...
Aquesta tarda, als Ja Tardes, parlem sobre literatura
i amb un escriptor d'aquells de Tarragona
i que sonen moltíssim.
De fet, fa la impressió que facin moltíssims anys
que s'hi dedica i no en fa tants.
Ens ho explica tot l'Àngel Octavi Brunet
i l'excusa de tenir-lo aquí als Ja Tardes
és que recentment ha guanyat el Premi Literari
Viladescó.
Àngel, Àngel Octavi, com et dic?
Bona tarda.
Com vulguis.
Àngel, doncs, més curtet.
Àngel, doncs, endavant.
Que comentaves, jo no et coneixia
i jo esperava trobar-me una persona més gran,
perquè ets d'aquells escriptors que, com que vas traient tants llibres,
sembla que faci tota la vida que t'hi dediquis.
Sí, deu semblar, no?
Però, de fet, la primera novel·la meva va sortir l'any 98,
que va ser el taut de Naftalina Sadei Cotó
i d'ençà ja porto deu llibres
i altres llibres amb altres autors de contes.
I un personatge central clau, jo crec que
ara ens en parlaràs, el detectiu McIntosh.
Sí, el Marc McIntosh és, sí, podríem dir,
la peça clau de la meva narrativa.
Són quatre novel·les d'ell
i una amb Joan Reig.
O sigui, podríem dir que dels meus deu llibres,
cinc, hi surt McIntosh.
Molt bé. De fet, sí, l'últim treball editat que tens és a la Gràcia Reig, no?
L'últim, sí, Gràcia Reig, amb Joan Reig.
Molt bé. Ara parlarem, si cas, explica'ns-ho,
què té McIntosh d'especial que té aquest personatge?
No ho sé, no ho sé, això ho han de dir els lectors,
que els agrada, si més no em diuen, no?
Jo m'ho passo molt bé amb ell, és un bon paio, no?
És el Jean-Paul Belmondo
de les meves històries,
perquè, de fet, una de les coses que té McIntosh
és que s'acarona els llavis amb el pols, eh?
I això ja ho feia...
Com el Chico de Martini?
A veure, abans que el Chico de Martini ja ho feia ell,
el 98 encara no havia sortit del Chico de Martini,
ho fa com Jean-Paul Belmondo, la pel·lícula La buta sufre,
i, a més, McIntosh diu que s'hi assembla,
Jean-Paul Belmondo, jovenet, i per això fa aquest gest.
És una mica seductor, doncs, el teu McIntosh, eh?
Possiblement, no ho sé, però sempre les dones
el porten molt mal de cap, eh?
I sempre l'enreda amb força, i s'ho hauria de dir
malparat de moltes històries per culpa...
Però sempre se'n surt, no?
Sempre se'n surt, d'una manera o altra.
Va parar, a vegades, com un cul de sac,
que dius, com se'n sortirà d'aquí McIntosh?
Però se'n surt, sempre se'n surt.
Li prepares casos ben difícils?
Per despistar l'actor, fins i tot?
L'actor se'n surt abans que ell?
No, no, jo intento que totes les meves històries,
i amb McIntosh també,
comencem a agafar l'actor,
a intentar agafar-lo a la primera pàgina,
i el desenllaç no se sap gaire bé fins a l'última,
fins a l'última pàgina.
I si pot ser l'última línia,
com va passar amb el teut de Naftalina Sadekuto.
O sigui que no és recomanable, en aquest cas,
començar el llibre pel final, eh?
No, tot i que jo els començo pel final, això sí,
començo a pensar els finals,
i vaig xergint la història,
i col·locant les seqüències, però no, no.
De fet, amb l'Àngel ara microtancat,
fa momentet parlàvem del seu procés creatiu,
de com escriu els llibres,
i ets molt, molt metòdic, tu no ets d'aquells de...
A veure, canviar la inspiració.
No, no.
No, l'inspiració t'ha de venir quan estàs treballant,
evidentment que existeix,
però t'ha de trobar amb el pic i la pala, la inspiració, no?
O si no, no existeix, vaja, segons jo, no?
Tinc un mètode que és el mètode
de fer un guió cinematogràfic.
