Música
Doncs jo no puc acabar de desfer les maletes, eh?
Perquè aquest home primer m'aporta a Brasil,
després no sé on hem anat més, a l'Àfrica.
I espera't, i ara ens n'anem a la Índia.
Sí, Andrés, bona tarda, bona tarda, Andrés.
Per això, per això, i que la Núria t'agrada a la Índia.
Home, a la Índia sí, eh?
Bé, el títol de la pel·lícula, per això no és gaire agradable,
perquè el títol d'aquesta pel·lícula, que es va fer bastant famosa,
va ser 9 hores de terror.
I aquest salt que fem a la Índia ho fem una altra vegada
amb el mateix compositor d'ahir, Malcolm Arnold,
un dels autors clàssics més prestigiosos
amb la història de la banda sonora inglesa.
La pel·lícula és de Mark Robson
i explica les hores anteriors a l'assassinat de Gandhi
i la partitura de l'autor es divideix en dues direccions.
Per un costat, la clàssica música occidental
amb el so característic del compositor
com a acompanyament dramàtic d'aquesta pel·lícula.
I l'altre camí és la música hindú
amb les escenes de festes i concerts
i com suport els opcionals títols de crèdit
que va, en fi, composar Saul Bass.
Aquest aspecte oriental de la seva música
és interessant per una cosa que ara us diré,
perquè encara no s'havia posat de moda a l'Occident
a través dels Beatles i de Ravi Sankar.
És curiós, perquè aquest ja es va adelantar una miqueta amb ells.
Sí, perquè els Beatles, després la influència que van tenir, no?
Exacte, però em refereixo també a la música, sí.
Escoltem 9 hores de terror,
concerto hindú de la banda sonora de la pel·lícula,
que, en fi, jo crec que pot ser alguna cosa interessantíssima.
Elaborador de la pel·lícula
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
escoltem!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Tornom!
Tornom!
Tornom!
Tornom!
Una marxa que té un toc com de comèdia.
Jo m'imagino la Débora Queras, que havia de fer d'Institut Trio de 20 i pico nens.
sí, llavors els nens mentre van passant van tocant aquesta música,
i com si fos la jur de la bandera, per dir-ho així,
quan estan davant de l'Institut Trio...
Fan la reverència.
És clar, és molt graciós, perquè tots són petitonets,
i n'hi ha alguns que encara estan preparats, molt ben preparats,
que tenen una gràcia i una soltura en fer la reverència,
que fas un fart de riure
de tendresa, que és la sèrie.
Quina peli hem dit que era?
El rei i jo. Molt bé.
Aquí el diu el rei i jo.
Intenta posar amb aquest rei
que és una miqueta
en fi, vast, per dir-ho així,
molt autoritari i molt vast,
ella ve d'una societat molt refinada
i intenta refinar-la.
Seria el pigmalió, però a la inversa.
Exacte, a la inversa.
Andrés, demà tancam setmana.
Demà tancam setmana, vinga.
Però no desfem les maletes encara, no?
No, no, no. Fins demà.
Res, adéu. Fins demà.