Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que hi ha entre la pel·lícula en si
o el que ens reflexa
i nosaltres mateixos aquí.
Part d'aquestes papallones
que comentàvem, aquestes mil idees
que té el Jordi,
passen per fer rendible la seva institució.
Jo no sé a nivell institucional
si avui en dia
podríem considerar que sí,
que fins i tot una institució psiquiàtrica
que representa que ha de fer un servei
pot tenir la seva rendibilitat
o ha de tenir la seva rendibilitat.
A veure, rendibilitat
no pot tenir mai una cosa d'aquest tipus.
El que passa és que
avui en dia qualsevol organització
tant sanitària
com de qualsevol altre tipus
es considera que ha de ser
dirien autosuficient.
I autosuficient vol dir que ha de tenir
un pressupost
evidentment i que es ha de
lligar a aquest pressupost.
Evidentment no es pot
avui en dia mantenir que una institució
psiquiàtrica sigui rentable
i en el sentit estricta de la paraula
i molt menys que siguin els propis malalts
els que subvencionen
amb la seva feina.
Però sí que hi ha moltes experiències
una, per exemple,
que suposo que sortirà al col·loqui
perquè és de l'any 66
a França, a Marbejols,
i que la va posar a terme
un psiquiatre de casa nostra,
de Reus,
el Tosquelles.
I llavors va treballar
amb els
deficients intel·lectuals,
discapacitats intel·lectuals
que diem ara,
els disminuïts psiquis
que han sigut de tota la vida
i que els va muntar
uns sistemes
de tipus industrial
que gràcies a això
van continuar
tenint uns recursos
a nivell
de poder tenir
un salari,
un sou mensual.
Molts d'ells
van poder anar
a residències
i a pisos
que els mateixos
podien llogar.
Vull dir que des d'aquest punt de vista
sí que un cert benefici
inclús econòmic sí,
però evidentment
també hem de dir
que tenien una base
de manteniment
que era de l'Estat.
Suposo que és trobar
una miqueta
el punt mitjà
en aquesta balança
entre el que seria
l'explotació del malalt
que evidentment
és impensable
i la sobreprotecció,
allò de dir
no, no,
que no faci res.
El treball
entès dins d'aquestes institucions
també deu ser
com una alícia,
o una manera
que ells sortin endavant.
Avui el treball
ha canviat molt
en relació
a les malalts mentals,
molt.
No és el mateix
dels anys 60
o 70
aquí mateix
a la nostra província
era molt diferent
de com és ara.
Però
si ens anem
a l'època
de 1800
tenint en compte
que a Saragossa
a l'Hospital
de Nostra Senyora de Gràcia
doncs els malalts
treballaven
a la granja
i feien
coses d'ofici.
I llavors
el Pinel
que era un psiquiatre
de la Revolució Francesa
que va visitar
l'Hospital
de Nostra Senyora de Gràcia
a Saragossa
es va quedar sorprès
com resultava
que els
aristòcrates
aristòcrates
els
els de l'alta burguesia
doncs no feien res
perquè
la seva condició social
els impedia treballar
i aquests
no milloraven
no sortien mai
estaven sempre
il·luminats
entre cometes
no?
amb el seu món
imaginari
això els malalts
que pertanyien
a les classes altes
a les classes altes
no feien res
no feien res
mentre que
la gent humilde
la classe social baixa
doncs aquests
per
com per pagar-se
l'estat
a l'hospital
tenien de treballar
i aquests
milloraven
arribaven a curar
i sortien d'alta
llavors
gràcies a això
que allà
li van explicar molt bé
ell ho va
escriure després
i gràcies a això
va passar
diríem
al domini
públic
científic
i va ser una
de les raons
per les quals
molts hospitals
psiquiàtrics
es van decantar
per fer
aquest tipus
d'activitat
i
la veritat
és que
és una
de les coses
que ha servit
perquè els malalts
milloreixin
per això es deia
laborteràpia
era
laborteràpia
laborteràpia
la paraula era
laborteràpia
Ai, que ja està
hem dit que
el senyor Labat
era un home
molt enfeinat
ja veieu que li està sonant
el mòbil
no he pensat
a dir-li això
que apaguéssim el mòbil
ja anem tancant
l'entrevista però
veiem també
en aquesta sinopsi
sobre la pel·lícula
recordeu
en Jordi
les papallones
la podreu veure
a partir de dos quarts
de vuit
a la Fundació
La Caixa
que aquesta institució
psiquiàtrica
estava situada
en els terrenys
d'un monestir
i abans també era així
ara passa també
en algunes institucions
doncs mentals
que van molt lligades
a moviments religiosos
no sé si això
és bo
és dolent
és diferent
ja va bé
que hi siguin també
bueno
històricament
sempre han estat
lligades
a
a qüestions
a convents
o a
o a
entitats religioses
aquí per exemple
a dintre de Catalunya
tenim la
orde de Sant Joan de Déu
tant d'homes
com la de Benito Meni
de dones
però això és
degut a que
en aquella època
doncs
l'estat no se'n cuidava
d'aquest tipus
de malalts
i llavors
eren les entitats
religioses
que tenien aquesta
sensibilitat
i els acollien
i aquest va ser
igual que
a València
per exemple
estem parlant
del segle XIV
doncs ja
justament
el pare Joffre
va crear
el primer
psiquiàtric
del món europeu
diríem
i era
a partir
justament
de dir
no és gent
que
que se'ls pugui maltractar
no és gent
delinqüent
són malalts
mentals
i se'ls ha de donar
una bona acollida
i llavors
doncs
sempre ha estat
una mica
per la qüestió
beneficiària
això
això per una banda
i per una altra
perquè
moltes vegades
els monestirs
si han deixat
de tenir
la seva funció
doncs llavors
s'ocupen
els seus llocs
per exemple
a Burgos
a Onya
concretament
fa molts anys
nosaltres vam assistir
a la creació
del psiquiàtric
de Burgos
de la Diputació
Provincial
i que era
sobre un monestir
que havia quedat
buidat
crec que era
dels jesuïtes
i ho va llogar
o va comprar
a la Diputació
i tots els malalts
que tenia
per altres llocs
tenia
Burgos
els tenia
per València
els tenia
per el País Basc
etc.