Fai tots els processos,
des de la sinopsi, la idea, la sinopsi,
o l'anècdota, fins i tot,
moltes històries meves han partit d'una simple anècdota, no?
La sinopsi, el tractament,
i l'últim, que és l'escaleta.
L'escaleta de guió és on la tinc jo,
distribueixo la informació des de la primera seqüència
fins a l'última.
Aquest és un procés cinematogràfic.
I el pas, el darrer pas,
que és escriure el guió,
me'l salto i passo a fer la novel·la.
Potser per això les teves novel·les,
comentaves, també són molt amenes de llegi,
molt fluïdes,
en el sentit que és gairebé com mirar una pel·lícula.
Sí, són visuals, podríem dir...
M'asserveixo molt del diàleg.
Els diàlegs mouen, són molt ràpids
i són aments, no?
L'Àngel Octavi Brunet és un d'aquells escriptors
que, en fi, t'hem catalogat ja com a tarragoni,
sempre de referència, evidentment.
Són tarragonins, els teus llibres també hi ha referències a Tarragona?
Sí, hi ha moltes, moltíssimes.
De fet, hi ha un que el títol ja ho diu,
Terra, Tarragona i l'univers, aquest és claríssim.
Després, el Contramendàquium,
el misteri dels còdecs màgics,
amb el qual el va guanyar el Pini Soler,
és una tarragona molt remota,
una tàrraco, podríem dir.
I després, a poc a poc, parlant de McIntosh,
McIntosh és un personatge que, podríem dir,
atemporal i ageogràfic, no?
De fet, no se sap ben bé en quina època
es mou McIntosh
i geogràficament on, no?
Però ara, poquet a poquet, McIntosh va deixant pistes
del seu origen
i per quins carrers es mou, no?
I cada vegada estàs veient que McIntosh
és la seva ombra d'ombola
pels carrers de Tarragona.
De fet, Tarragona té prou aparatges
o prou raconets que et puguin inspirar
per fer novel·la negra, que seria el cas.
Sí, sí, evidentment, molta, molta.
Sí, la para alta...
La para alta és una clau per mi,
perquè jo he viscut 30 anys
a la para alta de Tarragona, no?
I és molt màgica,
té moltes coses, té molt d'encís a Tarragona.
On viuríem, McIntosh?
Aquí a Tarragona, on te l'imagines vivint?
De fet, el Gràtia Reig ja ho diu.
Si més no, no diu on viu,
però diu on té el seu despatx.
És el detectiu del carrer de les Escrivenies Velles,
el número 2, segon, primera.
O sigui, està clavat.
Fins i tot ens diu quants graons hi ha
des del carrer Escrivenies Velles
fins al seu despatx.
O sigui, ho deixa tot molt claret, ara.
Deixem la novel·la negra,
que és potser la nineta dels ulls
de l'Àngel Octaví Brunet, no?
És la que, de moment, està donant més satisfaccions
i, a més, un públic amplíssim de lectors.
Perquè comentaves que tens lectors de totes les edats.
Sí, sí, de totes les edats.
I el que trobo molt curiós és la gent jove, no?
Si més no...
I tinc un lector que és Andacio,
que és un ullet que ara té 13 anys,
però em va començar a llegir llibres meus
a partir del Terra Tarragona i l'Univers.
I a partir d'aquí som molt llegit tot, aquest noi.
Vaja, si més no, tenir públic així t'anima
a continuar a escriure.
Si més no, jo escric per tots els públics, podríem dir, no?
Però, si més no, el jove es veu que li enganxa, això, no?
Aquesta literatura una mica visual, podríem dir.
Amb un llibre, però, de temàtica totalment diferent,
és amb el que l'Àngel Octaví Brunet ha guanyat
el Premi Literari Vila d'Escó,
que arriba enguany, em sembla, la seva 17a edició.
Sí, 17a, sí.
Déu-n'hi-do, també, ja.
I un dels premis, vaja,
el segon premi millor dotat
de les comarques tarragonines.
Sí.
Xoca una mica, a mi em va xocar una miqueta,
el fet de dir, ostres, Àngel Octaví Brunet,
que ja publica,
et continues presentant a premis literaris.
