Com que de divendres a segona hora, encetem l'espai cara a cara,
avui sense el Jordi Ximeno, però sí amb el Manel Magí.
Manel, bona tarda.
Què tal, com anem?
Bé, no ha vingut el Jordi.
No ho sé.
No vindrà.
No vindrà.
No vindrà.
Deu ser el fred, s'ha assustat, potser.
Sí?
Sí, és que em fa molt de fred, eh?
S'ha espantat, clar.
Igual sí.
Només els homes com tu, de pèl en pit, s'atreveixen a sortir aquests dies.
Home, jo que ja que venia de la faena i em venia de passo, dic, bueno...
Però pobre Manel ha vingut no tot sencer, que encara està una mica tan constipat, eh?
I ressentit.
Una mica, una mica.
Enguany és terrible, eh?
Això dels constipats.
Realment hi ha una passa impressionant.
Sí, bueno, hi ha hagut el gripazo.
Sí.
No?
La grip aquesta tan forta i després totes les seqüeles, clar.
Les seqüeles que venen i, en fi, esperem que arriben millors dies i la primavera.
Sí, perquè, bueno, ja començàvem amb una notícia anecdòtica, però de mal rotllo, eh?
Això pinta malament ja.
Bueno, no, no, però ja anem de cara al bon temps i hem de ser optimistes.
Un avantatge que no hi hagi el Jordi, ara que no els escolta, no, avui?
No creo.
Sí, pot ser?
Bueno, suposarem que no.
Jordi, una salutació.
Un avantatge, dèiem, és que el Manel porta la música que li dóna la gana.
Oh, però li vaig comentar l'altre dia, porto tal grup, i em va dir, precisament és un grup que també m'agrada a mi.
Veus?
O sigui que avui mos hagués portat bé en això de la música.
Avui mos acompanyaran un grup madrileny anomenat Los Enemigos.
Que crees que tu mujer quiere que seas tú?
Que crees que tu mujer quiere que seas tú?
Number one.
Number one.
Poderos number one.
Poderos number one.
Poderos number one.
Poderos number one.
Fem una petita introducció, en parlarem més endavant, de qui són Los Enemigos, que ja no funcionen, crec, no?
Sí, fa un parell d'anys, el 2002 se van dissoldre, ara el cantant va per llure, el José de Santiago.
Ai, molt bé, i tant, ja deia jo, dic a mi em sona, me sona això de Los Enemigos.
Un àlbum que es diu Les Golondrines, etcètera, este passat 2004.
Sí, sí, un àlbum curiós.
Sí, jo no l'he sentit.
No l'he sentit.
Bé, crec que l'ho vaig sentir a la tele, el cantant.
Bé, aquest és un dels grups bàsics del rock alternatiu madrileny, de finals dels 80 i principis dels 90, format per José de Santiago,
Fino Ollonarte i Chema Animal Pérez, un grup de rock canyero potent, que mai potser han aixafat les grans discogràfiques ni les llistes d'èxit.
S'han anat mantenent així més o menys alternatius, però bé, tampoc ho han necessitat.
Però és d'aquells noms que sonen, eh? No es fa estrany, els Enemigos.
Sí, sí.
Han anat fent cosecs, no?
Han anat fent, al llarg de 15 anys, sí, sí.
Doncs ara entrem de ple en el cos de la secció. Es tracta de comentar un parell, 3-4 notícies.
Sí, abans de les efemèrides, que avui no portem de molt guapes també, que farem al final.
Si et sembla com... Home, vols que diguéssim algo d'Auschwitz? O està ja molt trillat la cosa?
No, i tant, diguem-ho, diguem-ho.
Se n'ha parlat molt esta setmana, no?
Però nosaltres ja els ja tardes no vam fer referència.
Bueno, se n'ha parlat només esta setmana, per desgràcia, és una d'aquelles coses que s'haurien de tindre presents sempre, no?
Ah, celebrava ahir l'efemèride de...
Ahir celebraven els 60 anys que l'exèrcit rus va entrar, va lliberar el camp d'extermini d'Auschwitz,
que estava situat a Polònia, i que és un dels monuments, podríem dir, o dels llocs que fan reflexionar
de lo que som capaços de fer els sers humans, no?
