa villa
a l'actual ciutat
de Basdi-Lepda
i que pertenia
a l'antiga ciutat romana
de Leptis Magna
Per altra part
sense mouremos
gaire de la zona
un equip d'arqueòlegs
del Col·legi Universitari
de Londres
ha localitzat
a l'est
del Delta del Nil
a Egipte
una mena de fàbrica
de vidre
amb una antiguitat
superior als 3.000 anys
segons l'estudi
publicat
per la revista
Ciens
la troballa
tira per terra
la teoria
que el vidre
va aparèixer
primer que tot
a Mesopotàmia
amb aquesta descoberta
els investigadors
col·loquen Egipte
entre les civilitzacions
més antigues
i més destacades
en la producció
de vidre
i per altra part
també
una notícia
de museus
en aquest cas
és una notícia
positiva
no parlem
ni de cap robatori
ni de res
el Museu Arqueològic
d'Atenes
va reobrir
el passat dijous
una galeria
amb 3 importantíssimes
col·leccions
d'objectes de bronze
pintures al fresc
i ànfores
procedents
de Croteri
a l'illa grega
de Santorini
aquesta reobertura
s'ha produït
després de 2 anys i mig
d'obres de reparació
de l'edifici
ja que va quedar
bastant afectat
pels efectes
del violent
seísme
que va golpejar
Gràcia
l'any
1999
i que va deixar
decenes de morts
estem parlant
d'estes col·leccions
de ni més ni menys
que de
1.670
peces de bronze
unes 2.400
ànfores
entre els que es troben
els més importants
del món
de l'anomenat
estil
o periódic geomètric
i famosos
frescos minoics
de l'illa de Tera
com la primavera
els lluitadors
o els antílops
i ja per acabar
recordeu
una notícia
en aquest cas
d'àmbit local
que al Museu Nacional
d'Arqueologia
de Tarragona
podeu contemplar
l'exposició
Perible Mediterrani
les col·leccions
del nord d'Àfrica
i de l'Orient Mitjà
del Museu
Saint-Ramon
i Museu
dels Antiquers
de Toulouse
ho podeu fer
fins al proper
28 d'agost
de dimarts
a dissabte
de 9.30
a les 13.30
i de 15.30
a 19 hores
de la tarda
i diumenges
i festius
de les 10
a les 12 del migdia
I al darrer programa
del No vinguéssim històries
d'aquesta temporada
volem fer una mica
de resum
El que han fet
la resta
No, i tant
que ho hem fet
i tant
no, jo crec
dels xifres que jo porto
hem parlat de tots
I dels que jo porto també
I també
doncs ja està
ho hem fet
ho hem fet
però avui
simplement volem destacar
aquells que més
ens han cridat l'atenció
aquells llibres
que ens han agradat més
Jo començo
amb el llibre
de Nives Paradella
El otro laberinto espanyol
Viajeros árabes a Espanya
entre el siglo XVII
i 1936
un llibre que és un llibre
carregat d'informació
carregat d'informació precisa
i una excel·lent anàlisi
de nombrosos llibre de llibre de viatges
que són escritos en llibre de l'À works
que és un llibre de juliol
per viatgers àrabs
que s'han passejat
per la península ibèrica
o per Espanya
i que en aquest cas
és una lectura
a mena
una lectura interessant
i on Guerra
s'evidencien
molts dels trets
i maneres habituals
de pensar sobre Espanya
i que
sobretot vist
des de gent de fora
És que això suposo que és una imatge d'aquí, del país, però com us veuen des dels països islàmics.
N'hi ha més Paradella, l'autre laberinto espanyol, viatges àrabs a Espanya entre el segle XVII i 1936,
publicat per Siglo XXI, una d'aquelles grans editorials que publiquen llibres força interessants durant tot l'any.
Jo, si em permets, Jordi, gràcies. En primer lloc, destacaria una obra que no és tan novetat editorial d'enguany,
però que en el seu moment me'n considera necessari comentar, ja que era una obra que tant a tu com a mi ens havia despertat força interès.
Ah sí?
Sí. Tu t'has llegit Berlín, no?
No.
Tu t'has llegit Està l'ingrado?
Vale, però ara m'has fet quedar molt malament.
No, no passa res.
T'has llegit Està l'ingrado del mateix autor?
Però fa poc la vaig comprar a Berlín amb edició de butxaca, m'agradava de viatge i vaig dir, mira, la compro.
En aquest cas és una obra de l'any 2002, té tres anyets, titulada Berlín, la caída 1945,
de l'escriptor anglès, historiador militar també, Anthony Bivor.
D'esta obra bàsica per entendre la caiguda de la capital alemanya en mans de l'exèrcit soviètic,
en destacarem l'extraordinària capacitat narrativa de l'autor,
que és capaç de lligar les decisions dels personatges més rellevants, les seues biografies,
amb les històries més quotidianes, fet que li proporciona una perspectiva molt amplia
a l'hora d'explicar aquesta última gran batalla europea de la Segona Guerra Mundial.
Recordem que Berlín, la caída, 1945, ha estat editat per Editorial Crítica.
Molt bé.
Un altre gran llibre publicat aquest any, del que us hem parlat també aquí,
i de més d'un d'aquests llibres.
Es tracta de la Biblioteca d'Història de Catalunya, publicat per Eumo Editorial i Pagès Editors.
Una col·lecció força interessant, i en aquest cas us parlem del darrer volum
d'un gran medievalista català, Josep Maria Salrac, Catalunya a la fi del primer mil·lenni.
Sobretot sobre els orígens de Catalunya i els canvis profuns que van tenir en aquest fi del primer mil·lenni,
entre els segles IX i X, vistos sobretot des de l'òptica del poder i de l'organització de la societat.
