.
Quan passen 4 minuts i mig del punt de dos quarts de 6 de la tarda,
ja veieu que estem en directe.
Anem, doncs, a fer l'agenda del TCC del Tarragona Cultura Contemporània.
D'aquí a uns minutets us informarem sobre la música
que arriba en directe en les diferents sales
on programa, animats, serveis culturals,
moltíssims concerts per aquesta setmana.
No sé què ha passat, que gairebé cada dia tenim una cita.
També parlarem sobre les pel·lícules que tindran lloc dijous i diumenge
a l'antiga audiència.
Però, abans de res, fem una parada a la Sala Trono
i és que aquest divendres arriba una obra que es diu
Solo para Paquita.
Una de les seves artífexs, de fet, em sembla que és l'actriu
que interpreta la Paquita, ara ens ho explicarà,
és l'Anna Sabaté, la tenim a l'altre costat del fil telefònic
i l'hem enganxat a mitjassajos.
Anna, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Estaves assajant, no?
Sí, estava assajant, però bé.
Assajant aquesta obra, concretament?
No, no, és una altra cosa.
Aquesta obra la assajaré, però ja està bastant feta.
i una mica rodadeta
i ja m'agrada
perquè si vinc a Tarragona, que ja està cuita, diguéssim.
L'havies portat...
Vaja, havies vingut a Tarragona ja, no?
Jo soc de Tarragona.
Ah, això ho teníem atès.
Estàs lligada amb la Sala Trono,
vaja, amb la companyia Trono Villegas, no?
Sí, sí, sí.
Vaig estar-hi 8 anys amb la companyia
i, bé, soc de les que finalment
em va pesar més Barcelona que Tarragona
i vaig acabar, doncs, professionalment
estar a Barcelona.
Però sempre és bonica portar les coses a casa, no?
Suposo.
Evidentment, és que em fa moltíssima il·lusió
i em sembla que estic més nerviosa
que en qualsevol altre lloc.
Claríssim, això, eh?
Tranquil·la, que et vindran els amics, dona, i això.
El públic el tens guanyat, ja.
Em sembla que sí.
A més, la sala és preciosa.
O sigui, jo trobo que és genial.
És una mena de malic.
Una sala que hi hauria a Barcelona mítica
que es deia el Teatre Malic.
No sé si us sona.
Sí, sí que sona.
D'aquestes que tanquen,
que es veu que en tanquen moltes, no?
Sí, sí, d'aquestes.
La primera que va tancar
era la que portava més anys
i la que tenia més caliu.
I penso que la Sala Trono
és un equivalent,
una sala alternativa de caliu,
de càsser solera,
que està feta per gent
que ja tots coneixem de casa nostra,
que ens hem dedicat als teatres de la vida.
I per mi és una tornada sempre a casa,
en un dels grups on jo m'he format, no?
Estaràs acompanyada d'amics,
de gent que et coneix,
però és que, a més,
vens amb una obra que, vaja,
jo diria que és un èxit segur,
el que també deu haver sigut un repte,
perquè, pel que tenim entès,
tota l'obra se centra
en el personatge que interpretes,
en la Paquita,
i, a més, és un personatge
que dona molt de sí
però que ha de ser un repte brutal, també.
Com és aquesta Paquita?
Home, és un personatge...
Sí, realment és un repte
perquè és com un personatge
que pateix una certa esquizofrènia, no?
És un personatge que
tota l'estona s'està dirigint al públic com qui es dirigeix a un centre d'acollida d'alcohòlics anònims
perquè està confessant la seva addicció a algú tan surrealista i tan real alhora com és l'amor, no?
Aquest enamorament malentès que et fa emmalaltir, que et fa ser un addicte
i que et fa confondre la realitat amb la ficció, no?
Et fa entrar en paranoies, en psicosis, en tota una sèrie de realitats irreals.
i ella, doncs, fa el que la gent que ho pateix, doncs, no fa,
que és explicar-ho obertament i d'una manera molt descarnada.
I la pobra dona, doncs, clar, és molt tristota
perquè provoca molts sentiments, però, sobretot, compassió,
perquè la veus amb el patiment, amb la tristesa, amb l'eufòria,
amb la crueltat, fins i tot,
i amb els finals tràgics que es desencadenen de les seves històries amoroses, no?
Vull dir que surt tota la palestra.
Llavors està molt pallà, que diem, molt, molt pallà, molt anada.
Fa la impressió, també, que es tracta d'una mena de teràpia de grup,
en què no només la Paquita ho deixa anar tot,
sinó que el mateix públic, jo crec que s'hi deu sentir com una mica identificat,
una mena de catarsi col·lectiva.
Sí, sí, i és molt maco perquè, tot i ser la història d'una dona,
jo penso que l'autor, que és l'Ernesto Caballero,
que és un autor jove contemporani,
crec que ha tingut molt l'ull en fer-ho d'una manera el text
que se sent identificat tant home com dona.
Vull dir que, tal com ho explica,
són uns sentiments que són comuns i universals a tothom.
Llavors és maco perquè els homes,
potser sortien del teatre, dient,
no, no, és que es pateix molt,
es pateix molt amb l'enamorament i amb tot el que produeix.
