Un dia més amb Andrés i Andrés continuem repassant aquesta vida gairebé de pel·lícula
i increïble, segons com tu miris, de Deep Piaf. Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
No pot ser que li passin tantes desgràcies.
I les que li han de passar, pobreta.
Sí.
I les que li han de passar.
De moment, vinga, ens alegrem una miqueta i què toca avui a l'antiga audiència?
Mira, a l'antiga audiència, seguint amb el tema dels dijous, que hem titulat el cicle Ciutats de Turisme
i que col·labora el Sindicat d'Iniciativa i Turisme de Tarragona, passem una pel·lícula que es diu
L'última vez que vi París, dirigida per Richard Brooks i que va ser interpretada per Elizabeth Taylor,
Van Johnson, Dona Reet, Walter Pidgeon, i és un tema amb colors de l'any 1954, una preciosa pel·lícula dramàtica sentimental.
Val la pena veure-la perquè les actuacions d'aquests personatges és immemorable, junt amb un argument fabulós.
Això és el que tenim per aquesta tarda, amb entrada gratuïta a les 6, al Cine Club de l'antiga audiència de la plaça Pallol, número 3.
I seguirem parlant de l'Eddie Piaf, però sempre parlem, parlem, parlem, i aquesta dona també mereix una miqueta més de destacada amb les seves cançons.
Jo voldria avui començar precisament amb una de les seves cançons, una de tantes que té, i que es diu Leyenda.
O sigui, Leyenda. I aquesta cançó, diuen que està basada en un castell que està a l'Andes, una regió de França,
i segons diuen, allà hi ha un fantasma que surt a la mitjanit i que aquest fantasma ajudava amb els amants
que havien sigut separats per als problemes de les famílies. Això és el que diu la llegenda.
Ara escoltem l'Eddie Piaf amb aquesta cançó.
Sur una musica de Gilbert Becaud, Leyenda.
Il existe dans les lands le château des quatre vents.
Il a fort belle légende pour les petits et les grands.
Il paraît qu'en minuit son on entend dans les gloirs des bruits de pas qui réson et des sanglots dans le noir.
J'ai voulu savoir la cause de tous ces morts sans repos.
On m'a raconté des choses qui m'ont fait froid dans le dos.
Dès que minuit a sonné, le bois se met à craquer.
Le vent s'englote au dehors, les chiens hurlent à la mort.
Alors parmi tous ces bruits, une plainte monte, monte,
une plainte qui raconte l'histoire d'amour qui suit.
Il y a bien longtemps que s'aimaient deux amants
Ne vivant que pour lui, respirant que pour elle
La danse m'aimélie
Oh Dieu, qu'elle était belle
Mais on ne voulu pas de moi
Je n'étais pas le fils d'un roi
On fit tout pour m'éloigner d'elle
Jamais n'ai pu revoir ma belle
À la fin d'un beau jour
Elle est morte d'amour
Dieu n'a jamais permis
De supprimer sa vie
Elle est morte pour moi
Moi je suis morte pour elle
Il ne me le fallait pas
Il ne me le fallait pas
C'est en vain que j'appelle
Chaque nuit je l'entends pleurer seule
Dans son éternité
Christine, Christine, je t'aime
Christine, Christine, je t'aime
Mais elle ne m'entend pas
Et je ne la vois pas
Christine, Christine, Christine
Puis l'irréel disparaît
Aussitôt que l'aube apparaît
Est-ce un rêve
Ou la réalité
La malégende est terminée ?
Aplaudiments per la veu d'aquesta dona
Que en fi, tot just ara amb la història que ens explicava l'Andrés
Començàvem a veure que se li obrien portes
Sí, aquesta peça va ser també interpretada en directe
En viu a l'any 1955 allà a l'Olimpia de París
I estava acompanyat amb l'orquestra i corus
Que conduïa Robert Chauvigny
Chauvigny
Haig de saber que parla un riquet al francès
Perquè escolta, si no, quedo malament
Bé, seguirem parlant d'aquesta dona
Que el poeta Léon Paul Farger
Que escrivia amb el número de març de 1938
En una de les revistes literàries sobre aquesta dona
A la que en uns mesos ja se la saludava com un gènit en tot París
I ell escrivia
Que ha dit canta perquè porta la cançó per dins
Perquè la tragèdia autèntica està en el seu interior
Des de luego la tragèdia autèntica la sabia aquesta dona el que era
Això ho dic jo, no?
