Una setmana més us parlem de les activitats que organitza el Teatre Magatzem.
Tenim amb nosaltres la Teresa Valls i el Marc Xornet.
Nois, bona tarda.
Bona tarda.
Com sempre, comencem fent balans, no?, de la setmana passada.
Així una miqueta per damunt.
Un balans excel·lent.
Marc, va.
Sí?
Sí, la setmana passada vam estrenar l'última de les Últils Paraules.
Ahir, al Magatzem, ja l'havíem fet a la biblioteca el dimecres
i jo crec que podem fer una valoració excel·lent.
En parlarem àmpliament perquè, de fet, repetiu.
Dimecres que ve a la biblioteca i diumenge que ve al Magatzem.
Per tant, farem que la gent agafi una mica, posa'ls el caramelet a la boca.
A part d'això, doncs, el dimecres al matí hi ha un escolar,
que és el príncep Tralirum, que es va fer la setmana passada al Metropoli,
i ara es fa per un escolar diumenge al dematí.
Ai, dimecres al dematí.
Molt bé, recordem que el Magatzem aquest any va fort amb el que és la programació infantil,
entre altres coses.
Doncs entrem en matèria perquè heu vingut molt ben acompanyats avui.
Molt ben acompanyats.
Feu els honors.
Doncs venim acompanyats del Sergi Chirinac, del Conrad Sató i de la Josep Urbano,
que són ara i part en la Flor Desesperada, que es va estrenar ahir al Magatzem.
I bé, ara t'hauríem d'explicar ells, no?
Recordem, Flor Desesperada és ja l'últim cicle, diguéssim, d'aquestes narracions,
subtils paraules.
Són poemes de la Mercè Rodoreda.
Sí?
Sí.
T'atequen.
Tu saps molt bé.
Doncs a veure, Sergi Chirinac, director.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Bona tarda.
Doncs la Flor Desesperada és una de les flors, una de les diverses flors.
És tota una col·lecció de flors de la Mercè Rodoreda que signifiquem.
La Mercè Rodoreda sembla ser que era una gran amant i aficionada, apassionada de les flors
i crec que en aquest recull de flors s'hi reflexa, jo diria que ella, s'hi reflexa ella, la seva psicologia,
el seu cervell, segurament, les seves passions, les seves neures, els seus...
Perquè són unes flors que, Déu n'hi do, hi ha de tot, no són unes floretes.
I a través de les flors i de la seva bellesa, dins s'hi amaga tots uns misteris i tots uns intríngolis.
És tota una col·lecció de flors.
Una d'elles és la Flor Desesperada, que l'hem triat perquè jo diria que reflexa bastant una mica el tarannà d'aquestes flors.
No són totes desesperades, però Déu n'hi do el que hi corre per dins.
Tot i que, malgrat la desesperació, no deixa de ser un joc.
En podeu parlar els de més, també.
Jo donaria pas al Conrat Satú, que és bona part implicada,
perquè suposo que la manera també de transmetre tota aquesta càrrega poètica
va ser encarregant-li al Conrat que fes una música adequada.
Conrat, bona tarda.
Bona tarda.
I tu t'apuntes a qualsevol encàrrec que et fan.
Estem en rigorós directe.
Aleshores, jo m'apunto... Qui t'ho ha dit, això?
T'ho he dit jo? No creguis.
Cada cosa que faig, hi ha 7 o 8 que se'n van fora.
El que passa és que les que van fora després, la gent que té classe no ho explica qui li ha proposat.
No, amb el Sergi ens coneixíem gairebé des que estic a Tarragona, que tampoc fa molt, ara farà 8 anys,
i el Sergi és un d'aquests, formaria part del paisatge urbà d'aquesta ciutat.
No és molt particular com camina, com quasi tot el que fa.
I a més, des de fa un any som veïns.
Aleshores, ell viu el número 1 i el número 7, ja ens quedava fer alguna cosa junts, a part de fer algun cafè i tal.
I em va proposar això, aquesta feina, i jo vaig acceptar per quatre raons, no per una, per dos, no per quatre.
