El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El nostre avi, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què? Ai, avui està una mica tímid, avui, eh, l'hora de respondre.
No, no, no, és que passa que vas...
I com t'agafa la tarda, doncs estàs més eufòric, menys...
Ahir estava més content, no sé si que venia carregat de piles del cap de setmana,
però avui el noto més tranquil, més pausat, eh, sí?
No, el que passa és que aquest dia, no t'ho volia dir, però vaig caure...
Oh, com es troba?
Mira, em fa mal una miqueta aquí de la caiguda, però saps què passa?
Que si vas caient...
No, home, no, millor que no.
No, d'aprendre a caure, eh?
No m'ho diguis, home, no m'ho diguis.
I les caigudes ja no són tan...
Són com les primeres.
És que no caiem, que ens agafem, no?
Prens un humor perquè és així.
Ara quan respires fondo o d'això, aquí de la caiguda el pinta això,
però bé, això són coses que et de passar.
Això m'ha de dir.
No, això són coses de l'edat, ja que quan has de fer alguna tonteria...
Però és que depèn de la caiguda, pot ser molt fonguda, eh?
Sí, sí, no.
Amb això de les caigudes, per ara, que he tingut bastant de sort.
Bastant de sort.
Bé, coses...
Estava més o menys bé, diguem-ho així, no?
Sí, vostra companyia...
Perquè ara tindrà tots els oients amoïnats durant totes les setmanes.
No, no, no, no.
Pendem-ho com es troba.
Els oients el que hem de fer és prendre paciència del que diem o els que hem de dir.
No, no, no, que està molt interessant.
Ahir començàvem amb una de la banda del carrer Cavallers,
conjuntament amb la banda de l'esquerra.
Entran per allò, sí.
Entran per la plaça El Pallol.
Doncs ara avui farem, si podem, tot el tros aquest,
i si no, doncs demà continuarem fent un altre tros.
Perquè la banda de l'esquerra ja la vam acabar, no?
Sí, vam arribar a aquella botiga,
que ara hi ha un d'això que venen coses orientals i tot això.
Sí, sí, que és molt maca, també.
Sí, doncs hi havia una botiga,
doncs que venien bacallar remullat i coses.
A mi que m'ha agradat aquella del pengi i despengi, eh?
Oh, que m'ha agradat aquesta.
Sí, són coses que ara fan riure, però no.
No, no, és que ara hi ha una altra vegada,
podríem dir ara,
per a qui diu ara diu fa pocs anys,
s'ha tornat com si fos una moda.
Sí, sí.
Hi ha moltes botigues de segona mà.
Sí, sí, sí.
I sobretot, teòricament sembla que vinguin d'un altre costat.
Si t'hi fixes, moltes coses se repeteixen.
Sí, això és el que li volia dir.
I sembla que siguin modes que vinguin dels Estats Units
o que vinguin de Londres.
No, ja està tot inventat, eh?
Perquè si és picaresca, si és negoci,
tot el que sigui, tot ja està inventat.
El que passa és redescobrir-ho
i tindre l'iniciativa de, escolta'm,
buscar-ho a part d'aquell,
a veure, la part dolenta,
per aprofitar la part dolenta de negocis que hi ha hagut.
Avi, l'estafa de l'estampeta,
quants anys va acabar pel món?
Ni se sap.
Un altre dia, un altre dia,
un altre dia te n'explicaré
de coses d'aquestes
que fa anys i anys
i la gent encara hi cauen.
Sí, és el que li anava a dir.
Però escolta, em tenen en compte una cosa, eh?
Això sempre passarà
perquè els humans,
les persones,
com vulguis dir-li,
sempre tenim allò que deia un dia de la superstició.
Que diu, no som supersticiosos,
però tots tenim alguna mania.
No, i també tenim la...
No, no.
Però amb això,
com que sempre som egoistes,
som egoistes,
som avaros,
som, a veure,
som més vius,
som...
Jo seré més llest.
