Comencem la setmana, ja tenim amb nosaltres l'Andrés d'Andrés.
Andrés d'Andrés, bona tarda, benvingut.
Molt bona tarda, gràcies.
Hem de dir-vos, avui a tots els oients de Tarragona Ràdio,
que el divendres no vam poder posar el programa,
no vam poder estar en directe,
precisament per la programació especial dedicada a aquell tràgic accident
a causa d'una fuita de gas que va passar a la rambla nova de la nostra ciutat,
que jo encara, Andrés, jo no sé, quan vas rebre tu la notícia,
jo encara em feia creus, dic no pot ser, no pot ser.
Clar, és allò que sempre ho vèiem a la televisió,
pensant que ha de passar a tot arreu menys a casa.
No pot passar mai aquí, sí.
Correcte.
I clar, dius, però si estem al mig de Tarragona,
i encara et donem gràcies que podia haver estat molt més gros.
O sigui, va ser amb hores de dia,
a les cafetalles de baix, a les botigues, o sigui, la gent.
Vaig sentir que la propietària...
Entre les gràcies encara va haver gent de sort amb aquest aspecte.
Ens vam comentar, Andrés,
que la propietària del bar del costat, precisament de l'Òptica,
que normalment a aquella hora, sobre les 11 de la nit,
baixaven molts estudiants de la Universitat Rovira i Virgili,
o estudiants en general, diguem-ho així,
que feien allà el primer cafè o el primer ressopor
per després anar a sopar i després per baixar al port esportiu.
O sigui que a les, podíem dir, a dos quarts d'onze,
allò estava ple de gens.
O sigui, ha sigut gairebé, entre cometes, un miracle
que no hagi anat a més, eh?
Sentit per la família i des d'aquí el nostre conyol, eh?
La gent desapareguda, però en fi, hem d'anar seguint la vida
i nosaltres desitjar que no hi hagi més desgràcies.
No, no, que vigilem, sisplau, tot el que sigui més
perquè no pugui arribar a passar mai més a Tarragona,
almenys un accident d'aquestes característiques.
Doncs, Andrés, si et sembla,
recuperem aquella música, però abans...
Exacte, sí, vam quedar pendents de fer un dels temes
de l'obra Sonrises i Llàgrimes,
però no de la pel·lícula precisament,
sinó de l'obra que va donar peu a la pel·lícula,
Sonrises i Llàgrimes, però estrenada a Broadway.
Llavors, teníem una cançó de la mateixa obra
que es diu A punto de cumplir los 17 años
i jo diria que potser és una de les melodies més boniques
dins de la partitura d'aquesta obra.
És una cançó que la interpreta la filla gran,
que compleix precisament 17 anys,
la filla gran del capitan Von Trapp,
filla, lògicament, de la família Trapp,
i el seu nòvio, el seu jove enamorat,
durant una trobadeta que tenen nocturna,
una espècie de quiosquet que tenen allà al jardí,
i s'ha de dir que la lletra ve a ser com un can a l'amor
i fa referència a l'edat dels dos.
La cançó va, en fi,
adelantada per una introducció cantada pel noi,
pel jove Rolf.
Escoltem aquest tema que es diu
A cumplir los 17 años
i que canten realment Brian Davis i Laurie Peters,
que són els noms artístics a dalt de l'escenari,
i l'orquestra dirigida per Frederick Edvon.
La música, que és el que estem fent durant aquests dies,
és de Richard Rogers.
Atres que es pl international
I SU both starting avec David Edvon.
You wait, little girl, on an empty stage
For fate to turn the light on
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a mitjans de l'any del segle,
o sigui, de l'any 1800,
va començar la fotografia
i a finals d'any va començar, d'aquell
1800, va començar el
cinema. A partir d'aquestes
dates, enrere, només tenim
dibuixos i pintures
i esbossos. Tot el que és
fotografia que dona la realitat
de la vida i la persona,
ja et dic, només ho tenim a partir d'aquí.
Però i d'aquí 100 anys, i d'aquí 200 anys?
Que no se sabrà mai.
Nosaltres ja serem època,
ja serem història. I hem de
guardar, no? Tot això ho hem de guardar
perquè si no, els hi podrem deixar amb els futurs.
Exacte, els nostres familiars futurs
puguin conèixer, com vivíem. I això com es aconsegueix?
Doncs gràcies, ara hi ha gent especialitzada en això
perquè hi ha mitjans per fer-ho, però gràcies
a aquesta tasca d'aquestes persones que ens donin
aquestes pel·lícules, i si hi ha alguna
cosa molt interessant, se li fa una còpia
amb vídeo o DVD i se'ls hi dona
i se'ls hi torna una altra vegada. Exacte, se'ls hi donen
vídeos. I el material aquest
es guarda, el guarda
al cinema rescat, i et diré per què.
perquè si no es pot fer malbé a casa
d'aquesta gent. I en aquests llocs
serà just per llançar... Exacte, i llavors
aquesta gent ho guarda amb unes temperatures
i unes qualitats que són per sempre, si és
possible. Bé, doncs
més que res, això és el que m'interessava dir.
Si algú té pel·lícules, que ens les
porti, que nosaltres molt de gust
les conservarem i les tindrem a punt
sempre perquè ells vulguin. Recordeu, si voleu
fer-vos palesa d'això, del
977 24 47 67 a Tarragona
Ràdio, ens truqueu quan sentiu
a l'Andrés i deixeu la nota al vostre telèfon
i en tot cas els hi passaríem.
Ja, ja posem en contacte.
Doncs sí, doncs sí. Ja
anem tancant. Avancem quina pel·lícula
farem demà, home? Que demà, si no
recordo malament, hem d'anar a la plaça Pallal a partir de
les 6, no? Exacte. Demà
passem, dins el cicle literatura i això anem,
passem el
Decameron, que és una pel·lícula del
Pier Paolo Pasolini, que ara s'han complert
anys que el van assassinar i val la pena
veure-la perquè és molt, molt divertida.
Doncs vinga, demà ens apuntem al
Decameron, o amb el Decameron,
no sé com és. Decameron. Molt bé.
a les 6 de la tarda a la plaça del Pallal.
Andrés i Andrés, fins demà mateix, eh? Si Déu vol.
Adeu. Adéu.