La primera, perquè em feia molta gràcia, ara sembla el Buenafuente, dient que em fa gràcia, i no m'agrada dir que em fa gràcia.
Però bé, 25 anys després de fer la música de la plaça del Diamant, amb els meus estimats col·legues Ramon Montaner, Gem Nuix,
i ja desaparegut aquest, Antoni Xuclayo, doncs era una altra rodoreda molt diferent.
No amb l'objectiu de tele, aquella vegada es va fer una sèrie de cinc capítols per televisió, i a part la pel·lícula.
I doncs és una altra rodoreda, la de les flors.
I després la idea, del que em va dir el Sergi, em va agradar molt la idea que fos una banda sonora.
És a dir, treballar en teatre, jo havia fet bastantes coses en teatre, però allò que ets actor, no ets actor, ets músic,
aleshores els directors diuen que el músic tingui més gràcia o no, tal.
No, no, era fer una banda sonora, amb la qual cosa hi hauria una cosa fixa, que sempre és la música enregistrada,
i tot al voltant d'allò, evidentment, es mou.
Amb la qual cosa, tampoc hi haurà dos dies iguals, però la música sí que està gravada i els hi dona una seguretat.
Perquè el procés de composició de la música, com ha anat? Et van passar els textos?
Això és secret, no ho explico mai.
No, però vaja, excepte els meus alumnes.
El que sí que sabem és que la música està vinculada molt, molt amb els estats d'ànim de les flors.
Evidentment. A veure, jo a l'hora d'il·lustrar, és relatiu això que t'he dit, sona una mica així,
però és veritat, cada un té el seu segret, entre cometes, no?
A veure, jo el que veia clar és que la Rodoreda és molt forta.
Aleshores, ahir una persona, que no diré el nom, em va dir una cosa que em va agradar,
tant si era sincer com si no, si no ho era pitjor per ell,
però em va dir, diu, la música que has fet no ha banalitzat gens a la Rodoreda.
Em vaig quedar amb aquesta frase, no?
I és el que intentava d'alguna manera.
Clar, si hi ha alguna cosa molt fort, si tu et planteges banalitzar-ho, baixa el nivell.
Però si jugues a fer una cosa també forta, aleshores la feina ara la tenen ells,
actrius i director.
És a dir, jo he fet una creació paral·lela, en definitiva.
Ja els títols de les flors, només els títols, ja em suggerien suficientes coses.
A vegades ni em llegia el text i amb el títol ja arrencava, no?
I bueno, ha fet un curro que es diu ara important.
S'ha gravat amb tres estudis diferents, hi ha músics, bastants músics implicats,
i el resultat, jo n'estic content.
Ara n'escoltarem, n'escoltarem.
Però clar, la vida neix ara, diguem-ne, de l'obra.
Ara que està la música al text, això ho dirà millor ell.
De tota manera, és una música que pot tenir entitat per ella mateixa?
Sí, la té.
La té, el que passa és que la té dintre un context abstracte.
A veure, no és un tema de pop o una cançó del Michael Bublé, diguéssim, eh?
Amb tots els respectes.
És una música que, clar, com al teatre t'hi has de ficar, o com en un quadre.
Vull dir, no has d'estar dinàmic, no?
Però sí, la té, i aleshores el que escolta...
Jo ahir vaig fer un exercici brutal, i em vaig cansar molt, però satisfactori.
D'intentar estar per les dues coses.
D'intentar estar pel text i per la música, a veure si una cosa distreia l'altra.
I has de fer un esforç, però val la pena, diguem-ne.
El que passarà normalment, cada públic, això ho tindria que dir si ho entrevistéssim, no?
Algú es quedarà...
Jo conec molts músics que del text desconnecten i estan parlant música.
I al revés, altra gent ni s'havia donat compte que hi hauria música.
Després cadascú fa la seva història.
Jo vaig intentar fer l'esforç, vaig acabar esgotat, però m'ho vaig passar francament molt bé.
Oblidant-me, eh?, que havia fet jo la música, que és difícil, no?
I que tenia al costat un dels músics, i que la meva companya està en escena.
