El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'or del català.
Sí, sí, el nostre avi també va estar a Cuba, encara que ell no ho vulgui confessar.
El meu avi Ramon, bona tarda.
Bueno, sobre això que parlàvem abans d'ahir, doncs clar...
Ja va directament, perdoni'm, deixem que digui bona tarda a Maurici, no?
Sí, bona tarda, bona tarda, també benvingut de nou a aquesta casa.
M'enfoques l'avi de cop, l'avi, l'avi.
Perquè clar, té gent que canta, sempre diuen que el meu avi va anar a Cuba,
i jo també vull presumir que vostè també va estar a Cuba.
Per això ja feia...
Ara després de presumir d'avi, ara sí, bona tarda.
També t'ho passaries bé, tu, a Cuba, de la manera que ets tu, t'ho passaries bé.
Ui, jo seria molt perillosa per allà també.
No deixaríem sortir de l'hotel, les mosques.
Doncs bé, hi ha una cosa que vull aclarar, per exemple, o aclarir,
no sé com, a vegades ja no saps com...
Perquè aquí parlàvem ara que sigui el serrallo, que sigui el paisatge, això, això.
Però ten en compte que l'amic Montaner
ha hagut de pintar de moltes maneres i molts puestos
per un motiu que a vegades passa desapercebut.
Per exemple, ell ha fet exposicions a molts llocs.
Des del nord, Barcelona, Andalusia, la província, per Catalunya,
ha fet moltes exposicions.
Cosa que a Tarragona potser la gent no ho saben
i per això més donen importància aquell que en parlen aquí
que no pas aquell que treballa fora.
Per això és més conegut fora que aquí.
I llavors què passa?
Algunes vegades, Sabi, perdoni'm, passa a l'inrevés també.
Que dius, ostres, mira, s'ha exposat allà, ha exposat a l'altre costat
i després ja ens adonem del pes que té perquè ja ha estat a tot arreu menys aquí, no?
Ah, aquí està.
I dius, com és que no ha arribat a casa?
Doncs s'ha d'arribar a casa quan hi ha un pesa el que ha de pesar.
I què passa, llavors?
Quan ha fet exposicions a tants llocs com és normal,
ha de portar algun quadre del llocs aquell.
Sí, sí, sí.
I com és normal, doncs llavors, clar,
ha hagut de pintar un paisatge del Pirineu,
ha hagut de pintar un paisatge d'Andalusia,
ha hagut de pintar un pintatge del nord,
un pintatge de la província, una muntanya, una muntanya...
Sí, perquè el pintor també, d'alguna manera,
és una mica aventurer en aquest aspecte.
perquè s'ha de trobar el paisatge
i per això potser s'han de fer força quilòmetres, no?
Sí, i cada vegada costa més,
perquè cada vegada els plestos bonics desapareixen.
Està molt demanat, també, no?
O van posant un hormigó, hormigó, hormigó i...
Per això dic jo que hi ha pintors
que, clar, fora coneixen com ell,
doncs, per exemple, ha pintat molts tipus de paisatge
i, clar, llavors, arriba un moment
que hi ha captes un estil, uns colors,
que llavors la gràcia s'apiga,
perquè, clar, no és el mateix un verd d'aquí Tarragona
o un verd del Pirineu o un verd de Lleida.
Sí, o de Galícia, que són aquells verds tan...
Són un tipus de verds perquè o la boira
o la... En fi, hi ha...
Segons quins d'això es canvia.
Els contrastos que pots trobar.
Hi ha pintor que se n'ha de veure els mateixos colors.
Veus que tots els arbres són iguals.
La mar sempre és igual, eh?
El cel sempre és igual. Per què?
Perquè només hem viscut uns moments d'aquella cosa.
Però quan s'han vist obligat un pintor
a captar paisatges i diferents d'això,
llavors la paleta s'ha de treballar.
S'ha de treballar, no? S'ha de polir més encara.
S'ha de buscar, s'ha d'estudiar.
O sigui, llavors és un altre problema.
És un altre problema dels colors que tu coneixes,
l'has de manejar amb uns que no es coneixen.
I llavors, clar, surten paisatges diferents.
I llavors és quan dóna una personalitat al pintor.
Perquè veus pintors d'això,
bueno, sí, mira, és bonic, oh,
però quan veus aquest discuix, això...
I dius, mira, això, aquest paisatge, ja sé d'on tens jo.
Aquest paisatge...
Això és de Lleida, que vol dir que el pintor
ha captat l'ambient i la cosa del puesto que ha estat.