I no, com podríem imaginar, potser nacions menys civilitzades o més primitives, no?
O sigui, una nació capdavantera, com era Alemanya, i que gràcies a una ideologia com la nazi va arribar a fer el que van fer, no?
O sigui, van ficar tota l'organització de l'Estat per muntar un sistema simplement per eliminar gent, no?
Sí, sí.
Com en els camps d'extermini.
I jo el d'Auschwitz no l'he visitat, però vaig estar en un camp de concentració també, obert al públic, diguéssim, per visitar, a Alemanya,
i era curiosíssim perquè estava tot indicat precisament perquè la gent ho visités, o sigui, veies allí els cartells
on t'explicava el que passava en aquelles sales i potser veies una fusta, una viga penjada al sostre
i hi havia un cartellet que et deia des d'aquí, es penjaven o s'atorturaven i tal, no?
Vull dir, i xocava una mica de dir, a veure, només han passat 50 anys, això sembla molt irreal i m'estàs explicant...
Aquí es feien barbàries i ara, amb només 50 anys, que no és gaire, doncs està ja tot obert al turisme.
Turisme conscienciat, no? No és un parc turístic ni temàtic, però, vaja...
Jo crec que és interessant de visitar, no? De veure...
Sí, sí, sí.
T'hi pots fer reflexionar una mica, no? D'on podem arribar realment.
El dolent és que d'Auschwitz, per desgràcia, després de...
En estos 60 anys n'han llegut a molts més llocs, no?
I en continuen havent, encara que no es diguin Auschwitz, però...
Clar, home, és que els camps...
Barbaritats se'n continuen fent moltes, no?
No, i a més, els camps de concentració és això, és com un lloc de referència, un lloc físic, on centralitzar tot, no?
Sí, tot l'horror que som capaços de crear.
No cal que hi hagi camps de concentració, però per veure barbàries, doncs, a pobles, a cases i...
Sí, sí, sí. En fi, però...
Manel, ho hem d'aixecar, això ho hem d'aixecar una mica, eh?
Sí, sí que hem d'aixecar una mica.
Bueno, doncs hi ha una notícia que no està mal, la veritat.
Fa uns dies que el ministre de Treball, el Jesús Caldera, va presentar l'anomenat llibre blanc de la dependència.
És bonic que el ministre de Treball es digui Caldera.
Sí, no?
Allò fa l'efecte de posar carbó en una màquina.
Sí, com si estigués treballant amb una Caldera gran i la millor treballant, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, perdona, a veure, notícia.
Sí, sí, curiós.
Doncs bé, aquest document de més de mil pàgines repassa l'atenció que actualment
s'hi donen al conjunt de persones amb discapacitats que no es poden valdre per ells mateixes
i que són bastantes.
Quantes persones diries que hi ha, em pregunta el millor, a tot l'estat espanyol
que no es poden valdre per ells mateixes?
En tots els nivells?
Sí.
És que no ho sé.
Sóc molt volent de jo pel aixec.
Exactament, 1.125.190.
Una de cada 40 persones, aproximadament.
Home, és molt, eh? Una de cada 40 persones.
Sí, i encara s'espera que en els propers 15 anys
s'hi pugui arribar al milió i mig de persones.
Llavors, s'està estudiant el govern, desenvolupar un pla nacional
abans que finalitzi aquest any, que universalitzarà l'excés a les prestacions socials
de manera similar a el que passa actualment en la sanitat pública.
I a més a més, doncs, en més de prioritzar l'ajuda econòmica, com se fa ara,
doncs se prioritzaran altres atencions més directes,
com l'atenció a domicili, la teleassistència, les places residencials.
I a més, també es farà una valoració i reconeixement únic del grau de dependència
a tot el país, on hi haurà tres graus, gran dependència, dependència severa
i dependència moderada.
La finançació s'anirà compartida entre l'administració central,
comunitats autònomes i ajuntaments,
i s'incrementarà, se doblarà el pressupost que hi ha ara,
en els propers vuit anys.
De fet, estava anunciat, vull dir, sabíem que estava aquí a les portes
perquè de discapacitats i persones que no es poden valdre per elles mateixes
n'hi ha de totes les causes,
però una de les causes més anunciades és l'envelliment de la població
i això feia molt de temps que s'estava dient i estava passant
i cada cop ens trobem amb això, gent més gran...
