Mare Pérez, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
Ara em diràs allò com dius cada setmana,
d'ai, les revistes que no porten notícies,
que les hem hagut d'inventar-nos-les, d'allargar-les...
Sí, a veure, sempre fem igual.
Hivern i estiu, eh, sempre.
Sempre, jo sempre.
Clar, a mi m'agradaria que hi hagués Malamaró i Merder totes les setmanes,
perquè, clar, seria una cosa més...
No li hauries de posar tanta sal,
només hauríem de llegir com si fos el Telenotícies migdia.
Pim-pam.
Avui, anem a obrir, que pim-pam, pom-pom, però no.
Clar, li hem de florir la cosa, hem de posar floritura,
perquè si no seria avorrit.
Hem de llegir entre línies, eh?
Sí, sí.
Té conto això de les notícies.
I partir els punts per la meitat a veure què hi ha dintre.
Perquè si no...
Però, bueno, aquesta setmana, Déu-n'hi-do.
Entre d'altres, parlarem de...
Jo què sé, de Fida de Saba de Noche.
Inventa-t'ho, inventa-t'ho.
No, home, no.
Parlarem de Fida de Saba de Noche, del Mel Gibson, de l'Esting, del Tom Cruise,
molts guapos, ho veus, no?
Jo ho veig.
De la Tina Russell Onassis.
Tenim notícia que ens donarà molt, molt, molt de si.
Aquesta és la filla...
Exacte, de l'Onassis.
Sí, sí, sí.
I també parlarem, com no, d'Obrique, Ambiciones i de moltes coses
que hi tenien, i repeteixo, hi tenien a dintre.
Comencem.
Comencem amb música, perquè és divendres.
És divendres i hi ha molta gent que comença a preparar motors,
perquè el dissabte els agafa com una mena de febrada,
una mena de febrada discuta que era,
i, doncs, és una notícia que jo crec que dona molt de si.
Escoltem una mica de música, ballem un rato,
i després en parlem.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Que ara està super de moda tornar amb aquest tipus de música,
i tots els videoclips, i, bueno, estupendos els videoclips de l'època, eh?
Aquella roba, i sí, sí, sí.
Aquell traje blanc, tot atxurat, que diuen...
Tot allà embotit, tancat el buit.
Bé, la qüestió és que, justament per això,
suposo que és un bon moment, perquè aquesta música torna,
una altra vegada, tothom torna a ballar aquest tipus de música,
i ja no només John Travolta,
però tothom tenim a la ment aquella escena
de John Travolta ballant en aquella pista,
d'aquella discoteca, amb llumetes de color...
Ui, ja n'hi vaig anar al braç, no?
Exacte, que tothom un moment...
Tot espaterrat.
Exacte, marcant allò que li ha pret el pantalón,
que tothom en un moment o altre,
amb menys o més copes al damunt, ho hem repetit, allò.
Sí, ho hem provat a tot arreu, restaurants...
Exacte, exacte.
Bé, doncs aquell local que es deia Club Odissei 2001...
On es va fer la pel·li.
Exacte.
Ha sortit, ha tancat, l'amo d'aquella discoteca del club ha hagut de tancar local.
Cansat de friquis.
Cansat de gent amb potes de campana i tupers.
I que plego.
Ja està bé.
Doncs bé, surt a subhasta la pista d'aquella discoteca.
La pista sencera.
La pista sencera.
Que tenia llumetes de terra, recordem?
300 llumetes de colors.
Exacte.
I la bola, jo em quedaria a la bola.
Jo en tinc de bola, jo en portaria una.
D'aquesta?
No, d'allà no, d'allà no, d'allí no, eh?
M'agrada, eh?
Tu te'l va ser xino aquest, que ara en tenen a tot arreu.
L'any matzo discoteca era aquesta d'aquella època, m'agrada molt.
Bé, doncs la qüestió és que surt de la venda la pista, no sé si treuen rajola per rajola, vidret per vidret.
La pista i les 300 bombetes que hi ha a sota en totes aquelles llumenàries, suposo que les hauran canviat des d'aleshores.
Imagina't.
Però bé, esperen treure en subhasta uns 60.000 euros.
Clar.
Espera que faig comptes.
