Amb l'Andrés tanquem la setmana i, de fet, també em tanquem un tema,
el de la Shirley MacLean, que ens està acompanyant.
Déu-n'hi-do, un parell de setmanes.
És que dóna, eh, de si, la vida d'aquesta dona.
Ui, el que m'he saltat, el que m'he saltat d'ella,
perquè hi ha temes que són apassionants, pel·lícules, anècdotes de film de gravacions,
o sigui, de filmacions que ha fet...
Bé, és tremendo.
És que aquesta gent viu en molt i, lògicament, n'hi ha per explicar.
Intensament, eh?
Bé, doncs, si em permets, com que avui no hem de dir que fem cine enlloc,
perquè avui descansem del cinema, fins al dimarts proper, si ho vol,
hem de dir que la Silvia MacLean, la primavera del 73,
va anar a la República Popular Xina,
que va ser contractada per representant de les dones americanes,
i el grup estava format per dames de la més distingida condició social americana,
entre elles una escript, una fotògrafa, una sexòloga, una índia navajo,
una defensora dels drets civils de la població negra i una joveneta de 12 anys
que també havia donat recolzament al senador McGovern amb la seva campanya de l'any 1972.
El resultat va ser, doncs, una experiència única que va aprofitar per rodar el documental en qüestió,
nominat inclús per l'Acadèmia de les Arts i Centres d'allà de Hollywood,
o sigui que va tindre una bona ajuda,
amb la categoria del millor documental,
amb el que comentava les seves vivències,
amb la nació asiàtica,
amb sinceritat i sentit de l'humor.
I, si em permets, ara anirem a escoltar una altra cançó,
perquè això ja s'està acabant avui.
Escoltarem de la pel·lícula aquesta d'Irma a la Dulce,
un tema una miqueta llarg de dir que és,
en fi, ja s'ha com un ingles i és desastrós,
però, bueno, aquesta encara és,
Néstor, el honesto policèman.
Néstor, el honesto policèman.
Néstor, el honesto policèman.
Néstor, el honesto policèman.
que aquest devia ser el paper que feia el Jack Lemmon.
Exacte.
Farem un petit incís, com es diu,
a dins del que estem fent de ser el MacLeny,
i t'explicaré jo un breument de què va la pel·lícula.
Irma és una noia del carrer, una prostituta,
i lògicament està parant en un barri com si fos un barri xino o qualsevol.
i allà el policia que hi ha de torn,
doncs, bueno, rep, anem a dir,
el moines, o com vulgueu li dir,
o soborns dels xulos,
de les altres noies,
en fi, de la gent d'allà,
per permetre i fer la vista grossa amb certes coses.
Però peta que un dia canvien el personatge
i entra un policia nou,
que en aquest cas és Jack Lemmon,
i aquest home, en fi,
és una miqueta més saber que l'altre.
Però peta aquí,
que s'enamora de la Cirlene MacLeny.
Llavors, al final,
marxa el treu de la policia,
té una sèrie de problemes,
i no sap com fer-ho perquè ella
deixi d'anar amb altres homes
i només anar amb ell.
I ella diu,
esclar, jo també estic enamorada de tu,
però m'interessaria
trobar un mirlo blanco,
que ens ho pagués tot.
I ell, que se li ho correix fer,
es disfraça d'un home ja vell,
un home gran,
un tipus conde o alguna cosa així,
i es presenta demanant per ella
i van a l'habitació.
I un cop a l'habitació,
ell li diu,
no, no vull que et despullis,
només vull parlar amb tu.
I quan acaben de fer la seva xerradeta
i està allà una bona estona,
ell li dona una bona quantitat de diners.
Ella, quan veu aquella quantitat de diners
i que ell li promet
que seguirà-se veient
d'una manera continuada,
doncs baixa contenta
i quan troba amb el Jack Lemmon,
que el Jack Lemmon ha baixat per un altre lloc,
amagat completament
i disfressant-se,
o sigui, traient-se el disfraç,
perquè ell està en combinació
amb l'amo d'un bar
que és un pare en aquestes noies.