El problema, cada vegada hi ha gent més gran...
Vull dir que ja toca, potser, ja ho haguéssim hagut d'estar més abans.
Sí, s'ha de prendre mesures urgentment.
A més, també hi ha molta gent que queda,
de les accidents de trànsit, també hi ha molta gent que queda en disminucions.
Sí.
I és un problema, perquè la majoria d'esta gent,
en molts casos, és la família que se n'encarrega, no?
I això és un problema a llarg termini,
ja que quan la família no se'n pot ocupar,
algú se n'ha de fer càrrec.
És un primer pas, és un informe d'unes mil pàgines,
que també fa por perquè dius que no sigui només complit l'expedient
i ja està, i que es quedi raconat.
Ara que es llegeix mil pàgines.
Això, este pla, preveu aconseguir els objectius cap al 2013,
són molts anys, ja veurem què passa.
Però bé, esperem que vagi bé.
En fi, hi ha una altra notícia que ens porta a parlar
d'una campanya que han iniciat diverses ONGs internacionals,
com Amnistia Internacional, Oxfam Internacional,
o la Red Internacional d'Acció contra les Armes Lleugeres,
que s'anomena Armes Sota Control,
i que denuncia...
Perdó.
Feia rato, eh? Se m'has que va la tragèdia.
Estàs molt malament a la gola.
Estic molt malament, no sé què feia.
Doncs bé, aquesta campanya Armes Sota Control
denuncia la inexistència de mesures internacionals
per saber el recorregut que fan les armes il·legals
i demana a l'ONU, que s'ha reunit a Nova York i Tortillers,
un sistema que permeti rastrejar
el tràfic ilegal d'armes i municions.
Se troben que, a molts països que hi ha un conflicte
i potser tenen un embargament d'armes
que no se'ls pot comercialitzar,
doncs els arriben armes,
però com que no hi ha cap mecanisme
que permeti seguir el camí que han fet aquestes armes,
d'on provenen,
el problema no es pot solucionar,
no es pot denunciar a l'empresa que ha fet aquella venda.
Llavors, continua tot aquest tràfic il·legal d'armes.
Si hi hagués un mecanisme a nivell mundial
que permetigués detectar d'on surten
aquestes armes i municions,
se podria potser millorar el problema, no?
Suposem que no serà tan fàcil
com posar un codi d'armes, no?
No, perquè no seran tan rucs
els de l'empresa armamentística de marcar-les.
Estes són nostres.
No ho sé, jo no sé com s'ho podria fer, no tinc ni idea.
És que clar.
No ho sé.
Però són els propis governs els que no ho volen
perquè, clar, tenen molts interessos.
És que ara t'ho anava a dir, eh?
Potser aquí, en manera eufemística,
parlem de les empreses armamentístiques que venen,
però a veure, moltes vegades és el govern que hi ha al darrere
que fa els ulls.
Sí, fa els ulls.
És clar, hi ha molt de volum d'aquí de ventes molt gran
i uns negocis molt importants,
però, bueno, en fi, ja està bé que hi ha gent
que almenys ho denuncia, no?
El que passa és que això de les armes és molt curiós, no?
Perquè és una mica una arma de doble tall.
Perquè, a veure, dius tu,
és que nosaltres fem armes per defensar-nos.
Sí.
Quina diferència hi ha entre vendre-li les armes
a un país en el qual estàs autoritzat a vendre'ls-hi
amb un govern o vendre'ls-hi a la guerrilla,
que en sec...
Bueno, saps què et vull dir?
Hi ha molta moralitat per darrere.
Sí.
Llavors, des del moment que les fabriques,
a veure, les armes no són bones, eh?
I que sigui per defensar-te d'aquí.
I ells que no les defensen.
Estem contínuament en tota la història de la democràcia
i de la pau i tal, no?
I per detrás, doncs, és això, no?
Que es van vendent armes, es van vendent mines,
es van vendent de tot, tot continua igual.
En fi, i, bueno,
i sense sortir una mica del tema de les armes,
m'agradaria també comentar així de passada,
tu te'n recordes de la ciutat de Falluja?
