Andrés i Andrés, és dijous, molt bona tarda.
Vols dir amb això que és dijous?
Que s'està apropant el fi de setmana i tens ganes de descansar.
Sí, ja és diferent això, ja pinta diferent.
I el teu convidat, que escolta, no el fem marxar de l'estudi, eh?
Pobre, l'hem tancat aquí, li hem donat menjar, i això sí, el Jordi Freix.
Que et penses que li hem estat donant aquí tita, tita, tita o què?
Escolta, no, no, està a gust, està a gust.
Que la gent ho sàpiga, que està aquí a gust, i content a nosaltres, que ens ho estem passant molt bé.
Sí, no, Jordi?
Sobretot sentim això de la música.
Home, com que el cinema és massa, doncs estic bé i content de portar la meva música i els comentaris, com no.
Ara estàvem comentant també que dies enrere vas estar presentant una exposició de fotografies dels armats o dels romans, no, exactament?
No, no, ara tot el mes de juny ja la teniu, una exposició que he presentat sobre la iconografia de la Setmana Santa de Tarragona,
amb cites bíbliques, és una exposició molt interessant, crec jo,
que és aproximar la iconografia de la nostra professora del Divendres Sant a la ciutat, que es vegi de prop la iconografia.
Perquè totes les fotografies són teves, a més a més, no?
Sí, sí, sí, o sigui, que ja es veu que has anat, pel que hem interès, has anat repartint les diverses imatges en fotografia,
perquè no hi hagi cap confraria que digui, oh, que ja en té més que nosaltres.
Que estigués totes les confraries de la ciutat representades, dos cares de cada pas, en fi, doncs, equitativament,
i després lligant-ho fins a l'entrada de la Jerusalén, fins a la Resurrecció de Crist,
en totes les cites bíbliques que fan referència a cada pas que presento.
No, és el que diem, si és un polifacètic, aquest home.
El que es pot.
Em sembla que a ballar claqueia és l'únic que li deu faltar.
Algo he fet.
També, no hi ha manera, no hi ha manera.
No l'enganxerà.
Torejar, torejar, torejar.
Bueno, ja en tenim una.
Això ja vaig dir que...
Queden esperances, no?
Queden esperances.
Bé, anem per allò que ens interessa ara, en aquest moment.
Mira, per aquest vespre, per aquesta tarda a les 6, a l'antiga audiència,
fem una pel·lícula que es diu Música i Llàgrimes,
que en anglès és la història de Glenn Miller.
Que, de fet, nosaltres la vam emetre aquí, al Ja Tardes, fa...
Què deu fer, un parell d'anys, Andrés, ja, no?
Potser sí, sí, vam passar tota la pel·lícula sencera, sí.
I ens va passar quasi tota la pel·lícula plorant, emocionant-nos.
Sí, sí, sí, al final plores, perquè, esclar, és emotiu el final aquest.
I tenint en compte que estem passant, durant tots aquests dies,
un CD de música de pel·lícules d'aquí el nostre amic Jordi Freixas,
amb el grup, exactament...
Fan Fan.
Fan Fan Show.
Sí, Fan Fan Show.
A què ve això de Fan Fan?
Bé, nosaltres volíem posar Paret i Mandinga,
quan fèiem el Fan Fan i Claudinet.
Però doncs vam decidir el Fan Fan perquè el Paret i Mandinga
vam decidir, bé, qui és el Paret?
I si surt de Catalunya...
Que nosaltres ens deiem Paret.
I si surt de Catalunya, això de Paret i Mandinga,
potser no els lliga, no?
Exacte.
En canvi, Fan Fan, sembla que sí, no?
Sí, ens va agradar, i vam trobar que era una idea original,
del famós conte, del famós historietes del Fan Fan Fan.
Del Fan Fan Show que sortien a les revistes, al Patufet.
Sí.
Doncs bé, aquí amb el seu recull de 20 peces musicals de diverses pel·lícules,
tenim també una pel·lícula al·lusiva a la Música i Llàgrimes,
i o sigui, una cançó de Música i Llàgrimes,
una cançó que interpretava Cole Porter,
que... quin tema és?
Home, en aquest cas és el Montlight Serenade,
el Serenat Alu de la Luna.
Un tema molt romàntic.
Bueno, és molt més...
Tothom l'enforma, l'enforma, Patrulla Americana.
Això, però vaig triar una de les cançons més boniques.
Totes són representatives,
perquè en realitat el Glenn Miller va ser un gran músic i conegudíssim.
Però doncs, vaig triar aquesta més romàntica
perquè em va agradar més per posar el treball.
Tu saps que la peça aquesta, en forma,
és una de les peces musicals
que més ha sigut aprofitada amb el cinema internacional?
Sí.
Sobretot amb les pel·lícules americanes.
Quan hi ha un tema que l'argument,
o sigui, l'argument de la pel·lícula correspon sobre els anys 40,
automàticament, o amb una màquina toca discos,
o amb una orquestra s'hi centra en un club,
o, en fi, o pel carrer,
si passegen pel carrer i se sent una altaveu,
o alguna ràdio funcionant,
sempre se sent en forma,
per donar encara més harmonia,
més profunditat i més sentit
de l'època en què s'està passant aquella escena,
i en forma és el que representa una cosa enorme.
Jo voldria fer un comentari amb l'en forma,
perquè l'en forma és una cançó
molt més representativa que a voltes la gent té.
Amb el món musical, el rock,
les clàssiques cançons de rock de l'Elvis Presley,
aquesta va ser la que va inspirar després el rock clàssic
clàssic de tònica, dominant i subdominant.
O sigui, els clàssics acords de rock and roll
de l'Elvis Presley estan basats
en els acords de l'en forma.
Ja que, a partir d'aquí,
es va començar a treballar cançó curta
a partir d'això,
de la nota del dominant
i subdominant.
En termes musicals,
són els acords bàsics del rock and roll.
Totes les coses, les explicacions,
el que passa és que ens ho soltem,
no ho diem,
i és curiós de sentir-ho i de sapiguer-ho.
Jo crec que la versió teva
també és una versió molt personal
i molt agradable de sentir,
perquè el tema és romàntic,
a més no ho puguem,
jo lògicament la pel·lícula
l'he vist moltíssimes vegades,
perquè m'ha encantat
des que era un criu,
i crec que aquesta és una de les pel·lícules
com que soc molt sentimental,
quan em correspon.
Doncs m'encanta.
Anem a escoltar aquesta escena
de l'Aluna,
un gran èxit del famós Glenn Miller,
i que interpreta aquí
el grup FanFan.
FanFan Jou.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música

Música