El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
El nostre avi el tenim aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio, el 96.7, començant la setmana.
I sí, Núria, el tenim aquí amb nosaltres, avi Ramon. Bona tarda.
Bona tarda.
A veure, a veure, a veure, perquè hi ha molta gent que potser és la primera vegada que ens escolta
i això de l'avi Ramon li sona... que no li sona, millor dit.
Com li podíem explicar qui és l'avi Ramon?
Mira, escolta, l'avi Ramon s'ha format d'una manera d'anys en convivència amb vosaltres,
experiències de la vida, records de coses de Tarragona, anècdotes, carrers, tot el que sigui,
i això ha posat dintre d'una coctelera, aquí, la Sílvia i companyia, els nens d'aquí,
han fet com una espècie de còctel i d'aquí ha sortit el còctel avi Ramon.
Però el nostre avi Ramon, no penseu que és avui la primera vegada que obrim el micròfon i que parlem amb ell?
Hi ha molta gent que en segueix de fa...
Quants anys fa que està donant guerra l'avi Ramon a Tarragona Ràdio?
Jo que sí, jo que sí.
Pensa que encara a Tarragona Ràdio encara estava a la plaça del Fòrum,
al costat del plaça del Fòrum, allà amb una espècie de racó...
Que a la Mirena seran d'enhorabona que ja farem 20 anys, avi, eh?
20 anys, que fa 20 anys que dirà el Serrat, eh?
Déu-n'hi-do.
Jo recordo que primer parlem amb tu, després amb el Joan Maria, que és l'altre...
Francesc, potser?
No, com se diu el...
El Joan Maria.
El Joan Maria.
Bueno, aquests que llavors eren jovenets.
Erem jovenets, ho recordo que allí, amb una cadira, es posàvem allà al costat
i comentàvem coses.
I així vam començar a conèixer-s, doncs, allà.
Jo ja portava, doncs, altres coses i altres anècdotes i altres llocs, no?
I em vaig quedar tan bé amb vosaltres que em vaig quedar a Tarragona Ràdio.
També s'ha de dir que vam mig segrestar, eh?
Sí.
A Viquenis amb nosaltres, no?
L'hi vam fer el pluricó i...
No, no, no, perquè es veu sinceritat i simpatia.
No m'entens com heu dit?
Jo em vaig sentir tan bé amb vosaltres que...
Mira, ja portem 20 anys.
I tant.
I molts més, eh?
20 anys.
Que no us sembla, eh?
Que sigui molt ràpid, però...
Perquè pensa que vam començar allà, al fòrum.
Sí.
Després vam anar adalentant-se al centre de la ciutat, al carrer de la nau.
Anar baixant, anar baixant.
Al carrer de la nau.
Al carrer de la nau, llavors, perquè és un carrer, doncs, també.
També molt maco, i tant.
Teníem un privilegi per Sant Aticle i per Sant Magí perquè ens passava per allà, tota la comitiva.
Sí, que hi ha una cosa que, per exemple,
ja que parlem d'això, no m'acaba de convèncer és quan hi ha les festes,
per exemple, de Sant Aticle, el Bras, d'això.
Ja en parlarem demà, avi, d'això.
Sí.
Ja en parlarem demà, sí.
Ara ja vull que m'expliqui una mica la història de l'avi Ramon.
Bé, llavors, d'allà del carrer de la nau, d'allà hi havia...
Estàvem nosaltres, però vam vindre un altre personal que ara ja no hi és,
gent gran, que van marxar, altres...
Bé, però nosaltres aguantàvem...
Aguantàvem metge.
I sempre amb el record viu de moltes anècdotes que han anat passant.
Hem conegut la vida gairebé i miracles de l'avi Ramon, eh?
Perquè jo crec que si pregunteu a algun tarragoní que ens escolta,
segur que més d'un sap que el Serrallo és la seva predirecció.
Encara que dic la para alta, para alta, i que la rambla, i que la rambla,
amb ella el van casar, el Serrallo, el van pescar amb una bona xarxa,
i encara el tenen per rar, eh?
El Serrallo, per exemple, tinc aquesta cosa,
perquè allí, doncs, vaig casar-me, van néixer les filles,
això per un costat, el Serrallo.
I de part alta, has de pensar que abans de la guerra
vivíem en un xalet allà al cosat de gimnàstic,
al vingut de Catalunya,
i llavors vaig estar molts anys a la plaça del Pallol
i, clar, jo estava enamorat tant també de Tarragona
que ha sigut una nòvia que la dona m'ha permès tindre,
que és Tarragona, saps com a dir?
No era gelosa, no, la seva dona?
No, i què passa? L'estimar tant Tarragona,
doncs clar, has vist totes les virtuts, has vist totes les coses,
i també has tingut desenganys que t'afecten,
perquè, clar, quan un s'enamora,
una flor, la rosa és molt bonica, una rosa,
però segons com l'agafes, té punxes.
I tant, i tant, i tant.
Doncs Tarragona passa el mateix, saps?