Aquella ciutat iraciana que fa...
Era, era, una ciutat.
Era, una ciutat, sí.
Que al mes de novembre van fer una gran ofensiva als americans.
per acabar, perquè estava en mans dels rebels
i la van bombardejar, van atacar, van haver-hi combats durant setmanes
i no se n'ha sentit dir absolutament res més.
Ha desaparegut de tots els mitjans de comunicació.
Se va dir, mentre es duraven els atacs,
que es van poder veure algunes imatges i tal,
que hi havia milers de civils atrapats dins la ciutat,
inclús se parlava d'hasta 90.000 civils,
que no havien pogut sortir.
La ciutat ha estat pràcticament arrasada
i no s'ha sabut res més.
Saps quan ho sabrem?
Quan Michael Moore l'encavé traia una altra pel·lícula documental.
Potser sí.
Ara que ho dius, sí, és veritat.
És veritat, fa temps que no s'han parlat.
És molt curiós perquè es va acabar l'ofensiva,
s'han deixat de parlar i no s'ha parlat més.
Els americans durant molt de temps
no van deixar entrar convois humanitaris de la Creu Roja.
Se suposa que estaven netejant, potser,
proves del que havien fet.
I no s'ha dit res més,
ni del número possible de morts,
que en van llegir a ser molts, de civils.
No s'ha sabut res més.
És curiós a vegades quan ens interessa
com un silenci en una notícia.
Sí, sí, sí, sí.
Sí, i com ens ho traguem tot, no?
Tot, absolutament tot.
Incluso el de llum ens ho creurem,
ja que Irak és un país democràtic...
Ara t'ho anava a dir que això et canviarà,
canviarà amb les eleccions.
I que viva la Pepe,
sí, això ho solucionarà tot.
Mira, saps què?
Fica-los enemigos,
que potser ens distraurem una mica.
Fica-los enemigos.
Fica-los enemigos.
José Le Santiago
i dos components més,
Los enemigos.
Sí, Los enemigos.
Bé, originalment eren uns altres.
José Le Santiago
està des del principi.
Al principi van començar
el Michi González i l'Artemio Pérez,
però a partir del segon disc
vam formar ja este trio
que s'ha quedat hasta el final.
El propio Santiago,
el Fino Ollonarte
i el Chema Animal Pérez.
Los enemigos
són, com he dit,
un dels grups bàsics
de l'escena musical alternativa
del Madrid dels 90.
Un dels grups més transgressors,
tenen unes lletres realment
políticament bastant incorrectes.
correctes.
T'aquestes amb una frase?
Ens destaques alguna frase?
Home, algun tema.
Tenen alguns temes així
com de...
Com te diria?
De...
No, Pedraste no.
Com se diu
quan t'enamores de ta mare?
Ai.
El conflicte d'Electra...
Edipo, en tot cas.
Edipo.
Seria Edipo.
Sí.
Sí, Electra és el rebel.
Sí, Evaporay.
Sí, sí.
Ah, sí?
Sí, d'assassinats de pares
i coses així.
Sí, per exemple.
Això és molt filosòfic,
molt profundament en el.
Ja ens mirarem els enemigos
diferents ja a partir d'ara.
No, no, però bueno,
tenim cançons de tot, eh?
Aquesta mateixa és una cançó
que es carrega a les multinacionals
del sector de la música,
que també està molt bé.
Estem repassant, potser,
el treball més significatiu?
No, no és que sigui.
És el que tenia per casa.
Molt bé.
Bàsicament.
No sé, no.
No sé si és dels més significatius.
És un que just...
És el cinquè que van traure,
anomenat Surts un corda,
editat l'any 1994.
Sí que és un disc
amb un so molt contundent,
més proper, potser,
als seus directes
que als altres discos.
Segur que tenien uns directes,
jo no els he vist mai,
per desgràcia,
però tenien uns directes...
Canyeros, eh?
Molt canyeros, brutals.
Sí, sí.
Doncs bé,
té unes lletres,
com dic,
molt intel·ligents,
molt àcides,
com dic,
políticament molt incorrectes,
matxacant-ho,
tot el que es pugui matxacar
de la societat.
Molt curiós,
una cançó sobre l'art contemporani,
d'una senyora
que li pregunta a un home,
escolta,
on està el Museu d'Art Contemporani?