Bé, eh?
Unes 10 milions de pessetes, no? Si fa o no fa.
No està mal.
Per la rajola, la pista de les llumetes.
Bueno, està bé.
La qüestió és que, no sé fins a quin punt, però rumoreja que possiblement jo en trevolta en persona pujaria per tenir aquella pista.
No sé on la fotria, no sé.
Ell pujaria?
Pujaria.
Pujaria?
Com es diu?
Hola, sóc jo en trevolta i vinc a pujar.
Ah, no, a mi em sembla. No ho sé, no ho sé, no ho sé.
Sí, és que queda bé, eh?
Pensava que reies perquè ho deia malament, que segurament, però bueno.
Jo és que no ho sé. No, no, però em fa gràcia. No sé com seriu, però queda bé, eh?
Jo en trevolta i amb unes golpes de cadera vinc a pujar per el suelo.
Perquè, clar, ell vulguis que no, allí va gastar molta sola de sabata.
Clar, és clar.
Li pertany un tros, un pam. D'aquella pista li pertany un pam.
No sé si després la faràs avui de pista d'aterratge o de pista de discoteca per allò,
per los momentos fashion de sábado noche con sus amigos.
Però bueno.
Mira l'Era.
Jo vaig fent, eh?
Jo vaig fent.
Ella em va posar musiqueta discotequera.
Anava a canviar de música, anava a canviar de notícia, però si vols, sentim una mica el tema.
Ah, com veigis. Escolta, però és curiós això. O sigui, sorpreu de sortida, 60.000 euros, però clar.
No, espera arribar als 60.000 euros.
Espera. No vol dir que sigui el preu de sortida, sinó que una vegada parlant amb l'amo de la pista,
ha decidit que espera treure allò.
Clar, has de tenir lloc per posar-ho, això, a casa.
O la paret, ho poses a la paret com si fos, i dius, mira, així no me l'atrepitja ningú més.
De totes maneres, l'amo d'aquest local, previsió de molt més futur, tampoc no tenia,
perquè si li vas posar Odissea 2001...
Clar, que ja era l'homàs de l'homàs, no?, en aquella època, ostres, 2001.
Quatre anys més, no es pot queixar. Quatre anys més són molts anys, també, anant donant així la pista.
A veure, és que segurament no el devies reformar mai a la vida, aquest local, perquè el reformes i per gràcia.
És que perdria pasta, perds pasta. Com a molt fer una mà de pintura i anant canviant bombetes, poca cosa més.
Sí, sí, perquè a més estava tot amb miralls, no?, hi havia miralls.
Sí, exacte, exacte.
És que hi ha hagut moltes imitacions d'aquest local, no?, no recordes allò, garitus cutres de per aquí?
Sí, perquè marquen història, com igualment grans discoteques imitaven l'estudio 54, oi?, aquelles coses...
Perquè, clar, si una cosa ven, no inventis, repeteix.
Quines veuetes, eh? És que és curiós.
Però això que t'aveus, saps per què sortia? Perquè com que portava aquells patalons tan apretats...
Clar, ah, ah, ah, què vols, clar.
Què vols, que després els veixis quan van en pijama, allò, uns pofos, una escuriditat, una cosa.
Doncs digue'm, Marta, tenim més notícies.
Sí, parlem de l'Esting.
Parlarem de l'Esting, que, veus, també fa una línia més discotequera,
tot i que no sé si ell ballava remenant bragueta i cadera a aquest tipus de pistes.
No se'l veu tant, no?
Però, bueno, això sona molt bé de fons, eh? No l'havia sentit.
És de l'últim CD, que va treure la versió, doncs, més guitarrera, més acústica,
i després va treure aquesta remescla per pista de ball.
Per ràdio i tal, està molt bé, no? Trobo que sí.
Està molt bé l'últim CD, sí, sí, és una miqueta diferent, està bé.
Perfecte. Li deu agradar a ell i a totes les seves fans,
i sobretot a una en concret que es diu, i tinc nom i cognom,
Laura Esgarella.
Té 39 anys i té un judici pendent perquè el senyor Esting l'ha denunciat.
