Tornem a encetar la setmana i tornem a recuperar la vida d'Edith Piaf amb Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda.
Bona tarda.
Una vida que, de fet, pel que comentaves, almenys la part artística, doncs arribava a la seva fi.
Sí, i la seva vida també s'estava apropant amb el seu fi.
Aquesta dona, pràcticament físicament acabada, es va casar en aquell any de 1962 amb Teo Sarapo.
Ella tenia 47 anys i ell en tenia 20 menys, o sigui que ell tenia 27 anys.
Ell l'havia visitat tots els dies a l'Hospital Americà de Neuli i li havia pentinat els pocs cabells que li quedava i li llegia en veu alta.
Somiaria ella que li demanaria en matrimoni aquest Teo Sarapo.
En fi, anem a escoltar una altra cançó d'ella, que val la pena perquè aquest noi és per purar la vida d'aquesta dona.
I escoltem aquesta bellesa amb la seva veu, que és Non, je ne regrette rien.
De Michel Bocquer, sur une musique de Charles Dumont, Non, je ne regrette rien.
Non, rien de rien, non, je ne regrette rien.
Ni le bien, ni le bien, ni le bien, qu'on m'a fait, ni le mal, tout ça m'est bien égual.
Non, rien de rien, non, je ne regrette rien.
C'est payé, balayé, oublié, je me fous du passé.
Avec mes souvenirs, j'ai allumé le feu, mes chagrins, mes plaisirs,
Je n'ai plus besoin d'eux, balayé les amours, avec leurs trémolos, balayés pour toujours, je repars à zéro.
C'est payé, balayé les amours, balayé les amours, balayé les amours,
Je ne regrette rien, ni le bien, qu'on m'a fait, ni le mal, tout ça m'est bien égual.
Non, rien de rien, non, je ne regrette rien, car ma vie, par mes joies,
Un altre dels grans èxits de l'Edipiaf.
Doncs aquest xicot, el Teo Sarapo, que va estar amb ella ja els últims anys,
va intentar treure-li en firmesa, però llavors es va adonar que, com sardant,
Teo no esperava res d'ella.
Va veure que ell l'estimava, però així, d'una manera senzilla, a més, no poguer.
Perquè, llavors, la vida d'Edipiaf se li estava escapant,
i a Edipiaf no li quedava més que deutes.
Unes deutes que Teo Sarapo va trigar set anys en pagar,
però les va cobrir totes perquè el nom de l'Edipiaf
no quedés mai mal dit pels problemes econòmics.
i, si em permets, això s'està acabant i ja demà acabarem.
Però voldria escoltar una altra cançó, perquè a mi m'encanta,
i suposo que amb els altres també, sóc un egoista,
jo dic que voldria escoltar la Ville Inconnue.
Andrés, fins demà. Moltes gràcies.
Si Déu vol.
Bocquer et Charles Dumont, la Ville Inconnue.
Bocquer et Charles Dumont
Bocquer et Charles Dumont
Fins demà!
Fins demà!
Soir et matin
Comme ce chien perdu
Je vais et je reviens
Il y a les passants
Qui ont l'air de vous fuir
Et qui n'ont pas le temps
De vous faire un sourire
Dans la ville inconnue
Quand vient la nuit
J'ai peur des murs tout nus
Des murs tout gris
J'ai peur de cet hôtel
Au lit trop froid
Et du matin cruel
Qui me réveillera
Car je voudrais dormir
Dormir même le jour
Avec mes souvenirs
Mes souvenirs d'amour
Dans la ville inconnue
Je pense à toi
Mais toi te souviens-tu
Encore un peu
De moi
De moi
Je pense à toi
Je pense à toi
Je pense à toi
Je pense à toi
Biés à toi
Tu chinois
Chaque bâtiment
Gràcies.