Sembla un camp, no?,
dedicat als escriptors, a novells, diguéssim,
que busquen en els premis la possibilitat d'editar.
Sembla que algú que ja ha dit habitualment
ja no ho necessiti.
Sí, però no necessiti el que...
Editar habitualment, què vol dir?
Què vol dir? Una remuneració econòmica
suficientment alta? No.
Editar no...
Pensa que l'autor s'emprèn
entre el 8 i el 10% de venda
de cada llibre, no?
Vull dir, això no és...
És un al·licient, tampoc, econòmic, no?
Gens ni mica.
En canvi, un premi, sí, un premi te dona...
En aquest cas són 3.600 euros, no?
I la publicació de l'obra, no?
El meu cadàver i jo?
El meu cadàver i jo.
Aquest és el títol, sí.
Ciència-ficció, comentaves.
Ciència-ficció pura i dura.
Sí, sí, m'he documentat força.
Explica'ns una miqueta de què va.
A veure, són dues històries paral·leles
que s'ajunten en l'espai i el temps.
La història neix a les muntanyes de Prades
a l'època actual
quan un caçadó mata un altre per accident.
A partir d'aquí, aquest personatge
comença a trobar-se amb altres personatges
sorprenents a la història.
De fet, a la part de les muntanyes de Prades
on passa l'acció és la zona dels mullats,
que és una zona on sempre han hagut
desaparicions misterioses
i coses més no curioses que han hagut, no?
I a partir d'aquí,
hi ha l'altra història paral·lela
que és un individu d'un futur llunyà
que és abordat per uns pirates galàctics,
la seva nau, no?
I li roben l'essència de la seva dona.
L'essència de la seva dona és un líquid
amb el qual...
És que ara millor donaré moltes pistes, no?
Però bé, bé.
Amb els viatges intergalàctics
dels vaixells solars que jo utilitzo,
els bots salvavides
assequen la matèria
per perpetuar-la amb el temps.
És a dir,
és com si fessin mòmies, no?
Una cosa és el cos i l'altra és l'essència, el líquid.
Com un elixir.
Un elixir, sí, que hi ha l'essència, l'aqua, que diuen ells, no?
I després l'individu que va amb un bot salvavides
es torna a regenerar barrejant la matèria i el líquid, no?
Doncs a aquest pobre personatge
li han robat que ell creu que per casualitat
l'essència de la seva dona
i té la dona que és una mòmia, no?
Pobre home.
I ha d'intentar recuperar l'essència
per tornar a tenir la seva dona,
tot i que és un bon bitxo, no?
Però l'home farà mil i una coses
per intentar recuperar aquesta essència.
Tot i això, he de dir que és ciència ficció dura i pura,
perquè m'he documentat força en viatges quàntics
i coses d'aquestes,
però el sentit de l'humor,
com en totes les meves novel·les, hi són, eh?
Sí, perquè l'Àngel és el que diu,
diu, jo és que m'ho passo bé escrivint.
Sí, xalo, xalo, he de xalar.
Si no, xalo jo, malament.
Però també ets d'aquells que van a anar escrivint
a ordinador, suposo que ho fas, no?
Sí, evidentment.
Oh, evidentment, evidentment.
Hi ha molta gent que encara va amb el bolígraf.
Jo és que ja no he fet.
Jo ja de la primera he passat.
Ja has començat aquí.
Jo directament amb el McIntosh, amb l'Apple, endavant.
Llavors, sí, treballes amb un McIntosh?
Sí, per això es diu McIntosh, el meu detectiu.
Molt bé, molt bé.
Passa que llavors ja no tens aquella satisfacció de dir,
ai, m'ha quedat malament, arrugo el paper,
saps, allò tan romàntic dels escriptors.
A veure, quan parlo d'escriure,
és allò que dic jo, picar pedra,
començar a penjar les tecles de l'ordinador
i anar a escriure les seqüències.
Però jo, un dels processos de treball més durs
o que ocupo més temps
és amb el pensar la història,
fer els primers esbossos, podríem dir.
Fins i tot faig dibuixos.