Això seguim dient el que deia aquest home
I afegia perquè la seva garganta està plena de tot això
Mentre nosaltres estem lluitant per descriure el triomf de l'amor
El cruel del destí
L'angoixa sense alè, per exemple, d'un tren
L'alegria de la llum o el sino del cord
Tot això és poèticament
Ella puja fins a les notes més altes i vibrants
Clares i pures
Com les pinzellades divines d'un goia, d'un de la croce o d'un forenc
Això és el que poèticament escrivia aquest home
Que esclar, ja era poeta
Edipia va fascinar tant amb aquest poeta
I a Jean Cocteau
Que quan es van conèixer
Ell li va dir
Vostè és la poetisa dels carrers
Vostè i jo vam néixer per comprendre'ns mútuament
Vostè m'ha donat a mi tota la inspiració
Que vostè està desprenent constantment del seu cos
I va escriure per ella l'obra teatral
L'amante indiferente
Edip també escrivia
I descrivia a Marcel Blistent
La seva relació amb el públic d'aquesta manera
Quan surto a l'escenari
Jo no veig ni a cent ni a mil o deu mil espectadors
Només veig amb un
Aquest és el meu públic, el meu amant
Quan canto me l'entrego
Estic amb els seus braços
O sigui que tot el seu públic era una sola cosa
Era el seu amant
Per ella el seu amant era això
Era el seu públic
Després ella es desvivia pel seu públic
Quan sabia que hi havia una petita indiferència d'algú
Que li arribava amb els seus oïdes
O algú li deia
A mi m'ha semblat això
Ella estudiava allò per corregir-ho
O sigui que era una crítica constructiva d'ella mateixa
Però al 100%
I si et sembla
Podríem tornar a sentir un altre tema
També
Totes en directe
Des de l'Olimpia de París
I aquest va ser una altra interpretació
Que va fer l'any 1955
I que es diu
És una cançó
Com diríem
Més alegre
Que ella parla de la primavera
I fa un canvi una miqueta radical
Del seu melodrama
De sempre
Però tot i així
Se li nota amb la seva veu
Aquella tristor
I aquella cosa
Dels dolors passats
I es diu
En fin
Les printons
Doncs amb aquest apunt
Una mica més positivista
De dir
Piaf
Tanquem la secció d'avui
Andrés
Fins demà
Si Déu vol
De René Rouseau
Et Marguerite Monod
Enfin le printemps
Vise mon Jules
Cette grappule
Qui nous tend sur les bras
Depuis le temps qu'on l'attend
Comme une bombe
Le voilà
Le voilà
Le printemps
Tout fleuri de lilas
Qui réfléchit
En dansant
En dansant
La jarabe
Le voilà
Ce voyou
Au son
De l'accordéon
Qui court
Le guillaud
En poussant
La chanson
En tant
Comme sa chahute
Dans tous les palpitants
L'hiver
Se tire
Des flûtes
Enfin le printemps
Ne fais pas la tête
Tu serais bien bête
De te faire du mouron
Quand sur toute la terre
Flotte un petit air
De révolution
J'ai choisi pour toi
Ma robe de soie
Mes colifichets
Pour dormir sur l'herbe
En écoutant
Tinter les muguets
Vise mon Gilles
Cette grappule
Qui nous tombe
Sur les bras
Depuis le temps
Qu'on l'attend
Comme une bombe
Le voilà
Le voilà
Le printemps
Tout fleuri de lilas
Qui rappelique
En dansant
En dansant
La java
Y'a la foule
Dans les rues
Qui suit les orphéons
Des épaules tenues
Et tout le monde
Au balcon
C'est la fête
Au poète
Et je t'aime
Éperdument
Et ça tourne
Dans ma tête
Enfin le printemps
J'ai le vertige
Dans tes îles
Je vois le tige
Dans du bleu
Je vois doublé
C'est mieux
Vise mon coeur
Tout là-haut
Qui fait du cerf volant
Rattrape-le
Si tu veux
Mon amour
Mon amour
Il fout le camp
Enfin le présent