L'ha denunciat perquè està fins a la bragueta
que aquesta xiqueta li enviï cartes, e-mails, de naturalesa així com a molt íntima,
però a porrillo, és a dir, allò que ve el carter amb un sac,
ja no és que diguin deixadors, no, deixa el sac sencer,
o de col·lapsar inclús el correu de mails, e-mails, e-mails,
allò que dius, bueno, arriba un moment que em sento ja incòmode, no?
De tal manera que l'ha denunciat per veure si hi ha alguna manera
de fer que aquesta senyora s'allunyi d'ell.
Home, sí que ha de ser dur el tema perquè, a veure,
aquestes gent estan acostumats ja a les fans i a tot.
Exacte, a rebre cartes i tal, però es veu que, a part de la quantitat,
la naturalesa de la que estan, o diguéssim, el tema que toquen...
Que és joveneta, aquesta noia, se sap.
Home, té 39 anys.
Home, ja té una edat, eh?
Joveneta, no, és jove, però joveneta no, ja sap el que es fa, no?
Possiblement hauria de pensar, bueno, ara ja és tard,
perquè és possible que se li acabi el fet d'anar tan darrere de l'estig,
l'haurà d'escoltar a la distància, segurament, eh?
L'haurà d'escoltar.
L'haurà d'escoltar a la distància.
Clar, però això se pensa, no es diu tan directament.
Home, ho pots dir però amb els teus amics,
però arriba un moment que si li dius tant amb ell, ha de ser...
No, ja, que era tan lluny poder-ho aconseguir.
Per això tu i jo, Mar, no vam voler mai ser famoses.
No, no.
Perquè ens haguessin passat coses d'aquestes.
I estaríem incòmodes a tot arreu.
Molt.
Per això podem anar pels llocs sense que ningú ni ens miri, no?
Vols dir això?
Cadú, cadú.
Ai, ja està, eh?
Ah, s'ha acabat la música?
Ja se n'ha anat l'estim.
No sé què ha passat.
Bueno, doncs escolta'm,
parlem d'una cosa una mica com a...
d'una notícia que tira més enllà de la terra,
que se'n va més enllà en l'univers.
En l'univers?
L'univers.
Ah, havia entès l'univers.
És que potser ho he dit, eh?
No sàpigues, allò que tinc una verborrea que no domino la llengua.
Que és bonic.
Te'n recordes amb la bici pedalant davant de la lluna?
Jo crec que és una de les imatges de cine que més, més vegades...
Bueno, no sé si tantes com la del Toni Manero i el John Travolta,
però una de les imatges que més s'han reproduït a la història del cinema, eh?
I que més paròdies se n'ha fet, també.
Ah, sí, sí, molt.
És que, clar, donava molt la sí.
La notícia d'ara no té res a veure amb l'ET,
ni amb l'Spilbert, ni amb la pel·lícula,
però sí amb la història que un extraterrestre visiti la Terra.
Ah, sí?
Bé, si jo t'ajunto tot això amb Tom Cruise,
tu em diràs de què vas.
Jo t'ho explico de seguida, a mi no em costa res.
Resulta que recordem que Tom Cruise...
Ja veiem, s'ho diu tot.
Jo, vull dir jo sola perquè ja estic acostumada a parlar sola.
I són coses que passen.
Recordem que Tom Cruise està gravant el rodatge de la Guerra de los Mundos.
Una pel·lícula que narra la història d'una invasió de marcianos a la Terra.
Vale?
No passa res.
Ell és actor i fa la seva feina.
Perfecte.
Si no fos que hagués exigit que al set de rodatge
s'instal·li una tenda de campanya gegant tipus capella
amb el seu predicador inclòs de la Iglesia de la Cienciologia.
Eh?
Això.
Al Camarino.
No, no, no.
Ha fet ensalar una carpa allà, al set de rodatge.
És a dir, aquí poso jo una tenda de campanya enorme,
faig aquí una església, parròquia amb predicador inclòs,
i aquí es fa missa a tres quarts d'onze i repic de campades.
Per poder fer missa i el que convingui quan entra Toma i Toma.
Exacte, exacte.
Perquè ell està fent una campanya per crear, per captar,
no sé si captar adeptes, no sé si es dirà així,
o fa ligresos, no sé com se'ls dirà.