És que ho fas a mà, eh?
Sí, això ho faig a mà, evidentment.
A mà faig moltes coses.
Faig uns diagrames, reparteixo la informació,
això ho faig a mà.
Després faig una escaleta, com allò ocupa...
La desplego tota, com allò són cinc o quatre,
dinar quatre, lligats,
i me'ls penjo al costat de l'ordinador
i tinc d'un cop d'ull, domino tota la novel·la.
O sigui, això es fa a mà, evidentment.
Déu-n'hi-do.
Hi ha pànic?
Suposo que no.
Seguint aquest procés no deus tenir pànic a la pantalla blanca.
Allò que diuen, va, pantalla blanca i començar.
No, això no.
En tot cas, no.
A la pantalla blanca, no.
A l'emiginació en blanc,
quan estic intentant trenar una història, sí,
però no, no.
Quan començo a escriure ja ho tinc tot.
Portes, doncs, des del 98,
tens ja deu llibres publicats.
Sí.
Vaja, que ets molt prolífic.
Sí, vaig fent.
No has tingut cap temporada de baixón,
de dir, ostres, és que no tinc ganes.
De moment no.
He arribat a fer tres novel·les editades en un any.
El son de la medusa,
El faroner Déu i l'intrus
i Vila d'en Bruix.
Els van sortir amb un mateix any, sí, sí.
Sempre t'has de documentar molt per les novel·les que fas?
Hi ha una feina de documentació?
Sí, les novel·les històriques, evidentment, sí.
Novel·les històriques en tinc dos,
El son de la medusa i El contra mendàquium.
I després, els de ciència-ficció, com aquest cas,
sí, també, m'adocumento.
Ara m'he estat llegint,
no diré llibres per no quedar molt pedant,
però si no, treballets i coses sobre la física quàntica,
sobre els viatges amb els temps.
Fa l'impressió que s'ha de saber una miqueta de tot,
per fer escriptor.
Sí, s'ha de saber tot una miqueta, sí,
perquè parlen, o si no,
els personatges que parlen per boca teva,
vull dir que són ells,
serien, semblarien sempre els mateixos, no?
Has de tenir diversos personatges i cadascú sap de la seva
i tu li vas donant la informació als personatges.
Què té l'inspector, inspector, detectiu?
Inspector és l'Smirnov.
El detectiu és Marc McIntosh.
Què té el Marc McIntosh de l'Àngel Octavio Brunet?
Doncs no ho sé.
Alguna cosa ha de tenir, no?
No ho sé bé, no t'ho sabria dir.
No ho sé, la meva dona, per exemple,
diu que el McIntosh és molt dolent.
Diu que aquest paio jo no m'enfiaria.
Espero que no s'assembli a tot.
M'entéig, per això te dic,
no ho sé, si la meva dona diu això del detectiu,
no ho sé.
I en aquesta última novel·la,
El meu cadàver i jo,
t'inclous tu en algun dels personatges o d'alguna manera?
No ho sé.
O conscientment no?
Possiblement del personatge del caçador,
que és una mica carallot quan s'equivoca, no?
Potser si fa el tret on no l'havia d'haver fet.
Però no ho sé bé, no t'ho sabria dir.
Que xalen ells, si xalo jo, doncs sí, bé.
Perquè per vegades amb McIntosh mateix li dic jo,
amb ell, li dic,
McIntosh, ara te faré fer això.
I diu, no, a mi no m'ho faràs fer això, no?
I no, no, arribem amb un acord
pel qual ell farà això, no?
I després riem tots dos, sí, sí.
Jo tinc curiositat,
i això ho sabrem quan es publiqui,
perquè es publicarà,
de saber com s'arriben a trobar
aquest caçador a les muntanyes de Prades
amb aquest pobre home del futur
que va navegant amb una nau interestel·lar,
perquè es troben, no?
Confloeixen les seves històries.
Sí, es troben i s'ajuden mútuament.
Un per intentar recuperar l'essència o l'aqua de la seva dona
i l'altre per saber quin coi és aquest cadàver
que ell ha matat,
vull dir, no sap qui és, encara.
El meu cadàver i jo,
la veurem publicada quan?