I ell, doncs, per sort, o com vulguis dir-li...
Per sort, i tant, l'hi he de tenir per molts anys, eh?
Ha fet moltes exposicions fora de Tarragona.
Però fem una cosa, fem una cosa,
que ens digui què és el que ha vist, on ho ha vist,
i per on s'ha pogut moure,
haurí de ser per on t'has mogut per fer els teus quadres.
Quasi per tota Espanya.
Mira, dalt al nord, el que dèiem dels colors,
clar, al nord, els cels són completament diferents,
les aigües són completament diferents que les d'aquí,
les d'aquí,
i llavors, clar, el que diu el Martí,
tens que buscar l'empel·lament dels colors
i ser, doncs,
ser el moment,
el moment donat,
de...
Has de ser una mica químic, també, no?,
en aquest aspecte, perquè s'ha de fer moltes barreges,
depèn de com, per agafar el color que necessites.
Sí, jo pràcticament els verds i els blaus m'agrada jugar molt.
Has descobrit alguna tonalitat de blau i verd que encara,
jo que dius,
ostres, aquest, aquest,
mira, anem fent barreges,
l'hem arribat a trobar.
Sí, costa de fer això,
però, bueno, tot està inventat,
no és que pugui inventar massa coses.
Sí que és important,
amb els verds, principalment,
jo, per exemple, aquestes noies que venen,
a vegades els verds no els deixo posar la poleta,
que se'ls facin ells,
perquè el verd és una de les coses que costa més de fer,
diguem,
no sé com vols que t'ho expliqui.
Si agafen els verds de tubo directe,
tots són iguals,
i llavors, no sé si pintes un arbre o si pintes una cosa,
si no tenen...
Si tenen el verd de tubo,
directe el verd de tubo.
Sortirà tot el verd de tubo.
Si no el tenen, com que el tenen que fer,
vulguis o no vulguis,
cada vegada que el fan és diferent,
i llavors...
Pots fer més claret, més fos...
Hem de buscar les tonalitats,
posar tonalitats perquè...
Exacte.
Exacte.
I ja et dic, això és difícil.
En lloc més lluny,
on hagis hagut de pintar,
dius,
mare meva,
que em veiessin a mi,
que estic aquí dalt,
o que estic aquí baix.
El més alt,
la Torre Eiffel.
Ai,
la Torre Eiffel.
La Torre Eiffel?
El més alt?
No,
però a França sí que vaig pintar.
Com que jo ho posis tu més alt,
dius tu?
Home,
potser també podia haver anat a l'Everest,
però espero que no hagi arribat.
O també?
Al costat de Normandia,
dalt,
Sant Michel i tot allò,
i he fet coses,
i allò és molt bonic.
Les aigües també són diferents,
el que dèiem,
els cels són diferents.
Però, bueno,
mirem una mica d'imaginació
i se fan les coses.
No ho hem dit aquests dies,
però ho hem de recordar,
que el tinglado número 4
del moll de costa
i fins al 30 d'octubre
podem veure la seva exposició
de quadres,
de passatges,
que hi ha aproximadament uns 44 quadres,
em comentàveu.
43.
43.
Ja afegia un jo,
ja afegia una altra,
per ser-nos-mots,
que...
Tu per quadres...
Quins horaris podíem fer?
A veure,
quins són els horaris
que pot la gent a visitar?
Els dies de cada dia
és de 10 a 2
i a la tarda
de 5 a 8.
I els diumenges
de 11 a 1.
Molt bé.
Podem anar allà,
passejar,
era bé
i deixar-nos emportar,
no?
I ara es pot entrar ja pel serrallo
que abans no s'hi podia entrar.
Que teníem les obres
d'anar al pàrquing,
de veritat.
I ara val la pena anar-hi
perquè el tinglado 4
és el que està més
a prop del serrallo.
Però val la pena
perquè ara
tot al costat del moll,
com que ara hi ha aquests iats
o iots
o com s'hi pugui dir
que han de vindre
aquesta companyia
que he fet ara,
que han dit Marina Port,
però serà Tarraco Port,
que va inaugurar aquest dia
aquest lloc,
doncs val la pena
val la pena
anar a donar un...
Així com ara no podia anar-hi
perquè estava tancat,
ara amb el pàrquing
que estan preparat
i han obert el pas
i val la pena
anar passejant, passejant
fins a arribar
el tinglado 4.
Vull dir que no és...
Abans era un problema...
No, ara no,
és un passeig.
