Com seria bona tarda, en francès?
Bonsoir, sé que és bon dia, però bona tarda.
Bonsoir?
Bonsoir, crec. Potser sí.
Bonsoir és bona...
Bona tarda, Andrés. Bona tarda.
No ens liem i fem pàtria,
perquè els que som una miqueta innovantets així amb idiomes...
Sí, sí, ho hem de dissimular.
Prou feina tenim amb els nostres.
Andrés, continuem amb la vida d'Edith Piat.
De moment a França, després ja veurem que se'n va cap als Estats Units.
Piro, abans, marxem més apropet cap a l'Antiquari.
Exacte, al carrer Santana, número 3, del casc antic de Tarragona.
Bé, tenim una pel·lícula bastant interessant avui,
que és una gran interpretació de la Greta Garbo,
John Barrymore, Joan Cranford, Wallace Weary
i director Edmund Gullwing, amb la pel·lícula Gran Hotel.
És una magnífica pel·lícula, una joia de l'any 1932.
O sigui, que a vegades val la pena revisar aquests grans pel·lículons
perquè ens donem compte que dins el cinema
sempre hi ha hagut art i del bo.
No tot ha de ser actualitat,
que l'actualitat el que porta són nous avançaments amb les tècniques,
però amb les interpretacions difícilment es poden comparar
també amb aquelles grans interpretacions de llavors.
Aquest vespre, a les 10, a l'Antiquari,
al carrer Santana, número 3, del casc antic.
Gran Hotel.
I ara seguirem amb l'Eddie Piaf,
que ja hem dit que estava cantant pel carrer
amb la seva mitja neumria i mitja germana, o germanastre,
que mentre ella cantava, l'altra nena anava recollint monedes.
Amb això, un senyor molt ben vestit, amb un fill abric negre,
se li presenta i li dona una adreça i un bitllet de 5 francs
perquè no passi penes, per almenys aquell dia,
i que es presenti l'endemà a veure'l.
Aquest home era Luis Leplé,
que era l'administrador de les Jernies,
un dels cabarets més elegants dels camps de liceus.
Ella va anar a veure'l tremolant de peus a cap
i ell li va fer que li cantara tot el repertori que tenia la xiqueta.
Aproximadament unes dotze cançons
que ella havia anat aprenent en bars i salons de ball,
que ella hi anava, no precisament per alternar,
sinó per anar aprenent les cançons que hi havia de moda en aquells llocs.
Leplé li va cautivar la sincera emoció
que la noia comunicava
amb aquests vintanyets que ella tenia
amb totes aquestes tonades o cançons velles i gastades
i les anava retornant d'una manera assombrosament fresques.
Li va encantar la manera que ella les remodelava
amb la seva interpretació.
Llavors també li va sorprendre molt
la seva habilitat tècnica, instintiva,
perquè ella no havia après res
i ara sortia d'ella mateixa
i que ella havia anat pulint mica en mica
i dia a dia pels carrers,
tant amb gestos i entonacions
que era el que subratllava la lletra
de les cançons o tonades que ella interpretava.
Per això ella cantava tan fort
per donar-li encara més melodrama
amb les interpretacions o més alegria.
De totes maneres, aquell home va quedar cautivat
per la seva veu
que el mateix podia ser càlida, dolça, acariciadora,
vibrant, patètica, de queixa
o inclús de renyar qui l'estava escoltant
i que a més a més tenia una gran sonoritat.
Com ja sabem molts anys que l'hem anat sentint
que era veritat tot això.
Ell, després de sentir-la, de comprovar
tot el que ella sabia fer,
li va dir simplement això.
Comences el pròxim divendres.
Bé, l'ha dit, Pia, es va posar vermella,
groga dels tremolors,
li va donar les gràcies
i l'Iple la va interrompre,
imagina el que es descuidava,
i li va dir, escolta, a propòsit,
com et dius?
Imagina't com estava l'home interessat
per la seva interpretació
que no sabia ni com es deia.
I ella, doncs, li va dir el seu nom i cognoms,
Edith Giovanna Gassion.
L'home li va dir, no, no, no, no, això no m'agrada,
ets una nena, petiteta, com un pardalet,
Piaf,
que amb la jerga parisient
vol dir
gorrion,
vol dir això és pardalet,
i diu, des d'ara seràs
la mom Piaf,
la petiteta Piaf.
Ja, des de llavors,
es van donar compte que era petiteta,
baixeta però petita.
Bé, llavors, va passar un altre problema,
Edith no tenia una roba,
en fi, una miqueta arregladeta
per treballar.
