El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Ja és dijous i amb l'Avi encara estem fent una passejadeta pel carrer Reial.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Doncs la que veurem és un dels carrers més llargs, jo diria, de Tarragona.
Sí, que era un llarg.
Sí, escolti, era un carrer...
Bueno, ara acabem de parlar això de sofre.
El que passa és, clar, a l'edificar aquella barriada que hem fet nova,
aquell munt de cases que hem fet noves, més al Serratllo, clar.
Passava que ara el fer una miqueta iret o el que sigui,
aquell sofre, aquella cosa molestava els veïns.
Clar, a base de denúncies, no denúncies, el que sigui,
es va arribar amb un acord a l'Ajuntament i allà ja, ara tot és terra.
M'haurien de tota terra per edificar, quan vulguin, ells sabran el que...
Però que era un magatzem que hi guardaven el sofre que arribava.
I fabricaven, no, no, no, i fabricaven.
El tractaven, tractaven el sofre, i posaven sacs, en fi,
que també tenien, llavors també allà dalt al costat de Torreforta,
però a baix, tocant a la via, també hi havia una altra fàbrica,
no sé si eren els mateixos o el que sigui,
que també allà treballaven el sofre.
Ara, clar, el sofre és una cosa que potser ja no té el valor que tenia,
o hi ha altres matèries, m'entens?
Perquè es feia servir el sofre, avi?
Home, jo llavors sé que ens sofreven molta cosa de, potser,
amb els ceps, fent les terres, coses,
i també fent productes, inclús amb el sofre,
jo crec que hi ha molts medicaments,
o no medicaments, o coses, pel cap, pel cos, pel que sigui,
també està derivat i porta alguna cosa de sofre.
Però clar, sofre s'entén, s'entén.
Ara que dèiem això que al carrer Reial hi havia molta activitat de vins,
també es fa servir per...
Per si per les botes.
Per les botes, sí.
Per les botes, sí.
Sí, té moltes utilitats, el que passa que nosaltres a vegades
mirem una fórmula i hi ha tants noms raros
que no saps ni de què està fet.
Però dius, bueno, t'ho poses, t'ho menges o t'ho prens.
Vull dir que no d'això, es m'entens?
Sí, sí.
I clar, llavors això, doncs, aquest carrer tenia...
I tenen en compte, per exemple, que aquí al final del carrer,
al final, compte tu, aquí a Torres Jordi,
ja, quan comença Torres Jordi, allà,
allà hi havia una entrada, un portal gran,
com un arc de triomf, d'aixòs,
i allà era l'entrada de Tarragona
per quan venien de fora, per aquell costat,
hi havia els borots que feien pagar un impost
segons el que portaven.
Ah, sí?
Sí, sí, on això ha passat a tot arreu,
i a Barcelona, a tot arreu, que hi havia...
Ara no perquè entren per allunvols i tot són entrades,
però en aquell temps hi havia dos o tres punts estratègics,
com el portal del Roser, per exemple,
de la part de dalt,
que llavors tot el més de fora eren camps,
no eren cases.
Clar, llavors, a l'entrar allà,
el que venia el pagès, el que no era pagès,
el que portés havia de passar per allà
i pagar un impost,
veient els borots, un impost.
Això si venies a entrar a mercaderies, diguéssim.
Entre la mercaderies, sí,
l'entrar amb la mercaderies i coses d'aquests.
Doncs, bueno, arribava fins allà,
o sigui, el carrer Real,
i tota aquesta part de baix d'aquests carrers,
el carrer Smith, el carrer de Mar,
el carrer Sant Miquel, Santa Tecla,
o sigui que,
dir que aquest barri ha estat,
potser quan van fer el nom dels carrers,
potser eren molt creients,
perquè la majoria de carrers d'aquestos,
tots tenen noms de sants,
o de bisbes,
o d'arcabisbes,
o sí, sí,
un rato t'ho comentarem
i veuràs que hi ha
un món de sants,
sants, santes,
Santa Tecla,
Sant Tiant,
el que va defensar
quan els francesos
van poder aconseguir
que no fessin molt bé la catedral,
Sant Tiant,
Orozco,
vull dir,
tota una sèrie de personatges,
tots quasi lligats
amb l'església
o amb la religió,
saps?
Vull dir, sí,
però parlant de religió
i trencant la religió.
També, clar,
aquest barri necessitava
un lloc d'esplai,
un noi,
un lloc on poguéssim
amb la gent també distreus
i disfrutar.
I llavors va ser
quan l'any ja,
devia ser l'any 20,
l'any 28,
bueno, sí,
va ser,
allí van fer un cine,
un cine molt important,
perquè, clar,
abans aquest carrer
es deia
carrer real
i quan va vindre
la república
llavors era Fermí Galán
i l'entrada
nacional
va tornar a ser
carrer real.
Clar,
allí van fer un cine,
un cine molt important,
molt maco,
va ser
d'aquest d'això,
va ser un cine
que van fer
doncs el senyor
Simó Vallès
i el va rendar
a un tal duc,
que aquest duc
és el que tenia
el cine a Tarragona
a la Rambla.
Clar,
què passava?
Que allà ja hi era,
no?
Ja hi era.
El cine de la Rambla
ja hi era.
Ja hi era,
ja hi era,
no?
I llavors, clar,
era molt interessant
perquè com que
aquest cine d'allà dalt
a la Rambla
tenia,
com si éssim,
la contracta
de la Metro Goldeneu,
que era llavors
uns cines més,
les pel·lícules més
acreditades,
costumaven ser
del Metro Goldeneu,
doncs ja els que feien,
que quan feien cine dalt
a vegades pel·lícules
d'aquelles anaven
aquí baix.
Però això va ser
ja l'últim temps ja,
saps?
Perquè això es va inaugurar
l'any 28,
que això va ser
un arquitecte
d'aquí a Tarragona
molt important,
un Toni Pujol,
que va fer moltes coses
a Tarragona,
saps?
I aquest,
això va construir
un tal Gras
que també era un
contratista
d'aquella època,
doncs,
o sigui,
van gent d'aquí,
d'això,
saps?
I aquest cine,
aquest cine-teatre,
més aviat era
teatre-cine,
doncs,
era molt important
i molt bonic
perquè
el que és el front,
és com si diguéssim,
l'escenari,
hi havia unes escultures,
hi havia unes escultures
d'un artista
tarragoní
que es deia Pallàs,
que era molt conegut,
molt apreciat
aquí a Tarragona,
amb el temps,
perquè va ser molt popular,
saps?
Avi, doncs,
amb aquesta frontal
que ens diu,
amb aquestes escultures,
ens quedem?
I demà entrem ja
dins del cinema, eh?
Gràcies.
Gràcies.