Suposo que el febrer de l'any que ve
sortirà, no?, de cara a Sant Jordi.
Tu, mentrestant, no deuràs parar.
Estàs treballant amb algun projecte ara mateix.
Sí, estic fent un parell de cosetes.
Pot avançar alguna cosa?
Un és McIntosh.
Un és McIntosh,
que té uns casos estranys de fantasmes
per la part alta de Tarragona, evidentment.
Aquí ja ens entrena.
Aquí entren fantasmes, McIntosh, sí.
I l'altre?
O encara està molt embastat per dir alguna cosa?
L'altre se'n suma a teatre.
No seria narrativa,
és una cosa que podríem dir...
Primera experiència en teatre.
Podria ser, podria ser.
Si més no ho vull...
No estic tantejant,
no estic tastant,
faig un tast de veure.
Home, de fet, no teatre,
però l'Àngel Octaví Brunet té,
com ja ho ha pogut esbrenar
per tots els comentaris que ens ha fet,
té un passat cinematogràfic.
Vas començar fent guions.
Sí, fer cinematografia.
A Madrid vaig estar uns quants anys
fent curtmetratges,
en 16 i en 35 mil·límetres,
i intentant tirar davant guions,
que al final aquests guions s'han traduït en novel·les.
En men, algun projecte ambiciós
d'aquells que diguis
ostres, quan tingui temps ho faré,
quan tingui recursos ho faré?
Home, alguna pel·lícula sí.
Alguna pel·lícula farem,
això sí, suposo que sí.
Quines pel·lícules tens de referent, tu,
al llarg de la teva vida?
Ui, moltes, moltes, moltes.
El cine sí que no te podria...
Igual que...
No ho sé, no te podria dir.
Un en sí...
No, però...
Gènere negre...
Gènere negre sí,
l'humor també.
Gènere negre modern o antic clàssic?
Home, el clàssic,
el Falcó Maltea, si vols,
ja direm una, no?
La gran dormida de Hammett,
no ho sé, vull dir...
Cine negre clàssic, sí.
I l'humor, sobretot,
m'agrada molt riure.
Podríem dir...
Quin tipus d'humor,
dóna'ns un referent.
A veure, per barrejar això,
diríem Tarantino ja, si vols, no?
Apple Fiction, no?
Barrejar una miqueta l'humor
o la ironia i la trama negra.
Has vist ja la tercera part d'Star Wars?
No.
Tota pregunta, estem a l'actualitat,
la veuràs o no tens cap curiositat?
A veure, ara amb els nens,
el que passa,
sóc pare de família nombrosa,
Carme, Poli i Àngel,
són els meus fills,
el que veiem les estrenes en DVD a casa,
no tenim temps d'anar al cinema,
o sigui, m'hauré d'esperar una miqueta.
Bé, tampoc tens gaire pressa, no?
No.
Es veu, no?
Ets un fanàtic.
No.
Molt bé.
Fins a quin punt la Carme,
el Poli i l'Àngel
t'inspiren d'alguna manera?
Has escrit contes, també, em sembla, no?
Sí, sí.
I el Terratarragona i l'Univers,
que són contes.
De fet, aquest el vaig escriure,
i me'n recordo amb l'Àngel,
quan era petita,
a vegades s'ha assegut a la falda, no?
I anem picant-me el teclat.
M'ajuden bastant,
Déu-n'hi-do.
Ara, últimament, sí, eh?
Fins i tot dient noms de personatges,
que a vegades molta gent m'hi diu
són curiosos els noms dels teus personatges,
i ara encara ho som més,
perquè, sobretot la Carme,
ara m'enric perquè ara m'havia dit un nom
quan venia...
Que està començant a parlar?
No, no, la Carme no.
La Carme ja té deu anys, no?
Però és que m'hava dient noms de personatges,
i ara tinc un planeta
en el qual,
que és una de les altres històries que estic fent,
un planeta a presó,
que es diu Espaitum, no?
Ella m'ho va dient, no?
I hi ha el típic Luciclor,
que també és un nom d'ella, no?
M'hi diuen noms i m'hi diuen coses.