i va anar recollint
i curiosament
nosaltres
el gerent
Ramon Vilella
i jo
vam anar a veure
com estava
en aquesta situació
i ens va sorprendre
perquè es va cuidar
una comunitat religiosa
de fer això
però llavors
la superiora
no tenia cap experiència
de com es feia això
però va quedar
meravellada
perquè al cap
de 15 dies
diu
escolta'm
això ja funciona
va sol
i va sol
perquè els propis
malalts
que van venir
de diferents llocs
doncs es van
jerarquitzar
de tal manera
que uns
menaven
els altres
i al final
cadascú
feia una feina
des de
fer
el reparto
del dinar
de fer
els llits
de preparar coses
per la granxa
en funció de
o sigui que
pràcticament
el solçament
perquè hi hagués
una mica de pau
entre cometes
doncs això funcionava
i estem parlant
dels anys 70
i això
com ho valoren
com una cosa
espectacular
que no seria habitual
perquè clar
això dona a què pensar
doncs així
per què necessitem
tots els
tots els especialistes
mèdics
i els malalts
mateixos
ja s'organitzen
bueno perquè
d'alguna manera
jo diria que això és
igual que passar
amb la història
no?
en cada època
se li exigeixen
unes coses
en aquella època
l'únic que s'exigia
era que aquestes
persones
estiguessin
fora de la circulació
i era
una manera
de quedar allà
i ja
per sempre
per això
eren com
ciutats
i aquesta era
pràcticament
cada vegada
doncs hem anat
conscienciant més
la població
es requereixen
més coses
i això
avui en dia
no tindria cap sentit
igual que
la laborteràpia
de fa temps
avui
no es podria
mantenir
perquè seria
el que deia al començament
seria com una explotació
avui tenim de fer
altres activitats
aquestes activitats
poden ser de teràpia ocupacional
o poden ser
d'un treball
però molt més organitzat
com qualsevol altre
d'una ciutat
però que no esclavitza
ni molt menys
doncs
deixa en mal lloc
el malalt
sinó tot el contrari
de fet això planteja
és que
que abans sortin els temes
i ens quedem sense temps
però planteja
una altra qüestió
allò que deia
doncs abans
s'entenia en aquesta mena
de convenç
refugi
com una ciutat
d'allí el malalt
no sortia
avui en dia
per una banda
hi ha el repte
suposo de la curació
però després
hi ha el repte
de la reinserció
des de la societat
d'aquest exmalalt
diguéssim
cada vegada
estem més
en la reinserció
avui en dia
no es pot mantenir
el concepte
tradicional
de manicomi
solament dic
que la paraula
manicomi
hem de pensar
que fa
cent anys
no era una paraula
lletxa
ni denostada
quan el Pere Matarreus
es va fundar
era un dels millors
d'Europa
i el nom
que li van ficar
va ser
manicomio
de Reus
era el títol
que tenia
inclús a la notaria
això vol dir
que no era
una paraula
lletxa
és després
que aquestes connotacions
es van afegint
avui en dia
no es pot entendre
d'aquesta manera
i tal com deia
és la reinserció
el que s'està plantejant
és a dir
l'hospitalització
es considera
com una situació
que és temporal
sempre
que mai és finalista
que
per exemple
ara
un malalt agut
la mitjana
està 17 dies
i surt
això vol dir
que va a un centre
de salut mental
etcètera
però hi ha casos
més greus
i aquests
poden estar
en una situació
de subaguts
o d'alta dependència
i avui en dia
el que poden estar
és 6 mesos
8 mesos
però
es té
de replantejar
que hem de tornar
a la comunitat
i la comunitat
què vol dir?