Doncs va per allà
i ella contenta li diu,
mira, ja tenim el mirlo blanco,
ja només tindré que anar amb aquest home,
i a més a més aquest home ni em toca,
només vol estar amb la meva companyia,
diu, i prou.
Bueno, esclar, lògicament,
aquest home, suposat,
li dona un bon feix de diners,
però el Jack Lemmon és el que li ha donat
gràcies al préstec que li ha fet al taberner,
però això no pot durar sempre.
I què ha de fer el pobre Jack Lemmon?
Doncs treballar nit i dia
per aconseguir els diners
i anar-li amb ella
perquè cada setmana
ella estigui amb aquest mirlo blanco
i no hagi d'anar amb altres homes.
I aquest és el problema d'ell,
que s'adorm per tot arreu
i cau per tot arreu un rodó.
Això és tràgic comèdia una miqueta, eh?
Sí, sí, però és divertidíssima.
És una d'aquelles obres magnífiques.
La pel·lícula...
Bé, l'obra en si
és una obra que es va estrenar a Broadway
i és una obra musical.
Jo la vaig veure a Barcelona
al Teatre Calderón,
quan hi havia el Teatre Calderón,
i la feia Àngel d'Andrés
i, bé, va ser una obra divertida
i amb números musicals molt bons,
tenint en compte les diferències,
esclar, d'uns espanyols amb uns americans,
amb les seves grandeses,
però va quedar molt bé
i molt dignament aquesta obra.
Però després,
quan la van passar aixís al cine
i la van veure sense números musicals,
és una pel·lícula
que realment no trobes a faltar
als números musicals.
Aquí tinc oportunitat de veure-la,
que algun dia la passarem també,
perquè la tinc.
Doncs val la pena vindre-la a veure.
Bé, ja que hem fet la xerradeta,
ja estem parlant.
Irma la Dulce, eh?
Recordem, apunteu-la.
Tornem a sentir un altre número,
Irma la Dulce,
que ara sí que és quan ve allò
que jo dic de l'anglès
i és
Easy Living, Teher Way,
Ur Languatge of Love.
El Languatge of Love.
El Languatge of Love.
El Languatge of Love.
El Languatge of Love.
El Languatge of Love.
El Languatge of Love.
El Languatge of Love.
sobre la Shirley MacLaine en els darrers apunts
ja que ens ha de fer.
Sí, exacte.
Mira, ja direm que l'any 77,
un any després d'haver acabat
la seva gira internacional,
la sort va posar a mans del guió
de Paso Decisivo,
amb el que va aconseguir
la quarta nominació de l'Acadèmia,
una de les onze que va tindre la pel·lícula.
i s'ha d'apuntar com a data anecdòtica,
i s'ha d'apuntar com a data anecdòtica que encara que Paso Decisivo va rebre onze nominacions,
no va tindre ni un sol Òscar.
curiosa circumstància que tornaria a passar anys després amb la pel·lícula El color púrpura,
les dues cintes més nominades amb la història de Hollywood
i que no van aconseguir un sol premi a l'hora de la veritat.
La crítica no va ser particularment receptiva en el moment del seu estrena,
el que no va posar cap motiu a la veterana actriu que va comentar.
Midulce Geissa i una yanqui Nalaren van tindre crítiques fabuloses
i van resultar un desastre en taquilla.
Així que espereu a que s'estreni Paso Decisivo.
I no estava equivocada,
perquè el públic va abarrotar les sales on es projectava
al tractar-se d'una cinta capaç d'emocionar els espectadors més insensibles.
Aquesta és una de les històries més maques
que es pot dir de l'assil de Magleng
i hi ha moltes coses més per dir fins a l'actualitat,
però jo podria ja acabar aquí
i donar pas a la propera setmana
amb uns altres temes que seran relacionats amb la Setmana Santa.
Serà fins la setmana que ve.
I tant, i tant. Gràcies, Andrés. Bon cap de setmana.
Adéu.