Anem-hi?
Andrés, Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Comencem la setmana i ja el tenim aquí amb nosaltres.
A més, jo no sé què li passa a aquest bon senyor
que té una energia quan arriben els dilluns, Andrés.
Tu dius que no notes això del cap de setmana, però...
Jo crec que és menys quan estic encostipadet.
No, no, pregunte-li als meus micròfons,
que el bona tarda que acabes de dir ha fet buuuuuh.
Sí?
Ha fet subidon, subidon, eh?
Me contendré ni a possibilitat.
No, no, no, no ho facis, no ho facis, no ho facis.
Andrés, continuem amb la música que portàvem aquestes setmanes.
Sí, és aquell cicle que vam començar del musical americà.
Molt bé. Vam acabar els sonrises i làgrimes de teatre, recordem-ho.
Sí, sí, sí.
I després hem continuat amb la música americana.
Hem fet la Calle 42, Andrés Harvey i Tenorio, Música y Mujeres.
Hi ha una pel·lícula de l'any 1940 que el títol és Little Nelly Kelly
i el tema musical d'aquesta pel·lícula és Danny Boy.
No és de cap autor reconegut perquè és una cançó tradicional
i s'ha de dir que aquesta pel·lícula va constituir una excel·lent oportunitat
per provar les dots dramàtiques de Judy Garland, la mare de la nai...
L'Eliz Amineli, exacte.
Ja que amb aquesta pel·lícula ella interpretava, feia un doble paper.
Feia el paper d'una noia irlandesa que es casava amb un home
que estimava en contra dels desitjos del seu pare, que no el volia.
I també feia el paper el de la jove filla resultant d'aquest matrimoni.
O sigui que aquí ja dic feia un doble paper.
Originalment va ser, com és lògic, una obra teatral
que va ser presentada en els escenaris de Broadway per George M. Cohen.
El productor Arthur Fried la va veure i va decidir comprar els seus drets
per oferir-li a Judy una oportunitat d'interpretació.
Això vol dir que era un a Judy Garland força joveneta.
Exacte.
Ja que estava buscant precisament un paper adequat
que canviés la seva imatge ja juvenil,
que ja deixava de ser juvenil, però ja començava a entrar amb l'edat adulta
i era qüestió de canviar.
O sigui, ja havia fet, perdona'm, Andrés, ja havia fet la pel·lícula del Mago d'Oz.
Ah, exacte, exacte, sí.
No feia molt de temps, feia poc, sí.
Bé, llavors per fer això va decidir afegir més melodies
amb aquesta obra teatral.
Entre elles, aquesta Danny Boy,
que és una de les més cèlebres cançons.
O sigui, és un tema que es podria dir que és molt bonic
i és tradicional irlandès.
Escoltem el tema aquest de Danny Boy,
que interpreta l'orquestra Mantobani
amb un arreglo precisament del mateix Mantobani.
No canta aquí la Judy Garland.
És simplement un número musical,
però on s'aprecia la bellesa d'aquesta música.
Andrés, avui no tenim cinema,
que vam de sentir aquesta preciosa peça, Danny Boy,
i què et sembla si avancem una miqueta el que tindrem,
si tenim alguna cosa per demà.
O no tenim cinema?
No.
Però crec que aquests dies no, no?
No, perquè ja vaig dir que en principi,
com que això jo ho programo sempre al cinema
amb tres mesos d'antelació,
doncs vam pensar que l'Incurt,
com els altres anys i com estava demanat,
es faria els dimarts i els dijous,
es faria cinema amb l'antiga audiència.
Llavors jo vam programar que no fer-ne.
Clar, llavors l'última hora hi ha hagut uns canvis
de direcció cinematogràfica de l'Incurt,
i bueno, ens hem quedat aquests dies sense fer cinema,
però bueno, en fi...
I quan tindrem un altre cop?
Dic per a tota l'audiència,
que potser està esperant-se de cara al futur...
Començarem el 6 de desembre
amb un nou cicle que es diu El Nen i el Cinema.
En aquest cas, el 6 de desembre farem no El Nen,
sinó dues nenes, que és una nena...
Sí, la setmana vinent ja, Andrés.
O sigui, no farem El Nen, farem De Nenes,
que és una nena.
Ah, molt bé.
I ara t'ho explico.
Mira, farem tu a Boston i jo a Califòrnia.
Aquestes són unes bessones.
Exacte, és una pel·lícula preciosa
que la fa Harley Mills,
que el seu pare ha mort farà un parell de mesos,
i Harley Mills fa precisament el doble paper,
i esclar, representen que són unes bessones.
També surt Maureen O'Hara, Brian Cade i Carlin Neswitt.
La pel·lícula està doblada al castellà
i és una divertidíssima i agradable pel·lícula
de l'any 1961.
Aquesta seria recordant de cara al dimarts de la setmana vinent,
el dia 6 de desembre, que tornem una altra vegada.
Però fem una cosa, Andrés.
Que és festa.
És el que t'anava a dir.
O sigui, que la gent podrà aprofitar a vindre, si volen.
I el dijous, tornem a fer cine perquè és dijous,
i torna a ser festa, i fem cinema.
I farem una pel·lícula que es diu Totó i Pablito,
d'aquell Totó còmic italià,
amb un Pablito calvo.
Ah, carai, no tot és Marcelino Panibino.
Llavors surt el Mario Carotenuto i fan fulla,
que són uns còmics que hi havia en aquella època,
una pel·lícula de l'any 58.
Bé, i així anirem explicant.
Ja ho comentarem.
El divendres podríem fer una altra vegada
un petit resum del que hi trobarem.
Exacte, anirem avisant.
Ja que no fem xina, anirem avisant del que farem.
Clar que sí.
Almenys perquè la gent s'ho apunti a l'agenda
i ho tingui present.
Exacte.
Andrés i Andrés, fins demà mateix.
Si Déu vol.
Adeu-siau, bona tarda.
Adeu-siau.