Jo seré més llest.
I això ens fa caure,
sense donar-se'n un compte...
De quatre grapes.
Després reaccionem.
Me cago en la mar,
si això em va passar i tot...
Però...
Això ho he llegit,
que passava.
Que hi hem, que hi hem.
Un dia en parlarem d'aquestes coses.
Doncs, bueno,
ara situem una altra vegada
la plaça del Pallol.
Anem-hi.
I anem per la dreta.
Deixem la casa,
allí,
la plaça del Pallol.
I comencem,
comencem el carrer Cabellis.
Vinga.
Allí,
a casa Castellarnau,
hi ha una...
Allí,
al carrer del Comte,
l'escala,
o la porta
d'aquell que hi ha,
el recte de casa Castellarnau,
al Comte,
allí hi havia els baixos
de casa Castellarnau.
I allí primer va ser taller.
Taller.
I després hi ha el marxar
al Castellarnau d'allí.
Doncs allò hi vas quedar
com a baixos
de casa Castellarnau.
Llavors hi havia aquesta casa Castellarnau
que un altre dia
ja parlarem
de coses i cosetes
d'aquesta casa.
D'acord.
No la part aquesta,
per exemple,
de museu,
sinó coses i cosetes
d'aquesta casa.
Llavors,
a continuació,
venia la casa Ixar.
La casa Ixar,
d'uns grans personatges
de Tarragona,
un senyor molt d'allòs,
que amb la guerra,
doncs,
a esclatar la guerra,
el van matar.
Per què?
No va ser temps.
Els mateixos
dels revolucionaris
van anar per salvar-lo,
però quan van arribar
van fer tard.
I era tard.
Perquè hi ha persones
que no perquè anessin a la iglesia
o perquè tenien unes idees,
doncs,
fossin,
eren personatges
amb moltes de Tarragona.
I també,
a mi,
jo crec que en moltes morts,
per exemple,
que faci aquí
un petit quicat,
que es diria,
hi ha moltes morts,
jo crec que s'han fet,
no per ideals,
sinó per enveges.
Que també passava.
Això també és una altra cosa
que un altre dia...
No, però que també
pot passar, no?
Això ja t'ho vaig dir un dia
que passava
moltes coses d'aquestes
que són deplorables
perquè són...
som com som.
I a més,
amics potser de tota la vida
que eren traïts
pels seus veïns
i només per això.
Bueno, això ha passat...
Perquè tu tenies una cosa
i els altres no tenies.
I ha passat entre els germans,
entre la família,
el que sigui.
Doncs, bueno,
aquest a casa i xar.
Continuem al carrer.
Aquest a casa i xar.
I aquest a casa i xar,
també,
amb la guerra,
llavors va ser
com una espècie de...
Com si fos colònia
o una espècie de...
Quan venien els nens de Madrid,
per exemple,
que sortien de Madrid
refugiats aquí a Catalunya,
anaven repartint-los,
doncs,
els acollien en un lloc d'aquests.
Aquí,
i uns altres,
els Sabinosa,
van haver de Sabinosa,
molts...
Aquests xiquets,
hi havia, doncs,
un lloc d'això.
És que, clar,
per desgràcia o per sort,
doncs,
van vindre tota classe
de maneres de pensar.
I respectaven
o no respectaven les coses.
Bé,
per això va ser.
I després de la guerra,
allò també era
com si haguéssim de la Trinitat.
Com si haguéssim...
Ah,
de l'església de la Trinitat.
Doncs allà,
com si fos la parròquia
o allò que anaven a la gent
a dir coses
i a jugar,
en fi,
això.
Era com a la casa social,
el podíem dir de la Trinitat,
no?
Sí, sí, sí.
I llavors, clar,
el marxar als de Trinitat,
allò ha tornat a ser
la casa de Sixars,
i a continuació venia
la casa Montoliu.
Els Montolius,
el marquès de Montoliu,
un gran personatge,
Tarragona,
que també havien sigut
allà dalt al carrer Major.
