Un dia més, el Ja Tardes ens acompanya Andrés d'Andrés
amb el seu cinema clàssic.
I ahir ho vam deixar en un punt molt àlgid i molt interessant.
Parlàvem amb l'Andrés del Cinerama.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Encara tenim més informació sobre el Cinerama.
Recordem que era aquell cine que es feien diverses pantalles
totes juntes, bueno, diverses càmeres totes juntes
i donava un efecte amplíssim.
Exacte. Bé, això ja ho passarem perquè hi ha pel·lícules
com, per exemple, L'Este de Java
o La Conquista de l'Oeste, sobretot, que és molt espectacular.
I això ja són pel·lícules ja d'argument
i d'això ja en mirem parlant.
Nosaltres anem seguint amb el viatge,
però abans de començar el vol,
farem una petita parada
per avisar amb aquells espectadors
que vulguin anar al cine aquest vespre
que a les 10, a l'antiquari del carrer Santana,
número 3 i amb entrada gratuïta,
fem una pel·lícula que es diu Ulisses.
És de l'any 1954,
una pel·lícula de color d'aventures,
d'aquelles mitològiques,
que va interpretar Kirk Douglas
Silvana Mangano, Anthony Quinn,
Rosana Podestà,
i va ser dirigida per Mario Camerini.
Una pel·lícula per passar un bon rato.
Aquest vespre a les 10,
a l'antiquari del carrer Santana,
número 3 del casc antic.
I ara, ja ha fet l'observació
de la velocitat que anirem volant,
doncs anirem volant hacia Rio de Janeiro,
que això és el títol de la pel·lícula.
Volando hacia Rio de Janeiro,
de l'any 1933.
I aquí sentirem el tema carioca.
I encara que s'ha de dir que els protagonistes principals
d'aquesta comèdia de l'any 1933,
de Thornton i Freeland,
els principals actors eren
Jane Raymond i Dolores del Rio.
Però qui realment, en realitat,
van captar el favor del públic
va ser la parella de ball
formada per uns principiants,
cuidados amb aquest aspecte,
que eren Fred Esther i Ginger Rogers,
que va ser la seva primera aparició junts,
el qual va ser un memorable començament
d'una sèrie de pel·lícules
que es van anar seguint amb molt d'èxit.
El seu número més espectacular
va ser precisament el número que sentirem ara,
el carioca,
cançó que va ser nominada
per l'Òscar a la millor cançó
i el seu èxit va ser el propici també
de l'existència
de les fabuloses, suntuoses cançons coreogràfiques
com Aquella Continental i Piccolino
amb la pel·lícula L'Alegre Divorciada
que es va fer l'any següent,
l'any 1934.
I després va seguir, l'any 1935,
Top Hall, que era sombrero de copa,
que aquí és precisament on ja va ser el gran èxit
amb aquesta de L'Alegre Divorciada.
Però ara anem a escoltar
de la pel·lícula Volando hacia Rio de Janeiro
el tema carioca
de l'autor Vincent Joumans
i que està interpretat
per fred estert.
a
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
de Rio de Janeiro, i seguim amb Brasil.
Amb aquest cop és Brasil.
Brasil va ser una pel·lícula feta l'any 1984,
o sigui, ja no és tan darrere com les altres,
i l'autor va ser Joaquín Antonio Barroso.
Ens trobem que Terry Gilliam, és curiós,
un dels components del grup anglès Monty Python,
va dirigir aquesta càustica pel·lícula
amb un gran èxit de públic i, sobretot,
que és el més important, de crítica.
És una pel·lícula desenfadada, divertida, delirant,
i, sobretot, boja, molt boja.
La seva banda sonora consistia, en moments determinats,
amb arreglos i variacions molt boniques de la cançó,
que, per una altra part, han sigut ja fetes servir
aquestes músiques de fons amb altres pel·lícules.
No algunes, no, bastantes pel·lícules.
Brasil és el tema que ara escoltarem,
però completament íntegre.
No és gaire llarg, dura dos minuts,
quasi tres, però val la pena sentir aquesta versió
d'Stanley Black i la seva orquestra,
Brasil.
L'escalante
L'escalante
L'escalante
L'escalante
L'escalante
L'escalante
L'escalante
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!