És molt oblidar-se de coses, però m'ho vaig passar a pipar, diguem-ne.
Doncs ara hem parlat amb el director, amb el compositor de la música.
La tercera part implicada són les actrius que tenen la pilota, no?,
que porten tot això cap a l'escenari.
Són la Marta Serra i la Josep Orbano, que la tenim amb nosaltres.
Josep, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal?
Fantàstic.
Això d'haver d'aprendre-te el text i després fer que coordinin la música,
pel que deia el Conrad, no?, que no hi hagi una desincronització.
Bé, tot requereix una despesa d'energia i de treball, oi?
Però ha estat fantàstic tot plegat.
He de dir que m'ho he passat molt bé durant tots aquests dies,
he après moltes coses i ha estat fantàstic.
No ha sigut gens carregós, tot el contrari.
Ha sigut molt amè, molt divertit i molt bé, molt bé.
Fa l'efecte que la composició musical deu ajudar, no?,
fins i tot a la interpretació, és un element més.
Doncs tot requereix un treball, com deia al principi.
al principi que ho has d'incorporar una cosa amb l'altra,
doncs fàcil, fàcil no seria, perquè has d'estar atenta
i has d'aprendre coses i has d'encaixar-ho,
has d'estar pendent de coses, però una vegada ho rodes, doncs ja sí,
aleshores ja t'ajuda molt, no?,
perquè ja comptes amb un complement que t'ajuda a saber allà on estàs, etcètera, etcètera.
Què tenen d'especial les flors de la massa rodreda?
Aquest nou registre de la rodreda que...
És que anava a dir que cada flor és un món, no?
És que cada paraula pots endinsar-t'hi i trobar.
Què tenen d'especial? Doncs tot, perquè, per començar,
cap d'elles és una flor estàndard, no?, de títol.
Flor desesperada, flor trista, flor...
A partir d'aquí us podeu imaginar el que sigui.
És fantàstic, vull dir, et dona joc per fer moltes coses, no?
Val a dir que em sorprenc a mi mateixa
que gràcies al director que hem tingut
se li ha donat una dimensió molt diferent
a la que tu veus quan les llegeixes, oi?
I, de fet, hi ha hagut opinions d'aquesta mena.
Persones que coneixien l'obra, oi?
I han vingut i s'han quedat sorpreses,
perquè diuen, jo coneixia l'obra,
però ara l'he entès d'una altra manera
i molt millor, etcètera, etcètera.
Hi ha molts matisos i, no sé, són fantàstics, molt maques.
Director.
Hola.
Voldria fer un incist també en què comentàvem de fer
la setmana passada amb la Teresa i el Marc
que de les tres narracions d'aquestes subtils paraules,
aquesta de la flora desesperada
és la que té una càrrega estètica,
fins i tot visual, més forta.
Explica'ns una miqueta, sense desvetllar gaire,
com és l'escenografia.
Sí que té una càrrega estètica
que no vol dir que sigui millor ni pitjor que les altres.
La té perquè l'obra en si també és,
jo diria que és més esteticista,
no és ben bé poesia, són com a contes curts,
però sí que és un treball de la Rodoreda estètic,
és a dir, és prosa poètic, diria jo.
I llavors la escenografia,
doncs la idea és de considerar primer
que és com un jardí, evidentment,
es tracta d'unes flors, però és molt etèric,
que és un joc també.
Abans he dit una paraula, per exemple,
que és un incís.
Fem un incís,
i que s'acaba justament l'obra així.
És un incís, la flor de maduixa,
la flor de maduixa al final,
que és molt...
sí que és una flor fòssil,
però flor de maduixa és que té molts intríngolis.
Hi ha també, hi ha la flor...
els títols són molt sugerents,
que ho he dit abans,
però val la pena dir-ne alguns,
per exemple, la flor felicitat,
la flor sense nom,
la flor gelosa,
la flor boja,
la flor negra,
la flor de l'iri,
la flor ferida,
la flor caminaira,
és a dir, la flor fantasma,
la flor fòssil,
i aquesta que acaba és un incís.