Recordem, Josep Maria Salrac, Catalunya a la fi del primer mil·lenni,
una bona lectura per aquest estiu, per exemple, Eumo Editorial i publicat també per Pagès Editors.
I bé, jo en segon lloc porto, també un bon compte en el seu dia,
una història de Catalunya apareguda, no fa massa mesos, dirigida per Albert Balcells,
catedràtic de la història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona,
amb la col·laboració d'Arturo Pérez, Florcel Sabater i Antoni Simón.
És una obra en la qual destacarem la magnífica capacitat de síntesi dels autors
per destilar tota l'essència de la història catalana en un sol volum.
No és de butxaca, però gairebé, no? És una enciclopèdia de 25 volums.
Sí, sí, i a més, a més, curiositat, és un bon regal per fer,
perquè jo m'he trobat amb amistats que el tenen a casa seva i els hi han regalat,
sobretot, això va aparèixer, si no m'equivoc, començant a Nadal.
Sí.
I de sobte dius, ostres, tu també tens això, aquest llibre.
Sí, és que és un llibre molt curiós que consulta.
És des de la prehistòria fins a fa un any,
fins a que el tripartit guanya les eleccions.
Una història molt ampla, molt resumida i molt interessant.
Recordem que aquesta història a Catalunya, dirigida per Albert Balcells,
ha estat editada per l'esfera dels llibres.
Els dos darrers llibres.
Tornem.
Mèmo Editorial, en aquest cas, per al bé comú,
la política popular a Barcelona, 1580-1640,
de Lluís Cortaguera, publicat per Mèmo Editorial
des d'una perspectiva que s'emmarca en el corrent de la història des de baix.
El llibre de Cortaguera s'ocupa de les diverses intervencions
dels gremis i grups artesans barcelonins
en la vida pública de la ciutat entre els anys 1580 i 1640.
Un gran treball de recerca, un gran treball de síntesi
i una lectura d'aquelles que un disfruta, sobretot.
I per finalitzar, doncs, Meri Nash,
és professora a la Universitat de Barcelona,
si no recordo malament, o l'Autònoma, ara no ho sé,
a la Universitat de Barcelona.
Diuen que és una gran historiadora, una gran professora,
a l'hora de xerrar et queda la boca abedat d'escoltar-la.
Mujeres en el Mundo, Història, Retos y Movimientos,
doncs, simplement, ja el títol ja ho diu tot,
doncs, la història del feminisme, la història de les dones,
al passat, l'actualitat i segurament al futur,
en aquest llibre d'Alianza.
És un assaig molt amé i també una bona lectura
per qui no la tingui i, si no, doncs, ja ho sabeu,
cap a la llibreria més propera.
Gerebé, punt i final del No en vingués amb històries,
amb les nostres efemèrides, el monogràfic dedicat a la unificació italiana,
la nostra història, bombardeixo sobre la ciutat de Tarragona,
els trons que escoltàveu, veu, des de casa vostra,
no era el bombardeig que ho robava el Manel i la Núria,
sinó era una tempesta d'aquestes primaverals o d'estiu,
gairebé les curiositats sobre els sous dels funcionaris,
notícies i avui molts llibres.
Avui ha sigut una passada, això, sí,
perquè hi havia dies que no arribàvem i avui...
i el que s'hauria estat una passada, com tu dius,
una passada, tio.
Passada? Quina gran frase, eh?
Avui ens passem 17 minuts, però teníem una raó,
és que hem començat també molt més tard,
degut a una aturada tècnica.
Possiblement a la tormenta que parlàvem.
Tarragona Ràdio, no em vingués amb històries,
i a mi comença a caure la llagrimeta, no ho sé.
Sí, la Núria està plorant i el fa rato.
Sí, li podríem obrir el micro,
o bueno, això s'ho pot fer ella sola,
el darrer programa, és que és una noia,
és una xica de su tiempo.
Bé, bé, jo us agrairia en nom de tota la part tècnica
de Tarragona Ràdio, perquè per aquí,
pels controls, jo em sembla que han passat
tots els quatre tècnics, no?,
i us hem fet controls dels programes,
us agrairia, jo sí,
doncs us agrairia en nom d'ells
i de tot Tarragona Ràdio,
aquests de mitja horeta d'història
que ens heu apropat cada dia,
que vaja, cada setmana.
Cada setmana.
Que ha estat un ple, hem après moltes coses.
Segur.
Estem per fer un trivial, ja, d'història.
Molt malament, eh?
Si estàvem adormint tots els programes.
Si només serveix per fer un trivial,
podem donar primícia?
Tornarem la temporada que ve,
hi ha intenció?
Bueno, estem negociant el contracte...
Ui, potser que no, eh?
Fins sentit de l'homor.
Sí, home, sí, i tant.
No, tornarem més carregats que mai,
i...
Sí, perquè la història dona per molt...
No s'ha acabat encara, no?
Tot i que volen eliminar les humanitats de...
Sí, això és una gran crítica.
Sempre quedem amb reivindicació, eh?
Exacte.
Home, no m'ho podíem anar sense dir...
En fi, us deixo que us acomiadar a l'audiència
i jo ja acabo.
No, crec que no hi ha dit res més.
Jo tampoc, que passés un bon estiu.
Sí.
I ens trobem a l'estembre-octubre,
quan comencéssim la nova temporada.
Sí, després de Santa Tegla, segurament.
Segurament.
Molt bé, aguïeu a passejar.
A reveure.
Adéu.
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No envinguis amb històries a Tarragona Ràdio.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.