Andrés i Andrés, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
I comencem abans de continuar fent la volta al món.
A través de les bandes sonores amb una notícia
que jo ja tenia ganes de donar-la.
Aquesta tarda, a l'antiga audiència,
allà a la plaça Palló, el número 3,
a les 6 de la tarda,
comencem la nova etapa cinematogràfica
amb unes pel·lícules a l'entorn de Setmana Santa,
com és aquest mes, que a finals de mes tenim la Setmana Santa.
Pels dimarts, pel dia 1, dia 8, dia 15 i dia 29,
dimarts com avui, farem l'obra El pájaro espino,
versió complerta a íntegra.
Per tant, aquesta tarda, a les 6,
El pájaro espino, primera part.
Entrada completament gratuïta.
D'aquí un ratet.
D'aquí un ratet.
Ja podeu anar-vos preparant.
D'aquí m'anatjant a corrents a passar la pel·lícula.
Abans, però, ens deus un parell de cançonetes, eh?
Exacte.
Bé, mira, ja ara t'explicaré.
Ahir vam fer La Volta al Munt en 80 dies,
que és una cosa espectacular,
però també va haver-hi una cosa molt espectacular,
que va ser el Cinerama.
El Cinerama va ser un dels sistemes, per dir-ho així,
que es van inventar els temps americans,
o nord-americans,
per combatre la rivalitat de la televisió
i aconseguir que el públic tornés una altra vegada
a les sales cinematogràfiques.
Aquesta gegantina pantalla,
en fi, era necessari films de caràcter documental,
amb velles magnífiques i estupendes panoràmiques i paisatges,
i una petiteta línia argumental.
Amb això ja n'hi havia prou.
Jo vaig tindre la sort de poder veure aquestes pel·lícules en Cinerama,
sobretot la primera,
que va ser Esto es Cinerama,
l'any 52 va ser,
i realment era impressionant,
perquè primer et posaven la pantalleta petita,
les cortines se separaven una mica,
veies la pantalla, aquelles pel·lícules...
I deies, mira, no està mal?
No, no, era la pel·lícula normal que veies a qualsevol cine,
però esclar, tu veies aquelles cortinatges i tot allò,
com que el cine era magnífic,
doncs pensaves que era part de la decoració.
Bé, llavors et sortia un senyor explicant al cine
el que era, que tu veies el món
com si miressis a través d'un forat,
i quan l'home anava explicant la història del cine
i com podia ser, tu no et donaves compte
i aquelles enormes pantalles mica en mica
es anaven retirant, es anaven retirant.
Es anaven ja retirant cap a cada una a la dreta
i l'altra cap a l'esquerra.
I les donaves compte que allà quedava
tot un marge enorme
que no et donaves compte.
perquè et centraves la vista en aquella pantalleta petiteta.
Llavors aquell home, quan acaba de fer l'explicació
amb aquella pel·lícula,
aquella espècie de preàmbulo que hi ha,
diu, i senyors, això és cinerama.
Automàticament s'ensenia tota la pantalla de la baix
i començaven a funcionar
els 18 o 20 altaveus que hi havien per allà a la sala,
estratègicament posats,
i veies tu la gent com s'ensorrava a les butaques
de la impressió que rebien.
Allò era tremendo.
És per això que és el que dius, que primava la imatge,
l'important era la imatge, l'efecte visual,
que no pas l'argument.
Es feia amb tres càmeres.
En comptes de ser una sola, feien amb tres càmeres alhora.
Llavors es veia una miqueta,
notava una miqueta a vegades
la separació d'una pel·lícula amb l'altra,
perquè s'ajuntaven, feien tota una sola imatge
a les tres càmeres.
I hi havia un dels moments que anaves en una espècie...
Bueno, era una muntanya russa,
anaves dins la vagoneta
i la gent tombava cap a la dreta
si la vagoneta feia giro a la dreta,
tots tombaven el cos cap a l'esquerra,
si era l'esquerra,
tots un esglai quan veies la baixada aquella profunda
per caure en picat.
Va ser realment impressionant.
I és llàstima que s'hagi perdut,
perquè, mira, el cine i la televisió
han matat bastant això.
Ara, volien dir, hi ha altres tècniques.
Ara tenim l'altra, tenim l'altra aquell,
però, bueno, potser aquell era més espectacular,
perquè ara la gent ja està curada de molts espans.
Llavors això era molt novetat.
Bueno, tornem amb això.
Llavors, hi va haver una pel·lícula
que es deia Fiesta en Cinerama,
que va ser el segon dels cinc mítics programes
que es van projectar amb aquest sistema
i consistia, igual que l'anterior,
que és Cinerama,
amb un recorregut per distintes ciutats
i meravelles de la naturalesa,
com era París, Los Alpes,
Rio de Janeiro, Nueva York...
Bé, llavors, amb aquesta pel·lícula,
la seqüència, aniria a dir, més aparatosa
era la d'un Bobsleigh,
o sigui, una espècie de trineu
baixant a gran velocitat
per un estret i anguniós túnel
d'una pista de competició,
d'aquestes gelades,
aquelles pistes tan estretetes,
amb una càmera subjectiva.
L'espectacular, després,
l'espectacular Banda Sonora,
estava firmada per Morton Gould,
autor també de la pel·lícula
Aventura en el Atlántico,
una pel·lícula de l'any 58.
Una altra pel·lícula també va tindre
molt de repercussió,
va ser Holocausto, de l'any 1978.
La primera dels 58, i aquesta dels 78,
que va ser la sèrie de televisió,
que el faria definitivament popular
amb aquest home.
Tornem amb això del Tenerama.
És una obertura i és un resum
dels seus temes principals
amb el leitmotiv central de la pel·lícula,
o sigui, el tema més conegut de la pel·lícula.
Un fragment de música urbana,
característicament americana,
serveix per descriure,
posar els sorolls d'una gran ciutat,
a la manera que feia George Wershwin,
i després un tema lent
de caràcter amorós
i, de nou, una altra vegada,
el tema principal al final.
Les melodies, és curiós,
les melodies aquestes
les identificarem quasi totes en seguida,
perquè moltes emissores de ràdio
les han fet servir
per sintonies radiofòniques.
Escoltem aquest tema
de Fiesta en Tenerama,
o Tenerama Holiday,
orquestra dirigida per Jack Seldin,
i és precisament la banda sonora original.
i tot aè!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.