vol dir
casa seva
vol dir
una residència
vol dir
un taller protegit
un lloc
en què pugui treballar
que tingui
inclús uns beneficis
i que aquests beneficis
a ell
li pugui servir
per tenir
una certa autonomia
o sigui
que ha canviat
molt
i encara
ha de canviar més
o sigui
que no
podem dir
que estem
satisfets
aquí anem
senyor Labat
ja per tancar l'entrevista
fem servir
la ràdio
de Magàfon
i vostè
no només tracta
la psiquiatria
des de la seva càtedra
a la Universitat
Rovira Virgili
no només des del despatx
sinó que també
i conviu
podríem dir dia a dia
des del seu càrrec
de director mèdic
de l'Institut Pere Mata
de Reus
fem una crida
què necessitem
què necessiten
les institucions
psiquiàtriques
en general
a tot l'estat
més implicació
de les institucions
més diners
més professionals
no ho sé
què és potser
el que fa més falta
es necessita
de tot
menys malalts
això sí
menys malalts
això segur
però com això
no està tant
a les nostres mans
de moment
sí que és veritat
que es pot fer
un treball
de prevenció
això sense dubte
però
no està
al nostre abast
que està
en sensibilitzar
a les institucions
públiques
a les polítiques
sobretot
a la ciutadania
sí que està canviant
i així com abans
era més tabú
el parlar
de la malaltia mental
avui ja no és tant
però encara continua
sent-ho
per una altra banda
el que sí que es necessita
són més recursos
més recursos
tant per sanitat
com per benestar
i família
que són les dues conselleries
que realment
sobre elles
pivota
tot el que és
la sanitat
per les qüestions
de centres de salut mental
i hospitalització
aguda
i benestar
i família
per la reinserció
perquè
depèn
d'això
i aquí sí que
es requereixen
cada vegada
més recursos
entre altres raons
perquè hi ha moltes més coses
per poder fer
sobretot
cara a la comunitat
a nivell de centres de dia
centres d'esbarxo
els caps de setmana
és una altra de les qüestions
que també
perquè a vegades
es fan un centre de dia
però és de dilluns a divendres
suposem
però després
està el cap de setmana
i a vegades
també les famílies
necessiten
doncs
tenir una certa llibertat
i no solament
estar amb el malalt
sinó que a vegades
poden
llocs socials
per poder atendre
aquestes famílies
com si fos un hogar
sí que és veritat
un hogar social
vull dir
sí que és veritat
que es requereix
la integració absoluta
però a vegades
és difícil
per tant
llocs
en els que puguin conviure
també és important
i això
concretament
es fa
avui en dia
amb l'esforç
de les famílies
o de les associacions
de familiars
i aquí sí que resulta
que gràcies a les famílies
moltes vegades
ho diem
la sanitat
si costa
i dintre de la sanitat
en el camp de la salut mental
hauria de costar
molts més diners
a l'ente públic
dels que costa
i no costa més
perquè són les famílies
les que estan suportant
precisament
això
a nivell de cuidadors
a nivell de
de mantenir
una estructura
que avui en dia
doncs
penso que cada vegada
hem de pensar
que són els centres públics
els que hem de desenvolupar
sí que diuen
inclús a Catalunya
puesto que som aquí
que són sensibles
però
no
solament
reconeixer
aquesta
aquesta
mancança
i aquesta necessitat
no és suficient
i llavors
això significa
pressupostos
i un estirallarron
se suposo
entre la part mèdica
i la part administrativa
sí
també
també
quan dieu
administrativa
en general
vull dir
perquè clar
administrativa
a veure
l'administració pública
és administració
dintre de la sanitat
per exemple
un hospital
o una residència
o el que sigui
té una part
també administrativa
i també té
una part
més assistencial
i són els metges
infermers
psicòlegs
etc.
sí que
sempre hi ha
un
un tira
i
que un
diu
no hi ha més calés
i llavors
millor
tant de personal
t'ha d'haver menys
perquè no
arriben els números
bé
això és
l'eterna
cançó
doncs
queda molta feina
per fer
no l'entretenim més
senyor
Antoni Labat
moltes gràcies
per venir
i el primer granet
de sorra
de l'Antoni Labat
ara mateix
que el posarà
a les set i mitja
dos quarts de vuit
aquí a la Fundació
La Caixa
amb la projecció
de Jordi
i les papallones
i després aquest debat
quina és la pregunta
que vol que li facin
en aquest debat?
estic obert
a que en facin
qualsevol
espero que no
arribi a dir això
me n'alegro molt
que m'hagi fet
aquesta pregunta
que la gent no sigui
tan previsible
gràcies senyor Labat
bona tarda
gràcies a vosaltres
bona tarda