A veure, és curiós perquè és el set de rodatge d'una pel·lícula
que parla sobre marcians
i l'església de la Cienciologia, no sé si ho pronuncio bé,
diguéssim que explica
que fa milers d'anys
que uns expedits extraterrestres
ens van venir a invair
per generar conflictes.
Això és la base de l'Eglésia de la Cienciologia.
I clar, tu barreges això
amb aquesta pel·lícula que estan rodant
i queda una mica raro, és a dir...
Penélope, de la que t'has lliurat, nena.
Home, no sé si ella se n'ha fet, eh?
Però, clar, tu imagina't un paio així tan revirat.
És a dir, no tinc feina, però vaig creant capilles.
No sé, no sé.
Jo trobo que això donarà molt de si, donarà per riure, sobretot, eh?
Perquè, no sé, és allò que...
Acabes de rodar una escena en la que hi ha un marciano
que està tirant rayos làser
i surts d'allà, et treus el maquillatge
i te'n vas a la capilla a que t'expliquin
com realment van venir i ens van inveir.
Fixa't tu.
Si és que hi ha pel·lícules per tot arreu,
si no, cal anar a Hollywood.
Sí, no, no, no.
Que no tens notícies normals, Mar?
Sí, sí, sí, tinc una notícia...
D'allà de casaments...
No, de casament n'hi tinc una, però la deixo per més després.
Tinc una notícia sobre el Mel Gibson
que necessitaria música, no sé, una música així com a molt...
Com t'ho diria?
Com a molt de l'Esfigi, que és d'on ve la notícia,
molt d'oceania, una cosa de selva, d'illa deserta...
No sé, què en pots oferir?
Una mica californià, però és el més exòtic que tinc.
De fet, ja m'està bé.
En aquestes èpoques de l'any, què t'havia de demanar aquí?
No, ja m'està bé.
Playero és, i vull dir que no, una illa té molta de platja.
I que fa surf, aquest xic, el Mel Gibson.
No, no, no fa surf, però podria.
T'explico la història.
També dóna per una pel·lícula, eh?
Mel Gibson està ara mateix submergit, per dir-ho així,
en plan, playero, en una batalla legal,
per la compra de Mago.
Mago és una illa, a l'Esfugi, d'oceania,
que té 21 quilòmetres quadrats,
que ell va comprar, un dia, va comprar,
perquè va decidir que era un bon lloc per anar a viure
amb els seus set fills i la seva senyora.
D'acord, mira, doncs compro una illa...
Són set fills? Té, Mel Gibson, set fills?
Hi ha en té set.
Més que armes letales.
No, que d'armes letales n'hi ha fins a 4 o 5 al munt.
Sí, sí, sí, sí.
La qüestió és que li va costar en el seu moment 15 milions de dòlars,
que dius, bueno, que barato per una illa.
Sí que és petitona, però bueno, és allò que dius,
jo tinc una isla.
No passaria res si no fos que els indígenes
que vivien fa molt de temps en aquella illa
han denunciat el senyor Mel Gibson
i el que li va vendre la illa
per una venda una mica il·legal i fraudolenta.
Home, però qui té una illa?
Vull dir, qui la pot vendre?
Avui en dia hi ha propietaris d'illes?
Doncs no et dic que el Mel Gibson l'ha comprat.
Que fort, no?
Sí, sí, sí, 15 milions de dòlars.
Bueno, són tros de terra, clar, volguis que no.
Exacte.
Què passa? Flotant, però bueno.
La qüestió és que al segle XIX
hi havia uns indígenes que hi vivien, en aquella illa,
i que un senyor va arribar allà
i els va oferir 20.000 cocos.
Cocos?
Cocos per la illa.
I aquells senyors que devien tenir més gana
o més sed que jo, què sé,
doncs sí, van fer el tracte.
Què passa?
Que ara van haver de marxar d'allà,
ells i els Cocos,
i ara la reclamen,
perquè diuen que allò no era una manera legal.
I això quan va passar?
Al segle XIX.
Ja, però ara què vens a demanar?
Ah, després de tants segles,
què vens tu a demanar a la illa de Mago?
Doncs no.
Jo penso que no.
I està en mans de la justícia tot això?