I l'altre li diu,
deixes d'estar de Museu d'Art Contemporani
i vam-nos a l'era.
I diu...
No diu res més,
és la lletra,
és tota la lletra de la cançó.
Sí.
La lletra va d'això,
es fa com molt repetitiva,
però molt matxacant,
però està molt bé,
no?
Com en dues paraules,
se carga,
vol dir,
tot l'Art Contemporani.
Està molt bé,
està realment molt bé.
Doncs bé,
se van separar,
per desgràcia,
el 2002
i ara,
doncs,
els seus membres
continuen en solitari,
com dic,
el José de Santiago
ha tret este passat 2004
les golondrines,
etcètera,
l'últim treball,
i en fi,
no us queda a la memòria
almenys la seva música.
A la memòria també
és el que portarem,
perquè no ho tenim gaire fresca,
portarem les efemèrides
històriques de la setmana,
que, mira,
cinc minutets i mig,
tindrem temps?
Sí, sí,
i tant,
i tant,
i tant.
No,
que no t'he passat la còpia?
No,
o sigui,
jo m'aniré sorprenent
de veritat avui, eh?
Sí,
és allò que t'havia fet una còpia
i mira.
Està encostipat,
està encostipat,
el Manel.
Està encostipat,
gràcies,
gràcies.
Però així és més sorpresa,
va,
dilluns.
Què va passar el 24 de gener
de l'any 41,
després d'Eclis?
Si ho encertes,
et convido a sopar.
Ostres,
que dur, eh?
No, no,
quasi que ja soparé jo
pel meu compte.
Molt bé.
Si ho haguessis encertat,
ara m'haguéssiu
fet un compromís molt gros.
Doncs bé,
que va morir assassinat
l'emperador romà Calígula,
que sona el senyor Calígula,
aquell home que estava...
Un dèspota,
però estava com una xota.
Una xota que va nominar cònsul
al seu cavall,
fins i tot, no?
I què se'n va encançar?
Doncs la seva guàrdia pretoriana
en un moment que va anar al lavabo,
el van agafar,
el van apunyar per tots els costats
i va passar la història.
I fem un salt
d'uns quants anys
i m'on anem a un altre 24 de gener,
també de l'any 1977.
Realment,
estic veient que el 24 de gener
van passar notícies una mica tristes.
Van ser els famosos
assassinats de Totxa.
Te'n recordes?
Els assassinats de Totxa
en plena transició.
Un grup d'últres
van entrar dins d'un bufet
d'abocats laboralistes
de comissions obreres
i els van assassinar.
Van assassinar a cinc.
Sí que em sona, sí que em sona.
Al carrer Atoxa de Madrid,
aquí el nom.
Sí que em sona,
crònica negra, eh?
Sí.
De l'Espanya de la transició i tant.
De la transició,
un dels fets potser
més destacats,
més violents de la transició,
que en general
no va ser violenta, per sort,
aquest 24 de gener
de l'any 77,
abans de fer les eleccions i tot,
van haver-hi,
que estava en els elements
ultras molt revoltats,
aquest va ser potser
l'afecte més destacat,
violent.
Vale, vale, vale.
Ara que ho dius,
sí que ho recordo.
Doncs mira,
27 anys,
28,
28 anys.
I passem al 25 de gener.
Vinga,
25 de gener
de l'any 1569,
també una mala notícia
per als pobres americans.
Quedava establert
a partir d'aquell dia
a les colònies
americanes espanyoles
el Tribunal
de la Santa Inquisició.
O sigui que
a partir d'aquell dia
no es podien anar
en moltes tonteries
que t'ho podien fotre
a la foguera tranquil·lament.
Sí, sí.
I un altre 25 de gener
de l'any 1990
va morir l'actriu
nord-americana
Abba Gatner.
Mira,
encara la podreu veure
a la pel·lícula
de l'Aviador.
Ah, sí?
Apareix,
bueno,
una actriu,
doncs,
fent d'ella.
Fent d'Ava Gatner, no?
Sí,
tot i que no entra
ni molt menys en el paper,
però vaja,
com a curiositat.
I que va tindre
una relació estreta
en el nostre país,
també, no?