I el Pol, que és el mitjà,
ara està fent dibuixant còmics,
amb els seus vuit anys
va fent alguns esbursos i va intentant,
i estàs erigint històries, no?
Papa, perquè passaria això, allò, l'altre,
m'ho va explicant,
i això, a vegades aquestes anècdotes,
les vaig aprofitant.
Si robes les idees, saps?
Els hi robo?
Els hi robo, sí, descaradament.
Sí, necessito...
Necessites material fresc.
Me n'acocitaré d'ells, sí, sí.
Àngel Octavri Brunet,
moltes felicitats per aquest premi literari.
Vila d'Escó,
recordeu El meu cadàver i jo,
una novel·la de ciència-ficció,
que es publicarà, com deies,
a començaments de l'any vinent.
Sí, suposo que sí,
encara amb l'editor no hem parlat, però sí.
I, a més, doncs,
amb la previsió aquesta
que ja el Marc McIntosh està en actiu,
està treballant en un nou cas,
tu estàs planificant ja una obra de teatre.
Planificant, sí, pensant, pensant.
I McIntosh ho està pensant,
vull dir, encara no està escrit,
fins que ell i jo no ens posem d'acord
i tinguem ja tot pensant,
no, no s'escriurà.
Per quan canviem un Apple per un McIntosh,
per un PC?
Per quan?
Sí.
Jo crec que mai.
Jo crec que mai.
El Marc és el Marc
i el detectiu de la Poma continua sent.
No, no, no.
De moment no, de moment no.
Millor hi haurà un Pentium
que serà un dolent
d'alguna aventura del McIntosh,
potser, no ho sé,
possiblement sí,
però de moment res.
Àngel, i en què t'has gastat els euros
d'aquest sucós premi literari Viladescom?
Ja dius bé, gastat,
perquè ja estan gastats,
ja no en tinc.
Sempre se diu allò tapant forats,
i tapat bons forats,
bons forats de cuc,
podríem dir,
parlant de la novel·la.
Mira, has fet inversió literària.
M'agradaria fer-ne,
m'agradaria fer-ne
amb un nou producte McIntosh,
que és el nou IMAG,
però això depèn de la mestressa,
és la dona la que...
La que administra.
La que administra, sí,
prou feina té, Déu-n'hi-do.
Jo crec que és que tu has muntat malament,
que Apple t'hauria de patrocinar,
amb la propaganda que els hi fas.
Sí, si puc aprofitar per donar una idea d'aquestes,
ja estaria bé, sí, sí.
Però no ho sé,
possiblement ja t'ho dic a l'IMAG,
aquest nou ordinador,
però no ho sé,
no sé si em deixaran.
Deixa'm dir-te una altra cosa,
que...
No tant.
Sí, t'ho podria comentar,
que, vaja,
també m'ha fet molta il·lusió
que ha sortit aquests últims dies,
que he estat finalista
dels Premis Brigada XXI.
Brigada XXI és una associació
de promoció de la novel·la negra
al nostre país,
i a Europa també,
i he estat finalista
com a la categoria
de la millor novel·la editada en català,
novel·la negra editada en català el 2004,
amb La butxaca d'un mort,
que és la quarta aventura de McIntosh.
Ja t'hi caven tots aquests Premis a casa.
No, aquest ha sigut finalista.
Finalista.
Finalista, sí, sí, alli estan.
Alli estan, són bonics.
Fa il·lusió encara.
Sí, fa il·lusió,
sempre que te donen un premi
per molt que hagis guanyat
gairebé tots els que ronden
perquè per la província
t'ha de fer il·lusió,
t'agrada, no?
I quan el jurat,
en el cas d'Escó,
quan el jurat t'explica
ostres, que un fart de riure m'has fet,
m'he xalat un moment,
vinga a riure,
això m'agrada moltíssim, m'agrada.
Doncs que continuïs,
que no paris, Àngel,
ja sabem que no pararàs.
Sí, se m'ha enganxat a l'Axel Ardó,
no el puc desencallar
i vaig tirant, mira, a tirar ballo.
Doncs moltíssimes gràcies,
Àngel Octaví Brunet
i felicitats una altra vegada.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.