Clar, ara ja és propietat del Mel Gibson
i aquest col·lectiu d'indígenes
l'han denunciat que no pot ser,
que aquella illa els hi pertoca amb ells
per llei,
perquè hi havien estat allà
i perquè els seus passats estaven allí
i que, bueno,
que volem aquest tros de terra
i s'ha acabat.
No sé fins a quin punt
havien d'esperar
que això ho complés el Mel Gibson
per treure una mica de pulseguera
de la notícia.
No sé, no?
Tu com ho veus?
Que és que la Björn
té una cançó que es diu Oceania.
Oh, vaita.
Mira.
Ai, ella.
Com ho veig, home,
que clar, clar.
No, no.
Clar, clar, no, no.
Sobretot el punt de vista de la Núria
ha sigut molt important.
No, que sí, que sí,
que home,
és que ja és xungo
que et puguin vendre una illa.
Però clar,
si vas a mirar és com un tros de terra.
És un tros de terra,
al fi i al cap.
Clar, com que té una parcel·la
i la vens.
Llavors aquesta gent,
si està justificat
que la van vendre en aquella època
ni que fos per 20 cocos,
m'enténs?
Si la van vendre
i hi ha un paper que ho diu,
passa, clar,
a nivell de justícia,
potser sí que es tenen en compte
que és que és una...
es tracta del lloc d'origen,
no és com una família
que viu allí,
és una tribu,
un poble...
Que deu tenir lliuns avantpassat.
Però el millor és això,
que ho posin en mans de la justícia.
Ah, exacte.
Per aquest punt de vista
és pel que deuen
una mica fer més força.
Però està greu pel Mel Gibson
perquè, clar,
ara posa-t'on tots aquests temes legals
i, clar...
Mals de caps.
Bueno, no se sap mai.
Potser d'aquí surt una pel·lícula
sobre islenyos,
com ho diríem, estafats?
Mar, si et disséssim una càmera,
jo no sé què faries, eh?
Per què?
Faries mal, faries mal.
No, no.
La Mel Gibson
es retiraria.
Faria molt friquilàndia.
Islenyos, estafados.
Faria molt de friquilàndia.
Tinc dues noticietes
que no tenen per què
tenir una música concreta,
per tant,
les puc fer amb l'avió de fons,
que jo sé que a tu t'agrada molt
i tampoc no és una cosa.
Una és una boda,
però ve a llarg termini,
no cal que em posis la música de boda.
deia, Matina Russela Onassis
i el ginet brasileño
Álvaro Alfonso de Miranda
es casaran en principi a Sao Paulo
aquest any.
Aquest any que estem al març
i encara no sabem exactament quan,
però l'any passat,
a finals d'any,
va demanar la mà
d'aquesta xiqueta,
no sé a qui.
Clar, perquè ja no li queda
gairebé ningú per demanar la mà,
pobre.
Li havia de demanar a ella,
perquè no sé.
I es veu que ella va dir que sí,
que sí, que es volia casar
i que durant aquest any
el que resta d'any,
que és molt,
ens enterarem segurament
que ja s'ha casat,
perquè no crec que...
Aquest xiquet ja té la vida solucionada
a partir d'ara.
Sí, ja pot comprar cavalls.
Hauríem de tenir un efecte
de braguetazo, eh?
Això sí.
en un...
Una treballada d'aquesta xiu,
que puja.
Sí, sí, sí.
Això és un braguetazo,
però com Déu mana.
Sí, sí.
Ara muntarà cap anys.
Són jovenets,
pot ser que estiguin molt enamorats.
Home, no ho dubtem.
No ho dubtem.
El que passa és que, clar,
sempre les males llengües com naltros
i els cervells podrits com el meu
pensen,
hòstia, tu,
mira, si n'hi havia de nenes pel món.
Però bueno.
Bé,
Déu l'amor, això,
de casar-se amb un genet.
No ho sé,
ja et dic ara, Sílvia,
ai, perdona, Núria,
és que acabo de parlar fa un moment.
No sé jo,
si arriba cap invitació
al nostre nom,
no sé si voldria anar.
A mi em sembla que no.
De fet,
si veus que arriba
d'aquelles milers i milers
d'invitacions que rebem cada setmana...
Què?
La desviu?