I en els toreros
del nostre país.
Oh, sí?
Això és premsa rosa, eh?
Que va estar liada
amb el pare del Bocer,
no?
Amb el Dominguin.
Ah, potser sí ara curiós.
Ara van tindre
un rotllo d'aquells
que va fer tremolar
l'Espanya dels 50.
Mita'l, mita'l,
el Manel que en domina.
La història
en tots els sentits, eh?
En tots els sentits,
clar que sí,
també és història.
Més cosetes.
Passem al 26 de gener
de l'any 1788.
Començava la colonització
d'Austràlia
per part dels anglesos
amb l'arribada
d'un vaixell de presones.
Sí?
Que dius,
també poden estar
molt orgullosos
els australians
de la història
del seu país, no?
Sí, eren...
Devien estar
a curs de presons
a Inglaterra
i què feien?
Els posaven en un barco
els presoners
i els enviaven cap a Austràlia,
que era un lloc
on no vivien
més que quatre natius
i allí els deixaven fer
que volien ser...
Allà confinats.
Sí, sí.
De fet,
hi ha una paraula despectiva
en què anomenen els britànics
els australians.
En comptes de dir-los australians
els diuen pomis,
que les lletres serien,
les cicles serien
presoners de sa majestat.
Sí.
I és allò, sí,
com nosaltres diríem,
per exemple,
gavachos, no?
Sí, sí, sí.
La paraula despectiva
per anomenar,
doncs,
els diuen pomis.
Doncs mira,
bé d'això.
Era el lloc
on enviaven els presoners.
Una gran presó.
No us enfieu dels australians, eh?
No m'ho enfies,
mala gent.
Mala gent, mala gent.
Bé,
i un altre 26 de gener
de l'any 1924
va haver un canvi de nom
a la ciutat de Petrograt
que es va anomenar a dir,
passava a anomenar
a partir d'aquell moment
Leningrad.
Ara l'han tornat a canviar.
Sí.
Tot els canvis de...
Sí, molt polític, eh?
Sí, polític,
carrers també,
cada dos per tres.
Com si a la gent
l'importa tant, no?
Tu creus?
Home,
el nom d'una ciutat
ja és important.
Però si ara Tarragona
es passes a dir,
jo què sé,
com si diria...
no ho sé,
Romira i Virgili
i Grado,
per exemple.
on vius tu?
A Romira i Virgili
i Grado.
No quedaria molt bé.
Vinga, va,
27 de gener.
De 1785
se va fundar
el Jardí Botànic
de Madrid.
Podeu visitar allí
al costat
de l'avinguda
que hi ha tan bonica.
Que hi ha una estàtua
que ho diem
en el Ràdio Futura,
l'estàtua del Jardí Botànic.
Ai, compte,
no ho sabia això, veus?
Sí.
Ai, que hem de fer
Ràdio Futura un dia.
Sí, sí.
Si vaig a Madrid un dia
ja buscaré l'estàtua.
Vinga,
el 27 de gener
de l'any 1901
moria aquell dia
el compositor italià
Giuseppe Verdi,
autor de grans òperes,
si no m'equivoco.
Sí, hombre, i tant.
28 de gener,
ja tal dia com avui,
de l'any 814
de la nostra era
moria Carlemany,
que havia estat
l'emperador
del rei del Franc
i posteriorment
l'emperador
de l'imperi
que va muntar,
que li va fer el papa
a Merida, no?
Ah.
Carlemany.
I un altre 28 de gener
de l'any 1887
se col·locava
la primera pedra
de la Torre Eiffel.
Oh, què dius ara?
Sí.
Avui, tal dia com avui?
La primera pedra.
És curiós perquè la primera pedra
després la van fer de ferro,
no?
Però bueno.
La primera pedra
ja havia de ser.
I tenia que ser una obra efímera
a la 89,
la van acabar dos anys després.
Tenia que durar
només per una exposició
i mirar que ara està lluny.
Van dir,
no sol quedar bonito?
Sí.
Ho deixarem?
Sí, sí.
Bueno, veig que s'està acabant
el temps ja.
Ai, Manel,
ho hem de deixar aquí.
Molt bé.
Tornem divendres que ve, eh?
D'acord.
Adéu, adéu.