El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Amb l'avi Ramon aquesta setmana hem descobert coses tan interessants com, per exemple,
que al final del carrer Pudà, que per allà on ara hi ha la zona dels bars i dels pubs,
hi havia una fàbrica de sal.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Quin canvi, eh, quin canvi.
Sí, sí, sí. Això era a l'altre costat, més aviat.
Però baixada aquesta que agafes des de la mitja lluna, baix, baixada aquesta.
Inclús, curiós, perquè aquí, al costat d'aquesta fàbrica, d'aquest magatzem de sal,
hi havia una caseta petita, que ara allà hi ha unes oficines que fan miqueta racó,
doncs allà en aquella escala que era una caseta molt antiga, vella, no antiga, vella, a més llet d'això,
doncs era curiós que hi havia allà una vident d'aquestes, una dona que anava la gent a preguntar-li les coses d'això, saps?
Però que havies de pujar en un pis, eh? Vull dir, havies d'anar expressament, no és allò de que passo per davant i tal.
I la gent hi anava molt? Tenia éxit?
En aquell temps hi havia gent també, com ara, el que passa és que ara no ho diem, que som supersticiosos.
Diem, no, jo és supersticiós, t'acabar.
Però segons per on vas, no, per aquí no passo, perquè...
Vull dir, no volem ser supersticiosos, però si analitzéssim bé, bé, bé, tothom té una mania, tothom té una cosa.
I allà, clar, aquell temps de circumstàncies, coses familiars, coses que passaven,
que si un veí me té mal amb d'aixòs, anaven...
I aquestes dones més s'aprofitaven.
I com ho feien? Llegien la mà? Tenien una bola de vidre, fins i tot? Tiraven les cartes?
No, preguntaven, i pel que preguntaven, contestaven,
i com que sabien pel que anaven,
i la persona que anava ja sabien el peu que calçava per on d'allò...
O, de fet, s'havia de ben conèixer tots, aquest... Clar.
Anaven d'això, no m'he entès.
És com ara mateix, també, dient, ja que ve això,
quan va acabar la guerra, el mercat,
hi havia... allà venien de tot,
inclús venien gent prenent allò que hi ha dindis pel carrer i tal, tal.
I llavors va ser una època que hi havia molta gent d'aquests
que buscaven i endivinaven el cos.
I saps què feien? El truc que feien alguns era
que deien, bueno, no ho farem un per un.
Aquest senyor rebrà les preguntes.
I llavors què passava?
Doncs clar, anaven cinc, sis, set,
a fer la pregunta,
el vident aquest.
Aquella dona es tancava els ulls,
començava a pensar, a pensar,
i l'altre ens metia i diria, sí,
doncs miri, aquest familiar,
que tot just era, però ben i el truco aquest,
que era acabar de la guerra,
que molts estaven al camp de concentracions,
havia acabat de la guerra, no sabien si estaven morts,
si estaven vius, si la vida els aniria bé,
i no. Clar, què feia? Aquell preguntava.
I llavors deia, aquella senyora que ha preguntat pel seu germà
que estigui tranquil·la,
que estigui tranquil·la, que el seu germà està bé.
Aquella que ha preguntat pel seu home que d'això,
és que sí, que aviat vindrà...
Clar, i sempre hi havia algú,
sempre l'encertava.
I si no, deia, deu ser l'altre.
Deu ser l'altre.
O sigui, que això era...
I això...
Quina picaresca, no?
Sí, aquesta picaresca,
on hi havia molta cosa d'aquesta inclusió,
és a París.
Abans, a París, a molts carrers i molts llocs hi havia aquest sistema de...
Perquè, clar, aquests grans capitals, com ara París,
el que sigui, sempre hi ha...
Hi ha gent com ara vas a Barcelona.
Vas a Barcelona i el que no hi entén,
veu que aquella miqueta, allò que en juguen en tres cosetes,
dius, mira com surta el diner.
Vull dir, els xileros, aquestes...
Saps com vull dir?
I, clar, el que va de fora, que desconeix la martingala,
doncs pica.
I aquesta gent, doncs clar, la gent que anava a preguntar,
també picaven.
I aquesta senyora, que està evident,
que la tenia més instal·lada al carrer Apodaca.