Sí,
descarta-la.
No,
no, eh?
No.
No,
perquè serà massa pijadiu
i tampoc no hi haurà ningú
que ens interessi.
No,
jo crec que no.
Ui,
que he fet així la música
una mica de...
Sempre fa uuuuh.
Canviem de notícia.
És l'última notícia
abans d'acabar el programa,
no perquè sigui la més important,
sinó perquè és l'última
que he llegit a les revistes.
Robo en ambiciones.
Què?
Cada dia
entren, desgraciadament,
a robar
a milers de vivendes
de tot Espanya,
però, bueno,
clar,
ningú
que jo conegui
dels meus cercles d'amistats,
ningú té 600 euros
en joies
i 4.600 euros
en metàl·lic a casa.
Que jo conegui,
no,
del meu cercle d'amics,
no.
I no,
i segurament si fos així
tampoc t'ho dirien.
No, clar,
m'ho han robat,
doncs ells sí.
Resulta que els van entrar a robar
estant dintre de la casa,
de la finca,
la senyora Carmen Bazán,
que recordem que és la mare
del Gesolin,
i el guarda de la finca.
Estava al guardallà.
Estava al guardallà.
Fent el te
a dins de la casa.
Pots comptar que devien.
A fi, no,
més que el te.
Pots comptar que devien estar fent.
La qüestió és que no se'n van adonar,
se'n van adonar
que aquí havien entrat,
que hi havien trencat una porta,
hi havien forçat alguna cosa,
hi sabien
que les claus
estàvem posades
al pany per dintre,
i pim pam,
sospiten que era algú,
o que és algú
que coneix la casa,
perquè hi va anar directament,
no va remanar res,
va anar directament al lloc
on es guardava les joies,
els diners,
i tal,
i jo crec que això,
avui estem a 11,
11 aniversari d'una cosa
que no sé si caldria recordar,
i jo crec que d'11 d'avui
fins a 11 de setembre,
que també és un dia puntual,
jo crec que estarem recordant
el robatori.
Sí, creus?
Sí, perquè jo crec que els del CSI
ja deuen tenir un fax
perquè vinguin ràpidament
amb vici,
a veure què passa.
Ni CSI ni històries
Miami Vice, home.
Genial.
Home, CSI, ara.
Hòstia.
el Don Johnson i l'altre xic
que ningú sap com es diu,
pobra home.
Tampoc no me'n recordo
ni el nom que tenia a la sèrie,
el paper.
Ai.
No me'n recordo,
a més era un nom així que...
Sí, que quadrava,
sí, una cosa...
Ostres, estem friquis, friquis, eh?
Total.
Hem començat amb la pantalona de campana
i guaita.
I ara amb els malanuts d'aquests.
Doncs, bueno, bueno, sí,
que clar, els hi durarà,
però a veure,
això ho paga el seguro, eh?
Què vols dir que tenen seguro?
Perquè si no tenien ni l'arma...
Vols dir que no?
La tenien el vigilant aquell.
Tenien aquell home
que devia estar allí
o al lavabo
o fent el cafè
perquè no estava la White.
No sé si a aquest senyor
li quedarà gaires dies de feina
allí dintre.
La qüestió és que jo crec
que quan tens una casa tan gran
el mínim que pots fer
és posar, doncs, això,
una alarma
o un sistema de seguretat
i més quan tens
tot aquest calarà de la casa.
O guardar les joies
a una caixa esporta.
Perquè jo arribo a casa
i el que trec de la butxaca
són, doncs, no res,
4 euros i mig
del canvi del pai
i del cafè.
I el típic clip
que sempre se't cola
a la butxaca
i la pelucilla.
La pelucilla,
tinc molta pelucilla
a les butxaques.
És l'únic que tu treus.
Però, clar,
jo 4.600 euros a casa
no és que no em sembla
que no els ho veus mai junts.
És que aquí ets segur
que volia empujar també
per la pista de bany
de la discoteca.
Vaja, vaja.
És que, de fet,
hem obert
amb fibra de sábado noche
i tancarem alguna cosa
que té molt a veure
però entremig
fem aniversaris, va.
Torne'm a la música clàssica
dels aniversaris.
Sí.
