El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar...
Estem, mira, tranquil·lament amb l'avi aquesta setmana,
anant al cine, anant al teatre.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Que de quan s'hi podia anar al cine o al teatre,
en aquella època en què existia el teatre modern?
Bueno, feien durant la setmana,
però el teatre i el deixos era un dia a la setmana,
per exemple, aprofitaven, per exemple, un dimarts a un puesto
i un divendres a l'altre.
Saps com vull dir?
Sí.
Un puesto feia la sarsuela i l'altre d'això.
I era curiós això que et deia,
perquè van vindre grans cantants,
les sarsueles van fer sarsuels,
inclús es va fer òpera i tot, saps?
Sí.
Inclús, recordo, jo actuava el Pau Vidal,
que va ser un gran cantant d'aquí de la Canoja,
que inclús va cantar metropolitani,
i també van actuar aquí d'això.
Després, el curiós va ser una vegada
que Marco Redondo era molt conegut a Tarragona,
molt apreciat,
i havia d'actuar un dia, el modern,
i resulta que en aquelles circumstàncies
va morir la seva mare.
I amb la seva mare, doncs,
van haver de suspendre.
Però ell va dir que no tornessin a les entrades
per les persones que poguessin anar a veure,
que ell vendria a cantar aquesta obra,
que era el Divo, saps?
Que representa un cantant,
no sé si és el fleta o així,
que marxa de l'Aragó i es despedeix.
I era una òpera?
Una sarsuela.
Ah, una sarsuela.
Tipo, ja bastant, bastant opereta, ja saps?
Sí.
I ell, doncs, va agafar,
i la gent quasi que tothom va quedar amb les entrades,
perquè tenies ganes de veure'l,
perquè se l'apreciava molt amb ell,
i el Meiral, i altres cantants,
que hi havia aquell temps, no?
I quan va vindre de l'enterro,
va passar per Tarragona
i va vindre a fer l'obra aquesta.
I va haver un moment,
quan se despedeix de sa mare amb l'obra,
quan marxa de l'Aragó i despedís,
va fer un gall.
I llavors la gent el van aplaudir tant, tant, tant,
que el Tivo hasta plorava
de l'emoció d'aquesta obra.
O sigui, que va haver artistes,
així, cantants,
i cantants de sarsuela,
perquè llavors aquí van vindre d'altres,
d'altres,
Matxin,
que si el Valderrama,
que si el...
En fi, artistes de la Carmen de Lirio,
o la Mercedes Vecino,
que llavors van fer pel·lícules d'aquests.
O sigui, llavors hi van començar a fer,
hi ha pel·lícules,
com també el fer el teatre,
l'Enric Guitart,
Martínez Sòria,
o sigui, una sèrie d'artistes
que després van fer pel·lícules,
Cels de Tornil,
tots aquests artistes
que després van fer pel·lícules,
hi ha sèries,
aquests havien actuat aquí a Tarragona.
Perquè en aquell temps,
Tarragona era un d'aixòs molt...
Perquè llavors hi havia molta afició al teatre
i molts aficionats a fer teatre.
Sí, no?
Hi devia haver grups de teatre.
Molt, molt, molt, ja anirem parlant.
Però podien,
aquests grups de teatre
tenien escenari on escenificar?
Parlarem.
Ja, bueno, deixa't per més endavant,
però aquesta setmana.
Però vull dir que sí, sí, sí.
Vale, vale.
Però vull dir que la gent
anava al teatre
i veies famílies.
I hi havia algun espectacle
de dies que no queden entrades?
Allò, algun espectacle que fos bomba...
Home, és que tampoc a Tarragona
no hi havia tanta gent com hi ha ara.
Clar, encara hi cabien...
Eren grans, aquests teatres,
com per cabra hi ha molta gent.
Sí, sí, sí, sí, sí,
que hi havia gent, gent.
Normalment sí que s'havia quedat
inclús a omplir.
El que passa és que, clar,
després també hi havia,
clar, per a tots els gustos,
perquè llavors venien revistes,
venien a Trudivora,
venien...
Revistes de varietats?
De varietats, sí, sí.
Ah, sí, també.
I gent internacional, escolta'm.
O sigui que la gent
dintre les possibilitats que hi havia,
perquè llavors tampoc allò era tan car,
doncs la gent tenia afició en aquesta cosa.
I atreia tot tipus de públic,
totes les edats, homes, dones...
Sí, sí, sí, sí.
El que passa és que llavors
no hi havia televisió.
Clar.
La ràdio feia algun serial.
I clar, la gent tenia...
I com que aquests eren gent
amb una fama ja consagrada,
com sé si em feia gràcia
anar-los a veure, saps?
I veies...
Oh, i després la gent
que s'esperava per demanar autògrafs
i coses d'aquestes.
I els fans, els seus fans,
el que sigui, saps?
Vull dir que aquests dos cines
van tindre aquest èxit.
El cine a Tarragona
i el Modern,
que estaven tots dos a la Rambla.
La Rambla.
I a nivell d'obres
m'ha parlat de Sarsueles,
les que més acceptació tenien.
Sarsueles bones, eh?
El Juan Tenorio,
aquest hauria de quedar...
El Tenorio és una altra d'això,
també.
Perquè llavors,
és que hi ha hagut tanta...
I clar,
barrejarem,
però és igual,
la gent ja farà...
Els que ho saben ja...
El Tenorio...
Bé,
després,
també amb això del teatre,
allà a la Rambla
hi havia l'Ateneu,
qui havia sigut l'Ateneu,
hi havia un escenari
i un teatret bastant bé,
bastant bé,
i aquell teatret,
doncs,
el que va a la guerra
el van arreglar,
que després es va cremar,
o el van cremar,
sempre hi ha el dubte,
perquè estava baix de falange,
hi havia la falange,
hi havia totes les oficines
de la política falangista,
i bueno,
i allí llavors hi havia
aquest que dic Terrassa,
i uns aficionats molt bons
ja d'abans de la guerra,
que abans de la guerra
aquí a Tarragona
hi ha vingut molts aficionats
i bons cantants també,
qui fins i tot havia fet Sarsuela,
doncs allí es feia el Tenorio,
és a dir que d'anys feia el Tenorio.
Ah, era l'escenari
com si diguéssim per fer el Tenorio,
era el típic.
I aquell teatret
la gent hi esperava
en tots sants
per anar a veure el Tenorio
d'aquests artistes tarragonins,
i venia,
o la primera vedet,
segons com,
o el Mejías,
venien de Barcelona,
eren també dos artistes bons,
o sigui,
a Dona Inés
a vegades era
una artista de Barcelona,
o el Mejías,
perquè el Tenorio
el feia prou a Terrassa,
després el Centelles
el feia un altre...
O sigui,
els personatges més importants
es feien gent d'aquí Tarragona,
vull dir que allí
es feia teatre,
vull dir aficionats.
Seguim parlant sobre teatre
i si anem amb l'Avi,
serà demà.
Gràcies.
Gràcies.