En fi,
els Montolius aquests.
Aquesta casa,
doncs,
acabada la guerra,
i quan la guerra,
doncs,
deixem-ho estar,
però acabada la guerra,
allà no era com ara.
Allà hi havia a dintre,
ah,
i al costat dels Sixars
venia dels baixos
a Montoliu,
hi havia una bodega,
una bodega
que hi havia un home
que semblava amb la bata
allò gris,
saps?
Un gran taberner,
un gran,
així amb les botes,
allò que...
Una persona que és que
que tenia,
que tenia el que feia
i que li agradava.
I al costat hi havia
l'entrada aquesta,
que no estava com ara
que hi ha tot això.
Llavors era a baix,
planta baixa,
pis,
al costat hi era entre sol,
que no havien de fer extra fora,
hi havia el primer pis,
i llavors hi havia
el col·legi de xiquetes.
hi havia un col·legi de xiquetes.
Hi havia un col·legi d'allà.
Hi havia un xiquetes de col·legi
que, clar,
quan un noiet,
aleshores d'esperar,
passava per dir...
Saps?
Saps el que li passava, no?
Ja buscaven,
on pibaven,
i jo treballava al davant,
i, clar,
quan m'havia esperat
per que ho cobriguis
el que sigui,
ja et quedaves apartat
perquè a vegades
t'he dit,
ep,
no busquis...
A veure si m'emportaria
alguna garrotada
sense amareixer, no?
No, perquè les noies,
les dones,
les noies principalment,
encara,
però quan s'ajuden dos o tres
i tenen ganes de gresca...
Malament, eh?
Agapen, eh?
Això ha sigut i serà.
I saps què passa?
A vegades,
com més sèries sembla que siguin,
quan s'estapen,
a veure qui és més bromista,
en bon sentit, eh?
Jo parlo en bon sentit.
Sí, sí, sempre.
Doncs, bueno,
aquí hi havia això,
el col·legi de xiquetes de dalt,
llavors allà hi havia
una espècie del racó
que donava el carrer Cavallers,
ai, el carrer Ferrés,
que allà era com si fos
la quadra de la casa
de quan eren els senyors.
i llavors allà hi havia...
Normalment deixaven els cavalls,
i clar, pujaven a la casa...
La carrossa allà al davant,
anaven a buscar els cavalls,
pujaven els cavalls,
jugaven i sortien pel cavallers.
I això també era
casa Castellarnau.
Casa Castellarnau,
també quan entraves a baix,
també hi havia al costat,
doncs, la carrossa,
i els cavalls també...
I també hi ha moltes fonts
quan entres a casa Castellarnau.
I llavors baixaves,
allà hi havia la quadra,
es portaven els cavalls i això.
Això eren aquestes cases
que hi havia aquell pati tan gran
i que vas a fuixar,
davant de casa Monton,
també aquell pati gran,
també a dintre hi havia la cotxera,
com el d'allòs,
la carrossa,
que tenien cadascú la seva carrossa,
i al costat la quadra amb els cavalls.
O sigui, aquestes 3 o 4 cases
tenien la seva carrossa
i els cavalls,
que es donaven des del carrer Cavallers
a baix del carrer Ferrés,
doncs, on hi havia els cavalls.
I ja no es queda més temps, avi.
Ui, s'escaparan els cavalls, eh?
Doncs agafem-los, agafem-los,
a veure si sortiran corrents.
Bueno...
No, no, demà continuem
amb aquests mateixos cavalls
i acaben d'explicar
aquest carrer que sembla
que no hagi de tenir història,
i tant com ens ho explica l'avi Ramon
i ja ens situem.
Sembla que si tanquéssim els ulls
podríem estar allà, avi, eh?
Sí, sí, sí.
Amb aquests carruatges magnífics.
I continuarem demà mateix.
Demà.
Fins ara.
El nostre amor
i 14 mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.