No, al carrer Apodaca, al carrer Nova de Sant Magí.
Vale, vale, vale.
Nova de Sant Magí.
Devia tenir molta làvia, no?
Devia saber xerrar o una cosa.
Home, clar, si no, ja no ho fan, això m'entens.
I també, llavors, també, el carrer aquest Cartagena,
que hi ha ara les escales,
era conegut, com si haguéssim,
pel carrer del cap de cavall.
Per què?
Perquè sota les escales, arribar als baixes escales,
hi havia un ferrer també molt important,
que arreglava cavalls, arreglava els matxos,
i coses aquestes,
i a fora hi havia tota una,
que no sé qui el devia treure,
perquè era llàstima,
va desaparèixer,
hi havia un cap de cavall amb una escultura
molt gros i molt maco, saps?
Allí sortia,
i la gent, mira, el carrer del cap de cavall,
cap de cavall,
i es va quedar també la gent que coneixien pel cap de cavall.
I també hi havia una vinícola molt important,
que també allí feien,
més aviat feien vermuts, saps?
O sigui, el mateix que Riquet,
doncs hi havia,
no dic noms,
perquè clar, si començo a dir noms,
diran, aquest vas descuidar,
i potser resulta que sí,
em descuido d'un.
Oh, segur que ens descuidem molts,
però clar.
No entens,
era un d'aixòs...
El vermut,
el vermut tirava, eh?
Això del vermut abans de dinar, no?
Sí, sí, sí, sí.
Això és molt tradicional, ja.
Abans sí,
ara doncs hi ha cervesa,
o...
perquè d'abans també era molt...
era molt normal el vermut.
Acompanyat d'olivetes, com ara,
i de quatre patatetes i barberejos, sí.
Hi havia així, normalment.
Per exemple,
un dels puestos que també...
D'un puestos anem a l'altre, també,
perquè a Tarragona és d'octubre.
Allí a la Boca Calle,
que diuen la Boca Calle,
i té un altre nom,
però diem la Boca Calle,
la Boca Calle,
sempre és la Boca Calle.
Allí hi havia un bar,
que era,
com que era de pas també,
perquè la gent que treballava al port,
passaven per la Boca Calle,
per anar al casc antí,
i prestarven a entrar a fer un vermutet,
i feien un gotet de vi,
o un vermutet...
Home, estàvem indicant un gotet molt petitó, eh, vostè?
Sí.
Eren com a xupitos, coses petites.
No més grans,
però vull dir,
no grots grans,
allò de cervesa,
no, no,
un got normal.
Bueno, com avui en dia.
Un got normal,
però, home,
dos i tres,
el que és,
i servien dos anxubetes,
o servien d'allò,
molt bé,
molt bé de preu,
perquè la gent,
doncs clar,
i clar,
com era bé de preu,
la gent ha estat de passar per got.
El que passa,
que inclús,
que un dia en parlem d'altres puestos,
el primer nom que tenien aquí,
com a sobrenom,
era Calvaves.
Calvaves?
Calvaves.
Ui, això no quinta bé, eh?
Per què?
Això m'ho explicava a mi gent d'abans,
que al començament d'això,
perquè com que resulta que llavors
aigua no n'hi havia tant com és ara,
doncs amb una espècie de galleta,
o coci,
o barreny,
o com vulguis,
rentaven els gots.
I clar,
un got rentat,
l'altre rentat,
rentat,
allò,
clar,
allò,
i ja...
Vale.
Ui!
Vull dir,
però era...
Era familiar,
però, eh,
tot quedava,
a casa.
Vull dir que
cada carrer ha tingut les seves,
per això d'un lloc anem a l'altre,
si convé,
un dia parlem del comte,
que és un dia,
pas lo que passa,
doncs aquell entorn
era també de pagesos,
que també venien el dia amb botes,
quan era la temporada,
i d'això.
Doncs bueno,
doncs aquí hi havia aquest,
el carrer,
aquest que diem,
el carrer Cap de Cavall,
i s'ha quedat amb el carrer Cap de Cavall,
almenys els d'abans.
Doncs amb el carrer Cap de Cavall
i sobretot a Calvaves,
hem tancat la setmana.
Ah, bé,
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.