Així que es va gastar
fins a l'últim cèntim
amb un parell de sabates
d'un color blau marí
i una miqueta de llana negra
que ella mateixa es va fer un suèter.
A més a més,
no va acabar-lo de fer
perquè una de les mànigues
per la seva presentació
no tenia prou material,
prou llana per fer-les.
Saps què va fer?
Doncs es va posar
un xal color lila
que hi havia sobre el piano del club,
les jernis,
i se'l va posar per sobre l'ombro
tapant-se aquell braç
que no l'havia acabat de fer.
Un drap d'aquests
que feien per posar damunt del piano,
per tapar-ho per fer bonic, no?
Una espècie de xal que hi havia, eh?
Doncs bé.
Bueno, s'ho va posar com xal
per un drap que hi havia, no?
Allò per adornar una miqueta
i s'ho va posar
per tapar el braç
que no s'havia pogut acabar de fer.
O sigui que,
amb aquestes actuacions,
la pobra dona
va tindre que sapigar-ne sortir endavant.
Bé,
unes setmanes després,
Lluís Leplé
va tindre ella la desgràcia
que Lluís Leplé,
unes setmanes després,
va ser assassinat
per quatre matons.
Que dius!
Però ja en aquests dies,
Edith va conèixer
a Raimon Assó,
un altre senyor,
qui li va donar
la segona oportunitat
amb la seva carrera.
Assó,
aquest home tenia llavors
uns 30 anys,
era compositor
i representant d'artistes,
i va fer florir
aquell,
com diríem,
aquell allavor
que aquest difunt Leplé
havia recollit del carrer.
Perquè aquest home
li va ensenyar
a Edith Piaf
a llegir,
a escriure
i a integrar
un recital.
O sigui que anem descobrint
que aquesta noia
als 20 anys
no sabia
ni llegir
ni escriure.
També
li va aconseguir
treball
amb el saló
de l'ABC
que llavors era
la meca
dels cantants.
ella
escriu amb les seves memòries
que des del principi
es va donar compte
que allà
estava passant
alguna cosa.
I
ell,
com que es donava
també compte
que ella ho veia
tot raro,
ell li va dir
diu,
em sembla
que amb tu
estic creant
alguna cosa
monumental.
I això,
aquest home,
en Zoo,
30 anys després
d'aquest fet,
ho va escriure
també amb les seves memòries.
o sigui que,
bueno,
tot es va
recreant
una miqueta
d'estabilitat.
Comencem a veure
la llum
al final
d'aquest túnel
enorme
i potser
podríem
tancar la secció.
Exacte,
llavors tornem a sentir
una altra
de les seves cançons
que és el més important
a part de la seva vida
que és bonic
sapiguero també.
i Cets en Burg
també és una altra cançó
que ella va cantar
a l'Olimpia de París
l'any 1955.
Tot en directe
davant del públic.
I amb aquesta cançó
ja ens acomiadem,
Andrés.
Fins a mà,
si tu vols.
de Delecluze
et Marguerite Monod.
C'est à Hambourg
à Santiago
à Whitechapel
ou Borneo.
C'est à Hambourg
à Santiago
à Rotterdam
ou à Frisco.
Hello, boy.
You come with me.
Amigo,
te quedo mucho
les blés
canto mitnir.
C'est à Hambourg
au ciel de pluie
quand les nuages
vont appallant
comme s'en vont
les lourdes chalants
le long des quais
crevant d'ennui.
C'est à Hambourg
ou bien ailleurs
qu'à tous les gars
en mal d'amour
qu'à tous les gars
depuis toujours
moi je balance du rêve
en plein cœur.
C'est à Hambourg
à Santiago
à Whitechapel
ou Borneo.
C'est à Hambourg
à Santiago
à Rotterdam
ou à Frisco.
C'est à Hambourg
au ciel de pluie
qu'il a posé
ses mains sur moi
et qu'il m'a fait
crier de joie
en me serrant fort
contre lui.
m'a dit
je t'aime
à plus finir
laisse dans la
tout est marin
laisse dans la mer
et puis viens
moi j'ai du bonheur
à t'offrir.
ma petite gueule
C'est à Hambourg
au ciel de pluie
dans les basses
tringues à matelots
que je trimballe
encore ma peau
et les bras
ouverts à l'infini
car moi je suis
comme la mer
j'ai le cœur
trop grand
pour un seul gars
j'ai le cœur
trop grand
et c'est pour ça
que j'ai gris l'amour
sur toute la terre
c'est à Hambourg
à Santiago
à Whitechapel
ou Borneo
So long boy
Adios amigo
Naher chat
Au revoir petite gueule
Sous-titrage Société Radio-Canada