Ensetem setmana amb l'Andrés d'Andrés.
Vam deixar enrere la Xirri MacLeim
i anem a parlar de temes que ens afecten per l'actualitat.
Estem d'abstinència.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Com ho portes tu, això de l'abstinència,
del menjar peix, només?
Bé, mira, és una cosa que, la veritat,
t'haig de ser sincer.
Si a casa no m'ho posen, no m'ho posen.
Tu et menges el que trobes, no?
A mi el que em posen i gràcies que n'hi hagi.
Ja se't veu alimentadot, eh?
Vols dir?
Sí.
No serà que faig una digestió molt bona?
Ah, pot ser.
Ah, carai, carai.
Ho aprofita tot, l'Andrés.
Setmana Santa.
I, per tant, música i cinema,
tot relacionat amb aquesta època de l'any?
Exacte.
I per tot això, en fi, més que res,
perquè va aprofitant-se amb les circumstàncies.
I hem de parlar de Jesucrist amb el cinema.
Hem de saber que Jesucrist,
un personatge tractat pel cine,
ha sigut en moltíssimes, però en moltíssimes ocasions.
Jo, inclús, vaig passar una pel·lícula
de l'època del cinema de l'any 1914.
Després he passat Ben-Hur,
Els Deu Manaments, també dels anys 22-24.
Andrés, i et ve gent a veure aquestes pel·lícules?
Ho dic perquè Els Deu Manaments Ben-Hur
són d'aquelles que acaben cada any a la televisió?
Sí, però pensa que no és el mateix
veure un Charleston Heston
que veure un Ramon Navarro de l'any 24.
Ah, clar, és que tu tens altres versions de tot això.
Jo estic parlant d'unes versions de l'any 22 i de l'any 24.
Llavors, esclar, aquestes versions,
per tindre en compte l'època que era,
són també unes pel·lícules precioses.
Després, a més a més, com que allà no hi havia diàleg,
que surten els rètols,
doncs per ambientar la pel·lícula,
hi ha una música de l'Orquestra Sinfònica de l'Ondrés
que, escolta, només que tanquis els ulls
i no miris la pel·lícula,
simplement el concert ja val la pena.
Doncs això que t'estava dient de Jesucrís,
que, en fi, és un personatge que ha sortit tantes vegades,
ens podem centrar directament en la seva vida
i els seus miracles
en pel·lícules com
El rei de reies, de l'any 61,
La història més gran de Jamás Contada, de l'any 65,
Jesús de Nazaret, de l'any 78,
o bé, que es va veure amb un paper petitet secundari,
amb títols com Ben Hur, de l'any 59,
La túnica sagrada, de l'any 53,
que va ser la primera pel·lícula que es va fer amb Cinemascope,
Barrabás, de l'Anthony Quinn, l'any 1962,
i encara que el drama del Calvari,
d'una manera, influeix directament
en els personatges centrals de la història,
doncs Jesucrís surt també amb algunes escenes
per donar, en fi, motiu a la història de la pel·lícula.
En aquests dies,
posarem unes músiques que es tinguin, com explicaria jo,
dos vercents o dos enfocs
completament diferents per un costat.
Posarem la gran apoteòsis de Ben Hur,
on s'intervé d'una manera decisiva
amb els moments culminants
de la vida del príncep jueu,
que va interpretar Charlton Heston,
i per un altre, amb dos musicals
que es van fer també basats en la vida
i les ensenyances evangèliques,
i que els seus exis van possibilitar
les respectives versions cinematogràfiques.
Començarem amb el tema, amb el preludi,
tal com comença la gran obra cinematogràfica de Ben Hur,
de l'any 1959,
que l'autor va ser Miglos Rodze.
El film de William Wheeler
té encara un rècord de ser la pel·lícula,
potser, amb més òscars de tota la història del cinema.
Bueno, n'hi ha que ja en tenen, no?
Però són onze estatuetes
i una d'elles va anar a parar a Miglos Rodze,
com a autor d'una banda sonora espectacular
i molt grandiloquent,
que en el seu moment es va definir
com la millor pel·lícula mai escrita per la pantalla.
La partitura representava
la culminació de la seva etapa històrica,
que aquest home va iniciar amb Cuobadis
i després Iván Jó,
los caballeros del rei Arturo,
després la reina virgen
de Jan, o sigui Estúcias de mujer,
de Jan era el nom en anglès,
i alguna que potser en pugui descuidar.
Totes músiques preparades en base
a profuns estudis
de la música romana, hebrea,
del renaixement inglès, etc.
O sigui que aquest home valia la pena
sentir la seva música
perquè feia un estudi
ja de la classe de música
que hi havia en aquelles èpoques
on se centra l'acció de la pel·lícula.
I això, esclar, li donava encara més valor
i més importància.
La seva magnificència
i podríem dir també la seva madures
doncs donaven un crèdit al seu autor
com el músic indispensable
per aquests guions.
Ja la gent, o sigui, els grans magnates
ja buscaven amb aquest músic
per preparar les músiques
de les bandes sonores.
A l'any 59, 1959,
el seu nom ja es cantava
com a favorit ja fent absolut
per l'Òscar,
la millor banda sonora
i així va ser deixant darrere seu
el gran compositor Alfred Newman
pel diari d'Anna Frank,
Frank Devil per Confidències a medianoche,
l'hora final d'Ernest Gull
i Frank Buxman per Història d'una monja.
Tots aquests participaven
en aquest certamen dels Òscars
però ell va ser el que se'l va emportar.
El seu guanyador amb els resultats
de les votacions
ell aconseguia
el seu tercer
i ja últim prèmit
de l'Acadèmia.
Després dels que li van donar
l'any 1945
per la pel·lícula Recuerda
i a doble vida l'any 47
això va ser ja
la culminació definitiva.
Anem a parlar del preludi
de Ben Hur
que s'obre
amb unes fanfàries de metall
mentre a la pantalla
un rètol
posa
Anno Domini
ja per centrar
amb l'espectador
en la història.
Segueix el tema central
de la pel·lícula
continuant pel tema d'amor
que es repeteix
diverses vegades
i acaba
ja definitivament
amb una variació
del tema principal
a manera de
conclusió
del preludi.
Escoltem aquest gran preludi
de Ben Hur.
de Ben Hur.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit