El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi van a...
Amb l'Avi Ramon, aquesta setmana, de moment, estem repassant els cinemes o teatres que hi havia a Tarragona.
Ell ara ens farà recompte, de tota manera, vam començar amb el Teatre Imperial, es deia?
Principal.
Principal. Ja ho inventava jo.
Escolta, i a mi m'atxoca molt això que en sect teatre, en sect cinema, anaven anant compaginant?
Sí, sí, sí.
Però feien de tota l'hora.
Sí, perquè resulta que teníem un escenari molt apropiat i el so, per exemple, que se sentia en aquell teatre, era molt agradable, estaven ben preparats, saps?
El que passa que, bueno, ara parlarem, però no històries de cine, un repàs així pel damunt, pel damunt.
I aquí, clar, llavors va passar una cosa que sempre passa a Tarragona, normalment o accidentalment, que coses bones que tenim les estiren en terra.
No ho dic en cap plan, però vull dir, si analitzes Tarragona, veuràs que han perdut moltes coses d'història de Tarragona, edificis i coses, que ha sigut llàstima tirar-les.
I, clar, llavors aquí, per uns motius de, potser, una mica de polèmica, no vull entrar-hi, doncs van tirar en terra.
Motius polítics, però?
Una miqueta de cada cosa.
Vale.
Aquesta de cada cosa, potser va ser un polític, potser no era política, el cas que aquest cine es va tirar en terra, que tothom l'enyorava i tothom va estar en contra,
però, quan mana qui mana, es va tirar en terra aquest cine.
Llavors, clar, van fer un gran edifici, això sí, llavors, compte d'aquell cine, allí va sortir un edifici grandiós, maco, del que tu puguis,
que és el que passa que a vegades per una cosa es perd l'altra.
Llavors, a Cines, aquí a Tarragona hi havia diversos.
Per exemple, el més important aquí dels Cines que hi havia sempre va ser a la Rambla, el Modern i el Tarragona.
El Modern era el Tiburón, potser sobrenom perquè aquí havia sigut l'amo d'allí, un cine també molt important.
On, a quina alçada estava?
A la Rambla, com te diré, on hi ha...
El dia que hi ha el d'això és de...
El començament de l'última...
O sigui, com te faré veure...
El començament de l'últim tram?
Sí, entre la Rambla Nova i el carrer Sant Agustí, saps?
El començament de la Rambla, aquell tros d'allà.
Però així, pel que diu, estava bastant a tocada del Tarragona.
Sí.
Estava a propet.
Propet, eh?
Tarragona estava a prop del balcó del Mediterrani i aquest estava a l'altre tros de carrer, saps com ho dic?
Sí, sí.
Per exemple, el d'això és que estava des del carrer Adrià fins allà al Passets, hi havia el Tarragona.
I d'aquell carrer, al Saragustí, hi havia el Mediterrani, dos cines molt importants, amb grans...
I que projectaven, o sigui, funcionaven alhora, eren com a competència.
Sí, sí, sí, sí, i tots dos feien la mateixa feina, cine i teatre.
Déu-n'hi-do, és que m'atxoca, perquè ja hi havia prou gent per anar a tot arreu.
I a Tarragona, amb l'assumpte del teatre, ha sigut molt aficionada, eh?
I quina diferència hi havia entre els dos, en obres que programaven?
Un programava un tipus d'obres, l'altre l'altre, o bé, fes de tot?
Volcava al cine.
Més aviat, unes que fan el metrogol, dient els altres més aviat, perquè quan van acabar la guerra,
més aviat es feia cine, el modern principalment, pel·lícules alemanyes.
Perquè llavors es feien, més aviat, cine alemany i italià.
L'americà va costar una miqueta, saps?
Però junt amb aquestes pel·lícules alemanes o italianes, doncs havia de fer-se una d'espanyola.
Era com per llei, diguéssim.
Per llei, per llei.
Hi havia d'haver una d'espanyola.
I clar, havia de protegir el cinema espanyol, clar,
ser espanyol dintre unes normes també del govern que manava.
I hi havia una cosa també molt interessant perquè, segons quins personatges o d'on se parlava,
tenia preferència a fer-se pel·lícules.
Saps com vull dir?
No, explica, explica.
Home, hi havia preferències, per exemple, pel folklore, andalús, per exemple,
tot això que et deia que hi entraven aquests personatges que he dit abans,
el Capallà, el Guarquil, si, per exemple, hi entrava Madrid o alguna cosa de Madrid,
també tenia preferència, i no vull dir coses en contra, ara, vull dir que és normal.
En canvi, allà a l'altre lloc, hi eren pel·lícules com els Cantinflas, que dius tu,
pel·lícules d'americans, Cames Cagney, artistes, un tipus de pel·lícula més americanasa.
Després ja van vindre-les de la guerra i llavors ja es anava compaginant.
Però llavors aquí feien cine i després es feia també teatre.
Per exemple, va haver un temps, als anys 39, als 40, 40 i alguna cosa,
que pràcticament es feia cine i teatre.
I feien uns feien, per exemple, sarsuela o teatre, el modern,
i l'altre feien teatre.
Combinaven, saps?
Sí, per no repetir programació.
Es van feien comèdia i sarsuela, saps?
I era curiós perquè veies, per exemple, els dissabtes a la nit,
perquè al modern, al modern, doncs, hi havia el plat de butaques,
el primer pis i tal, el gallina que dèiem nosaltres,
amb la part frontal i els laterals, tot arreu tenien laterals.
I veies moltes famílies que esperaves el dissabte per anar a cine
o veure les sarsueles, que llavors hi havia molta afició.
I llavors, en aquell temps, també tenies l'avantatge o desvantatge,
com vull dir-li, però per l'espectador, l'avantatge.
Com que havia acabat la guerra, molts actors o molts grans cantants
no tenien companyia pròpia encara, perquè, clar, havia passat la guerra
i potser tu trobaves, per exemple, amb una sarsuela,
trobaves Marco Redondo, Ricardo Meiral...
En fi, molts artistes d'aquests bons fent una obra d'una sarsuela.
Tots junts.
Sí, per exemple, fent el Manojo de Rosses o la Tempestat...
Depèn de l'obra, doncs, s'ajuntaven i veies amb una sarsuela.
Els veies tots.
Veies grans cantants, saps?
Doncs, avi, demà repassarem la cartellera
de les obres de teatre que arribaven a Tarragona. Gràcies.
Gràcies.