Allò que diem sempre, no em tornaré a enamorar.
Clar, exacte, que és el que es diu la Paquita,
però sempre acaba caient, eh?
Sempre acaba caient.
Escolta, Anna, i a nivell de teu interpretatiu,
què t'és més difícil?
Perquè, clar, passes per tots els registres, com deies tu, no?
Què és més difícil?
Aquests moments en què la Paquita té el...
Bueno, és trista, està eufòrica...
Què és més difícil?
Quin sentiment és més difícil de transmetre?
Jo penso que no n'hi ha cap que sigui més difícil que un altre.
Jo penso que els moments més delicats, en tot cas,
com a actriu, no, com a personatge,
és moments de molta veritat i de molta transparència, no?
Els moments on se la veu amb ella...
El personatge es desdoblen dos, diguéssim.
Un és el que està parlant amb el públic
i els vol fer creure el que ella vol fer creure,
i l'altre quan no es pot amagar del que realment està sentint, no?
Aquesta part, jo penso que és la més dura,
que és que fa molta gràcia per un costat
quan ella intenta vendre una moto
i després hi ha moments en què s'afebleix,
en què no pot sostenir aquest personatge
i surt la verdadera Paquita,
per això dic que és com un personatge que es va desdoblant.
I aquests moments de molta sinceritat, doncs, home,
sí, s'endurillos, s'endurillos.
Però bé, no li treu que tots, eh,
que totes les emocions d'elles siguin complexes.
A nivell de scenografia,
simplement suposo que amb una cadira en tens prou.
Sí, és una cadira i dues tasses,
perquè, clar, ja ha posat a ser addictiva,
és addictiva el cafè, addictiva l'amor, addictiva tot, no?
Llavors el cafè no se'l treu ni per parlar en públic.
Molt bé, una obra, doncs, molt portable,
tan portable que, com deies, ja l'heu rodat una miqueta.
Però on ha passat aquest solo per a Paquita?
Bé, va estar al Versus, va estar programada al Versus
el mes de novembre-desembre.
Llavors hem fet bolos a Terrassa i a Tarragona,
de moment, és els primers bolos que hem contactat.
I després, doncs, no sé cap a on anirà.
Probablement tornarà a Barcelona,
perquè és aquest mena de monòlegs, doncs,
que es van repetint, no?,
es van reprogramant,
perquè són molt, molt fàcils de dur, més bàsicament.
No tenen complexitat de scenografia, ni de llums, ni de res.
Tenim corda per estona, no?, amb la Paquita?
Vull dir que encara durarà.
Home, jo penso que és un personatge molt actual
i que on et pots sentir molt identificat.
I llavors penso que sí,
que té un sentit, no?, d'anar-se representant.
Anna, a nivell de públic,
això dels monòlegs, diguéssim,
bé, té una mica de risc
en el sentit que el públic diu
ai, m'avorriré, tot el rat un personatge sol que parla.
Com els convencem que no,
que vinguin divendres a la sala Trono?
Ai, és que han de venir,
perquè la Paquita és molt divertida.
És que tot ella és un xou,
és que no és un monòleg molt normal, diguéssim.
O sigui, ella és un personatge,
com ja he dit, que és tres en uno,
tres personatges en uno.
Llavors, ella ho fa tot pel públic,
i perquè se l'estimin,
i perquè se l'escoltin.
En el qual, el públic no es pot escapar.
I després, tampoc es queda indiferent,
perquè estan veient el doble fons tota l'estona.
Llavors, clar, es fa molt apassionant.
i crec que no és el típic monòleg rollazzo,
de jo t'explico mi vida i mi història i mi passada.
La tia està molt present en el moment que està,
aquí i ara,
i a més a més complicitat amb el públic,
i que el públic hi participa d'alguna manera.
I llavors, clar, no es fa gens pesat, però gens.
A més, això que deies tu, l'avantatge,
que cada cop ho necessitem més, no?,
que ens farà passar el personatge per diferents estats anímics.
Sí, sí, crec que no se'n deixa cap,
o se'n deixa, no, bàsicament no.
S'ha de passar per tot un ventall.
Anna, doncs escolta,
ja per acabar una cosa que li demanem a tothom que entrevistem,
que passa per la sala Trono.
Digue'ns algun moment de l'obra,
o alguna frase de la Paquita especial,
o en què ens hagin de fixar,
per la gent que ens escolti i que després vagi al teatre,
i que digui, mira, això és el que van dir per la ràdio.
Doncs estimulant, amarg i necessari.
Això ho diu la Paquita.
Exacte, això és per ella el cafè,
i això és per ella l'amor.
Estimulant, amarg i necessari.
Ho signaria l'Anna Sabater i jo?
Sí.
Em subscrius, no?
Totalment.
Totalment.
Moltíssimes gràcies i, en fi...
A vosaltres, que us espero allà.
Ja donant la meva benvinguda,
tornes a casa, no per Navidad.
Ai, sí, tinc moltes ganes, moltes.
M'anyero molt, la terraguera, moltíssim.
Doncs que vagi molt bé, Anna, gràcies.
Gràcies.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.