És un passeig,
o sigui que després
de donar el tomb
pel moll,
perquè han fet un vidre
que separa
el que serà
el parc moll
i el parc passeig
de la gent,
saps?
Un passeig
que ha quedat molt bé
i quan sigui el pàrquing acabat
també serà molt bonic
i val la pena
perquè tot passejant
t'arribes al tinglado
número 4
i després de veure
la mar,
aquestes coses,
veure els quadres aquests
et dona satisfacció.
Encara una mica més de vida,
no?
Un altre respiro.
Sí,
et respires
perquè no són quadres
aquells que a vegades
no els entens
que dius
bueno,
sí,
molt ben pintat
però no sí.
Això li volia preguntar,
ho tenia ara mateix
pensant a la vèria,
encara quines sensacions
donen veure aquests quadres.
De tranquil·litat.
Sí?
Sí,
sí,
és una lloc
així com hi ha quadres
que és emirals
i remirals
o a vegades
doncs aquest
quedes tranquil,
t'assens.
És d'agrair,
és d'agrair
perquè hi ha prou
un nerviosisme
i a l'ambient
com per tant en tant
algú ens doni
una mica d'aire fresc.
És un estil
bastant pacífic.
Home,
hi ha moments
que també hi ha cels
que estan una miqueta
però com que ja hi són
i nosaltres
estem una miqueta nerviosos
doncs també depèn
que algun quadre
estigui una miqueta
així fortet,
però normalment
és allò que aquells quadres
que pots posar-los a tot arreu
i te'ls pots mirar
sempre que vulguis.
Això és veritat,
depèn de com estigui
també el pintor
sortirà el quadre
encara que el paisatge
sigui tranquil
i sigui dolç,
si tu per dins
tens aquell dia
una miqueta de nerviosisme
també es queda plasmat?
I tant que es nota,
i tant que es nota,
depèn del dia.
I després dius
com estava avui,
com estava avui,
com ha sortit aquest quadre,
no?
Castigat a la paret.
Jo inclús m'he trobat a vegades
que he fet la presentació
oi conegut alguna noia
que la veus pacífica.
Ui, alguna noia.
No, no, no.
Avi, compte, eh?
Compte, avi.
Ho dic amb...
Bon, escolta a mi,
una noia que la veus pacífica,
la veus d'això,
i pinta.
I després ve l'exposició seva
i veus una força,
una cosa,
dius,
i és que potser aquella noia
pacífica exteriorment
treu de dintre
tota aquella cosa
que ho acumula.
I això igual,
d'alguna noia,
per més sensibilitat,
no?
Però amb nois,
també passa el mateix.
Veus un noi
una miqueta apocat
i després veus uns quadres seus
i us dic,
ostres,
un atreviment,
una fortalesa.
I encara hi ha d'altres
que dic,
ai, aquest,
ai, quins quadres.
I veus...
I que m'haurà fet aquest,
no?
I veus aquella sensibilitat,
aquella pinzelladeta,
aquella cosa infantil.
O sigui,
que el pintor,
a vegades,
sense donar-se'n compte,
de dintre,
treu el seu,
el que no pot dir
a vegades en paraules,
a vegades
ho manifesta
amb els quadres.
Això passa.
El que ens passava també,
que el temps
que ens ha acabat
per avui, eh?
No, si ja ho dic,
quan trobes un puesto
passa de seguida el temps.
Sí, sí, sí.
Mira,
he passat per aquí darrere,
o sigui,
anem a agafar-lo,
que si no saps
que es caparà per demà.
Gràcies de nou a tots dos.
I demà el tornem a convidar, eh?
Sí.
Al final,
no sé si no voldrà venir, eh?
Un altre dia que el diem,
tant d'estona,
tants dies,
tant dies...
Home,
però un dia que el tenim aquí,
aprofitem.
Vol tornar a venir demà
amb nosaltres?
Voldràs venir de nou?
I tant, i tant.
Doncs els quedes convidat, eh?
Demà a la mateixa hora,
més no menys.
I acabem la seman, ja, no?
Tot sigui,
però demà ja divendres.
Ja ho haig de fer?
Ui, avi,
que se'ns ha passat el dia ràpid, eh?
Però la setmana...
Quin dia es cobre?
Els dissabtes, no, eh?
Gràcies, avi.
Adéu-siau,
bona tarda.
I el mar de les Antilles
retronaren els canons
els mariners de Calella
i el meu avi
i el mig de tots
varen morir
a coberta,
varen morir
al peu del canó.