Això que és un incís estètic, jo diria.
doncs hi ha una imatge,
per mi,
que és la del caramel,
també la de...
algunes vegades vidres trencats.
Hem escenificat com un petit plató,
com podria ser un...
com un circ,
o com una plaça de toros,
algú ho ha vist, eh?
És una mica surrealista
i molt esteticista.
Són caramels,
jo diria que són caramels,
són flors,
són maduges,
però amb molt de color,
no ho sé,
m'estic enrolada.
Això s'ha de veure,
s'ha de veure,
això s'ha de veure,
és una mica minimalista,
i no ho sé,
jo no ho sé etiquetar.
M'ho veniu a veure,
veuràs que és catxondo,
també,
hi ha certs moments de catxondo,
i de finor,
també,
no ho sé,
digueu,
digueu,
altres.
Jo penso que la complicitat
del muntatge
rea una miqueta
que hi ha molts elements,
moltes disciplines
que intervenen en la dramaturgia,
i això també m'agradaria
transmetre'ls-hi a ells
de cara a pregunta,
o sigui,
cadascú,
penso que ha intervingut
en l'obra dramàticament
des del seu camp
i s'han lligat
moltes formes d'expressió,
bé sigui la música,
bé sigui la il·luminació,
bé sigui la scenografia,
i ha quedat un conjunt
molt coherent,
llavors també m'agradaria
que en parléssim d'això,
de com hem fet
interrelacionar
les diferents disciplines,
música amb escena,
música amb interpretació.
En aquest sentit,
a vegades hi ha molta preocupació
o massa
en que les paraules
i la música lliguin,
i jo en aquest sentit,
al principi amb la Josepa,
que lògicament
jo anava fent
el seguiment dels assajos,
encara que no hi volia
intervenir directament
perquè no haguessin
masses opinions,
però ella anava sentint
la música,
ella en aquest sentit
ha sigut privilegiada
perquè l'ha vist néixer
a casa,
la música.
i tant ella com jo
teníem clar
i dèiem
no ens preocupem,
això el Sergi
potser no ho tenia tan clar,
és lògic,
tenia que fer un acte de fer,
no ens preocupem massa
perquè al final
les coses lliguen.
Jo tinc l'experiència
d'altres vegades
que si tu ets sincer,
estàs mirant aquell món
i fas el teu,
el que tu saps fer,
al final màgicament
per aquest món poètic,
surrealista,
comencen a haver
el que la gent diu
casualitats,
jo crec que són més
sincronicitats,
i comencen a haver coses
que lliguen,
clar, després ha d'haver
treball,
com ha dit la Josepa.
Aleshores jo he estat encantat
per una raó simple,
és que he sigut
absolutament lliure
fent la música,
és a dir,
no he tingut cap condicionament
primer de la Rodoreda
que tenia un caràcter
molt fort
i quan vam fer
la plaça del Diamant
sí, estava viva
i aleshores sí que Ramon Montaner
va tenir alguna,
però primer ella
perquè ja no hi és
i després el Sergi
perquè et deixa treballar
amb tota llibertat.
Juntant les dues coses
jo he fet el que he pogut,
clar,
però diguem-ne el que he volgut.
Recordes alguna anècdota
compositiva, Conrad?
Aquella flor que dius
ostres, no sé per agafar-la
o aquella flor
que t'havien sortit
tres o quatre composicions diferents
i n'havies de triar una?
Sí,
ha hagut vàries
que ell no ho sap directament
però que les he canviat
diverses vegades
i no estava.
Sergi,
avui he estat explorant coses, eh?
Sí,
hi ha hagut coses.
Alguna que volia
sense fer música
va haver-hi un moment
cap a la meitat del procés
que ell va dir
bueno,
tampoc t'havia dit
que en fessis tantes
que va al·lucinar una mica
per la quantitat
però és que era més difícil
fer una sola música
i el que et deia abans
de fer alguna cosa
que es fa molt
amb el chill out, etcètera
no que hi hagi un coixí sonor
això trauria
aleshores que hi ha un punt
que no es tractava
de fer-ne 20, 22 o tal sort