Estàs molt enamorat, però en sec, per el que sigui,
sempre hi ha alguna punxadeta que et sap greu,
sigui perquè no fan el que han de fer,
sigui perquè hi ha gent que no la respecta,
que l'han de respectar,
per el que sigui, doncs això te queda com una punxada al cos.
Vas pels carrers coses, que dius, i per què?
I llavors dius, i per què la gent són com són?
Per què?
Un dia a vi haurem de parlar del civisme, de Tarragona.
Saps com? No l'estimen, no.
És com l'estimen, no la viuen, no, no, m'entens com vull dir?
I tot és pàtria.
I no, Tarragona és Tarragona,
i clar, hi ha molta gent, molta gent,
que a Tarragona, doncs, l'estimen d'una manera,
que la senten, la porten dintre,
i això és el que també aguanta molt Tarragona.
I parlant, precisament d'això, d'estimar Tarragona,
amb l'Avi Ramon, doncs, a partir d'aquest programa,
avui serà una mica la carta de presentació,
comentarem i parlarem de qüestions relacionades amb Tarragona.
Qüestions que agradaran a molta gent,
altres qüestions que potser no agradaran tant,
però que serà el nostre punt de vista particular, no, Avi?
Sí, sí, no.
Després també vam anar de la Carrera 9, vam anar a la Rambla.
Veus? Més senyorials, eh?
A la Rambla.
A la Rambla, allò era petit, ja no...
Oh, era petit, era petit.
Però era petit, però estava bé,
perquè hi havia més convivència, no convivència.
Hi havia caliu, hi havia caliu, i tant.
I clar, baixaves, pujaves,
tenies el costat cinci, ja tenies l'altre,
trobaves un ambient que d'aixòs.
I a la Rambla ja hem anat en plan ja d'expansió.
Però, Avi, l'hem...
Però s'ha fixat en una cosa,
és sempre a prop l'autobús,
perquè és que l'Avis et mou per l'autobús.
Sí, home...
I es mou amb autobús, clar.
Com que potser estic al Serrallo,
que estic a la Rebassada,
que estic allà on estic,
doncs, i no, més que res,
és perquè em trobo doncs ja els ossos,
i quan l'embòlia...
I, bueno, no cal explicar aquesta cosa,
perquè això és com si fossin ja ruïnes de Tarragona.
Parlen de ruïnes,
que moltes vegades,
quan va fer-se segons cridenal·lisis,
ara que comenta el vostè això,
que no sé si l'hem de vigilar de prop,
perquè se'n van portant de mica a mica,
les pedres de Tarragona, el rinyó, eh?
A veure, a veure si l'hem de parar, eh?
Sí, vaig tindre un temps que també,
a part que només tinc un rinyó sol...
Fem una mica de broma, però...
A part d'això,
doncs havia d'anar a Barcelona
que em desfessin les pedres.
Però hi anava a gust perquè deia,
teniu a Barcelona,
aquí teniu pedres de Tarragona.
Té, pedres de Tarragona,
de la muralla.
De Tarragona, home,
us deixava allà els restos de les pedres
que em desféen, no?
No, i la vida després,
a part d'estar com ha estat,
doncs,
és qüestió de perdre l'humor.
Per això,
demano que si alguna vegada,
quan em legible,
perquè la Sílvia és bastant punyetera,
em perdus, eh?
Què m'està dient?
Què m'està dient?
A vegades es punxa,
a vegades es punxa,
i a vegades has de contestar
amb una miqueta d'ironia
o una miqueta de broma,
perquè, doncs, clar,
vull dir,
si hi ha moments d'aquestos,
penseu que tot és broma, eh?
Ja, explica la gent,
més o menys,
que parlarem de Tarragona,
parlarem de sentiments,
parlarem d'emocions,
i, sobretot, de coses viscudes per l'avi.
L'única cosa...
No anirem, a veure,
anirem alguna altra vegada
per fer una referència
en algun llibre,
però hem de dir
que tot el que sortirà
dins d'aquests espais
és memòria.
L'únic que jo demano...
Sí,
el que demanaré jo,
per exemple,
que hi ha una cosa
que no diré
per evitar coses,
que és les dates de cada cosa.
Jo explicaré,
en general,
fets,
coses,
que he sentit,
doncs,
que he viscut,
entens?
No, no,
perquè llavors fem amb història
hi ha els llibres
que ho expliquen,
hi ha els historiadors.
Jo als historiadors
no en tinc res,
només tinc vivències.
I memòria,
per poder parlar-les,
d'aquestes vivències.
La vaig perdent,
i m'interessa,
que així no me'n recordo
el que dic,
saps?
Vaig perdent la memòria.
S'han parlat d'altres coses,
sàvia,
s'han parlat d'altres coses.
Ja veu que la broma
no ha de faltar.
I tant, i tant,
i jo mai.
Fins demà mateix,
eh?
Molt bé.
Que comencem ja en sèrio,
eh?
Gràcies.
Vale.
No, a Tarragona.
Quan el català
sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremar
mans a la guitarra
solien cantar,
solien cantar.
Bisa-oka talunya.
Bisa-oka tala.
Cerit Toya
Lassana
Parma
Hof
Tor
этому