Ja farem innovacions, però, eh?
Més que res perquè ja
ens sentim com a casa
amb aquesta música.
Mira que anem buscant
i buscant una melodia
que ens agradi més i no.
I aquesta no.
Encara dóna el pego, eh?
Encara ens aguanta.
És que sempre,
el que no ens agrada molt més.
Tenim uns quants, eh?
En tenim la Silvia Tortosa
que en fa 59.
El que no sé
és què fa aquesta senyora ara.
Fa teatre o fa alguna cosa?
Clar, no ho sé.
No ho sé, està com a desaparegut.
Com que ja no la veus a la tele
sembla que ja no existeixi.
La Mia Farro
que en fa 60.
Ostres.
Ostres, tu.
I de tenir la mateixa careta de Nina.
Sí, que sembla que no creixi mai.
La Hornera Mutin fa 50.
Que també, Déu-n'hi-do,
molt ben portats.
La Sharon Eston, 47.
Ojo el que fa la cirurgia, eh?
Sara Montiel,
i aquí ja deixo d'estar
el de la cirurgia,
77.
Que jo no m'ho crec.
Carlos Larrañaga, 68.
L'Aisa Minelli, 59.
I després hi ha dos personetes
que tenen la desgràcia
de sentir-nos cada setmana,
que són l'Elías,
que en fa taitantos,
recordem que la setmana passada
havíem felicitat a la seva filla
que acabava de néixer,
i el Jaume,
que en fa 19,
en va fer 19 dimarts.
Sí, un pipiolo, un pipiolo.
Un pipiolo, un pipiolo,
que tenen això.
Justament la desgràcia
de sentir-nos cada setmana,
veus que no deuen tenir prou feina
que ens han de sentir en altres.
Et deia,
vam començar parlant
de pantalons de campana
i paquets apretats
amb el Toni Manero
i acabem amb la fundació
que no dóna els beneficis
en aquella discoteca
perquè si no,
comprarien la pista.
Fundació Antoni Manero.
Jo us diria la cançó,
però m'estimo més
que me la posis tu
el que vulguis.
Doncs de les últimes,
soc el tocadescos, nena.
M'encanta.
T'agrada molt o què?
Sí, sí, ja has dit
que m'agrada aquest tipus de música
i això no passa mai de moda.
Abans que marxis,
tu ha de dir,
portes una camisa molt fashion,
però en els punys i el coll
no deixo de mirar-t'ho,
és com un calçot, nena.
Com un calçot?
Sí, perquè és així amb ratlles verdes.
Me'n recorda un calçot
i m'estàs fent agafar una gana
perquè ja he dinat, eh?
M'estàs dir que tinc pinta de calçot?
No, la camisa puntualment
en els punys i les...
A veure,
t'ho podria haver dit
fora d'antena,
però mira,
és que porto tota la secció
mirant-te el coll.
I va bé calçot, mira.
Mira, no, no.
Estàs pamoharen les alces.
Ara això m'agrada més.
Ara m'agrada més.
Mar, moltes gràcies.
Moltes gràcies a tu.
Molt bon cap de setmana
i fins la setmana que ve.
Recuerda bien lo que te he dicho
y tú subes el tocadiscos.
O hazlo girar
que ruede cada vez a más velocidad
que ruede cada vez a más velocidad
Recuerda bien lo que te he dicho
y tú subes el tocadiscos.
Tú subes el tocadiscos.
Tío, no seas así.
Solo son las cinco
no me quiero ver.
Haz lo que quieras
con lo que queda de mí.
Pero por favor
que no dejes de sufrir.
Ey, DJ
mira mi cara
y dime lo que ves.
Tú pones el tocadiscos
hasta el amanecer.
Que no me voy
a mover
que no me voy
que no me voy
no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Tío, tú subes el tocadiscos.
Hazlo girar
que ruede cada vez
a más velocidad
que ruede cada vez a más velocidad
Recuerda bien lo que te he dicho
y tú subes el tocadiscos.
¡No, no, no!
Tío, mira mi cara
a más velocidad
que ruede cada vez a más velocidad
y a más velocidad
Recuerda bien lo que te he dicho
y tú subes el tocadiscos.
¡No!
Tío, mira mi cara
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!