Doncs si voleu sentir el vostre avi, el tenim ara mateix,
l'avi Ramon de nou, bona tarda.
Bona tarda.
Dic de nou perquè fa un moment que atrapa la porta, eh?
Que ja el teníem per aquí fent de la seva.
Bé, estàvem parlant dels barris i això,
però a més a més llavors això es va contagiar d'una forma
que en aquell temps ja et deia
que encara era l'època de la cartilla de racionament...
Sí, que ho he comentat, i és veritat.
Això ho dic perquè hi ha un motiu que anomeno aquesta cosa.
Bé, llavors què va passar?
Que un dels barris també feia molta festa,
era aquí a Maria Cristina, els camps que deien, saps?
També era un barri que també tenia el seu entorn i la seva cosa.
També era un dels barris d'això.
Llavors vam començar a fer barbenes molts carrers de Tarragona.
O sigui, llavors, al fer una cosa d'aquestes,
doncs va a molts carrers, el carrer Soler, el carrer...
O sigui, els carrers ja feien barbenes.
Però no esperàvem...
A mi el que m'ha assoptat més, avi, torno a repetir el que vaig dir ahir,
que fossin dies així extraordinaris, o gairebé cada dia.
No, no, no, que no era una cosa...
No, que no era una cosa...
Ara tenim l'excusa que hi ha un sant, o és una festa major de tal...
Es buscava un motiu per fer...
I la gent, doncs mira, llavors què passava?
Que, per exemple, aquí al mercat, al carrer Soler, per exemple,
també feien barbenes.
Sí, que també podíem dir que hi havia les cadires de fusta,
l'entablava...
tot posadet durant tota la setmana.
No, no, no, també no era qüestió...
Les barbenes bones, que eren la Rambla i aquests puestos,
sí que anava a una orquestina, o a una orquestra, o a un conjunt,
perquè llavors també hi havia molts conjunts, saps?,
que s'adonaven tres o quatre amb la guitarra, o feien un conjunt, i saps.
Però molts també era massa de...
Em toca discos, saps?, i el te veus...
Ah, i a ballar, i a ballar, i a fer festa.
Pensa, tu, si es va arribar a fer carrers,
que inclús, jo recordo encara que m'he ballat,
fer barbena des del balcó del Mediterrani
fins allà baix, als xalets d'allà baix del cartell de Barcelona.
Déu-n'hi-do.
I a Montrosa, eh?
Aquell tros, però t'imagines tu, en aquell temps, fer barbena,
quina circulació hi havia?
Cap.
De cotxes, cap?
En sec, passava un carro, en sec, alguna bicicleta, alguna moto,
un cotxe, si passava...
Imagina, ara seria impensable, avi, ara seria impensable.
Que llavors la gent se repartien per on s'apagava.
Així com ara a vegades vas al ball i veus que no pots ni donar un pas,
no pots ni un pas doble, ni pots ni ballar un vals perquè la balles.
O te la poden ballar, depèn de com.
Llavors, clar, cadascú procurava aïllar-te una miqueta per espais,
o per racons o per puestos on podies ballar més.
Això dels racons, després parlarem, eh?
Ell va ja per els racons, ja, eh?
Vull dir, doncs, bueno, sí.
Llavors, clar, llavors, dintre d'això,
doncs, van començar a ballar carrers i et dir que no t'ho esperaves.
I què passava?
Que la joventut, principalment,
tota la setmana tenia on anar a ballar.
Déu-n'hi-do.
Acabes a treballar a casa, canviar-te de roba, menjar una miqueta.
I ja se tenia ganes, perdó, avui,
ja se tenia ganes després de treballar gairebé tot el dia?
Sí.
Com aïc diu d'això a l'estel?
Sí, perquè era una època que convenia distreure altres coses.
És com allò que deien d'un partit de futbol a Barcelona-Madrid,
un penalti,
se'n parava una setmana i no es parava de política.
Sí, sí.
Doncs això també distreia,
perquè a la gent deia, el temps de la cartilla,
això també distreia una miqueta, clar,
els jaios pobres,
doncs mira, que jaios jovens,
com que xalaves, doncs ja no hi pensaves.
Però, clar, clar.
I aleshores anaves a l'Espanya buida i d'això.
