El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va...
Ja torna a ser dilluns, tornem a donar la benvinguda a l'Avi Ramon.
Avi, bona tarda.
Bona tarda tinguem.
Si ha fixat que ja ha vingut el bon temps.
Sí, per això la gola i el constipar-se queda una miqueta.
I si ara entres surt o no surt?
Vostè ha al·lèrgies però no, no em pateix.
Home, les que pateix jo no les puc dir.
Que quedaríem malament.
Però està bé això, ja es nota la primavera, ja fa aquell temps que ve de sortir de casa.
Ve aquell temps que quan vas a agafar la roba no saps quina que fa.
Sí.
Dius, agafa aquesta perquè fa iret, però llavors a mi tant de matí o com el migdia ja et fa nosa.
Te la treus, agafes un carrer d'aquells que ve a contradirecció, el vent, i et queda a l'esquena i d'això...
Ui! Vull dir que és un temps bastant traïdor.
És el temps de les jaquetetes aquelles d'aquí a Ipont.
Sí, sí, sí.
Què farem avui? Per quin carrer d'aquells on passa el vent?
Ah, mira, aquest dia, ja feia temps que hi havia d'això, però aquest dia passant per dir el carrer Caballers,
i vaig anar del carrer Alcompte, hi havia tot un racó de coses que també et dic, recordes coses.
Dic, mira, saps què? Més d'anar al port, avui agafarem l'altra part de Tarragona, agafarem.
Anirem a la part alta.
Anirem a la part alta, aquell tros només, perquè clar, a la part alta podem parlar de moltes coses i anirem parlant-ne, no?
Però em va fer gràcia perquè el carrer Caballers és un carrer que ara veus pràcticament el soroll només és de l'escola de música, hi ha el Museu de Castellarnau, el que sigui,
però en algun temps tenia bastant de trànsit i bastanta cosa, perquè allí, per exemple, en aquell temps, hi havia el carrer Caballers, hi havia el Museu Ara de Casa Castellarnau,
allò era vivenda dels Castellarnaus. Allí hi havia l'Enriqueta de Castellarnau, que després ho va donar amb un vitalici a l'Ajuntament i va ser quan se va fer el museu.
Clar, allò ha anat canviant. Allí hi havia una tenda, també d'una tenda molt popular, i allà on avui dia hi ha el conservatori, allò era un col·legi de nenes.
O sigui, a l'entresol hi vivien i els altres pisos hi vivien.
Però el primer pis, el que és on hi ha els salons, hi ha les pintures aquelles i allò, era el col·legi de nenes.
Que no era internat, eh? No hi vivien a les nenes? No, no, no, hi vivien a les nenes i quan passava un noiet per dir, doncs també li feien la broma,
i clar, havies d'anar tant al passar perquè, doncs, clar, després allí també hi havia, al costat del Castellarnau, hi havia la casa dels Ixars.
Aquests Ixars, doncs, amb la guerra, per circumstàncies, el que sigui, van matant aquell bon home, i llavors allò va quedar, doncs, políticament,
i allò era com siguéssim una espècie de no residència, on acollien, quan la guerra, que van vindre molts refugiats de Madrid,
dels afores, principalment de Madrid, quan estaven situats, doncs allí els recollien.
I d'allí també a vegades repartien gent que els volien acollir.
I després va ser també com siguéssim la sacristia, o com vulguis dir-li, de la Trinitat.
I també després, això, després de la guerra, eh, després de la guerra, allò va canviar,
i allí, doncs, feien actes populars i coses, en fi, en fes, per amb les parròquies, que sempre hi havia la joventut.
Després hi havia aquí el col·legi d'aquest, que travessaves per allà dintre, sorties al Carles Ferrer,
on hi havia hagut les quadres de la casa aquesta.
Després hi havia un fort molt popular, després hi havia un bar, van fer un bar,
un bar-bodega, però bé, més a dir, semblava un bar,
estar mal d'allò és perquè un bar pot dir que fan cafès, allí no,
allí només feien porroneres de vi, avellanes, metlles, coses més a dir pròpies d'això.
De bodega, no?
De bodega, no? Perquè llavors això dels bars no existia tant,
eren més bodegues, però el que hi havia allà dalt era més d'això.
Allà era el Rancho Grande.
Després allí també hi havia una lampisteria molt important,
al davant hi havia ara la Generalitat pel carrer Major,
doncs ara també per aquest carrer allí hi havia també un fuster,
llavors arreglat i ara aquest costat totes les vivendes que hi havia allí
van desaparegut i ha quedat tot de la Casa de Generalitat.
O sigui, ha canviat més, potser ha quedat més fred ara aquest moviment.
I llavors també el que donava molt moviment aquest carrer
i altres carrers de per allà és que per Santa Llúcia
les modistetes, que llavors hi havia moltes que cosien,
hi havia sastres, gent que cosien més,
i les noietes joves, doncs el primer que feien,
així com ara fan de pendentes o el que sigui,
llavors quasi anaven a cosir.
I com que a Santa Llúcia la festa la celebraven a l'iglesia de Sant Miquel,
que és el final del carrer del Comte,
per això me'l recordo, el final del carrer del Comte,
llavors hi feien les misses, feien la festa allà.
Imagina't tu, imagina't tu, que passessis per aquells carrers de per allà un noi,
o dos nois, el que sigui, i vingués un grup, un grup, no una noia o dues,
un grup de noies contentes de la festa, saltant i ballant,
imagina't tu, i allí dels carrers d'estreca ho podies amagar-te.
O sigui, doncs, coses que ara fan riure, perquè ara, clar,
però llavors era una miqueta així, una miqueta pieresca,
i clar, em diguis tu, quan s'ajunten 5 o 6 o 10 o 12 dones jovens,
en pla de broma, amaga't, amaga't, eh?
Vull dir que és curiós per això, perquè llavors, clar,
vaig anar recordant aquesta cosa, saps?
Després vaig recordar quasi un dia els cellers que hi havia per dir,
els païsgesos, quan tenia un barri mateix de païsgesos,
doncs allò tenia les botes, una rama de pi a fora
per demostrar que era el temps que encara hi havia vi,
vi de la collita, la gent se'l reorien allí,
allí discutien les jugades, també, a part dels païsgesos,
hi havia aquella part de dalt molts portuaris,
molts que anaven al port, portuaris en el sentit
que a la plaça Escarros hi havia diverses agències de transport,
de marítimes, de coses d'aquestes,
i quan venia un barc que s'havia de carregar o descarregar,
doncs llogaven gent.
Llavors la gent anaven a la plaça Escarros,
i llavors allí estaven pendents,
i una agència, l'encarregat d'una agència d'aquestes,
d'això de 10 homes, o 15, o 20, o 8, o el que sigui,
llavors triaven, clar,
triaven en el sentit que sempre agafaven els que es tenien més confiança.
Vull dir que era un d'això,
i ja et dic, doncs aquest part,
la part antic, el casco de Tarragona,
també hi havia molts portuaris d'aquesta manera.
Doncs com a introducció jo ho deixaria aquí,
i demà, si li sembla,
aprofundim en totes aquestes coses que ens ha explicat sobre la part alta.
Gràcies, Adi.
Gràcies.