Bona sera, senyorino.
Bona sera.
Bona sera, que respalón, que has pegat, que respalón.
Antes d'entrar, que respalón.
Ah, aquesta regatza.
¿Cómo va él?
Va bene, va bene, va bene.
No ho deies, perquè Palombrano semblava el típic italià, no?
Sí, quan feia el paper, sí, perquè era un gran actor i ho mitava tot.
Jo tinc una pel·lícula d'ell que fa de xinès,
La casa té de la luna d'agosto,
i fa tot el paper de xinès o de japonès.
I allà està caracteritzat que, escolta...
Que semblava de veritat.
Jo ho recordo perquè ahir, per la gent que es va apropar al cinema,
van poder veure aquesta pel·lícula,
El tranvier llevador de CEO,
que semblava italià, aquella forma que portava, aquells jerseis,
aquella samarreta.
Sí, però més aviat era l'estil dels noms.
Nois joves, de la gent dels barris baixos,
del barri aquest dels Estats Units.
Del Bronx era, potser?
Sí, més o menys.
Però el que passa és que a Itàlia van agafar bastant,
lògicament com els altres països del món,
van agafar bastant les modes que venien dels Estats Units.
perquè va sortir una pel·lícula del Gargay Bull que sortia amb una samarreta,
d'aquelles clàssiques normals, sense mànigues,
i aquelles samarretes va posar de moda una cosa enorme.
I al cap d'uns anys...
I encara ara, eh?
Sí, sí, i al cap d'uns anys va tornar a sortir sense samarreta
durant bastant tros d'una pel·lícula,
i llavors va posar la moda del sense samarreta,
sense samarreta, saps?
Sin camiseta.
Sin camiseta, mojada.
Sí, o sigui que...
Després, quan el Marlon Brando va fer allò de les motos,
com es deia, aquella pel·lícula salvaje,
doncs que duien aquelles pellisses,
aquelles xaquetes de cuiro,
llavors va començar a posar,
i ara actualment segueix.
Per què?
Perquè és molt pràctic, evita el fred,
no deixa de ser, en cas de caiguda,
també una salvaguarda en quant a arrossadures per terra,
esclar, si una trompada forta ja no,
però serveix per molt.
Bé, doncs...
Bé, tornem de nou a lo nostre.
Avui no hi ha cinema, Andrés?
No, no, avui divendres no.
Qui vulgui anar al cinema, que pagui.
Això, que vagi lliurement, no?
Exacte.
Ja no el convidem a segons de...
Avui tenim, per acabar ja aquesta setmana,
i parlar així de pel·lícules,
de diverses pel·lícules amb els seus temes musicals,
tenim la naranja mecànica,
que va ser produïda, dirigida i escrita
per aquest fabulós home que va ser Stanley Kubrick.
Certo.
Es va basar en la novel·la d'Antoni Burger,
i s'ha de dir la veritat,
que la crítica social que exposa Kubrick
amb la pel·lícula és ferotge.
Sí.
És una cosa bestial.
I a més hi ha algunes imatges que són...
Exacte.
No solament es pot dir que denuncia
la conducta violenta d'una banda delinqüents,
que això encara hi és,
sinó que també fa una ironia
amb els experiments que s'intenten realitzar
per reconduir amb el jefe d'aquesta banda
cap al camí del bé.
Jo crec que es tracta, potser,
d'unes pel·lícules més impactants,
quan es va estrenar sobretot,
de la història del cinema,
tant per la seva originalitat,
perquè va ser un tema molt original,
com pel seu transform social,
perquè, esclar,
et denunciava molta cosa,
que ara actualment, ja dic...
Encara continua.
Inclús hi ha impostos que s'ha posat més fort.
I s'ha de dir que això sobre el dret de l'home
a la llibertat de l'acció entre el bé i el mal,
encara que porti a la violència i a la destrucció,
alimenta l'obra de Kubrick.
Jo crec que aquí, de nou,
com ja va passar amb la pel·lícula 2001,
Una audiació de l'espacio,
aquesta pel·lícula es va adelantar amb el seu temps.
No obstant, la pel·lícula va ser,
en fi, un èxit,
va tindre un èxit tremendo.
Però també va tindre
una gran quantitat de divisió d'opinions.
Una és en favor i nosaltres en contra.
És que el Kubrick és un director
que fa o que t'agradi molt
i que siguis un...
Però passa una cosa,
que quan hi ha aquesta diferència d'opinions tan forta...
Sí, sí, el blanc o el negre.
Sí, sí, és un èxit.
És un èxit.
La prova està en que la taquilla va tirant endavant.
I llavors, esclar, això va fer
que amb el sèptim art,
aquesta pel·lícula a vegades es presenti com un interrogant.
Jo crec que potser ja a través dels anys
aquesta pel·lícula es anirà presentant,
com moltes que a vegades han sigut maleïdes,
es anirà presentant com una verdadera exponent
d'un pas amb el temps dintre de la cinematografia.
Jo crec que és això.
Jo voldria ara posar una versió,
perquè s'han fet diverses versions,
una versió que va fer Henry Salomón
i la seva orquestra
del tema aquest de la naranja mecànica
que va escriure
W. Carlos i R. Elking.
I, en fi,
és una versió una miqueta especial,
però existeix
i, per tant, l'escoltarem.
I, en fi,
i, en fi,
i, en fi,
i, en fi,
i, en fi,
La que sentíem era la banda sonora de la pel·lícula
La naranja mecànica.
No, la banda sonora no.
Esclar, t'estic portant tantes bandes sonores...
Bueno, però forma part d'una de les versions de la banda sonora.
Això sí, això sí, això, la interpretació que hem sentit avui...
Com filem prim, Andrés, com filem prim, eh?
S'ha de donar una orientació amb els veïns, eh?
Ha sigut l'orquestes, eh?
Ha sigut l'orquestra d'Henri Salomón, que ens ha interpretat aquesta banda sonora, però, esclar, no podem enganyar ningú mai.
No, no, no, mai, mai.
Ens podem equivocar, això no ho dic perquè no són perfectes, però enganyar no, per això he rectificat, perquè ens podem equivicar tots.
Equivicar, doncs fem una cosa, anem equiviquint-nos poquet i anem a veure...
Anunciem una miqueta que és el que farem de cara a la setmana vinent o vols ser...
Doncs mira, ja saps que a vegades hem retrasmès una pel·lícula durant diverses setmanes, però demà retransmitirem una pel·lícula...
No, a dir llums. Veus, ja t'has equiviquit un altre cap.
Veus, esclar, sí, és que vaig embalat, escolta, jo ja vindria ara cada dia, cada dia, sols, dissabtes i dominges...
No, dissabtes i dominges, festa.
Escolta, sé que us toca festa, però jo seguiria treballant igual.
Doncs passarem tota la banda sonora d'una pel·lícula explicant de què va la pel·lícula, però sense l'actuació dels personatges.
anirem explicant de què va.
I si vols podem dir el títol.
Vinga.
No és gaire coneguda, és una pel·lícula que es diu Darling Nili.
I ja està, fins aquí podes ler.
Els actors no...
No, deixa'm per dir-ho.
Els actors són molt coneguts, eh?
Vinga, diga'ls, diga'ls, vinga.
Mira, és Julie Andrews i Rock Hudson.
Bon cap de setmana, Andrés.
Adéu.
Adéu, diau.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.