I llavors va ser quan va arribar un moment
que el que ha esbat, el governador,
van prohibir aquestes festes.
Què diu?
Sí.
Llavors van prohibir aquestes tantes.
Llavors només hi havia les més determinades,
les més, com si, controlades,
perquè va haver que molta joventut
van quedar perjudicats dels pulmons,
perquè, clar, no menjar cada dia,
sortir, i el que sigui, doncs...
Clar, el cansament del cos també s'hi notava, no?
Clar.
No hi havia prou aliment, el que sigui,
no hi pensaves.
Més a més, era un moment que podies...
No hi havia el destape,
però eren moments de...
No, moments, volem dir, de joventut,
una mica de llibertat.
Allò que té llibertat contra allòs,
clar, hi havia això,
el menjar, no hi havia menjar,
el que volies, eh?
Sí, sí, sí.
Hi havia menjar, doncs menjaves el que reaccionaven,
o si algú tenia una parcel·la o el que sigui,
clar, no era menjar allò fort
per aguantar, per exemple, el ball, el treball,
perquè llavors quan se treballava,
no és com ara que van esmorzar,
no, llavors havies d'anar a l'hora,
i totes les hores,
i més l'aprenent quan acabava la jornada,
s'havia de netejar el taller,
o el que sigui.
Sí, sí, o sigui que sempre hi havia feina.
Clar, a vegades, encara que hi hagués poc menjar,
no estaves pel menjar,
estaves per camí, totes les hores amb aquella,
perquè aquella podies xalar,
aquell altre...
És el que dèiem, avi,
que la joventut fa milagres.
Sí, sí, sí.
La joventut, en el moment que estàs,
podíem dir,
que dius,
les hormones comencen a moure's,
penses en sortir de la feina
i anar corrents a veure la noia,
o estar amb els companys,
i ja estàs...
I llavors, clar,
saps què passava també?
Saps què passava que,
en aquests baixes,
per exemple, de la Rambla,
en aquests llocs,
certs locals de Tarragona,
a les dotze,
tancaven i també anaven a ballar.
Ah!
Però anar a ballar era per a veure si podien,
em refereixo,
cases d'aquestes de...
De...
De que te parlen de tu?
Eh?
Que t'escaven de...
I que fumen?
De partalt.
Bueno, ara ja...
Sí, sí, doncs...
Sí, ja ens agafem, ja ens agafem.
Doncs clar,
i gent que sortint al carrer a veure si podia aprofitar també.
Clar, llavors tu,
si tenies dos relets,
encara els guardaves per a veure si també,
quan acabaves de ballar encara podies...
Saps?
Vull dir...
I clar, això va ser un moment que, clar,
la joventut...
I l'arcabist va dir,
a veure,
que això semblava una miqueta a Sodoma i Gomorra, eh?
I com que vols que hi manava,
a veure...
El clero,
la falange,
i després,
i clar,
llavors com que hi havia,
junt amb el clero hi havia aquells papistes,
més papistes,
i molts que per dissimular el passat...
També s'apuntaven, sí.
De que...
Ah, ah, ah.
Vull dir,
va ser unes èpoques que...
Se n'hauria de parlar d'aquestes coses.
O sigui, d'alguna manera va haver del llibertinatge,
diguem-ho així,
de la llibertat de poder estar a les nits de festa...
No, però és que havia de ser amagat.
I va haver un reglatge total
i van dir,
fins aquí hem arribat.
Però és que passa una cosa,
que ara, per exemple,
t'acostumes a veure el que veus.
Però és que llavors,
més a més de ser...
Havia de ser d'amagat.
I clar...
Que encara donava més,
allò que dius,
més morbo,
més ganes, clar.
Un lloc,
per exemple,
allà d'allòs, no?
Hi havia uns punts determinats de Tarragona
que ja se sabia que allí,
coses que s'haurien de saber,
s'haurien de parlar, saps?
Vull dir que passen i dius...
Avi, demà parlarem.
No hi havia de dir-li després, no,
perquè prefereixo parlar-ho demà
i així que els vients ho continuïn...
ho continuïn esbrinant aquests llocs,
aquests puestos que em diu vostè amagats,
que els haurem de treure avui, eh?
Bé, ja demà.
Avi, gràcies.
Fins demà.